Article d'Abelard Tona i Nadalmai, publicat a Quaderns de l'Exili, num. 9, setembre-octubre de 1944, editat a Coyoacan (Mèxic)
 |
| Quaderns de l'exili, número 19, abril-maig de 1946, pàgina 16 |
La nació hem dit que és el poble. Però no tots els pobles són nacions. Una nació és un poble possessor d'unes característiques particulars, que el diferencien dels altres pobles o nacions. La psicologia, la llengua, la cultura, són elements constitutius i diferencials d'una nació i, d'entre tots aquests elements, cal destacar, com a inicial, el territori, la terra sobre la qual s'ha format una nació. Un poble sense terra és una nació mancada. Els jueus dispersats pel món, errants de país en país, no havien constituït una nació normal fins a la restauració de Sió. Allà s'està aglutinant la nació jueva; però aquells jueus que encara segueixen vivint de rellogats a la terra dels altres, no són una nació o almenys no formen una pàtria. Continuen essent una secta religiosa en èxode.
Els catalans, valencians i balears no som pas d'aquests. Tenim un territori comú, on s'ha format la nostra nacionalitat. Una terra, una pàtria, on l'home ha viscut secularment, s'hi ha vinculat històricament i amb la qual, sigui quinsigui el seu origen ètnic i la seva procedència llunyana, per un fenomen de les relacions socials constants, ha format l'homogeneïtat moral que és l'essència de la nostra nació.
Tanmateix, la nostra terra no és un cos fred, inoperant. És, per dir-ho així, com la bóta vella de vi bo, que transmet un caràcter i un sabor particulars al seu contingut. El nostre territori està ben delimitat dins la unitat geogràfica peninsular, perquè aquesta és solament una unitat perifèrica, dividida pels accidents físics interiors en tres seccions territorials. Mireu un mapa orogràfic de la Península i hi veureu una forta taca de color de cafè que sembla la seva espinada; és la Cadena Ibèrica. Es desprèn del nus de Penya Labra, a la província de Santander -que origina les tres divisòries hidrogràfiques de la Península: del Cantàbric, de l'Atlàntic i del Mediterrani-, i, desdibuixada al principi, entre alts planells i serrats, passa a formar les serralades que avancen en direcció sud-est, a la dreta de la depressió de l'Ebre, d'entre totes les quals sobresurt la figura majestuosa del Moncayo. En els Monts Universals o d'Albarrací, la Cadena Ibèrica es desvia de la seva direcció inicial per prendre la del sud-oest, fins als límits de les actuals províncies de València i Alacant. Allà, les seves darreres ramificacions es confonen amb les del Sistema Bètic, però el mur de serralades, divisori de les planes del litoral mediterrani i el planell central castellà, es prolonga, amb la Serra de Segura, a Múrcia i penetra fins a Granada.
Malgrat la seva composició irregular i mal definida, la Cadena Ibèrica és considerada com un sistema únic, precisament pel seu caràcter divisori entre les terres mediterrànies i les atlàntiques. Tanmateix, a més de la seva raó física, aquest conjunt de serralades té un valor decisiu en les distribucions humanes peninsulars. Polibi, en el segle II abans de Jesucrist, ja l'assenyala com una frontera, com el límit entre la Ibèria pròpiament dita -el litoral mediterrani- i la Celtibèria -l'altiplanell central castellà-. En el I segle de Jesucrist, Estrabó i, en el segle II, Ptolomeu, amb el nom d'Idubeda li donen la mateixa funció. El seu nom erudit ha variat al gust de cada temps. El poble no ha donat mai nom a tot el conjunt. Però, tan lluny com mirem, sempre la trobem plantada com una barrera aspra de territoris i de pobles, de llengües i de cultures.
A l'Edat Mitjana, si el Pirineu era la frontera entre la nostra Corona i la de França, la Serra Ibèrica ho era entre la nostra Corona i la de Castella.
A recer d'aquestes serralades ponentines, a través d'enormes vicissituds, s'han format dues nacions: la nació dels catalans, valencians i balears; i la nació aragonesa. Aquesta darrera, possessora en altres temps d'una llengua pròpia, intermèdia entre el català, el gascó i el castellà, i avui castellanitzada en part lingüísticament, es conserva com a nacionalitat diferenciada per la seva cultura. Unida històricament als nostres destins, no pas per un caprixt del rei Ramir el Monjo, sinó perquè, per la geografia i l'economia dual -pirinenca per la muntanya i mediterrània pel corrent dels seus rius-, en decadència l'aspiració de constituir un gran reialme del Pirineu, idea de la qual Navarra n'era l'adalil, es va decantar decididament envers el Mediterrani, pel camí natural queli obre el nostre comú gran riu Ebre. I que aquesta és la predestinació d'Aragó, ho demostra prou la grandesa que va assolir amb la seva unió al comtat de Barcelona. La fama del seu nom, que va ressonar gloriosament d'un cap a l'altre d'Europa, i, també la riquesa que va adquirir, de la qual en són testimoni els monuments plens de noblesa que es conserven en el terme de les seves viles, evocadors d'un passat esplèdid enmig de l'actual decadència.
Es poden distingir a l'Aragó quatre zones:
a) La zona de llengua catalana, que constitueix una franja allargassada de nord a sud.
b) La zona del dialecte alt aragonès, que ocupa la regió del Pirineu, d'est o oest.
c) La zona deserta (deserts dels Monegres i Calanda, grans altituds de la Serra Ibèrica) interposada entre la de llengua catalana i la castellanitzada.
d) La zona castellanitzada, que comprèn la resta, una mica més de la meitat de tot el territori aragonès. A la província d'Osca, la part castellanitzada és força menys de la meitat de la superfície territorial.
I les Balears, ¿quin és el seu nexe amb el nostre territori nacional? Ens expliquen els geòlegs que el Mare Nostrum, en temps remotíssims, quan la vida de l'home no existia sobre la terra, era territori continental des del golf de València fins a les costes provençals i italianes. En produir-se el plegament que va donar vida al Pirineu i a les serralades peninsulars, va provocar una llarga sèrie de cataclismes: terres que s'elevaven i terres que s'enfonsaven i que el mar inundava. Acabada aquella enorme catàstrofe,la nostra terra, poc a poc, va anar prenent la seva actual morfologia. Són vestigis del primitiu territori l'arxipèlag balear, Còrsega, Sardenya, la serralada del litoral català i les muntanyes de les illes, restes desintegrades d'una vella cadena a la qual s'ha donat el nom d'herciniana. Des d'aleshores, part del nostre territori nacional ha quedat arredossat, com un element secundari, a la Península i una altra part, com una avançada, és al mig de la mar. Més enllà, hi ha les terres germanes de Provença i d'Itàlia. Les Balears són, doncs, terra de la nostra terra.
Al marge de la hipòtesi geològica, que té tot l'encís de les llegendes, la realitat actual no és pas desencisadora. El cataclisme geològic va poder submergir la continuïtat continental del nostre territori, però el va deixar obert de defenses i li va donar una nova continuïtat en el mar. En el Mediterrani no tenim fronteres, perquè la mar no és una divisòria, ans al contrari, uneix, és tota camí. En la història de la nostra nació, terra i mar es complementen. I és aquesta que qui arrodoneix la figura allargassada del nostre territori peninsular, tan inquietador, gairebé tot costa, en la unitat de les Illes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada