El principal problema de Vlado, diminutiu de Vladimir, és que
era un sentimental. I era una mala cosa donada la seva feina de sicari. No és
que no fos prou dur, no; en Vlado era un paio duríssim, amb una trajectòria
d'assassinats, assetjaments, tortures, amputacions i escarments diversos que havia estat
l'enveja dels seus companys del Komitet Gosudárstvennoi Bezopásnosti o Comitè
per a la Seguretat de l'Estat, més conegut popularment com a KGB. També va
ser-ho dels nous companys de la CIA, la Central Intelligence Agency americana,
on va acabar executant encàrrecs degradants després d'haver-se quedat sense
feina els anys noranta i d'haver passat un temps fent alguns encàrrecs com a
free-lance per diverses de les màfies russes i búlgares que governen el món
econòmic i financer mundial gràcies a la Thatcher i al Reagan.
El problema, com dic, és que era un sentimental. Un armari
d'home amb unes mans per pegar plantofades que semblàven guants de bèisbol i
una cara de granit que recordava les gegantines estàtues de l'expressionisme
socialista, però que tenia un punt flac – ell l'anomenava gra al cul -: tenia remordiments per totes les malifetes que li encarregaven.
Posem per cas
que les ordres fossin un escarment per a un sindicalista del grup espanyol Manos
Límpias perquè aquest s'havia pulit el suport econòmic destinat a un grup de
neonazis del País Valencià subvencionats a través de comptes gestionats amb les
famoses "tarjetes black", les quals, en contra del que es creu en
l'actualitat, han existit des de sempre. Bé, ell preparava amb minuciositat un viatge i unes
cobertures que no deixassin cap rastre, es presentava al país de l'objectiu,
localitzava aquest, feia els seguiment degut, planificava amb exactitud milimètrica l'acció i en un tres i no res, el fals sindicalista díscol, passava de
desplaçar-se en mitjans de transport convencionals a anar en cadira de rodes
per la resta dels seus dies.
Això era senzill de dur a terme i ell era un
especialista nat, precís i resolutiu. La qüestió és que després li venien els
remordiments, les nits sense poder aclucar els ulls, el neguit, el beure en excés.... Un problema, vaja! O una sèrie de problemes, doncs es sentia obligat
a compensar la víctima. Habitualment ho feia de manera anònima. Uns diners
convenientment blanquejats en paradisos fiscals podien aparèixer com "per
error" en el compte corrent de la víctima; era curiosa la rapidesa com la
gent i algunes persones podem passar, en qüestió de segons, de ser objectius a
ser víctimes!
Altres vegades eren altres tipus de compensacions: bitllets de loteria
premiats en sobres anònims, maletins farcits de diners trobats en taxis,
fortuna en sorteigs on la víctima no havia participat... En un cas, fins i tot,
a un dels objectius al qual havia rebentat els globus oculars, va acabar establint-hi
una relació personal que, amb els anys, es va anar transformant amb amistat;
una amistat que ha arribat fins als nostres dies. Naturalment les víctimes,
inclosa la darrera, mai no han sabut que la seva sort, o dissort, segons com es
miri, es devia a l'arrepentiment compulsiu del causant de la seva desgràcia.
Però anem al cas que ens ocupa. En Vlado havia rebut
l'encàrrec directament d'un dels capos de la fórmula 1. Sí, les carreres de
cotxes. De fet es tractava d'una de les feines que li portava més problemes.
Havia de matar la reina del "glamour" del moment, la Linda Lupino. Matar era el
que li agradava més de fer tot i que els problemes venien després i és que no
tenia manera d'aplacar la mala consciència;
compensar a les amistats o la família de l'objectiu no era ben bé el
mateix i normalment després de l'intens plaer vermellós d'assassinar algú,
solia viure llargues etapes de depressió i deixadesa en què s'apartava de la
feina i vagarejava sense to ni só per carrers inacabables en nits de ciutats
que no aconseguien amagar-lo dels seus mals pensaments.
Com sempre havia localitzat la víctima amb destresa. S'avia
fet el trobadís en el Gran Premi de F1 del Canadà i s'havien caigut molt bé.
Linda, tot i ser la noia de moda a les portades de les revistes de cor i a ser
considerada el patró de bellesa sexual del moment, era una noia senzilla,
directa, simpàtica, molt divertida i extraordinàriament afable. En Vlado va
deixar passar la primera oportunitat que va tenir de matar-la simplement per
gaudir uns dies més de l'encant que desprenia la Lupino i per assaborir una mica més l'empatia i naturalitat amb què es trobaven per anar al teatre, a sopar en un
tuguri íntim d'un barri qualsevol de qualsevol ciutat, o a ballar simplement i parlar dels llibres
que tenien ganes de llegir. Perquè van
descobrir que tots dos eren uns fans de les novel·les de la Sue Grafton i de la
protagonista d'aquestes la detectiu Kinsey Milhone.
En definitiva, que en Vlado es va enamorar perdudament de
l'objectiu mentre que se li acabava el temps i s'adonava que aquesta vegada era ell i no
l'objectiu qui s'anava convertint en víctima. La tenia al davant encenent amb gràcia una cigarreta i havia de ser
avui. Ja no podia retardar-ho més. Li recava ja que la situació era
terriblement romàntica i la noia semblava disposada a deixar que els aconteixements fluïssin sense impediments.
Havien estat passejant en barca per un llac rodejat de
desmais i sicòmors en un capvespre inflamat de vermells i violetes; havien rigut de les complicitats que els protegien del món de soroll, flaixos, rumors
i pressions incontenibles que, circumstancialment, els rodejaven. Havien sopat a les llums d'espelmes en una tasca quasi buida, fosca i entranyable. Resulta
que com que s'havia posat a fer un xàfec sobtat que havia inutilitzat els camins, decidiren compartir una de les petites habitacions que
l'establiment tenia a disposició dels clients.
Ara la tenia al seu davant exultant de bellesa i amb les galtes
rosades a causa del vi. Els ulls li brillaven d'una manera especial i sentí com
se li eixamplava el cor de plaer pel que estava a punt de succeir. Però ella
encara era un objectiu i, per primera vegada, se li féu un nus a la gola abans
que la convertís en víctima. Sentia una gran contradicció. Havia d'escollir
entre el deure i el plaer, entre l'eficàcia i els sentiments. I aquests es barrejaven amb uns
remordiments que ja podia percebre. En realitat estava fet un embolic quan va
treure la 22 Magnum i hi va muntar el silenciador davant els ulls de la noia, esbatanats
per la sorpresa.
Per a serveis d'espionatge i operacions encobertes es
prefereixen les pistoles de baix calibre com a arma principal ofensiva (terme
una mica contradictori). És cèlebre la Walther PPK calibre 7,65 x 17 de
James Bond amb silenciador de la mateixa firma. D'aquí es desprèn que no és
requisit l'arma de més alt calibre per a un millor treball. De fet, els calibres petits són els més idonis per silenciar.
El 22 Magnum curt és fàcilment silenciable, així fins a arribar al 32 ACP. Aquí
entra en joc un altre factor: La freqüència. Una arma produeix, depenent del
calibre i del tipus de munició, una intensitat variable de soroll, però la
freqüència del soroll és un altre assumpte. En l'esmentat calibre 22 Rimfire
encara que els decibels generats són menors que en una 45 ACP la freqüència és
més alta. Tanmateix, això és fàcilment manejable. A partir del calibre 380 ACP
i seguint amb tota la família de 9 mm Parabellum, s'ha de començar a utilitzar
solucions més dràstiques. Per això en Vlado, un professional meticulós, tenia a
les seves mans la seva arma preferida. Discreta, eficaç i terriblement
efectiva, elements que ell buscava ja que, això sí, procurava que els treballs fossin nets i sobretot ràpids per evitar sofriments impertinents.
No intercanviaren cap paraula. La comunicació semblava
haver-se convertit en un acantilat que pressionava el pit de la Linda. Veié, paralitzada per la sorpresa, com Vlado aixecava el braç i apuntava lentament el
silenciador de la pistola vers el cap.
- - Ho sento.
És tot el que digué Vlado abans de prémer el gallet.
El cos
restà uns instants quiet per, tot seguit, iniciar una caiguda feixuga cap al
terra. El cos restà immòbil, les cames creuades encara davant la cadira que
havia caigut enrere; el petit forat fosc d'entrada de la bala a la templa dreta
contrastava amb la nova boca que s'obria a la part superior del crani per on
s'escolava viscosa una massa de sang i cervell.
Linda Lupino obria i tancava la boca sense emetre cap soroll
amb evidents dificultats per respirar. Els ulls encara esbatanats i sense parpellejar restaven fixos en el cos immòbil que tenia al davant. Com una autòmat s'alçà de la cadira, es posà la jaqueta de pell, prengué la bossa de Vuitton,
feu una gambada per damunt el cadàver de Vlado i sortí de l'habitació.
Vilanova
i la Geltrú, 17/02/2015
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada