Fernández Díaz: "A mi se m'ha acusat de quasi tot, però que quedi clar que jo no vaig ser"
Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
El jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
El pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
Si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
El nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
Shakespeare, William, Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, 133-134
Traduït per Joan Sellent
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada