L’ordenació constitucional de Catalunya esdevingué ja al segle XIV una modernitat tal, que avui dia, enlluerna el seu sentit humanista i de respecte a les llibertats dels seus ciutadans, considerats llavors els més lliures i iguals d’Europa. Les darreres constitucions promulgades l’any 1705, les més garantistes, són d’una perfecció encara no assolida per la majoria d’estats al segle XXI.
Origen mil·lenari en els Usatges i les Corts catalanes
A l’Edat Mitjana, com ja sabreu, el regim “polític” que més ho petava a Europa era el Feudalisme; un rei per la gràcia de Déu manava de manera absolutista sobre el seu reialme. La població, coneguts com a súbdits (semi esclaus), no tenia cap altre representant a la cort que els defensés dels abusos feudalistes i impositius. La “justícia” restava en mans dels senyors feudals, arbitraris i cruels que xalaven més amb les espases que amb els llibres.”Ley es lo que manda el rey” deien a Castella, per posar un exemple proper.
A Catalunya, vers al contrari, el règim polític és el Pactisme. Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts. Les legislacions que es promulguen s’anomenenConstitucions generals de Catalunya. Els seus acords aprovats tenen força de llei, som un contracte públic que el rei no pot revocar. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l’eclesiàstic, el militar o noble i el reial o de les viles (els síndics).
“Ningú pot ésser empresonat sense exprés manament de Jutge competent” (Corts de Barcelona, any 1228)
 |
| Assamblea de Pau i de Treva, any 1027 |
L’origen de les Corts Reials Catalanes és a les reeixides i exemplars assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència. L’any 1192 el braç popular participa per primer cop a l’assemblea de Pau i Treva. Aquest és el tarannà de la nació catalana.
“Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans.” (Pere II el Gran, a les Corts de Barcelona, 1283).
Les Constitucions més modernes del món
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats e que sia així liberal con vosaltres?” (Martí I l’Humà, a les Corts de Perpinyà de 1403).
Les Constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya i, així mateix, no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Disposaven d’un text jurídic modern i mecanismes de previsió de la seva pròpia reforma. Evolucionaven amb el pas dels anys i l’experiència que acumularen les Corts legislant i adaptant-se a les noves circumstàncies i usos. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”
La llei catalana és un pacte entre l’autoritat i els governats. Si el poble no accepta la llei, la llei no obliga: allò que no té raó d’ésser, val més suprimir-ho. La Justícia passa davant de la llei.
Les Constitucions catalanes disposaven, quelcom tan revolucionari com, el Pagament dels impostos generals per part de la Família Reial, densà l’any 1413. Comproveu a continuació alguns altres exemples garantistes de la llei i el respecte pels ciutadans recollits a la compilació constitucional catalana i entendreu moltes coses:
Inviolabilitat del domicili: “La llar catalana, com a domicili de la família natural, la corporació, la comunitat, etc., és inviolable […] Si algú promogués o cooperés a guerres civils o intestines, si es refugia en el seu domicili propi, no és castigat” (Constitucions de Pau i Treva de Déu)
Sobirania de la llei: “Ni el Rei ni els seus Oficials poden despullar a algú de qualcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentència donada.” (1283)
Dret de reparació: “Si d’aquí en avant, per algun empleat públic fos fet dany o perjudici a qualcun ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat” (1289)
Garanties processals: “Les causes plenàries han de finir-se en el terme precís de 100 dies; si són apel·lacions en el de 50 i la causa de segona apel·lació en el de 10 dies comptats des que fou incoada la causa […] Tants quants dies es passi d’aquesta regla, per fer la resolució, respondrà el jutge, relator, magistrat o de qui fos la culpa, de son respectiu salari.” (1251)
Dret a una defensa justa: “Inspirant-se en alts sentiments de justícia i humanitarisme, la Diputació Catalana donarà salari a dos advocats i a dos procuradors perquè s’encarreguin de la defensa i tramitació respectivament de les causes en què els litigants sian pobres i no puguin sostenir defensor propi.” (1520)
Jurisdicció catalana: “Com que les Constitucions i altres Lleis perquè’s regeix la terra catalana, són elaborades únicament i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i força per derogar o esmenar les dites ordenances de manera que les ordres contràries als Usos, Privilegis generals o especials, Capítols de Corts, Constitucions, no deuen obeir-se ni acatar-se encara que fossin o haguessin sigut dictades pel Rei o el primogènit seu.” (1422)
“A Catalunya no es cursen ni resolen causes o sentències de tribunals forasters.” (1283)
Catalunya al segle XVIII, disposava de les estructures d’Estat i les legislacions pròpies d’una nació molt evolucionada i moderna, jurídicament assistida per les Constitucions i políticament representada en lesCorts. La societat catalana n’era molt conscient i no estava disposada a acceptar el règim absolutista que pretenien imposar per la força, i la gràcia del Rei Sol, Felip V i el Regne de Castella.
Les Constitucions catalanes havien afavorit que Catalunya esdevingués la potència comercial i cultural del Mediterrani més admirada, que els seus menestrals fossin dels més valorats d’Europa, que la seva gent tingués nivells de benestar i llibertat pràcticament desconeguts per altres regnes del seu entorn, no hi havia nació més ufana sota la capa del sol… Motius suficients per als quals els catalans decidiren lluitar i morir en defensa de la seva pàtria i les seves constitucions. “Viurem lliures o morirem” crit dels catalans el 1714.
Cada 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, commemorem aquesta lluita, aquest sacrifici i omplin de senyeres i estelades les finestres i carrers de les nostres ciutats, homenatgem als nostres avantpassats i reclamem cada cop amb més força, no un Estat nou, sinó recuperar el nostre Estatmil·lenari que fou arrabassat per les armes i la traïció. L’Estat que ja tenien amb les Constitucions més modernes del món, aquelles que han servit d’inspiració per altres Estats avançats i que avui dia encara enlluernen pel seu humanisme.
“Fem un país lliure, ple de ciutadans lliures. Que siguem nosaltres el model a seguir” (Carme Forcadell, Presidenta del Parlament autonòmic 2015)
“… la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.” (Francisco Elías de Tejada, 1963, Jurista madrileny, catedràtic de Filosofia del Dret a les universitats de Múrcia, Salamanca, Sevilla i Madrid).
Article publicat originalment a la Xusquipèdia.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada