Tancat l’Any Estellés, un any que ens ha oferit un bon grapat d’activitats al voltant de l’obra i figura de Vicent Andrés Estellés, així com la relectura que han fet un grapat de músics i rapsodes d’alguns dels seus poemes; tancat, dic, i encara en plena ressaca, l’editorial benicarlanda Onada edicions, dins de la col·lecció Imprescindibles, que va encetar el 2013 amb Antologia de Joan Fuster, ens oferix una mostra poètica d’Estellés, que coincidix, i no és cap casualitat, amb l’espectacle Estellés, de mà en mà, que el rapsode Francesc Anyó i el músic Borja Penalba van dur pels escenaris de tot el país. El títol és el mateix i el signen tots dos.
El llibre ve acompanyat d’un cedé amb vint-i-set poemes, la majoria dels quals recitats i alguns, pocs, cantats.
L’antologia, formada per vuitanta-sis poemes, està organitzada d’una manera bastant atípica, ja que l’excusa no és una altra sinó la pròpia arma d’Anyó i Penalba, el so, en forma de veu i en forma de música. Han dividit i han agrupat la selecció dels poemes a través de sis expressions sonores: silencis, sospirs, gemecs, sorolls, crits i cantats. Així, hi podem trobar versos que parlen de la mort i la repressió, altres que evoquen records i imatges, uns tercers que ens parlen dels plaers, també els que ho fan sobre la quotidianitat i sobre el combat i l’esperança, i l’antologia es tanca amb els poemes que es conceberen com a o es convertiren en cançons.
Com a lector he trobat en l’antologia aquells poemes que són imprescindibles, referents indiscutibles en l’obra estellesiana, com ara Propietats de la pena, Cançó de bressol, Cançó de la rosa de paper... I altres menys coneguts però que ens ajuden a entendre d’una manera més clara les obsessions, la manera de fer i d’entendre el fet poètic d’Estellés, com ara L’ofici, Era el dia, Escolte amb aquells amors, i he trobat també algun poema que se’l podien haver estalviat com ara Jo defensava l’allioli (no tot anaven a ser lloances en aquest escrit).
El retrat que l’antologia fa del poeta és el d’un home senzill, humil, que es definix com un entre tants. Un individu enamorat dels petits plaers que ens atorga la vida, un ésser vital que no s’oblida mai de la mort, la seua presència fa que tot tinga més valor. Un cronista del seu temps, un temps que no és més que una llarga quaresma. Un narrador d’històries en forma de vers que acaba dibuixant-nos en els llavis un somriure agredolç.
Els he de confessar que sovint, quan em dispose a escoltar un cedé com el que acompanya aquesta antologia, no puc evitar tindre present el Coral romput del tàndem Ovidi Montllor/Toti Soler. Les comparacions poden resultar odioses i, en aquest cas, no tindre raó de ser. Anyó té un timbre i una manera de dir el poema diferents a l’Ovidi, i diferent no vol dir ni millor ni pitjor, sinó personal, intensa. Penalba i Soler, encara que són dos grans músics i magnífics guitarristes, tenen una personalitat molt marcada i un segell propi a l’hora de tocar i fer arranjaments musicals. Les seues maneres de fer mai no passen desapercebudes, encara que dalt de l’escenari ells estiguen en en segon pla.
A més, en aquest treball podem escoltar donant l’entrada a alguns poemes cançons la lletra de les quals no és d’Estellés, com ara Què volen aquesta gent que truca de matinada?, que com altres d’Estellés ens canta Borja amb la seua veu fosca i càlida. Borja Penalba no es limita a l’apartat musical, sinó que intervé en moments puntuals en la recitació d’alguns dels poemes, subratllant o donant un toc d’humor.
En resum, un treball agosarat, interessant i, com no, que els recomane.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada