Ja no comptem dies, Rosa, comptem amistats que deixen la festa massa aviat.
I quan algú estimat s'acomiada o se'n va discretament, sense avisar, tant li fa, és dolor que se suma al dolor. I voleien entre els ulls espurnejants records de quan tot va començar.
Dies de sol i cabells al vent, remors de fe i de futur, il·lusions de poetes al Gespa Price, Oh! Els bon dies! Aquells que m'acollires al teu pis de Sarrià per deixar-te dirigir; un tros breu tant sols de tendresa feta teatre a la manera de Samuel Beckett. I el moment dolç de la nit llarga al Saló DIana.
Després et fongueres entre els convidats, per retornar-nos de tard en tard el teu caràcter impressionant de veu trencada, sota els focus, entre caixes.
I sempre vas jugar, tant sols amb mi, a no ser altra que Mrs. Novel, Una petita complicitat que ara es farà gran. Em ve al cap un vespre a la Plaça del Nord de Gràcia en que em recordares: "com deia Lenin, la història fa dos passos endavant i un enrere". Ja no recordo quina era la conversa, però el moment el recordo nítidament. I ara, quan ja falta tanta gent a la festa, l'indret es veu buit i vençut per la ressaca, grups d'invitats lluiten contra el fred i el desconsol de la frase del revolucionari. Els dos passos endavant els hem fet amb vent de popa entre jocs i rialles. La passa enrere, però, va resultant excessivament llarga, excessivament amarga, i a sobre marxeu massa aviat de la festa. Des del teatre, amb amor, So long Mrs. Novel.
I tot torna lentament a deixar de ser, doncs el record, sense testimonis, resulta com el gat de Schrödinger i com els espectadors que ens quedem sense teatre.
Ahora toca esa noche que nos toca vivir
un poquito más solos sin verlo reír.
Todavía nos queda el eco de su voz
que atrapamos un día en un magnetofón.
Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió:
ni gente ni cosas retuvo el amor,
pero la vida vivida pudo más que el dolor.
un poquito más solos sin verlo reír.
Todavía nos queda el eco de su voz
que atrapamos un día en un magnetofón.
Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió:
ni gente ni cosas retuvo el amor,
pero la vida vivida pudo más que el dolor.
(Garrotín del tránsito, Gato Pérez - fragment)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada