Assaig de càntic en el temple - Salvador Espriu / Ovidi Montllor
«Avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu"»
Jordi Bianciotto
El 2015 és any Ovidi, Ovidi Montllor, i mai com ara no havíem vist un ambient tan favorable al seu record i a la seva reivindicació; tants nous cantautors i, també, tanta opinió pública activista realçant la seva figura. Els temps són favorables, esclar. Fins i tot al seu Alcoi natal, on fa una dècada l’ajuntament es va negar a fer-ne cap commemoració perquè deien que deu anys no era prou temps, li han posat el seu nom a un carrer i preparen alguns festejos. Que el govern municipal passés, el 2011, del PP a una coalició de PSPV, Bloc-Compromís (aquests, darrerament desmarcats) i EU hi deu tenir alguna cosa a veure
Bé, el 10 de març farà vint anys que l’Ovidi ens va deixar, i demà dissabte el festival de cançó Barnasants posa el pòrtic dels homenatges amb l’espectacle de Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner a l’Auditori Municipal de Terrassa. Bona aposta: ningú com Soler, el guitarrista que el va acompanyar durant dues dècades, per fer de testimoni del que un dia va significar el cantautor, i per explicar alhora, amb seva simple figura, i l’exquisida guitarra, com un artista fonamental, ell mateix, por arribar a ser una figura minoritària en el nostre país. No som perfectes.
Bé, el 10 de març farà vint anys que l’Ovidi ens va deixar, i demà dissabte el festival de cançó Barnasants posa el pòrtic dels homenatges amb l’espectacle de Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner a l’Auditori Municipal de Terrassa. Bona aposta: ningú com Soler, el guitarrista que el va acompanyar durant dues dècades, per fer de testimoni del que un dia va significar el cantautor, i per explicar alhora, amb seva simple figura, i l’exquisida guitarra, com un artista fonamental, ell mateix, por arribar a ser una figura minoritària en el nostre país. No som perfectes.
Aquest podria ser un aniversari ple de retrets, perquè sabem que el darrer tram de vida de l’Ovidi no va ser falaguer, que la indústria se’n va desentendre, que les administracions se’n van oblidar, que el gran públic va començar a mirar cap a una altra banda i que aquella incipient TV3, molt preocupada (i amb motius) per semblar cosmopolita, va estar poc atenta als cantautors que, precisament, tant havien treballat, feia quatre dies, per construir un país on TV3 pogués existir. I pot ser, també, una efemèride en què se li reti honors des d’un enquadrament una mica parcial. Perquè de vegades, sembla que l’Ovidi hagués estat un líder veïnal o un polític clandestí quan era, en primer terme, un creador amb un gran talent per fer cançons i per interpretar-les.
Per això és on és i per això l’evoquem. Si les seves cançons haguessin estat vulgars no el recordaríem, per molt que hagués estat la veu dels desfavorits, la memòria de la consciència de classe o el defensor de la nació catalana de Salses a Guardamar. Naturalment, no és possible destriar les seves cançons d’aquesta actitud compromesa amb uns ideals tant socials com nacionals. L’Ovidi era el resum de tot plegat. Però si va fer un servei a unes sensibilitats ideològiques és precisament perquè va fer consistents vehicles portadors d’aquestes idees, és a dir, cançons emocionants. És difícil seduir ningú, ningú intel·ligent si més no, al voltant de cap causa a través d’una cançó mediocre o simplement pamfletària. El talent sempre marca la diferència.
Tot això pot semblar obvi, però ara hi ha el perill que Ovidi Montllor esdevingui aquell personatge de culte del qual tothom parla però que pocs han escoltat. Un agitador o un mite més que un músic. Si d’alguna cosa pot servir aquest aniversari, i els homenatges que se’n derivin, és per redescobrir, o descobrir, la seva obra. Ara no hi ha excusa: la seva música és a les plataformes de la xarxa que tots coneixem. Escampem per tot arreu aquells discos delicats i valents: els sarcasmes d’Un entre tants… (1972), l’emotivitat arrelada d’A Alcoi (1974), el vigor declamatori d’Ovidi Montllor diu Coral romput (1979), la maduresa de 4.02.42 (1980)…
Ovidi activista, home compromès, icona de la lluita popular, lluitador en defensa dels Països Catalans… I tant que sí. Però avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu". Que el lector, si vol, pot escoltar d’aquí cinc segons a YouTube.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada