 |
| foto: Xavier Gisbert López-Cózar |
El que vaig viure ahir en la Diada d'enguany, al Principat de Catalunya, va ser sobretot un acte d'amor. I ho va ser no només perquè hi vaig assistir amb amistats estimades, sinó perquè em vaig sentir rodejat de centenars de milers de persones que estimàvem aquest país - potser fins a dos milions - i que ho demostràvem amb infinita paciència i per cinquena vegada en cinc anys: juny del 2010 i les convocatòries del 2012, 2013 i 2014.
Amb paciència estoica vam suportar el caos que ens havia organitzat el govern municipal de l'alcaldessa que no s'havia de dedicar a la política i que s'amputaria un braç abans de votar implícitament amb PP, C's i PSC.
Tant d'amor i tolerància, només es pot entendre si la tossuderia d'aquesta nació, almenys de la part de nació que ha iniciat el camí cap a la independència d'aquesta pàtria tant petita que també la somnio complerta, prové de la resistència històrica tramesa de pares a fills formant un corrent d'amor a la terra lliure que s'ha mantingut en cada nucli familiar, en cada teixit associatiu, en cada poble i generació rere generació. Aquest corrent, subterrani tantes vegades, ara ha esclatat d'alegria; quan s'ha fet palès que durant més de 300 anys no ens han estimat com som i que nosaltres tants sols volem ser per conviure estimant-nos.
El meu país, el que reneix a cada albada, posa el llistó emocional molt amunt. L'estat de xoc posterior a la gran manifestació que es destil·lava de cada conversa, de cada comentari a les xarxes socials, ens parlava de la catarsis que ha viscut gran part del nostre poble. I com sabeu, la catarsis és aquell corrent que ens travessa la pell i navega per les nostres venes quan percebem, conjuntament amb la resta, com a actors i a la vegada com espectadors, que millorem, i que ho fem rodejats d'altres persones que milloren amb nosaltres, i a la vegada ajudant-nos mútuament a fer-ho.
I som nosaltres aquest corrent. I esdevenim, fruit de la millora catàrtica, el poble tossudament democràtic que som. No sé si el més democràtic del món però sí amb una força indestructible, curiosament la mateixa que ens fa massa dòcils quan perdem l'esperança.
Som ben bé el Ying i el Yang, el sí i el no, el blanc i el negre, l'or i la plata... i tot el que no es pot dir. Com a part d'un poble que ocupa més territoris i països i també més nombrós, parlem només quan cal i això ens retorna una autoritat desconeguda que ens fa comprendre la vella història dels avantpassats.
Comencen a passar coses realment grans i quan acabi aquest procés, de debò, després d'aquests anys que seran llargs, ningú reconeixerà l'Europa que s'està començant a gestar. En aquest racó de l'arc mediterrani, gràcies a la força d'alliberament de tot un poble, dels tres països, de la nació sencera, som i serem capdavanters de la llibertat.
Poc a poc es va conformant el corrent de poesia en què fa cinc anys que estem de nou immersos. Unamuno tenia raó: Als catalans ens pot l'estètica, la poesia, l'emoció; la rauxa. I precisament això és el que ens omple de raó; el seny. Perquè avui sobretot, els Solers, Ferrers, Garcíes, López, Tchangs, N'dongos o Ibrahims hem demostrat que per viure al món, primer hem de fer un món on valgui la pena de viure-hi.
Té tanta llum aquest procés que enlluernarà aquest món i vivim dies que seran un mite en el futur. Per això ens estimem.
Quico Romeu 11 de setembre de 2015, dia de la llibertat retrobada.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada