30.9.16
28.9.16
Manifest #SenseLimitsNoHiHaFutur
PRESENTACIÓ
Aquest manifest l’impulsen desenes de persones de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, que volen fer pública la seva preocupació per la situació ecològica i social a les Illes. La sort ha volgut que iniciatives diferents però coincidents, s’hagin pogut trobar, fusionar-se i parir el text de#SenseLímitsNoHiHaFutur, escrit amb moltes mans.
Sigui com sigui, coincidim ara i aquí, conscients que ens trobam en un moment històric i crític que requereix de decisions importants. Les Illes viuen una situació límit. Seguir creixent a costa del territori, com fins ara, ja no és possible, perquè això ens du cap al col•lapse.
No ens volem acostumar a la massificació, no volem batre rècords turístics cada any, no volem veure com s’urbanitza 1 hectàrea al dia, ni volem que es destrossin més ecosistemes únics. No podem permetre que s’esgotin els recursos naturals, ni perdre més qualitat de vida. Estem cansats de veure com s’urbanitza fora vila i la vorera de mar, esborrant per sempre paisatges irrepetibles i una cultura rica i arrelada. No volem ser estrangers a la nostra terra, ni acceptam convertir-mos en un parc temàtic, on els seus habitants formem part d’un decorat. De cap manera!
Volem viure a ca nostra dignament, sabem que és possible i no quedarem mans plegades, esperant que tot peti. Els responsables públics no poden no fer res, aquesta vegada no. S’ha de rompre la inèrcia, el tanmateix i la por. És l’hora de decidir, de ser valents i conseqüents, perquè ens ho jugam tot. Aquesta iniciativa reclama límits a la depredació del territori, així de simple.
Si hi estàs d’acord, ajuda’ns, ajuda’t, signa i difon aquest manifest, perquè tots sabem que sense límits, no hi ha futur.
MANIFEST
La massificació turística i l’excés de construcció devoren les illes Balears cada dia. El ritme de destrucció del territori, del paisatge, de la nostra pròpia casa, és extraordinari. Molts dels ecosistemes que han sostingut la vida al llarg dels segles s’estan transformant en taques urbanes. Aquesta expansió converteix paisatges bells i llocs amb una història rica i antiga en llocs sense ànima. Aquest procés urbanitzador es fa sense tenir presents els recursos naturals, l’orografia, l’escala local, els nuclis històrics o la cultura preexistent.
Es calcula que a les illes Balears s’ha urbanitzat més d’una hectàrea de terra al dia al llarg de les darreres 6 dècades. El procés continua implacable, empès per una economia de demanda infinita que no preveu límits. De fet, si les illes Balears fóssim el planeta, hauríem de menester 7 planetes més per sostenir el nivell de consum actual. És per això que es pot dir que batem tots els rècords negatius: de massificació, de consum d’aigua i energia, de producció de residus, de cotxes de lloguer, d’emissions contaminants, etc. El 2016 patim la pressió humana més elevada de la història i es preveu que segueixi creixent els anys vinents, emparada per una planificació urbanística que permet superar els 3’7 milions de places. Aquest horitzó és senzillament inassumible.
Els rècords turístics però, no reverteixen actualment en una millora de les condicions de vida de la majoria de la gent. El preu dels habitatges, dels lloguers i certs productes bàsics pugen i pugen, mentre els sous, la renda familiar i els drets laborals baixen. La joventut no té futur aquí si no és per fer feina a l’hotel o a l’obra. El negoci es fa aquí, sí, però ens arruïna ecològicament i ens empobreix. A més a més, cada dia som més estrangers a la nostra terra. Qui de nosaltres no ha evitat anar a un lloc de vorera de mar o del seu propi poble perquè està massificat i explotat fins a l’abús? Tot plegat està generant greus problemes de convivència entre residents i turistes, i tots hi sortim perdent.
Aquest model també afavoreix la corrupció, la dependència exterior i una escassetat d’aigua mai vista. L’agricultura illenca, productora d’aliments de qualitat i que manté paisatges singulars, retrocedeix cada dia. A fora vila les piscines substitueixen els arbres, mentre la mar i la vorera de la mar es privatitza i s’embruta. Per altra part, els espais naturals que hem salvat pateixen la massificació i no disposen de recursos suficients per mantenir-se en bon estat.
Milers d’illencs ens hem mobilitzat durant dècades per reivindicar una manera de viure digna que no impliqui espenyar el territori. S’han aconseguit grans victòries i s’han salvat desenes de llocs amenaçats. Ara, però, el que està en risc és tot i el temps juga contra nosaltres: cal una acció decidida en defensa de les illes, de tot el territori.
I és per això que feim aquesta crida. Reclamam una resposta a l’altura de la crisi social i ecològica que vivim. Exigim que es freni l’ocupació exagerada de territori que pretén únicament crear més i més places, i que es renunciï a construir infraestructures que alimenten el creixement basat en el petroli. Volem conservar el paisatge, per això cal protegir el litoral i el camp de manera definitiva. Demanam frenar nous ports i aeroports, camps de golf i polo, abandonar els projectes per fer autopistes i grans esteses elèctriques i optar per un model de mobilitat racional.
Volem democràcia i benestar social, posar les institucions al servei dels interessos del 99% de les persones, que s’impulsin programes d’habitatge digne a preu raonable i que es doni suport a les alternatives econòmiques al marge del turisme. Estam indignats de sentir paraules buides mentre anam cap al col·lapse ecològic i social. Demanam planificació, no volem haver de córrer sempre a atendre emergències ambientals i situacions de sobreexplotació.
Volem avançar cap a la sostenibilitat, conscients que sols s’aconseguirà reduint els futurs creixements residencials i turístics. Reclamam al Govern i als Consells mesures de veritat i un canvi de ritme en les polítiques que afecten el territori. Nosaltres, ciutadans i ciutadanes d’aquestes illes, exigim coratge als nostres governants, mesures concretes i compromís amb els interessos generals. Volem tenir l’esperança d’un futur millor i això sols serà possible amb decisió. No volem esperar més, no podem esperar més. Sabem que és possible i que ara és l’hora, perquè si no hi ha límits, tampoc no hi ha futur.
Randa, 10 de setembre 2016
Més informació: "Més de 4.000 persones signen un manifest per frenar la massificació de les Illes" ( http://twitthat.com/KDSVR )
Més informació: "Més de 4.000 persones signen un manifest per frenar la massificació de les Illes" ( http://twitthat.com/KDSVR )
Carta oberta a Felipe VI, un rei il·legítim i feixista
Ramón Cotarelo
Barcelona (INCAT-Palinuro)
Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felip V, va abolir de cop els drets i llibertats catalanes després de sotmetre Barcelona mitjançant conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vostè vingui per impedir que els recuperin. Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit per les urnes -com vostè no ho ha estat- el contingut essencial del qual resideix en recordar la necessitat del respecte al principi de supremacia de la llei, sense el qual, no és possible la societat civilitzada.
¿Amb quina autoritat diu vostè això a un president que, com ell mateix va assenyalar en una entrevista posterior, mai s'ha saltat la llei? Contestem a aquesta enutjosa pregunta.
La seva autoritat personal en la matèria que, de tan republicà no reconec, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar colpista, un delinqüent perjur que es va alçar contra el seu govern i vostè no ha tingut el coratge ni la gallardia de ratificar mitjançant una consulta a la ciutadania, un referèndum en el qual aquesta decideixi si vol seguir sota la monarquia o prefereix la República, l'últim règim legítim que hi va haver a Espanya, ja que el seu no ho és.
Vostè no té autoritat però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí, elegit per sufragi universal. És aquest qui l'ha enviat, a vostè, a Catalunya per recitar la lletania elemental de l'Estat de dret: el respecte a la llei, que ens obliga a tothom, inclosos els governants.
En termes abstractes això és cert. En termes concrets, aquí i ara, a Espanya, no només no ho és, sinó que és una burla. El govern que exigeix el compliment de la llei, la canvia al seu antull, unilateralment, sense cap consens, valent-se del seu corró parlamentari quan li convé, de manera que aquesta llei ja no és una norma de raó universal, general i abstracta que atengui al bé comú, sinó un dictat dels capricis del govern del PP que, com sap vostè perfectament, és el més corrupte, arbitrari i incompetent de la segona restauració.
Un sol exemple ho aclareix: el mateix dia en què el president d'aquest govern del Partit Popular, un home sense cap crèdit ni autoritat, sospitós d'haver estat cobrant sobresous de procedència dubtosa durant anys, denuncia que els sobiranistes catalans intenten "canviar les regles del joc" en desobeir la llei, els seus acòlits presentaven un projecte de llei de reforma del sistema electoral espanyol per canviar les regles de joc a tres mesos d'unes eleccions. I ningú a Espanya, cap mitjà de comunicació, cap publicista ha denunciat aquesta arbitrarietat, aquesta llei de l'embut.
Certament, els governants diuen que, si als catalanistes no els agrada la llei, poden canviar-la, però legalment, com ho han fet ells. A vostè no el tinc per una llumenera, però m'imagino que no se li escaparà la impúdica hipocresia d'aquest raonament ja que els catalans mai seran majoria, com a catalans, a Espanya i, per tant, no poden materialment canviar la llei, restant condemnats a viure sota el que la majoria els imposa. Sempre. Per si no ho sap vostè d'això se'n diu "tirania de la majoria" i és tan odiosa com la de la minoria.
No, senyor, l'assumpte ja no és de respecte a la llei. L'assumpte és de legitimitat, o sigui molt més profund i antic. Però, per no abusar de la seva paciència, l'hi ho exposaré en tres senzills passos a imitació de la tríada dialèctica hegeliana que serveix per explicar l'evolució de la realitat, però també la seva involució.
Primer va venir una guerra civil i quaranta anys de dictadura que van forjar una realitat espanyola en la qual es barrejaven els somnis de fanfàrries imperials amb els parracs d'un país tercermundista, governat pels militars i els capellans, com sempre. Feixisme, nacionalcatolicisme, centralisme, ignorància, repressió i robatori sistemàtic. Va ser la tesi.
Després va arribar la transició, la negació de la tesi, l'antítesi. Espanya es convertia en una democràcia homologable amb la resta dels europees. Es negava la dictadura. L'Estat es descentralizà i tornaven les llibertats als territoris, es promulgava una Constitució que consagrava la separació de l'Església i l'Estat i es propugnava un Estat social i democràtic de dret. I s'acariciava la il·lusió que era possible una continuïtat normal de l'Estat, per sobre dels avatars històrics.
Finalment va arribar la negació de l'antítesi, la negació de la negació, la síntesi. Amb el triomf aclaparador del PP el 2011, va tornar l'esperit de la dictadura, el govern dels capellans (o dels seus sectaris de l'Opus Dei), el nacionalcatolicisme. Es va conservar la closca de la Constitució, però se la va buidar de contingut amb l'ajuda del principal partit de l'oposició, còmplice en aquesta involució i es va procedir a recentralitzar el país, atacant el règim autonòmic i burlant les expectatives catalanes, de manera que el seu estatut no té contingut. De nou amb l'ajuda del PSOE i la diligent col·laboració de totes les institucions de l'Estat. La que més s'ha usat ha estat un Tribunal Constitucional mancat de tot prestigi i autoritat moral per estar ple de magistrats al servei del govern o sectaris de l'Opus Dei, amb el seu president al capdavant, militant i cotitzant del PP.
Així estan avui les coses a Espanya, senyor meu. Un govern de neofranquistes i nacionalcatòlics, entestats a imposar les seves conviccions com a llei de la col·lectivitat, corroït per la corrupció, basat en un partit al qual algun jutge considera una associació de delinqüents. Un govern que ha provocat una involució sense precedents, una fallida social profunda (llegeixi les estadístiques de pobresa, les d'atur, les de productivitat, les veritables, no les que fabrica aquesta banda de mentiders) i una fallida territorial molt més profunda, que el mateix govern reconeix d'una gravetat extrema i de la qual és l'únic responsable per la seva incompetència, autoritarisme i corrupció.
Vostè creu que aquest govern té l'autoritat per parlar de llei? La té vostè?
No li estranyi que els catalans vulguin alliberar-se d'aquesta tirania personificada en estúpids provocadors com aquest que vol "espanyolitzar els nens catalans". Molts altres, si poguéssim, faríem el mateix. No volen, no volem, viure una altra vegada el franquisme.
I vostè, li agradi o no, el representa.
27.9.16
El prestigiós economista Rifkin, convençut que Catalunya té a les mans ser l’Alemanya del sud
.
Altres
,
Independència
Puigdemont i Junqueras abracen el repte de l'expert però avisen que sense independència no hi pot haver sostenibilitat
Guifré Jordan @enGuifre - Catalunya té a les seves mans ser l’Alemanya del sud d’Europa. És el que es desprèn de la conferència a càrrec del prestigiós economista Jeremy Rifkin que s’ha celebrat aquest dimecres a la nit al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès. La cita ha deixat clar al prop d’un miler d’assistents –un èxit sense pal·liatius de Diplocat, l’entitat organitzadora– que som a les portes d’una tercera revolució industrial, que països com Alemanya, Luxemburg i Dinamarca ja l'estan abraçant, i que Rifkin no té dubte que Catalunya també pot adoptar-la i equiparar-se amb els estats més avançats del continent.
 |
| Jeremy Rifkin, el segon per l'esquerra de la imatge, en un acte conduït per Tomàs Molina |
Puigdemont parla clar: sostenibilitat és indissociable a independència
Una visió compartida per Oriol Junqueras, tot i que ha posat un element més sobre la taula: les “mancances i debilitats conegudes per tothom” en el cas del Principat. Una menció implícita a l’autonomia limitada de Catalunya com a part d'un Estat en contra, tot i que ha empès la societat a la “superació d’aquests reptes” i a “aprofitar aquestes oportunitats” que planteja Rifkin. Un discurs que té paral·lelismes amb algunes de les seves intervencions en mítings de Junts pel Sí en la campanya del 27S. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha parlat encara més clar i ha dit que Catalunya viu dues transicions, la nacional i la de la sostenibilitat, i que l’una és indissociable de l’altra. Els dos pesos més pesants del Govern ho han dit en breus intervencions al mateix acte.
Rifkin: "Catalunya està en millor posició que altres territoris"
Rifkin, que ha assessorat el govern Merkel en matèria econòmica, ha instat Catalunya a treballar des de “demà al matí” en un camí cap a la “comunicació digital, l’energia digital, el transport digital i el benestar digital” perquè "estem fora de temps", tenint en compte l'avenç del canvi climàtic. En aquest sentit, ha afirmat que Catalunya està en millor posició que d’altres territoris, ja que té una “identitat” i una “cultura mil·lenària”, a banda d' “expertesa, indústria, tecnologia i una comunitat lligada”. També ha apuntat que ha pogut veure els “plans de desenvolupament” del país, els quals ha aplaudit, però amb la suggerència que hi ha d’haver més treball interdepartamental per encaixar totes les peces.
L'objectiu: una economia amb cost de producció zero
L’economista ha dibuixat un escenari de col·lapse global de la segona revolució industrial –amb la crisi i la baixada en picat del preu del barril de brent, que deixa les petrolieres sense beneficis–, alhora que està sorgint una nova possibilitat: el món de les energies renovables –que han d’aturar el canvi climàtic–, sumat a l’internet de les coses i el ‘big data’. L’objectiu, segons ell, és aconseguir un sistema econòmic més productiu, eficient i sobretot amb cost de producció com més proper a zero, millor.
Convençut que amb la tercera revolució industrial no hi haurà atur
Per exemple, aposta per l’economia col·laborativa de cost barat –amb exemples com Youtube, Uber, AirBnB o Wikipedia- i la producció d’energia a cada casa, cosa que si la ciutadania fa el salt al cotxe elèctric, equivaldria a no pagar res ni per la llum de la llar ni pel combustible. Davant els riscos que comportaran per les possibles pèrdues massives de llocs de feina a companyies energètiques i petroleres, ha assegurat que moltes d’elles ja s’estan adaptant a la nova realitat, i ha cridat a fer-ho a cadenes de televisió, premsa i empreses de publicitat, que han vist com l’adveniment d’internet els afectava de ple.
A més, segons el mateix economista, el nou paradigma ja està portant infinites oportunitats laborals relacionades amb internet i comportarà que un alt percentatge de la societat treballi controlant i ‘posant el cervell’ que les màquines no tenen. De fet, creu que l'atur pot desaparèixer quan es completi la revolució, encara que tot plegat ha de venir acompanyat d’un canvi en la cultura i la societat. Segons ell, l’any 2050 la transició ja estarà feta, i el canvi de mentalitat de la generació dels ‘millennials’ hi contribuirà decisivament.
Crítica a la política energètica espanyola
En el capítol de la política energètica ha vingut la crítica del ponent més clara cap a l’Estat. Ha rebutjat les traves que l’executiu Rajoy ha posat per la producció casolana d’energia solar i ha etzibat: “A Espanya es paga molta electricitat. És absurd, quan se’n pot tenir de manera gratuïta”. Per Rifkin, mesures com aquesta han “endarrerit uns anys” el començament de la tercera revolució industrial a Catalunya, però s’ha mostrat confiat que ben aviat s’afrontarà de ple, sense aclarir sota quina legalitat, si l’espanyola –i tot el que arrossega– o la catalana.
Una visió compartida per Oriol Junqueras, tot i que ha posat un element més sobre la taula: les “mancances i debilitats conegudes per tothom” en el cas del Principat. Una menció implícita a l’autonomia limitada de Catalunya com a part d'un Estat en contra, tot i que ha empès la societat a la “superació d’aquests reptes” i a “aprofitar aquestes oportunitats” que planteja Rifkin. Un discurs que té paral·lelismes amb algunes de les seves intervencions en mítings de Junts pel Sí en la campanya del 27S. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha parlat encara més clar i ha dit que Catalunya viu dues transicions, la nacional i la de la sostenibilitat, i que l’una és indissociable de l’altra. Els dos pesos més pesants del Govern ho han dit en breus intervencions al mateix acte.
Rifkin: "Catalunya està en millor posició que altres territoris"
Rifkin, que ha assessorat el govern Merkel en matèria econòmica, ha instat Catalunya a treballar des de “demà al matí” en un camí cap a la “comunicació digital, l’energia digital, el transport digital i el benestar digital” perquè "estem fora de temps", tenint en compte l'avenç del canvi climàtic. En aquest sentit, ha afirmat que Catalunya està en millor posició que d’altres territoris, ja que té una “identitat” i una “cultura mil·lenària”, a banda d' “expertesa, indústria, tecnologia i una comunitat lligada”. També ha apuntat que ha pogut veure els “plans de desenvolupament” del país, els quals ha aplaudit, però amb la suggerència que hi ha d’haver més treball interdepartamental per encaixar totes les peces.
L'objectiu: una economia amb cost de producció zero
L’economista ha dibuixat un escenari de col·lapse global de la segona revolució industrial –amb la crisi i la baixada en picat del preu del barril de brent, que deixa les petrolieres sense beneficis–, alhora que està sorgint una nova possibilitat: el món de les energies renovables –que han d’aturar el canvi climàtic–, sumat a l’internet de les coses i el ‘big data’. L’objectiu, segons ell, és aconseguir un sistema econòmic més productiu, eficient i sobretot amb cost de producció com més proper a zero, millor.
Convençut que amb la tercera revolució industrial no hi haurà atur
Per exemple, aposta per l’economia col·laborativa de cost barat –amb exemples com Youtube, Uber, AirBnB o Wikipedia- i la producció d’energia a cada casa, cosa que si la ciutadania fa el salt al cotxe elèctric, equivaldria a no pagar res ni per la llum de la llar ni pel combustible. Davant els riscos que comportaran per les possibles pèrdues massives de llocs de feina a companyies energètiques i petroleres, ha assegurat que moltes d’elles ja s’estan adaptant a la nova realitat, i ha cridat a fer-ho a cadenes de televisió, premsa i empreses de publicitat, que han vist com l’adveniment d’internet els afectava de ple.
A més, segons el mateix economista, el nou paradigma ja està portant infinites oportunitats laborals relacionades amb internet i comportarà que un alt percentatge de la societat treballi controlant i ‘posant el cervell’ que les màquines no tenen. De fet, creu que l'atur pot desaparèixer quan es completi la revolució, encara que tot plegat ha de venir acompanyat d’un canvi en la cultura i la societat. Segons ell, l’any 2050 la transició ja estarà feta, i el canvi de mentalitat de la generació dels ‘millennials’ hi contribuirà decisivament.
Crítica a la política energètica espanyola
En el capítol de la política energètica ha vingut la crítica del ponent més clara cap a l’Estat. Ha rebutjat les traves que l’executiu Rajoy ha posat per la producció casolana d’energia solar i ha etzibat: “A Espanya es paga molta electricitat. És absurd, quan se’n pot tenir de manera gratuïta”. Per Rifkin, mesures com aquesta han “endarrerit uns anys” el començament de la tercera revolució industrial a Catalunya, però s’ha mostrat confiat que ben aviat s’afrontarà de ple, sense aclarir sota quina legalitat, si l’espanyola –i tot el que arrossega– o la catalana.
 |
| Carles Puigdemont ha intervingut al final de l'acte, juntament amb el secretari general de Diplocat, Albert Royo, i l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa |
26.9.16
Acabem amb el Màtrix | l'Unilateral
Jordi Aragonès
Tanmateix, hi ha solucions: amb l’actual estat de les coses, el moviment independentista té majoria parlamentària (72 diputats) i majoria en vots (47,74% del bloc del sí contra 39,17% del bloc del no). Té sota el seu control el Govern de la Generalitat, les 4 diputacions, la immensa majoria dels municipis, una televisió i ràdio públiques, milers de funcionaris i els Mossos d’Esquadra. Amb tota aquesta força es podria declarar i defensar la independència per posar en marxa els mecanismes necessaris per salvar culturalment al país. Ara bé, la situació és ben diferent…
Lluny d’analitzar racionalment l’estat del país i entendre la crua realitat, el suposat independentisme es felicita a si mateix d’estar a les portes d’una República Catalana que mai arriba. Lluny de veure que el català se’ns està morint a les mans, els mitjans del règim llancen consignes sobre la fortalesa de la nostra llengua i, fins i tot, es permeten dir que arribat el dia el castellà serà cooficial amb el català. Lluny de veure que la Unió Europea no mourà un dit per les nostres aspiracions, es dediquen a defensar que desitjant molt fort una cosa, aquesta és fa realitat. I, d’aquesta manera, cada 11 de setembre realitzem grans manifestacions que després no es tradueixen en fets, en accions polítiques de la Generalitat. I passen els dies, els mesos, els anys i a Catalunya no passa res, tot està quiet, immòbil, parat, estàtic però feliç. I doncs, perquè tanta gent està feliç? Doncs perquè han inventat un concepte que defineix molt bé la situació: “Som el somni”.
“Nosaltres som el somni” va dir la difunta Muriel Casals, “volem el somni” va dir la Presidenta Carme Forcadell i, efectivament, centenars de milers de catalans somnien mentre els mantenen adormits uns somnífers administrats per les associacions i pels partits. El somni ajuda a no veure l’amargor, ajuda a creure que la Unió Europea intercedirà, a creure que el català cada cop té més parlants, a creure que els tweets de Rufián tenen algun impacte en el govern espanyol, el somni ens manté dins l’estàtica revolució dels somriures i ens evita el dolor de veure que passen els anys, agonitzem i no succeeix res. Uns anys abans, com a mínim, els administradors dels sedants ens deien: “per la diada de l’any que ve ja serem independents” ara, en canvi, el President Puigdemont ens parla d’unes possibles eleccions “constituents” per a passada la diada de l’any que ve. La dosi de sedants deu haver augmentat perquè la gent, somrient dins la seva “revolució”, no ha reaccionat davant d’aquesta presa de pel.
Però no defallim, cal fer una crida als qui resten desperts, als lluitadors, als incansables, als qui no temen mirar el perill als ulls i plantar-li cara. Alcem-nos i destruïm la màquina que ens manté connectats al somni, trenquem les cordes que ens lliguen al llit, deslliurem-nos dels sedants que ens provoquen els somriures i tornem al món real, recordem al nostre govern que no volem tornar al somni, volem viure la realitat, volem que declarin la independència i la defensin amb totes les forces i mecanismes que tenim a les nostres mans.
25.9.16
Ara toca fer la independència | l'Unilateral
Catalunya és una autonomia espanyola de règim comú que es regeix per un estatut escapçat pel Tribunal Constitucional i no refrendat, i per una llei orgànica de finançament autonòmic caducada. Aquest règim autonòmic comporta una sèrie de greuges a la població catalana: espoli fiscal, manca d’inversions, obstacles al desenvolupament econòmic de la capital Barcelona i del territori, atur, menyspreu a la llengua i la història, pèrdua d’autogovern i de llibertat, no reconeixement a nivell internacional, etc. En els darrers anys s’ha anat consolidant una majoria social que ha vist que l’única manera realista de superar aquest règim és que Catalunya esdevingui un nou estat independent en forma de república. Efectivament, en les passades eleccions dos milions de catalans i catalanes varen delegar el seu vot a una majoria de 72 diputats i diputades de JxS i la CUP amb el mandat explícit de fer la independència.
Ara el repte és fer-la. Segons el dret internacional hi ha dues maneres: o bé a través de la Declaració (o Proclamació) de la independència en el Parlament o bé guanyant un Referèndum d’Autodeterminació. L’experiència viscuda i la història ens ensenyen que l’estat espanyol no pactarà ni l’una ni l’altre, i per tant s’haurà de fer de manera unilateral.
Solidaritat Catalana exigeix que els 72 diputats independentistes compleixin el programa electoral i proclamin la independència. La Declaració d’Independència segueix sent la via directa i més eficaç, tal com hem defensat de manera reiterada. A més, hem de recordar que en democràcia parlamentària, majoria absoluta equival a majoria social i legitima per governar i aplicar el programa. Tanmateix, en cas d’haver-hi un consens de l’independentisme sobre el Referèndum d’Autodeterminació, caldrà que aquest tingui les garanties necessàries per dur-nos a la Independència.
1. Ha d’anar associat a la Declaració d’Independència per part del Parlament.
2. Ha de tenir caràcter vinculant, pregunta binària Sí/No i sense mínim de participació sobre cens regular i l’organització ha de recaure sobre l’Administració.
3. L’organització, realització i l’execució del resultat han de ser dins d’aquesta legislatura, sense més eleccions sota règim espanyol.
No més excuses. No més dilacions. Ara toca fer la independència i és aquest Parlament i aquest Govern el que l’ha de fer.
24.9.16
A TOTA MÀQUINA!
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
El procés català cap a la independència fa avançar moltes coses a gran velocitat. Aquesta setmana n’hem tingut bona mostra. Per exemple, la degradació de la “democràcia” espanyola, que a hores d’ara ja toca posar entre cometes, amb un exconseller Homs obligat a comparèixer sota amenaça de detenció davant del Suprem i un Javier De la Rosa protegit per la fiscalia anticorrupció a canvi d’informació contra l’independentisme. Però, no ens enganyem, que la ruptura vagi a tota màquina depèn en primer lloc de nosaltres: dijous i divendres tindrem l’oportunitat de donar el primer pas ratificant la solidesa del primer Govern independentista de la història. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 |
| ETIQUETES: sedició, temps sedició |
AFINAT. Corrupció a doble escala. Corrupció en la Fiscalia (suposadament) Anticorrupció, que decideix no investigar res, tot i que la mateixa Agència Tributària espanyola ha conclòs que el financer va cometre delicte fiscal en l’operació de compravenda de més de mil oficines del Santander en 2007. Com se sap, De la Rosa ha estat un testimoni clau en l’Operació Catalunya, el gran ventilador creat amb l’objectiu d’empastifar l’independentisme. Cal protegir-lo, retornar-li el favor, encara que sigui escandalós. Corrupció en els mitjans dependentistes catalans que decideixen obviar completament l’afer. Talment, com si, com en el cas dels fiscals, rebessin instruccions directes del Govern espanyol. Màrius Carol i Enric Hernández, al servei dels seus grups empresarials de comunicació estan molt entretinguts amb les seves coses. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.
ALTERNATIU. Francament, el contra-pregó de Toni Albà és una idea dubtosa que la histèria del seus contraris ha convertit en imprescindible. El més destacable és de quina manera retrata l’espai polític dels Comuns. El pregó alternatiu de la Mercè és exactament el que farien ells. De fet, ja li van fer a Trias en 2012. Perquè ells poden fer-lo, però a ells no se’ls pot fer. Només ells decideixen què és alternatiu i què no. No hi ha accions alternatives: són ells qui les fan així. Què és alternatiu? Allò que fan ells. Si alguna cosa caracteritza la casta arrecerada al poder és la seva total incapacitat d’entomar qualsevol mena de crítica. Per això costa molt d’entendre aquesta al·lèrgia histèrica de tot l’entorn encomunista a un acte de contra-programació del pregó oficial. Un pregó alternatiu no només no l’haurien de blasmar, sinó que fins i tot haurien d’integrar-lo al programa oficial.
BANCA. Ara fa un any érem en plena campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Un dels episodis més lamentables es produí quan les patronals de les entitats financeres espanyoles van fer publicar un furibund comunicat contra la independència. Si no ho heu fet, us recomano la lectura del deliciós reportatge periodístic de l’ARA del cap de setmana passat sobre la gestació del document. Dibuixa sobretot la covardia dels responsables de la Caixa i el Banc Sabadell, defugint en tot moment donar la cara: no, xatos, aquí s’haurà de retratar tothom. S’apropa el dia D i les entitats financeres jugaran un paper vital en la desconnexió: qui se’n vulgui oposar caldrà que ho faci a cara descoberta. Ara fa un any vaig obrir compte corrent a una cooperativa de crèdit catalana que no va subscriure aquell comunicat vergonyós: potser no he guanyat en interessos, però sí molt en dignitat.
BOICOT. Com de costum, l’Estat espanyol ha desplegat aquesta setmana tots els seus mitjans de pressió per deixar sense veu Catalunya, ara, arran del viatge del conseller d’afers exteriors a l’Argentina. A diferència del ridícul de Xavier García Albiol celebrant la independència de Mèxic fa ara 206 anys, naturalment, feta de manera il·legal segons el marc constitucional espanyol del seu temps, i, evidentment, del tot unilateral, Romeva sí ha mostrat la mínima coherència exigible en participar en els actes de la commemoració del bicentenari de la plena sobirania Argentina amb la Declaració d'Independència de les Províncies Unides del Río de la Plata del 9 de juliol del 1916, independència en la qual, per cert, els catalans van tenir un paper rellevant. El conseller ha participat també en la commemoració del 130è aniversari del Casal Català de Buenos Aires, una de les entitats més veteranes de l’emigració catalana a Amèrica.
CACERA. Entretant, la histèria del ministre García-Margallo escala a nivells delirants. Davant la receptivitat internacional a l’acció exterior catalana deu estar empassant contínuament. El regne d’Espanya, però, covard, només s’hi atreveix amb petits estats com Letònia: després d’haver provocat un conflicte internacional en acusar el seu ex primer ministre i actual vicepresident de la Comissió de cobrar per fer declaracions a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació (es pensen que tothom fa com ells), ara ha aprofitat la Diada per fer una nova passa en la seva cacera contra el dissident: inventar-se que el cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, va posar una estelada al balcó de l’edifici consolar, amb l’objectiu de traure’s de sobre la incomoda presència d’un reconegut independentista. Una vegada més, val tot per lluitar contra nosaltres. El món mira i pren nota. Confiem.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.1,5. Aquesta setmana un digital espanyol desvetllavanous detalls de l’Operació Catalunya. Tot el joc brut que ens fan és perfectament imaginable. De fet, estaria bé (encara que no passarà) que algun dia se sabés quants diners s’estan abocant desbocats a intentar aturar la independència. Quanta gent tenen que viu ara mateix d’això. Si l’atur està baixant gràcies a l’engreix del CNI. No per suposat, però, resulta menys escandalós: el ministre de l’Interior amb un maletí al despatx farcit de bitllets i un agent de la policia política, creada des del cor mateix de l’Estat, que viatgen en un avió oficial, fins a Suïssa, per pagar a un confident una informació que suposadament ha d’enfonsar un adversari polític, però que finalment resulta falsa. D’autèntica monarquia bananera. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.
AFINAT. Corrupció a doble escala. Corrupció en la Fiscalia (suposadament) Anticorrupció, que decideix no investigar res, tot i que la mateixa Agència Tributària espanyola ha conclòs que el financer va cometre delicte fiscal en l’operació de compravenda de més de mil oficines del Santander en 2007. Com se sap, De la Rosa ha estat un testimoni clau en l’Operació Catalunya, el gran ventilador creat amb l’objectiu d’empastifar l’independentisme. Cal protegir-lo, retornar-li el favor, encara que sigui escandalós. Corrupció en els mitjans dependentistes catalans que decideixen obviar completament l’afer. Talment, com si, com en el cas dels fiscals, rebessin instruccions directes del Govern espanyol. Màrius Carol i Enric Hernández, al servei dels seus grups empresarials de comunicació estan molt entretinguts amb les seves coses. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.
ALTERNATIU. Francament, el contra-pregó de Toni Albà és una idea dubtosa que la histèria del seus contraris ha convertit en imprescindible. El més destacable és de quina manera retrata l’espai polític dels Comuns. El pregó alternatiu de la Mercè és exactament el que farien ells. De fet, ja li van fer a Trias en 2012. Perquè ells poden fer-lo, però a ells no se’ls pot fer. Només ells decideixen què és alternatiu i què no. No hi ha accions alternatives: són ells qui les fan així. Què és alternatiu? Allò que fan ells. Si alguna cosa caracteritza la casta arrecerada al poder és la seva total incapacitat d’entomar qualsevol mena de crítica. Per això costa molt d’entendre aquesta al·lèrgia histèrica de tot l’entorn encomunista a un acte de contra-programació del pregó oficial. Un pregó alternatiu no només no l’haurien de blasmar, sinó que fins i tot haurien d’integrar-lo al programa oficial.
BANCA. Ara fa un any érem en plena campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Un dels episodis més lamentables es produí quan les patronals de les entitats financeres espanyoles van fer publicar un furibund comunicat contra la independència. Si no ho heu fet, us recomano la lectura del deliciós reportatge periodístic de l’ARA del cap de setmana passat sobre la gestació del document. Dibuixa sobretot la covardia dels responsables de la Caixa i el Banc Sabadell, defugint en tot moment donar la cara: no, xatos, aquí s’haurà de retratar tothom. S’apropa el dia D i les entitats financeres jugaran un paper vital en la desconnexió: qui se’n vulgui oposar caldrà que ho faci a cara descoberta. Ara fa un any vaig obrir compte corrent a una cooperativa de crèdit catalana que no va subscriure aquell comunicat vergonyós: potser no he guanyat en interessos, però sí molt en dignitat.
BOICOT. Com de costum, l’Estat espanyol ha desplegat aquesta setmana tots els seus mitjans de pressió per deixar sense veu Catalunya, ara, arran del viatge del conseller d’afers exteriors a l’Argentina. A diferència del ridícul de Xavier García Albiol celebrant la independència de Mèxic fa ara 206 anys, naturalment, feta de manera il·legal segons el marc constitucional espanyol del seu temps, i, evidentment, del tot unilateral, Romeva sí ha mostrat la mínima coherència exigible en participar en els actes de la commemoració del bicentenari de la plena sobirania Argentina amb la Declaració d'Independència de les Províncies Unides del Río de la Plata del 9 de juliol del 1916, independència en la qual, per cert, els catalans van tenir un paper rellevant. El conseller ha participat també en la commemoració del 130è aniversari del Casal Català de Buenos Aires, una de les entitats més veteranes de l’emigració catalana a Amèrica.
CACERA. Entretant, la histèria del ministre García-Margallo escala a nivells delirants. Davant la receptivitat internacional a l’acció exterior catalana deu estar empassant contínuament. El regne d’Espanya, però, covard, només s’hi atreveix amb petits estats com Letònia: després d’haver provocat un conflicte internacional en acusar el seu ex primer ministre i actual vicepresident de la Comissió de cobrar per fer declaracions a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació (es pensen que tothom fa com ells), ara ha aprofitat la Diada per fer una nova passa en la seva cacera contra el dissident: inventar-se que el cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, va posar una estelada al balcó de l’edifici consolar, amb l’objectiu de traure’s de sobre la incomoda presència d’un reconegut independentista. Una vegada més, val tot per lluitar contra nosaltres. El món mira i pren nota. Confiem.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
23.9.16
El pregó de la Mercè: llums i ombres
.
Altres
,
Independència
Per Andreu Gomila
Publicació: Divendres 23 setembre 2016 a TimeOut |
| © Ajuntament de Barcelona. Javier Pérez de Andújar al Saló de Cent |
D'entrada, s'ha de dir que el pregó d'ahir de Javier Pérez de Andújar va demostrar la seva grandesa com a escriptor, si és que algú en tenia algun dubte. El va dedicar a la cultura popular de la gran Barcelona, a la gent de barri i a la gent que ha fet carrera a la ciutat i que va venir de fora. Va tenir moments memorables i que el deixaran, segur, com un dels millors pregons escoltats al Saló de Cent, però també va tenir certes ombres.
Llums
1. Si parlem de literatura, l'arrencada d'una novel·la o d'un conte és essencial. I l'arrencada de Pérez de Andújar va ser brillant, tot desitjant una bona Mercè a "a todas las autoridades, a toda la gente sin autoridad y a todos los desautorizados en general".
2. Quan va recordar l'editorial Bruguera, no es va oblidar de com de malament van tractar la gent que hi treballava: "Buque insignia de la explotación del hombre por el hombre y de la lucha del creador por defender sus derechos de autor". Bravo!
3. També la va deixar anar de manera sibil·lina quan va dir que a Barcelona "llegir és de pobres". En una ciutat que dedica tants pocs recursos a la literatura –malgrat el nomenament de ciutat de la literatura per la UNESCO–, sense residència d'escriptors –com a Olot, per exemple–, on les ajudes a la creació literària són tan minses, on els escriptors viuen tan malament... Molt encertat.
4. Va estar molt bé que reivindiqués els punks i tot allò que no és "cultura oficial", de l'Odi Social a la Banda Trapera del Río.
5. Molt a favor de l'enyorat Constantino Romero, la veu de la ciutat, que l'escriptor va relacionar amb els cinemes de barri d'altres èpoques.
Ombres
1. Tinc la sensació que Pérez de Andújar va ser tou, fins i tot un pèl xaró. Vaja, que va fer de vell rondinaire que pensa que els temps passats van ser millor. La Barcelona que va glossar, ras i curt, ja no existeix. I ningú, ni des d'aquest ajuntament ni dels anteriors, ha fet res per recuperar les coses bones d'abans. I no parlo de museus.
2. La cultura que s'expressa en català gairebé no va existir. Per exemple, podia haver parlar de Caterina Albert (aka Víctor Català) quan va fer referència a les dones que amagaven la seva identitat per escriure. Res de tantes dones, com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Maria-Mercè Marçal, tot i situar Rodoreda dins la gran constel·lació d'escriptors barcelonins. Només va esmentar de passada el rock laietà, ni a Pau Riba, ni a Jaume Sisa, ni a Oriol Tramvia... Ni Capri, ni Flavià, ni tan sols el gran Rubianes.
3. Cap crítica al poc respecte que les institucions locals han tingut cap a les llibreries històriques. Molt maco parlar del carrer Llibreteria, on només hi queden dues llibreries de vell, per cert, però cap mot sobre la Llibreria Canuda, per exemple, i totes les llibreries que han tancat en els últims temps.
PS: Tinc la sensació que els escriptors que escrivim en català hem de demanar disculpes tota l'estona, que no ens podem oblidar de citar els nostres contemporanis castellans, de Vila-Matas a Mendoza, sense oblidar-nos de Pérez de Andújar, quan ells sovint passen olímpicament de nosaltres i obliden que, aquí, el 1974, es censurava 'L'adolescent de sal' de Biel Mesquida, o que anys abans obligaven Gabriel Ferrater a treure poemes de 'Les dones i els dies'. D'això no se'n recorden.Però no passa res. Perquè ells són els bons, els universals. I la resta, a pidolar. Que en vint anys, només un escriptor en llengua catalana hagi estat pregoner de la Mercè, per sis en castellà, demostra qui té el prestigi de la seva banda... Res. Ho havia de dir.
Font: El pregó de la Mercè: llums i ombres
22.9.16
El cas dels catalans [1714] - (Vídeo)
La pel·lícula està basada en la faraònica obra de Francesc de Castellví "Narraciones históricas", sobre la Guerra de Successió, i compta amb la periodista Mònica Terribas com a narradora.
10/09/2014
Font: El cas dels catalans [1714] - YouTube
21.9.16
Catalunya, País Valencià i les Balears fan front comú també en política agrària
 |
Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural de la Generalitat, i Joan Caball i Andreu Ferrer, coordinador nacional i tècnic, respectivament, d'Unió de Pagesos de Catalunya; de les Illes Balears, Mateu Ginard, els responsables del Fogaiba i Gabriel Torrens, secretari general d'Unió de Pagesos de Mallorca, i del País Valencià, Francisco Rodríguez, secretari autonòmic d'Agricultura i Desenvolupament Rural i director de l'Agència Valenciana de Foment i Garantia Agrària; Roger Llanes, director general |
El Principat, el País Valencià i les Illes Balears han posat en marxa aquest dimarts un front comú amb l'objectiu de millorar la Política Agrària Comuna (PAC) ja que consideren desateses les necessitats específiques dels territoris catalans. Segons han informat, la PAC negociada entre l'Estat espanyol i Brussel·les provoca situacions de «desavantatge competitiu», especialment a les zones de muntanya i les insulars. Per això, cerquen sinergies en altres sectors, com la pesca i l'alimentació, en reunions paral·leles a Barcelona i València.
Palma ha estat aquest dimarts la seu de la trobada per debatre sobre el sector de l'agroalimentació a l'Euroregió de l'Arc Mediterrani (EURAM). Concretament, en aquesta primera trobada de treball,s'han tractat propostes de millora de la PAC, partint de la base que consideren necessari replantejar la PAC que ha negociat l'Estat espanyol amb Brussel·les.
Referent a les Balears han explicat que és necessari que es produeixi un reconeixement dels efectes de la insularitat, que es tengui en compte també la doble i a la triple insularitat. Les despeses de producció són més elevades a llocs aïllats, i les Balears sofreixen unes despeses més altes de transport d'abonaments, farratges i alimentació del bestiar en general, que afecten sobretot als sectors ramaders amb un maneig més intensiu, com el bestiar boví de llet o el porcí.
A la reunió han assistit, pel Principat, Oriol Anson, director general de Desenvolupament Rural de la Generalitat, i Joan Caball i Andreu Ferrer, coordinador nacional i tècnic, respectivament, d'Unió de Pagesos de Catalunya; de les Illes Balears, Mateu Ginard, els responsables del Fogaiba i Gabriel Torrens, secretari general d'Unió de Pagesos de Mallorca, i del País Valencià, Francisco Rodríguez, secretari autonòmic d'Agricultura i Desenvolupament Rural i director de l'Agència Valenciana de Foment i Garantia Agrària; Roger Llanes, director general d'Agricultura Ramaderia i Pesca; Antoni Lozano, cap de gabinet de la Secretaria Autonòmica d'Agricultura i Desenvolupament Rural, i Joanma Mesado, secretari tècnic de la Unió de Pagesos i Ramaders de la Comunitat Valenciana.
També ha assistit el coordinador de l'Institut Ignasi Vilallonga d'Economia i Empresa, Rubén Pitarch, que ha estat l'encarregat de coordinar la jornada.
20.9.16
Què està passant a la Catalunya Nord?
El despertar de Catalunya Nord coincideix amb l’intent de les 'regions' de capgirar l’estat
El líder del nacionalisme bretó, Christian Troadec intenta liderar un moviment per transformar l'estat jacobí francès
El passat dissabte, 10.000 catalans es van manifestar a Perpinyà en favor de que la denominació “Pays Catalan” sigui inclosa en el nom de la nova macroregió. Els manifestants demanaven el reconeixement de la personalitat de la Catalunya del Nord, evitant així que la catalanitat sigui diluïda en el nou mapa regional.
Un nom amb polèmica
La manifestació en defensa de la catalanitat pot suposar un punt d’inflexió davant la poca receptivitat de la presidenta del Consell Regional, Carole Delga. La presidenta només va tenir en compte que la proposta “Occitanie” va ser la més votada a la regió, sense tenir en compte l’especificat de la Catalunya del Nord, que va votar massivament per l’opció que incloïa el terme “Pays Catalan” (60%). Però en representar el 8% de la població de la regió va ser una opció minoritària en el conjunt, en canvi “Occitanie” va obtenir un suport mínim als Pirineus Orientals (4%).
Aquest fet ha portat al Consell departamental a votar per unanimitat una moció en favor d’afegir “Pays Catalan” al nom de la regió. El departament també ha donat suport en la seva totalitat a un recurs contenciós ciutadà que es presentarà al Consell d’Estat (última instància de la jurisdicció administrativa). Cal destacar que tant al departament, la regió, com a l’estat, hi ha una majoria socialista. Per tant, la demanda catalana va més enllà dels partits.
La iniciativa del recurs contenciós ha estat promoguda pel col·lectiu Recurs Ciutadà, encapçalat pel geògraf Joan Becat i l’ex diputada socialista Renée Soum, que consideren que s’hauria d’afegir “Pays Catalan” ja que el terme Occitània el consideren discriminatori, ja que només fa referència a una llengua i una cultura, quan la regió en té dues. A més, per altres motius, com defectes de forma en la consulta (només es podia votar si es tenia mòbil francès).
Cal destacar que País Català, no és ni una demanda nacionalista, a diferència del terme Catalunya, que pot sonar massa “agressiu” per a les autoritats franceses. Sinó que és d’ús comú per referir-se al territori i ho trobem en regions franceses sense demandes regionalistes com el País del Loira.
Davant el conflicte obert, el govern francès podria escollir l’1 d’octubre un nom basat en la geografia i no pas en la identitat. Aquest nom podria ser “Pyrénées-Méditerranée”, la segona opció més votada a la Catalunya del Nord i defensada per l’alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, així com empresaris que rebutgen qualsevol referència a territoris, història, llengües o cultures.
Més enllà de la denominació
La poca sensibilitat del nou govern regional cap a les demandes catalanes agreugen el fet que de que les decisions polítiques es prenen cada cop més lluny de Perpinyà. Aquest fet pot provocar que l’administració, amb una Catalunya del Nord més minoritzada, ignori cada cop més que vol i necessita el territori.
Els principals organitzadors de la manifestació, més enllà de la denominació de la regió, proposen una institucions pròpies per al territori, que siguin les encarregades de gestionar el país, seguint el model de Còrsega o el País Basc.
La plataforma “Oui au Pays Catalan”, liderada per la secció nord-catalana de CDC, en veu del seu president Jordi Vera, considera que els departaments seran desposseïts de les seves competències i finalment desapareixeran. Per evitar-ho, consideren necessari un suport popular fort que porti a unes institucions que permetin defensar els interessos dels nord-catalans, així com cercar les seves solucions. Per acomplir aquest objectiu es preveu l’organització d’un espai polític autonomista, a partir de la federació de CDC i intentant sumar el màxim dels 147 batlles (dels 226 de la Catalunya Nord) que es van manifestar el passat 10 de setembre. La plataforma també ha obert una petició digital per a la inclusió del terme “Pays Catalan”, que suma prop de 14.000 signatures.
Per la seva part, el Col·lectiu SEM Catalunya Nord, que té el suport d’associacions catalanes de la cultura popular, institucionals i econòmics, així com de partits com Unitat Catalana, ERC, la CUP o l’ANC, també demana un estatut particular per a la Catalunya del Nord, seguint el model cors. A més, Pere Manzanares, portaveu de SEM i fundador de La Bressola i Arrels, considera que una administració pròpia al territori també podria ajudar a connectar Tolosa amb la Catalunya Sud.
La Catalunya del Nord es mou
La presidenta del Consell Regional, Carole Delga, després de les protestes catalanes, ha promès crear una Oficina Pública de la Llengua Catalana, com ja existeix al País Basc, Bretanya o Occitània, que pot ser un pas endavant pel català. A tall d’exemple, l’Oficina Pública de la Llengua Occitana va destinar un milió d’euros a accions per promoure la transmissió i l’ús de l’occità, sobretot a les escoles publiques bilingües, així com subvencionar l’Institut d’Estudis Occitans, premis d’innovació lingüística, mitjans de comunicació o societats de doblatge.
Aquest any, prop del 25% dels alumnes de la Catalunya del Nord reben algun tipus d’ensenyament en català. Les escoles que fan immersió lingüística en català representen 1.308 alumnes, la Bressola ha superat per primer cop el miler d’escolaritzat (fins i tot 75 nens s’ha quedat sense plaça), mentre la xarxa Arrels suma 300 alumnes. A aquests, cal afegir prop de 3.000 alumnes que fan ús del sistema públic bilingüe i els prop de 7.500 que reben classes d’iniciació al català. Tot i la millora, amb un 7,8% de l’alumnat en escoles immersives o bilingües, queda marge per créixer si es compara amb els alumnes de primària a Iparralde (País Basc), que representen el 37% entre el sistema immersiu i el bilingüe.
Cal destacar que en gran part que l’Oficina Lingüística, si es duu a terme, podria ser un gran pas, ja que la principal mancança és la falta de recursos i suport de les institucions, més enllà de casos locals. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya del Nord 2015, més de tres quartes parts dels nord-catalans estarien a favor de l’ensenyament del català a tots els alumnes, així com de l’ensenyament bilingüe (76%).
L’escola pot ser vital, ja que si un 35% de la població sap parlar la llengua, el seu ús només representa el 6% de la població (un 1% com a llengua sola). A més la transmissió lingüística entre generacions, és molt major amb els pares que amb els fills. Tot i això el percentatge és més gran quan hi ha un entorn favorable, un 15% utilitza només el català i un 34% l’utilitza juntament amb alguna altre llengua (o sigui gairebé la totalitat dels que saben parlar-ho) quan van a Catalunya del Sud. També és important el suport a aplicar mesures a favor del català: un 85% estaria d’acord amb una TV en català, així com un 70% a favor del bilingüisme en la vida pública i un 58% a favor de la cooficialitat.
Les resta de nacions de l’estat francès també es mouen
La reforma territorial, que ha fusionat diverses regions, també ha provocat malestar en altres nacions de l’estat francès. Més enllà de la recentralització i reducció pressupostària, demandes com la reunificació de Bretanya no han estat escoltades, en canvi, Alsàcia ha estat diluïda en una macroregió sense llaços culturals, lingüístics o històrics. A més, el passat 15 de gener, l’Assemblea de França, després d’una polèmica votació, va rebutjar una proposició de llei en favor de la protecció de les llengües regionals.
Les polítiques centralistes de l’estat van portat a resultats històrics de diferents partit nacionalistes a les eleccions regionals de 2015. Principalment, a l’illa de Còrsega, on la unió d’autonomistes i independentistes, així com la fi del terrorisme, els va permetre assolir per primera vegada un govern nacionalista a l’illa, que tindrà com a objectiu assolir el màxim de competències possible, en una legislatura curta i intensa. El 2017 hi haurà eleccions anticipades a l’illa, degut a la formació d’un col·lectivitat única, que substituirà la col·lectivitat territorial actual.
Més enllà del nacionalisme cors, els nacionalistes alsacians van obtenir un gran resultat, en gran part després de la desaparició de la seva regió que els ha diluït en la macroregió Grand Est, que els ha minoritzat. Tot i treure més d’un 10% dels vots a Alsàcia, el fet de la unió de les regions, no va permetre arribar al 5% a nivell macroregional. A Bretanya també van tenir un èxit sense precedents, en presentar una llista netament nacionalista, que va assolir el 6,71% dels vots. L’últim precedent d’una candidatura unitària bretona era la Convergencie Bretonne que havia obtingut el 1985 un 1,51% dels vots.
El repte de Troadec i de totes les nacionalitats
D’aquest malestar amb el centralisme francès ha sorgit un moviment per transformar l’estat jacobí francès en un estat plurinacional, dirigit pel líder del nacionalisme bretó, Christian Troadec, que té com a objectiu presentar-se a les eleccions presidencials de 2017. La primera candidatura regionalista des de la de Guy Héraud el 1974.
Christian Troadec ha estat portaveu dels Bonnets Rouges (Barrets Vermells), moviment de protesta més enllà del nacionalisme cultural, que ha unit diferents sectors de la societat (amb més de 30.000 manifestants). El moviment considera que Bretanya no té capacitat per decidir res, davant una elit parisenca que només vol conservar el poder i els recursos financers a la capital. Les reclamacions del moviment van des de demanar la supressió de l’ecotaxa a vehicles pesants (que consideren que encara destruirà més llocs de feina), a la reunificació bretona, la oficialitat de la llengua i la cultura bretona, o una autonomia política similar a la de Còrsega o els landers alemanys.
Troadec, batlle de Carhaix-Plouguer, ha afavorit el bretó, en un poble on el 35% estan escolaritzats en la immersió en aquesta llengua. Ha estat capaç de transformar un moviment nacionalista marcat pel terrorisme i minoritari, per un on es posa l’accent en l’autogovern i en poder prendre les seves pròpies decisions econòmiques, així com ambientals (forta defensa del patrimoni i natura) o culturals, contraposant l’autogestió davant el centralisme parisenc, que continua ignorat les demandes bretones encara que no siguin nacionalistes o identitàries. Es basa en la reclamació de llocs de treball i la millora de les condicions de vida, i per tant permet atreure un gruix important de la població allunyada del nacionalisme, sense deixar de promocionar la cultura i la llengua, així com els Diwan, les escoles d’immersió en bretó.
El gran impediment de qualsevol candidat nacionalista és que per presentar candidatura a les presidencials són necessàries 500 signatures de càrrecs electes: diputats o batlles (no pas regidors). El 1976 es va passar de 100 a 500, d’aquí que no s’hagi presentat cap candidat regionalista des de 1974. A més, aquestes signatures han de ser de trenta departaments diferents i cap departament pot superar una desena part dels avals.
Dels 147 batlles catalanistes, pocs podrien donar la signatura, ja que els partits marquen directrius de partit que impedeixen avalar altres candidats (la majoria són republicans o socialistes), a la vegada que poden ser pressionats amb la donació o retirada de subvencions per part del Consell Regional. Fins i tot Marine Le Pen va tenir greus dificultats per aconseguir-les el 2012. Per entendre aquest colossal objectiu cal tenir en compte que l’UDB, el partit bretó més gran, només té 20 batlles i un sol diputat (21 de les 500 firmes necessàries).
Per assolir el seu objectiu, el 16 d’abril de 2015, Christian Troadec es trobava amb Andrée Munchenbach, president d’Unser Land, partit nacionalista alsacià, el qual donava la primera signatura per a poder ser candidat.
El projecte de Troadec l’ha portat a Alsàcia, així com a Occitània, on va obtenir el suport del Partit Occità. També a Còrsega, amb el suport de François Alfonsi, president de l’Aliança Lliure Europea, on es va reunir amb el president cors Gilles Simeoni i el president independentista de l’Assemblea de Còrsega, Jean-Guy Talamoni, així com diversos batlles que li donaran suport. Té com a objectiu viatjar per tot al territori amb moviments amb forta identitat, des del País Basc, a Savoia, passant per Catalunya per a crear un moviment de tots els partits regionalistes (que formen la federació Regions i Pobles Solidaris) per a conquistar París.
L’objectiu és crear un moviment que canviï radicalment la concepció de l’estat, emmirallat amb els Bonnets Rouges però a tot França. Advoca per una veritable regionalització, considera que “la sortida de la crisi passarà a través de la regionalització i el dinamisme dels territoris, respectant la seva identitat”. “L’Estat francès, centralitzat, al contrari que les grans nacions europees” a dia d’avui és “un estat replegat sobre ell mateix i amb por de totes les iniciatives que no vinguin de París”. Troadec també s’ha significat a favor de l’autogovern català, així com de la llengua i la cooperació amb la resta de Països Catalans, on el límit l’han de decidir els propis catalans. El candidat ja va estar present a la diada de la Catalunya Nord de 2014.
Si realment no sembla possible arribar a ser president, el candidat considera que les eleccions presidencials poden ser tribuna mediàtica per a posar el debat sobre l’organització territorial. Aquesta candidatura, si assoleix les 500 firmes, pot unir el nacionalisme perifèric, a la vegada que obrir el debat territorial a França. Un refús contundent, com ja ha avançat en la llei de llengües regionals, pot suposar un punt d’inflexió pels actuals reformistes o federalistes. Encara queda un any per comprovar com responen els ciutadans, serà capaç el missatge de descentralització penetrar més enllà dels votants nacionalistes? Troadec ha iniciat un projecte que semblava impossible, gairebé una bogeria. El primer pas per assolir l’ impossible, és intentar-ho.
Font: El despertar de Catalunya Nord coincideix amb l’intent de ‘les regions’ de capgirar l’estat | VilaWeb
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)