AMÉRICO CASTRO
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la persecució de la llengua catalana fou un esport polític molt practicat pel règim. Després del primer decret que prohibia el català en qualsevol acte oficial i que al començament el deixava parlar als ajuntaments i a altres organismes locals però no n’acceptava l’ús escrit, una colla d’entitats catalanes va protestar amb un missatge al rei. El rei no va respondre, sinó que ho féu en nom seu el dictador. L’argumentació que justificava aquell decret era que «no ha sido el Estado español el que ha perseguido o tratado de perseguir el uso de la lengua catalana, sino un partidismo catalán el que viene con saña, consentida hasta ahora por debilidad o exceso de prudencia, persiguiendo el idioma español y eliminando sus manifestaciones como cosa nefasta, con evidente daño de la Patria toda y de la región catalana, especialmente».[505] ¿Com podia ser que els catalans fossin perseguidors no havent-hi l’oficialitat del català? ¿Cinisme?
Tanmateix, el dictador no en va tenir prou i després d’aquest decret varen anar apareixent tot un reguitzell de prohibicions que afectaven tota la societat. El capità general de Catalunya, el general Barrera, obsessionat per la utilització de la llengua catalana en la litúrgia, va crear la Junta de Acción Ciudadana, presidida per ell mateix, el principal objectiu de la qual era impedir l’ús de la llengua catalana a les esglésies i vigilar el quefer dels religiosos per tal que no portessin activitats catalanistes.[506]
Un mes més tard del cop d’estat, el 19 d’octubre de 1923, la Direcció General de l’Ensenyament dirigí una circular a tots els governadors civils en què s’obligava a l’ús exclusiu del castellà a les escoles. El 27 d’octubre de 1923 van comunicar a tots els mestres que els obligaven a parlar als alumnes exclusivament en castellà i que estava prohibit tenir llibres de text en català a classe. Als inspectors els feien saber que havien de denunciar «las faltas o deficiencias que acerca de estos extremos pueda observar». Aquesta instrucció no devia donar gaires resultats perquè una reial ordre del 12 de febrer de 1924 ordenava de nou als inspectors que vigilessin i que clausuressin escoles o suspenguessin mestres en cas de no ensenyar en castellà. El governador civil de Girona, en l’obertura del curs acadèmic 1924-25, s’adreçà als mestres dient-los que si no ensenyaven el castellà proposaria al directori militar que «traslade en masa a los incorregibles, substituyéndoles por maestros castellanos. Y no hay otra solución, ni puede haberla, más radical ni más eficaz».[507] Una altra reial ordre del 13 d’octubre de 1925 també fa pensar que la instrucció de 1923 no devia ser gaire seguida; aquesta vegada obligaven els inspectors d’ensenyament primari a controlar que a les escoles no es fessin servir els llibres de text en català, i si en trobaven «los harán retirar inmediatamente de las manos de los niños y procederán a formar expediente al Maestro, suspendiéndole de empleo y medio sueldo». L’objectiu d’aquesta reial ordre es fonamentava que «es fin primordial del Estado atender a su propia conservación». La idea era mantenir l’Estat, i es ratificava que una forma de conservar-lo era evitar «propagandas, más o menos encubiertas, contra la unidad de la Patria o contra instituciones que, cuales la familia, la propiedad, la religión o la Nación, constituye el fundamento sobre el que descansa la vida de los pueblos». Eren els mestres els qui tenien aquesta «delicada misión que el Estado les encomienda al entregarles la educación de las nuevas generaciones». De totes maneres, la dictadura observava que hi havia mestres, «poquísimos», que en l’ànima dels seus deixebles hi inculcaven doctrines nefandes «omitiendo hechos esenciales en la exposición de la Geografía y de la Historia» o també proposant qüestions que confonen i fan vacil·lar els alumnes en «verdades que indeleblemente deben quedar grabadas en su alma».[508]Heus aquí la necessitat que tenia l’Estat d’inculcar la seva història mítica i inventada. Era congruent amb aquest esperit el diari ABC, el qual en l’edició del 15 d’octubre de 1925 afirmava sobre aquesta reial ordre: «Desde que se advierte una preocupación de Gobierno por este problema del catalanismo, nada se había hecho de tanta eficacia que se dirigiera tan derechamente al nervio del problema.» Davant de l’oposició dels mestres, el governador civil de Girona, Juan de Urquía, va escriure un article en el qual reconeixia que després d’haver recorregut ciutats i pobles havia advertit que «la inmensa mayoría de la generación actual no sabe hablar el idioma patrio. Y es rara la escuela donde los niños conozcan, como es debido, la lengua de Cervantes. Y algo más: sabemos de una juventud envenenada por ideales absurdos, extraviada por sendas suicidas. (...) No hay autoridad, ni ley, ni fuerza humana que obligue nuestra mano a hundir el puñal homicida en el corazón de nuestra madre».[509] No se sap a quina mare es referia.
El 17 de març de 1926 la dictadura fa firmar un decret al rei per fixar les sancions judicials i governatives contra els catalans. L’exposició de motius d’aquest decret és una autèntica lliçó del nacionalisme d’Estat. La dictadura hi explica el seu ideari polític. D’entrada diu que l’obligació dels governs «es mantener y fortalecer el hecho histórico de nuestra unidad nacional secularmente consagrada por la homogeneidad de sentimientos e intereses». Tot seguit fa la història del catalanisme polític anunciant que «un tercio de siglo hace que se comenzó el intento de sembrar la semilla del separatismo en las provincias catalanas» i afegeix que no han participat en aquesta tasca «las familias de rancia estirpe y la classe obrera». Reconeix més endavant que la dictadura ha vingut precisament per anar en contra dels catalans «recobrando para la bandera y para el idioma nacional el puesto y los prestigios que legítimamente les corresponden». També admet que los «desdichados en quienes prendió la semilla separatista, no todos han vuelto al buen camino» i per això calen «nuevas figuras de resistencia, nuevas sanciones». En vista de tot plegat, autoritza els governadors civils a imposar multes de fins a 25.000 pessetes (equivalents a 5.000.000 en pessetes constants de 1999) als qui mostrin actituds de resistència al «respeto de la lengua española, a la bandera española, himno o emblemas nacionales».
L’11 de juny de 1926, segurament perquè trobaven que la castellanització a Catalunya encara no era suficient, es va redactar un altre decret, en el qual s’obligava a l’ús del castellà a l’escola; en cas d’enxampar-se un mestre parlant en català, el suspenien de feina i quedava sense sou durant tres mesos. Si el mestre era reincident, el podrien traslladar a un poble de zona castellanoparlant. En l’exposició de motius d’aquest decret el govern palesava el seu nacionalisme. Hi deia que en algunes escoles hi havia una modalitat indirecta «de mostrar desafecto a España» consistent a «proscribir, abandonar o entorpecer la enseñanza del idioma nacional, sustituyéndole por la lengua latina en las regiones que la conservan». La persecució de la llengua catalana va arribar a límits insospitats. A les diputacions i ajuntaments els van ordenar de parlar i d’escriure en castellà, que també era obligat als rètols, anuncis, etc.; càrrecs o oficis que havien de fer un ús públic de la llengua, com ara nuncis o els venedors de diaris, també es veien constrets a recórrer al castellà. La llengua catalana molestava fins i tot durant la nit. El governador civil de Girona, Arturo Carsi, per un ofici amb data 27 de gener de 1924 adreçat a l’ajuntament de la capital, comunicava al batlle que «desconocía y no podía ni suponer; si no se hubiese hecho eco de ello, que los vigilantes nocturnos de la ciudad cantan la hora en catalán». Li ordenava, doncs, el castellà així: «Yo le agredeceré mucho ordene que lo hagan en el idioma Nacional, y que se imponga el uso del mismo dentro de esa Casa, en todas sus dependencias, y para todos los efectos.»[510] Aquesta política catalanofòbica que el dictador Primo de Rivera portava a terme sempre va tenir el suport de la monarquia. Quan el desembre de 1923 Alfons XIII va visitar l’Exposició del Moble a Barcelona, va observar que a l’estand de la Mancomunitat la retolació estava en llengua catalana, la qual cosa el va molestar profundament. I va expressar el seu disgust al president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Igualment el maig de 1924 el monarca mateix en una reunió de tots els batlles de Catalunya al Palau de la Generalitat va defensar les mesures polítiques adoptades contra Catalunya per Felip V de Castella i IV d’Aragó, dient que «se explota maliciosamente el recuerdo, ocultando que si se adoptaron fue en bien de Cataluña, por salvar a Cataluña».[511]
Miguel Primo de Rivera va deixar d’encapçalar el directori militar el 28 de gener de 1930, i el va substituir Dámaso Berenguer, el qual el 9 de juny de 1930 va derogar el decret del 18 de setembre de 1923, però el mateix dia mitjançant una reial ordre circular va donar instruccions perquè a les corporacions locals no es portessin els llibres oficials en català i perquè en les comunicacions oficials no es fes servir cap més llengua que el castellà.
Globalment la política hostil de la dictadura contra la llengua catalana queda palesada en la seva pròpia documentació oficial i en els arguments publicats en diferents mitjans; consistia, bàsicament, a aplicar els postulats tradicionals de la glotofàgia. Així, s’hi expressava, per exemple, que a Catalunya el castellà era perseguit amb «guerra y odio» i hi apareixien frases com ara «nosotros no perseguimos el idioma catalán y por lo mismo no podemos consentir que se persiga villanamente el idioma castellano», «los dialectos no son idiomas y dialecto es el catalán», «el amor a la cultura catalana significa odio contra España», «aquí no se trata de castellanizar Cataluña, sino de impedir que se desespañolice» o «en España no hay, por fortuna, problemas de minorías nacionales, ni por lo tanto idiomáticos». El periodista Francisco Seminario, en fer una descripció de l’actitud dels catalans durant la dictadura del general Primo de Rivera, d’una banda va dir que aquells es van separar espiritualment d’Espanya agafant com a instrument l’idioma i, de l’altra, va mentir afirmant: «El catalán de las ciudades que ha sido siempre bilingüe desde antes de la unidad nacional, ha puesto todo su empeño en estos últimos años, en olvidar su idioma comercial base de su prosperidad, y se ha esforzado en convertir su habla vernácula en idioma cultural, empresa laudable siempre que no se desnaturalice con fines políticos bastardos.»[512] Això hauria estat veritat si durant el directori militar no s’hagués donat un fet que no s’havia esdevingut mai en la història de les relacions entre Catalunya i Espanya. Es tracta del manifest que van fer públic més d’un centenar d’escriptors i intel·lectuals castellans el març de 1924 adreçat al dictador, que acabava així: «Creemos cumplir un deber de patriotismo diciéndole a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y que serán eternas mientras exista en España el culto del amor desinteresado a la belleza.» Després d’aquest manifest, el règim militar no va afluixar en res i com s’ha vist la persecució política i legal va continuar exactament igual. Esmentar aquest document en un treball sobre la catalanofòbia seria gratuït i gairebé no tindria importància si no fos que alguns d’aquells intel·lectuals signants a favor del català anteriorment hi havien anat en contra, i també que altres intel·lectuals temps a venir s’oposarien a la utilització del català en diversos àmbits durant la futura Segona República. Cal recordar, igualment, que la catalanofòbia en el temps de repressió del directori es manifestà tan sols a través del govern, però és evident que la no-expressió d’aquest pensament per líders d’opinió o per mitjans de comunicació es devia al dur context que vivien els catalans, per la qual cosa no valia la pena manifestar cap doctrina anticatalana ni cap ideal assolit ja en la pràctica. Tot i això, l’ABC continuà amb la seva política anticatalana en tota regla. Quan es va organitzar l’Exposició del Llibre Català a Madrid, amb un article titulat «La cultura catalana», va afirmar que només reconeixia la cultura feta en castellà i que, quant a la cultura feta en català, «no conociéndola, no podemos estimarla, ni puede interesarnos, ni es verdad que, en conjunto, interese aquí a nadie»; com que no l’entenien, «tampoco tiene incorporación posible a la cultura española».[513] El 1930 els intel·lectuals signataris de l’esmentat manifest varen venir a Barcelona, i pràcticament tots van expressar unes opinions sobre el fet català que, cal remarcar-ho, aviat oblidarien. Així, E. Giménez Caballero va parlar d’«un porvenir grande y generoso, en el cual Madrid esté en Barcelona, y Barcelona en Madrid»; Ledesma Ramos va escriure: «Cataluña, con una magnífica cultura, tiene derecho a la máxima atención nacional»; Antonio Marichalar va dir: «Quien aspire a la unión efectiva y perenne de dos colores, dos sonidos, dos almas, ha de intensificar y mantener la integridad de cada cual»; Ramón Menéndez Pidal manifestà: «La acogida que nos ha brindado Barcelona nos complace, nos halaga y nos obliga»; Américo Castro va declarar: «Cataluña debe ser bilingüe, franca, abierta y lealmente bilingüe»; Pedro Salinas indicà: «Esto lo consideraban las antiguas generaciones como un hecho antiespañol, y nosotros vamos a integrarlo»; Sainz Rodríguez va sentenciar: «Os he de decir que cuando hablamos de Cataluña no es solamente por el respeto que nos merece la lengua catalana, sino con la firme decisión de resolver vuestro problema catalán»; Marañón assegurà: «Siempre he creído que lo que se llama problema de Cataluña era una de las manifestaciones típicas de esa incapacidad de comprensión histórica»; Fernando de los Ríos va declarar: «Cuando visten de luto las lenguas y los fueros es que hay algo más hondo que está siendo víctima de mancilla: la libertad civil» i Ortega y Gasset va deixar escrit: «Es preciso que la libertad desate las lenguas para que cada uno pueda proclamar su actitud. (...) El Poder Público hace años que no se dedica más que a destruir realidades profundas y a comentar fenómenos fantasmales.»[514] Totes aquestes opinions s’hauran de recordar en els propers capítols. Temps a venir alguns d’aquests intel·lectuals espanyols tindrien opinions molt diferents de les expressades al voltant de la llengua i la cultura catalanes. Tal com va observar Carles Cardó, «alguns dels qui formaven part de la il·lustre caravana d’intel·lectuals castellans que anaren a Barcelona a fer desgreuge a la llengua catalana varen figurar durant i després de la guerra civil entre els combatents més aferrissats contra la llengua catalana llavors homenatjada».[515] La catalanofòbia es pot dissimular tot aparentant una fília, moment en el qual els catalans solen caure en els afalacs; la realitat, però, és tossuda i la veritat sempre sura. Al final, es descobreix i verifica que la catalanofòbia és la ideologia de masses de l’espanyolisme.
Si no fos així, no es podria comprendre les actituds anticatalanes durant la dictadura, de les quals en pot ser un exemple, la detenció d’un home tan seriós com l’arquitecte Antoni Gaudí. El 1924 quan Gaudí va voler assistir a la commemoració de l’Onze de Setembre de l’església de Sant Just i Pastor, la policia no el deixà entrar, i ell es queixà d’aquesta impertinència en català. El cap policial li preguntà «¿Qué pasa?» «¿No sabe hablar español?».
L’arquitecte digué: «És clar que en sé! Però no em dóna la gana de parlar-lo.» «Váyase usted a la mierda». El guàrdies seguint les ordres s’abalançaren damunt de Gaudí i li digueren: «Queda detenido». Gaudí tenia setanta-dos anys, se l’emportaren als calabossos de la comisaria, i allà durant l’interrogatori el cap policial li va dir: «¡Malditos catalanes! ¡Que tozudos con este dialecto de perros! Hable en español y le dejaremos libre, como el otro detenido. Su compañero, el tal Valls, ya está en la calle. Ahora puede elegir: si habla en español, a la calle; si sigue hablando en dialecto, al calabozo.» Com podem veure l’imperialisme cultural i lingüístic s’exercità damunt de l’home més creatiu de Catalunya com es va fer per provincianitzar a tots els catalans i per tant durant la dictadura només per aparèixer amb més transparència un capteniment que estava i estarà a punt d’emergir quan creguin convenient.[516]
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/trailer.html
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[505] Jaume Medina. L’anticatalanisme del diari ABC 1916-1936, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995.
[506] Josep M. Roig i Rosich. La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, p. 80.
[507] El Magisterio Gerundense, Girona, núm. 797, 27 de novembre de 1924, p. 7..
[508] Reial Ordre del 13 d’octubre de 1925. Publicada el dia 14.
[509] El Magisterio Gerundense, Girona, núm. 808, 12 de febrer de 1925, p. 3.
[510] Arxiu de l’autor; document facilitat per Ramon Alberch.
[511] Josep M. Roig i Rosich. La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, p. 37.
[512] Francisco Seminario. El problema catalán, Imprenta Muñoz-Baroja, 1930, p. 2.
[513] ABC, «La cultura catalana», 23 desembre de 1927.
[514] La Gaceta Literaria, «Cataluña ante España», Madrid, 1930.
[515] Carles Cardó. Les dues tradicions, Claret, Barcelona, 1977, p. 160.
[516] Josep M. Tarragona, Gaudí, biografia de l’artista, Proa, Barcelona, 1999, p. 190.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada