 |
| Foto: Albert Salamé @albertsalame |
Durant el temps d'assaigs i de muntatge d'una obra de teatre, saps des del principi que alguna cosa s'estrenarà, tot i que vius durant bastant de temps la incertesa de saber com sortirà. Sobretot a l'inici. Són moltes les preguntes i les respostes es van donant en comptagotes. Funcionarà el text? Hem encertat amb el repartiment? arribarà al públic, tot plegat, i els provocarà alguna emoció similar o comparable al que ens provoca a l'equip que ens movem al voltant de la producció?
Muntar un espectacle, en part, és precisament un treball en equip per aconseguir donar un sentit positiu a aquest tipus de preguntes, que cada dia es plantegen a dotzenes. I s'avança; i l'espectacle va creixen cada dia, va prenent forma. Actors i actrius van trobant el grau d'interpretació i van arribant els decorats, el vestuàri, les músiques, efectes, maquillatge, i·luminació... I poc a poc es va adquirint la visió de com serà finalment l'espectacle, de com es comportarà davant un públic, i també del que ha crescut, gràcies a l'equip, des de la idea inicial.
Però sempre hi ha la incertesa. I si no agrada? I si no s'entén un determinat passatge, o acció de la trama?I sobretot, el que genera més pànic: I si avorreix al públic? Si és un rotllo infumable? I aquests dubtes, a mida que es va acostant l'estrena també creixen, doncs crear és un risc que atia les inseguretats.
Algunes vegades, però de manera inesperada ens arriba un senyal inesperat que ens dóna la mida justa de totes les coses. I aleshores, gràcies a un assaig general màgic, o en sentir la música de l'acte final que arriba amb retard just la darrera setmana, veiem el conjunt del que s'ha fet i sabem que la feina l'hem fet; l'hem conclòs, i en tenim la mida exacte. Una mica com va passar amb la Fletxa que l'amic Rebollo en llençar-la per sobre el peveter, va encendre la flama dels Jocs Olímpics de Barcelona '92.
Quan vàrem veure aquella imatge, ens adonàrem que havíem fet la millor cerimònia olímpica de la història moderna, i vàrem tenir la certesa que els Jocs passarien positivament a la història.
La foto d'Albert Salamé @albertsalame és una foto, crec que històrica, del tancament de campanya d'ahir a la nit, al Passeig de Maria Cristina. Tenim la fotografia que reuneix les multituds que han caracteritzat el procés; una estelada que té la èpica de la foto del "novecento", amb els obrer avançant. Mostra un poble unit, alegre i combatiu. Té èpica, estètica, harmonia i a més és preciosa i emociona. Tenim la foto. Ara sabem que tot anirà bé i ho tenim a tocar!!!
#guanyarem
Quico Romeu 26 de setembre de 2015
Quico Romeu 26 de setembre de 2015
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada