Des del rovellet de l'ou d'Elx (Bloc)
 |
| L'estàndard per al Sant Bernat |
Al llarg dels anys he discutit molt davant la tendència centrífuga que es dóna en llengua catalana com a reacció d'una tendència centrípeta que és dóna en totes les llengües fortes cohesionades. En breu, defensaré sempre una llengua catalana ferma, amb les concessions sempre més convergents, pel que fa a la unitat de la llengua, i amb un tresor lèxic i fraseològic en què l’escriptor parteix de la seua parla per emparar-se de la llengua sencera. Ho repetiré una vegada més. No hi ha escriptor en llengua catalana unitària més elxà que jo: amb tots els meus respectes.
Aquest cap de setmana m’ha passat una anècdota que no sé estar-me d’explicar-vos. Sóc llicenciat en Traducció i Interpretació (especialitat anglès i francès amb castellà i català). He treballat en conferències i reunions empresarials a Londres, París, Brussel·les, Oslo, Amsterdam, Ginebra, València, Barcelona o Madrid dintre d’una llista on caldria afegir-hi una altra dotzena de ciutats europees. Recordaré tota ma vida unes quantes conferències internacionals en la Guerra dels Balcans el 1991-1992: a Estrasburg, Skopje, Subotica, agermanada amb Elx, Maribor, Budapest o València.
Sóc el Cap Tècnic de Turisme de Guardamar i vaig aconseguir que s’hi realitzés elInternational Forum for Saint Bernards 2012. Hi havia 91 gossos Sant Bernat. Per ajudar l’associació a reduir despeses, em vaig prestar a fer d’intèrpret consecutiu d’anglès, francès i italià. Ha estat un cap de setmana intens on he après molt.
En una de les sessions es va moure una discussió curiosa, per a mi, sobre la forma que ha de tenir l’ull del Sant Bernat. Hi havia interessos encontrats. Vaig fer d’intèrpret, durant una bona estona, d'una jove jutge internacional francesa que parlava per a letons, alemanys, danesos, holandesos, italians, espanyols i portuguesos, entre altres, com als acudits aquells on apareixen representants estatals diversos. Vaig interpretar també les paraules del gran jutge italià que va causar intervencions irades entre una part del públic assistent. Aleshores, s'alça la jove i bella francesa de Lyon, filla de la llegenda viva més prestigiosa que ha donat França en temes de diverses races canines. Agafa el Reglament, el mostra a tothom i diu:
Tout de même le standard c’est le standard!
Silenci absolut, tothom calla i s'acaba la discussió. M’ha fet molta gràcia per la concomitància amb les meues dèries lingüístiques. És veritat que la llengua normativa escrita fossilitza el llenguatge però ens permet, alhora, transmetre’l d’una manera no tan sols més fiable sinó que ens aprofita a tots els qui compartim llengua i cultura. Tots partim d'una modalitat pròpia que hauríem de voler més unitària. Quan dic modalitat pròpia us assegure que el valencià d'Elx no és ben bé el mateix que el de València i té concomitàncies amb parlars catalans diversos. En llengües minoritzades això és encara més imprescindible i no aconseguiran convéncer-me del contrari.
Per acabar, us he de dir que no hi havia britànics a la gran trobada europea del gos Sant Bernat a Guardamar. Us imagineu per què? Doncs perquè tenen el seu propi estàndard i llurs Sant Bernats han quedat incomunicats del Continent per la boira: What else can you expect from the British? Alguns deveu conèixer un dels titulars més gloriosos de la premsa històrica anglesa: Fog in the Channel. Continent Isolated. Boira al Canal de la Mànega. Continent aïllat. El cas és que dic 'màniga' però escric 'mànega'. És la forma clàssica, més general i què voleu que us diga? La toponímia ha de tenir unicitat i la duplicitat de vocals no aporta absolutament res en aquest cas.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada