Ramón Cotarelo
Barcelona (INCAT-Palinuro)
Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felip V, va abolir de cop els drets i llibertats catalanes després de sotmetre Barcelona mitjançant conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vostè vingui per impedir que els recuperin. Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit per les urnes -com vostè no ho ha estat- el contingut essencial del qual resideix en recordar la necessitat del respecte al principi de supremacia de la llei, sense el qual, no és possible la societat civilitzada.
¿Amb quina autoritat diu vostè això a un president que, com ell mateix va assenyalar en una entrevista posterior, mai s'ha saltat la llei? Contestem a aquesta enutjosa pregunta.
La seva autoritat personal en la matèria que, de tan republicà no reconec, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar colpista, un delinqüent perjur que es va alçar contra el seu govern i vostè no ha tingut el coratge ni la gallardia de ratificar mitjançant una consulta a la ciutadania, un referèndum en el qual aquesta decideixi si vol seguir sota la monarquia o prefereix la República, l'últim règim legítim que hi va haver a Espanya, ja que el seu no ho és.
Vostè no té autoritat però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí, elegit per sufragi universal. És aquest qui l'ha enviat, a vostè, a Catalunya per recitar la lletania elemental de l'Estat de dret: el respecte a la llei, que ens obliga a tothom, inclosos els governants.
En termes abstractes això és cert. En termes concrets, aquí i ara, a Espanya, no només no ho és, sinó que és una burla. El govern que exigeix el compliment de la llei, la canvia al seu antull, unilateralment, sense cap consens, valent-se del seu corró parlamentari quan li convé, de manera que aquesta llei ja no és una norma de raó universal, general i abstracta que atengui al bé comú, sinó un dictat dels capricis del govern del PP que, com sap vostè perfectament, és el més corrupte, arbitrari i incompetent de la segona restauració.
Un sol exemple ho aclareix: el mateix dia en què el president d'aquest govern del Partit Popular, un home sense cap crèdit ni autoritat, sospitós d'haver estat cobrant sobresous de procedència dubtosa durant anys, denuncia que els sobiranistes catalans intenten "canviar les regles del joc" en desobeir la llei, els seus acòlits presentaven un projecte de llei de reforma del sistema electoral espanyol per canviar les regles de joc a tres mesos d'unes eleccions. I ningú a Espanya, cap mitjà de comunicació, cap publicista ha denunciat aquesta arbitrarietat, aquesta llei de l'embut.
Certament, els governants diuen que, si als catalanistes no els agrada la llei, poden canviar-la, però legalment, com ho han fet ells. A vostè no el tinc per una llumenera, però m'imagino que no se li escaparà la impúdica hipocresia d'aquest raonament ja que els catalans mai seran majoria, com a catalans, a Espanya i, per tant, no poden materialment canviar la llei, restant condemnats a viure sota el que la majoria els imposa. Sempre. Per si no ho sap vostè d'això se'n diu "tirania de la majoria" i és tan odiosa com la de la minoria.
No, senyor, l'assumpte ja no és de respecte a la llei. L'assumpte és de legitimitat, o sigui molt més profund i antic. Però, per no abusar de la seva paciència, l'hi ho exposaré en tres senzills passos a imitació de la tríada dialèctica hegeliana que serveix per explicar l'evolució de la realitat, però també la seva involució.
Primer va venir una guerra civil i quaranta anys de dictadura que van forjar una realitat espanyola en la qual es barrejaven els somnis de fanfàrries imperials amb els parracs d'un país tercermundista, governat pels militars i els capellans, com sempre. Feixisme, nacionalcatolicisme, centralisme, ignorància, repressió i robatori sistemàtic. Va ser la tesi.
Després va arribar la transició, la negació de la tesi, l'antítesi. Espanya es convertia en una democràcia homologable amb la resta dels europees. Es negava la dictadura. L'Estat es descentralizà i tornaven les llibertats als territoris, es promulgava una Constitució que consagrava la separació de l'Església i l'Estat i es propugnava un Estat social i democràtic de dret. I s'acariciava la il·lusió que era possible una continuïtat normal de l'Estat, per sobre dels avatars històrics.
Finalment va arribar la negació de l'antítesi, la negació de la negació, la síntesi. Amb el triomf aclaparador del PP el 2011, va tornar l'esperit de la dictadura, el govern dels capellans (o dels seus sectaris de l'Opus Dei), el nacionalcatolicisme. Es va conservar la closca de la Constitució, però se la va buidar de contingut amb l'ajuda del principal partit de l'oposició, còmplice en aquesta involució i es va procedir a recentralitzar el país, atacant el règim autonòmic i burlant les expectatives catalanes, de manera que el seu estatut no té contingut. De nou amb l'ajuda del PSOE i la diligent col·laboració de totes les institucions de l'Estat. La que més s'ha usat ha estat un Tribunal Constitucional mancat de tot prestigi i autoritat moral per estar ple de magistrats al servei del govern o sectaris de l'Opus Dei, amb el seu president al capdavant, militant i cotitzant del PP.
Així estan avui les coses a Espanya, senyor meu. Un govern de neofranquistes i nacionalcatòlics, entestats a imposar les seves conviccions com a llei de la col·lectivitat, corroït per la corrupció, basat en un partit al qual algun jutge considera una associació de delinqüents. Un govern que ha provocat una involució sense precedents, una fallida social profunda (llegeixi les estadístiques de pobresa, les d'atur, les de productivitat, les veritables, no les que fabrica aquesta banda de mentiders) i una fallida territorial molt més profunda, que el mateix govern reconeix d'una gravetat extrema i de la qual és l'únic responsable per la seva incompetència, autoritarisme i corrupció.
Vostè creu que aquest govern té l'autoritat per parlar de llei? La té vostè?
No li estranyi que els catalans vulguin alliberar-se d'aquesta tirania personificada en estúpids provocadors com aquest que vol "espanyolitzar els nens catalans". Molts altres, si poguéssim, faríem el mateix. No volen, no volem, viure una altra vegada el franquisme.
I vostè, li agradi o no, el representa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada