L’AUTOR
Jaume Josa i Pons
En aquest blog parlarem de canvi climàtic, què el causa i qui el causa, lo qual és sovint motiu de debats polítics (que no científics) i és també objectiu de grups de pressió amb gran poder. També tocarem a fons com posar-hi remei, de quins canvis cal que fem i de com tot plegat ens porta directament a la sisena revolució industrial i tecnològica, la de les baixes emissions en carboni.
Què és una ampliació interna de la Unió Europea? Es pot ampliar la Unió des de dins? És clar que sí, de fet, ja ha passat, no a la Unió Europea, que és encara massa jove, però sí que ha passat als Estats Units.
M’he decidit d’explicar-ho en aquest blog perque no ho he trobat enlloc explicat en català ni en castellà. Sí que ho trobo escrit en alemany per diferents persones d’institucions diverses i que rés fa pensar que estiguin lligades a l’independentisme català. De fet, no són catalans els que escriuen el que us detallaré a continuació.
Dietmar Ostermann publicà el juny de 2014 un article al diari alemany Badische Zeitung que titula “Vindrà l’ampliació de la UE des de dins?” A l’article explica que durant la jornada a Tutzing organitzada per l’Acadèmia per l’Educació Política, el ponent Franz Schausberger, ex-cap de la ciutat de Salzburg, diu “La Unió Europea necessita un concepte, una estratègia per una ampliació interna”. El Dr. Schausberger, professor universitari i President de l’Institut de les Regions d’Europa creat l’any 2004 (IRE), ho explica amb gran detall a l’escrit que es pot trobar al web d’aquest institut i del qual el títol ja ho diu tot: La UE s’ha de preparar per una ‘ampliació interna’ degut als intents d’independència.
Aquestes reflexions es fan citant Escòcia i Catalunya, com a casos més coneguts als medis de comunicació. Per cert, es fa també ressó dels 16.500 milions d’euro que els catalans enviem cada any a Madrid, quatre vegades el que envia a Berlin el Land més ric d’Alemanya, Baviera, d’on és el diari que ho publica. També cita l’expert en temes de la UE, Peter Schmidt-Egner, de la Universitat de Siegen, qui creu que en cap cas es produïria un efecte ‘bola de neu’ encara que algunes regions que ara formen part d’estats membres de la UE, passessin a ser membres de la UE com un nou estat.
El maig de 2014 el setmanari Die Zeit (El Temps) publica un breu article on el corresponsal a El Cairo advoca perque la Unió Europea cerqui una solució via ‘ampliació interna’ a casos com el d’Escòcia, Catalunya o el País Basc. Es nota que l’autor s’ha informat bé, doncs cita quatre estats dels Estats Units que va passar a ser estats de la unió, essent abans una part d’un estat que ja hi era a la unió; i ho van fer, lògicament, per ampliació interna de la Unió d’Estats Americans, els Estats Units. Són Maine,Kentucky, West Virginia i Vermont. M’agrada especialment perque en llegir com ho varen fer aquests estats, s’entén molt millor con ho podem fer a Catalunya, actualment dins la Unió Europea com a part d’Espanya.
En tan sols 18 mesos, de desembre de 1787 a maig de 1790, 13 estats van crear la primera unió, els Estats Units d’Amèrica, entre els quals hi havia Virginia, New York i Massachussetts. Els 37 restants, fins els 50 que hi ha actualment, s’hi han anat afegint fins el 1959, en que ho feren Alaska al gener i Hawaii al juny, el darrer. Però el que aqui ens interessa són 4 casos molt concrets. Curiosament, el 14è i 15è nous estats admesos a la Unió, van ser estats nous creats per secessió d’una part del territori d’un estat de la Unió. Vermont, que era part de l’Estat de Nova York, es va declarar independent el 18 de febrer de 1791 i, com a nou estat, va ser admés a la Unió el 4 de març, el 14è estat en ser-hi admés.Kentucky, que formava part de l’estat de Virginia, va votar que volia ser un estat independent, es va secessionar de Virginia i va continuar sent part de la Unió, va ser el 15è estat en ser-hi admés el 1 de juny 1792. Maine era part de l’estat de Massachussetts i va votar el 1820 que volia ser un estat independent i, tot i l’oposició del Parlament de Massachussetts, Maine va ser admés a la Unió com el 23è estat el 15 de març. Finalment, West Virginia, també part de Virginia, va votar el 1863 que volia ser un estat independent, es va secesionar de Virginia i va ser admés com el 35è estat dins la Unió el 20 de juny de 1863. Oi que tot sembla més fàcil amb aquests precedents històrics?
Doncs això mateix és el que avalen experts juristes de la Unió Europea. No s’en parla en mitjans de comunicació espanyols per raons òbvies; tampoc en mitjans anglosaxons (on no ho he sabut trobar), talvegada pel fort moviment secessionista a Escòcia; però sí que s’en parla, i molt, en mitjans d’Alemanya i Austria. De fet, un dels think tanks que assessoren el govern alemany, el SWP, Fundació Ciència i Política (Stiftung Wissenshaft un Politik), amb seu a Berlin, també en parla. El subtítol d’aquesta fundació és Institut Alemany per la Política Internacional i la Seguretat. El que es diu i s’escriu des d’aquesta institució, s’ha pensat i analitzat molt bé, doncs el govern alemany pren decisions en base a aquests escrits. Dos prestigiosos membres de l’equip del SWP han escrit dos informes sobre Catalunya els darrers dos anys; són Susanne Gratius i Karl-Olaf Lang. Un informe és d’agost de 2013, “Catalunya, camí de la independència?” i el segon de gener de 2015, “El laberint Català“; és en aquest segon on s’apunta com a solució al ‘laberint català’ a la ‘innere Erweiterung’, l’ampliació interna de la Unió Europea.
En resum, els personatges polítics de l’àmbit espanyol i català que aquestes setmanes ‘asseguren’ que Catalunya si vota independència sortirà de la Unió Europea, ens estan enganyant; que ho facin conscientment o no, us ho deixo a vosaltres el decidir-ho.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada