EL FILL
DEL BARÍTON DESAFINA PLANAS I SANMARTÍ
El 28 de
novembre de fa tres anys, morí un molt antic i molt bon amic meu: el baríton
mallorquí Francesc Bosch i Bauzá, nascut a Esporles l'any 1917. Degut a les
circumstàncies dels temps, fou conegut com Francisco Bosch perquè, quan
Mallorca li quedà petita, agafà el bolic i recorregué tota Espanya i la voltà
vàries vegades encapçalant una companyia de sarsuela amb la que també va
viatjar a Cuba, Mèxic i fins i tot arribà als Estats Units. Així, idò,
Francisco Bosch es convertí en el millor baríton de la història musical de
Mallorca i un dels millors de l'Estat en una època dominada pel gran Marcos
Redondo, ambdós dedicats a la sarsuela, gènere que servia de refugi als
cantants que no arribaren a triomfar a l'òpera però que foren veritables
estrelles en un gènere que, en cap cas, no es pot dir menor. Recordin que
Afredo Kraus, Manel Ausensi o Pilar Lorengar i Ataulfo Argenta protagonitzaren
gravacions històriques del gènere.
Bosch fou el
primer gran cantant illenc que triomfà a Mallorca, Espanya i l'estranger
després del baix Francesc Mateu Nicolau, conegut com a Uetam, que arribà, fins
i tot, a actuar a la Rússia dels tsars i que morí l'any 1913, quatre abans del
naixement de Bosch. Aquest actuà als teatres Principal i Líric, a més de moltes
altres bandes de les Balears i jo vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo moltes
vegades i tractar-lo personalment gràcies a que el meu pare era el gerent de
l'empresa Roses-Tous que explotava els teatres Líric i Balear. Conservo un
record autografiat del cantant i amic que, a més, va actuar, gratuïtament i de
tot cor, en qualque recital organitzat per la Casa Catalana de Mallorca,
presidida per mon pare. Per això, quan l'actual desgovern de la ultradreta
espanyola prengué possessió dels seus càrrecs, gairebé vaig estar content de
trobar-hi la presència de Rafel Bosch, conseller d'Educació, Cultura i
Universitats.
No el
coneixia personalment, per això, quan me'l vaig trobar al restaurant Toque, de
Ciutat, m'hi vaig adreçar per felicitar-lo i dir-li la relació d'amistat amb
son pare. Em digué que ho sabia i que ho agraïa. Vaig aprofitar per demanar-li
que, donat el seu càrrec, procuràs influir per a conservar la nostra llengua,
la nostra cultura i la nostra identitat. La resposta seva fou que faria tot el
que estigués a la seva mà perquè fos així. La breu conversa acabà talment així:
I si qualque dia l'obliguen a anar contra tot això? La seva resposta fou breu,
clara i ferma: la meva família mai no m'ho perdonaria! És així o no, senyor
Rafel? I, ara, la pregunta d'ara: la seva família, li ha perdonat totes les
malifetes que ha fet, fa i, segurament, farà des de llavors? El seu president
que es diu Bauzá com son pare, sap que ell (son pare) col·laborà amb la Casa
Catalana, encara que fos “de Mallorca”?
Hi ha una
cosa que m'ha ferit especialment, venint de la família de Francisco Bosch, i és
que vostè acabi de flastomar aquesta frase: “el PP ha acabat amb la dictadura
catalanista”. En primer lloc, què és, segons vostè, el catalanisme? Jo sóc
nascut al Principat i no sóc catalanista: sóc català i punt. I mallorquí molt
més que molts mallorquins, especialment tots i totes els que estan al desgovern
amb vostè. I, digui’m: què és la dictadura catalanista que vostè acaba
d'eliminar amb l'ajut de l'apotecari? On és o era la dictadura? Cregui’m
que m'agradaria saber-ho. Doni’m dades concretes. És un dir ja que vostè
no es dignarà respondre'm. Llegir-me sí, perquè em referesc a son pare en
termes elogiosos com no podia ser per manco. Però respondre’m, ja sé que no. No
tenc ni idea del pensament polític de son pare, un home que, a la força, va
haver de nedar en les aigües brutes del franquisme, com tothom, però no crec
que el que vostè fa en contra de l'ensenyament del català, de la defensa de la
nostra llengua, de la normalització del seu ús, d'iniciar una nova guerra
idiomàtica, de tornar al franquisme, poc a poc, però amb pas ferm, el fes
sentir-se orgullós.
Miri el
rebuig del poble mallorquí, per parlar, només, de Mallorca, les manifestacions,
els llaços, les protestes. D'això se'n sent orgullosa la seva família? El
feliciten, cada vespre, quan arriba a casa, per tot aquest merder? Molt bé,
Rafel, avui has estat magnífic! No afluixis, no aturis, demà més! Sàpiga que ha
romput una il·lusió: la meva. Ja em costava confiar en un fill polític de Fraga
Iribarne, que aquest sí en sabia de dictadures! Però confiava en un fill den
Francisco Bosch, especialment després de la seva promesa fellona. Per això he
quedat decebut. Una vegada que confio en l'extrema dreta, m'equivoc. Mala sort.
Sent molt haver de dir-li que si el baríton afinava molt bé amb aquella veu
potent, especialment ben impostada, el seu fill, vostè, ha desafinat. Però no
una sola vegada, sinó des que ha començat la seva actuació. Un desastre! I, a
més, i el que és pitjor, ha desentonat. Escolti les veus de tants i tants
mallorquins afectats per la seva actuació.
L'esbroncada
és de les que fan època!
(article
NO PUBLICAT
al Diario de Mallorca
de 20 de maig de 2012, reproduït per Cathy Sweeney amb permís de l'autor)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada