Setembre 2015
1
Els membres del Col·lectiu Wilson vàrem decidir ara fa gairebé tres anys “unir esforços per contribuir que els ciutadans de Catalunya tinguin l’oportunitat de decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces, i amb la millor informació possible”. Aquest comunicat ha estat pensat i escrit amb aquest mateix objectiu.
Un principi irrenunciable: decidir lliurement
2
El Col·lectiu Wilson entén, en primer lloc, que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental de qualsevol nació i, per tant, també de Catalunya, i constata, en segon lloc, que una immensa majoria dels catalans i catalanes i una gran majoria del Parlament de Catalunya ha defensat insistentment la possibilitat de determinar democràticament la seva forma d’organització política.
3
És evident que, idealment, aquest dret democràtic de decidir sobre el futur d’una nació hauria d’haver estat exercit mitjançant un referèndum acordat per l’Estat espanyol i la Generalitat dins d’un pacte que inclogués el compromís explícit d’ambdues parts de negociar i aplicar els resultats de la consulta des del respecte als interessos legítims de cada banda.
4
Malgrat que la constitució espanyola estableix diversos mecanismes per realitzar un referèndum i malgrat que hi ha precedents clars en l’àmbit internacional en aquest sentit (com ara l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà sobre el cas del Quebec i l’acord recent entre els governs d’Escòcia i del Regne Unit), la celebració d’un referèndum sobre el futur de Catalunya no ha estat possible davant de la negativa taxativa i reiterada del govern d’Espanya a convocar-lo o autoritzar-lo.
5
Aquesta negativa ha abocat a les institucions catalanes a cridar els ciutadans de Catalunya a expressar la seva opinió sobre el futur polític i la possible independència del nostre país mitjançant les eleccions al Parlament de Catalunya el proper dia 27 de setembre.
6
Una alternativa possible a la independència seria esperar que Espanya es reformi. Hi ha moltes raons, però, per témer que aquesta possible reforma no ens sigui beneficiosa degut a les dinàmiques polítiques espanyoles. Els incentius electorals que han portat a l’actual sistema econòmic i de finançament regional són difícils de canviar. La distribució geogràfica de funcionaris (i els seus vots) també està fixada. I tampoc canviarà la geografia del país que ha portat a l‘estructura radial d’infraestructures de transport en detriment del corredor mediterrani. Dit d’una altra manera, és en propi benefici del votant mitjà espanyol que s’han decidit i implementat les polítiques que hem patit. I per tant el votant mitjà espanyol no té cap raó per canviar-les. De fet, les enquestes a Espanya reflecteixen una preferència creixent (no pas minvant) per una recentralització per part dels votants espanyols. Cal recordar que els catalans representem aproximadament el 16% dels votants d’Espanya i, en aquest sentit, mai no podrem per nosaltres mateixos canviar ni les lleis ni les regles del joc de l’Estat espanyol. Els qui defensen la opció d'esperar que l'Estat es reformi han d'explicar per quina raó preveuen que una Espanya reformada tractarà Catalunya equilibradament o per quina raó les preferències i interessos dels ciutadans d’Espanya, de sobte, s’alinearan amb els dels catalans.
7
Davant de la transcendència, tant per Espanya com per Catalunya, d’aquestes eleccions, entenem que totes les parts interessades han d’informar als ciutadans de Catalunya sobre els riscos i les oportunitats, els costos i els beneficis que plantegen tant l’establiment de Catalunya com a estat independent com el manteniment de la situació política i econòmica actual. En aquest procés d’informació (i de deliberació col·lectiva), tant els partidaris de la secessió com els sectors i institucions favorables a mantenir el status quo tenen el dret a defensar els seus interessos legítims, a emfatitzar els beneficis de l’opció que defensen, i a subratllar els desavantatges o perjudicis de l’alternativa contrària. Alhora, però, tenen l’obligació de respectar el procés de deliberació lliure i racional que caracteritza tota democràcia avançada i, en aquest sentit, han d’informar de manera transparent, amb veracitat, als ciutadans, sense recórrer a les amenaces i a les coaccions. En aquest sentit:
a) Continuem constatant, com ja ho vàrem indicar davant de les eleccions de 2012, que alguns mitjans de comunicació, partits polítics, economistes, fundacions properes a partits polítics i analistes han engegat campanyes de desinformació i intoxicació sobre les veritables conseqüències d’un hipotètic estat català. Sovint aquestes campanyes es fan tot presentant estudis suposadament acadèmics, dades suposadament científiques i anàlisis suposadament imparcials. Creiem que la major part d’aquestes prediccions i arguments no resisteixen un escrutini sistemàtic.
b) Observem amb gran preocupació que el govern d’Espanya ha emfatitzat una campanya basada en l’amenaça, això és, en l’anunci de represàlies contra Catalunya, les seves institucions i els seus votants en cas d’haver-hi una majoria favorable a la independència – aquestes amenaces, algunes explícites i altres implícites, inclouen tancar les institucions catalanes, aïllar Catalunya internacionalment, etc. Aquesta estratègia de la por atempta contra un principi democràtic bàsic: respectar el dret de tot ciutadà a decidir lliurement i sense coaccions. Aquesta estratègia és, a més a més, políticament i econòmicament poc creïble perquè en cas de portar-se a terme tindria conseqüències negatives sobre el conjunt dels ciutadans espanyols.
Beneficis de la independència
A l’hora d’avaluar els beneficis i costos d’una possible independència de Catalunya, cal distingir entre els efectes (negatius i positius) a mig i llarg termini i els costos de transició a curt termini. En els punts 8 a 11 examinem els primers efectes. En els punts 12 a 18 analitzem els costos de transició.
8
És indubtable que una Catalunya independent seria viable políticament i econòmicament. Més de la meitat dels països sobirans del món tenen una població inferior a la catalana. A més, Catalunya és un país relativament ric, amb un nivell de renda per càpita força elevat (per sobre de la mitjana de la UE), amb una economia competitiva, diversificada i oberta al món, amb empreses modernes i innovadores, universitats i científics de primer nivell mundial i dotat d’una estructura institucional i administrativa preparada per governar el país amb plena sobirania.
9
La independència de Catalunya tindria conseqüències econòmiques clarament positives a mig i llarg termini. En primer lloc, eliminaria un dèficit fiscal molt gran i persistent – aquest dèficit és el que ara obliga la Generalitat a endeutar-se per fer front a les obligacions de despesa. En segon lloc, capacitaria al govern de Catalunya per prendre decisions estratègiques clau que afecten el potencial productiu i el benestar dels seus ciutadans en un món globalitzat (polítiques de protecció social, pensions, infraestructures, educació, energia, ocupació, recerca, innovació, competència empresarial, transports, protecció ciutadans, fiscalitat, lluita contra la corrupció, etc.). No creiem ni estem dient que els dirigents polítics d’una Catalunya independent serien més capaços que els que ara prenen decisions a Espanya. El que sí creiem és que els catalans tenim preferències i interessos específics que són diferents dels espanyols i, en aquest sentit, qualsevol política uniformitzadora a tot l’estat és menys beneficiosa pels ciutadans de Catalunya que una política dissenyada des de Catalunya i tenint en compte els interessos i les preferències dels catalans. Un exemple d’això és la llei de pobresa energètica catalana que prohibia a les empreses d’energia tallar el subministrament de llum i gas durant els mesos d’hivern a les llars amb menys recursos, una llei que el Tribunal Constitucional espanyol va suspendre perquè no es podia permetre que els pobres d’uns territoris (com Catalunya) estiguessin protegits i els d’altres territoris (Espanya), no. Altres exemples els trobem a la política de llengua a les escoles (llei Wert) o a les inversions en infraestructures, que tendeixen a fer-se radialment i no pas amb criteris econòmics que beneficiarien als catalans.
10
La independència constituiria, a més, una oportunitat d’acabar amb estructures institucionals i econòmiques ineficients i per establir regles de joc noves que permetrien fer de Catalunya un país atractiu per a la creació de riquesa i el seu gaudi.
11
En aquest context de major sobirania política i econòmica, és indubtable també que el govern de Catalunya podria fer front a les obligacions pròpies d’un estat de benestar avançat – especialment el sistema de pensions. Com és ben sabut, el sistema de pensions actual s’alimenta directament de les cotitzacions dels treballadors. Tant pel perfil demogràfic com pel mercat de treball català, aquestes cotitzacions (i per tant el pagament de pensions) serien més segures a Catalunya que en el conjunt de l’estat espanyol. Això és el que demostrem al nostre treball “La Independència i Pensions: La Mentida Més Innoble”.
Costos de transició
12
És normal preguntar-se si els costos de la transició a un Estat propi podrien ser més alts que els beneficis que es gaudirien un cop aquest Estat fos plenament reconegut i operés com qualsevol altre país normal en el marc de la UE i dins de l’àrea de l’euro, i generar un balanç net negatiu. En aquest sentit creiem adients les següents consideracions:
a) Si hi ha voluntat política, no hi ha cap raó objectiva que impedeixi la continuïtat de facto de les relacions econòmiques i financeres amb la resta d’Europa, en tots els àmbits. Aquesta continuïtat és en l’interès econòmic de totes les parts implicades i el seu cost seria mínim.
b) Qualsevol impediment significatiu a aquesta continuïtat seria per tant el resultat d’una decisió política deliberada, i podria representar costos econòmics significatius per a totes les parts. L’única motivació seria la de castigar els catalans per voler canviar, de forma democràtica i pacífica, el seu marc polític. No cal dir que l’Estat espanyol seria el més perjudicat, ja que difícilment es podria produir una negociació de bona fe sobre el repartiment del deute de l’Estat espanyol en un context d’intransigència i hostilitat política.
13
Fetes aquestes consideracions generals, cal considerar tres àmbits fonamentals: els fluxes comercials amb Espanya, el manteniment de l’euro, i la pertinença a la Unió Europea.
14
Catalunya ven a la resta d’Espanya un 19% d’allò que produeix. Un procés d’independència podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya a curt termini degut a un boicot deliberat dels productes catalans. Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya? A l’hora de calcular els efectes comercials de la independència sovint s’obliden quatre factors fonamentals. Primer, cal imaginar que hi hauria una major propensió al boicot pels béns de consum que pels béns de capital o intermedis i les dades d’exportacions catalanes mostren que només un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns de consum. Segon, es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya (que aporten un 40% de la facturació manufacturera catalana) perquè seria difícil distingir si els productes d’aquestes empreses provenen de Catalunya o d’altres llocs i perquè els mateixos espanyols no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus. Tercer, un boicot de productes catalans tindria conseqüències gravíssimes per a l’economia espanyola i per tant, arribat el moment, seria molt costós per a la resta d’Espanya portar-lo a terme. Quart, els béns catalans que no es poguessin vendre a la resta d’Espanya no es llançaran a les escombraries, sinó que es redirigirien (certament a preus reduïts o amb costos més elevats) a mercats alternatius. En base a aquests factors, en el nostre comunicat "Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència" vam calcular que els efectes comercials de la independència difícilment superarien l’1% del PIB català.
15
Cap article dels Tractats europeus determina l’expulsió de la UE en cas de constitució d’un nou estat per part d’un territori que ja forma part de la UE. De fet, cal recordar que els propis Tractats, al seu article 50, exigeixen un procés de negociació i el consens de les parts implicades per permetre un estat membre de la UE sortir de la Unió, amb l’objectiu de minimitzar els costos d’aquesta separació per a les parts. Per tant, la decisió sobre el tractament a Catalunya serà política. Les decisions polítiques de la UE s’han caracteritzat pel seu pragmatisme, és a dir, per intentar garantir el millor possible la continuïtat dels drets i obligacions dels ciutadans europeus i preservar en la mesura del possible l’estabilitat econòmica i financera. Durant la crisi recent, fins i tot s’han arribat a violar alguns de les normes bàsiques dels Tractats europeus, com el principi de “no rescat” i el de “no monetització del deute,” a fi d’evitar el col·lapse financer d’alguns països membres, que hauria tingut conseqüències greus a la resta d’Europa. La resolució del recent episodi grec, després de les amenaces d’expulsió de l’euro si el “no” triomfava al referèndum, n’és un altre bon exemple.
16
En el cas de Catalunya, la UE podria garantir la continuïtat dels drets i obligacions econòmiques dels ciutadans catalans i d’aquells amb qui es relacionen econòmicament (i, específicament, la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals) sense haver de vulnerar cap Tractat.
17
El mateix podem dir de l’euro, que podria continuar sent utilitzat a Catalunya, tot garantint la continuïtat de l’actual règim de supervisió i accés a la liquiditat del sistema bancari, mitjançant un acord monetari com el que tenen Mònaco i altres microestats, però adaptat a les circumstàncies específiques del cas català, que inclouen el fet que ha adoptat l’euro des dels seus inicis i del desig de formar part eventualment de l’Eurosistema com a membre de ple dret (i, com a tal, de participar a les seves institucions). Aquest acord hauria de garantir plenament l’estabilitat financera, en l’interès de totes les parts, inclosa l’espanyola, tenint en compte que Catalunya representa una part molt important del mercat de vàries entitats financeres sistèmiques, així com de l’acumulació de grans quantitats de deute públic de l’Estat espanyol per part d’aquestes entitats durant aquests darrers anys. De fet seria suficient, des d’un punt de vista formal, continuar tractant Catalunya com a part de l’Estat espanyol durant el període de transició i formalitzar el reconeixement del nou estat i la seva adhesió de forma simultània. Alternativament, Catalunya podria quedar “formalment” fora de la UE transitòriament, però establint un acord que garantís la continuïtat de les relacions econòmiques, financeres i monetàries durant la transició.
No hi ha cap norma ni principi legal als Tractats europeus que impedeixin aquesta via, que clarament seria la que protegiria millor els interessos de totes les parts implicades, inclosos els de les empreses i bancs espanyols, així com les nombroses multinacionals (moltes europees) amb interessos significatius a Catalunya.
18
Qualsevol cost eventual de la transició a l’Estat propi seria, per definició, temporal. Els beneficis esmentats més amunt serien, en canvi, permanents. Per tant, el balanç net de la independència de Catalunya en el terreny econòmic és funció, en últim terme, del pes que nosaltres, els que hem de decidir ara, donem al nostre futur i el dels nostres fills. Si aquest pes és significatiu, pensem que la independència de Catalunya serà bona pel nostre país, també en l’àmbit econòmic.
Els membres del Col·lectiu Wilson analitzem i contrastem treballs, estudis i afirmacions presentades a diferents mitjans i a difondre la nostra opinió a la nostra pàgina web (www.wilson.cat) i al nostre compte de Twitter (@col_wilson).
El Col·lectiu Wilson no accepta ajuts, subvencions ni patrocinis de cap institució, pública o privada.
Pol Antràs, Doctor pel MIT i Catedràtic de Harvard University
Carles Boix, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí, Doctor pel MIT i Director del Centre de Recerca en Economia Internacional
Gerard Padró i Miquel, Doctor pel MIT i Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martin, Doctor per Harvard University i Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura, Doctor per Harvard University i Investigador Sènior al Centre de Recerca en Economia Internacional
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada