Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Durant els últims mesos hem vist com
l’estratègia de desobediència i unilateralitat de l’1-O i la declaració de la
república està essent substituïda per la de «parar màquines» i fer les coses «de
manera ordenada»: primer governar i ampliar la base social fins a tenir una
majoria amplia i, a continuació, ja tindrem la força suficient per implementar
la república. Però, aquesta és una estratègia eficaç?
La resposta implica una discussió entre el
que podem anomenar una concepció seqüencial i ordenada del procés —en què
ubicaríem la nova estratègia— i una concepció superposada i desordenada del
procés —que és la que defensaré aquí. Ambdues concepcions es diferencien 1) en
la temporalitat de la construcció de majories i 2) en la naturalesa de l’acte
d’implementació de república.
«La creació de majoria social i la
implementació de la república no poden ser entesos com a temps històrics
separats i seqüencials»
Comencem per la concepció seqüencial i
ordenada del procés. Respecte a la temporalitat de la construcció de majories,
aquesta parteix de la idea que la creació de majories i implementació de la
república son temps històrics diferents i seqüencials: primer s’ha de produir
una evolució de la consciència de la majoria de la població per, a continuació,
convertir el canvi subjectiu ja acabat en canvi objectiu. Respecte a la
naturalesa de l’acte d’implementació de la república, parteix de la idea que,
aconseguida la majoria, aquest serà un moment regit per l’ordre i
l’estabilitat.
Aquesta estratègia presenta dos problemes
de comprensió dels processos socials. El primer és que la creació de majoria
social i la implementació de la república no poden ser entesos com a temps
històrics separats i seqüencials, sinó al contrari, units i superposats. La
subjectivitat de les persones és modelada i determinada, en gran part, per la
quotidianitat institucional en què viuen. Així doncs, la subjectivitat
majoritària és el reflex de la realitat institucional naturalitzada. Per tant,
si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han
d’afavorir escenaris que normalitzin l’autonomia, sinó que hi
problematitzin.
Mentre per una banda la pràctica dels
aparells ideològics institucionals (Govern, Parlament, compliment de les
sentències judicials, etc.) re-normalitza l’autonomisme, sembla absurd pensar
que, a la vegada i per altra banda, la societat evolucionarà subjectivament en
sentit contrari. La pràctica naturalitzada pels aparells ideològics
institucionals i la consciència majoritària de la població tenen, sempre, una
relació directament proporcional, mai inversament proporcional.
Per entendre com s’amplia la majoria
social és útil la diferència entre els conceptes de propietat i d’apropiació. El
procés de construcció de majories no es pot entendre com una propietat que
adquirirà la població dins d’una cultura de l’autonomisme, que un cop la
posseeixi superarà l’autonomia. El procés d’ampliació cap a nous sectors socials
és un fenomen d’apropiació de la realitat. En el marc d’esdeveniments que
trenquin, problematitzin i transformin un ordre nacional i social autonomista
injust, i en què es doni una forta participació dels ciutadans, les persones es
produeixen a si mateixes, s’apropien del moment i es creen com a noves
subjectivitats. Per tant, l’ampliació de la majoria social i la implementació de
la república només poden ser temps històrics superposats, no seqüencials.
El segon problema de l’estratègia és que
es creu que, una vegada construïda aquesta àmplia majoria social, la
implementació de la república es produirà de manera ordenada i estable, la qual
cosa també és falsa. Els actes d’implementació de la república no poden tenir la
naturalesa d’ordre i estabilitat, sinó de desordre i imprevisibilitat. El fet
que l’Estat mai reconegui cap exercici d’autodeterminació fa que la
implementació de la república, independentment de la majoria social que s’hagi
construït, no operi en un buit jurídic en el qual només tu crees les primeres i
úniques normes organitzadores d’ordre i estabilitat. Opera, inevitablement, dins
d’un ordre constitucional monàrquic en l’interior del qual la implementació de
la república només pot adoptar la naturalesa de desordre i conflicte.
Així doncs, la naturalesa de qualsevol
acte d’execució de la república no pot ser la de creació d’estructures
constitucionals organitzadores d’ordre i previsibilitat, sinó que només poden
adoptar la naturalesa d’un desordre creador de possibilitats incertes i
imprevisibles, obert a la possibilitat de crear una explosió participativa que
desbordi la institucionalitat del 78. Per tant, la construcció de majories no és
prèvia a l’execució de la república, sinó que només s’hi pot superposar, i la
implementació de república no pot tenir una naturalesa d’ordre i estabilitat,
sinó només de desordre, conflicte i imprevisibilitat. En aquest sentit,
pretendre implementar una estratègia seqüencial i ordenada del procés és fer-se
trampes al solitari.
En conclusió: l’ampliació de majories
socials i la implementació de la república només pot fer-se des d’una concepció
superposada i desordenada del procés. Això implica recuperar la idea d’activació
d’un procés constituent a través dels següents passos: 1) constitució del
Consell de la República a l’exterior i reconeixement de la seva legitimitat
mitjançant resolució del Parlament; 2) emissió del primer decret del Consell de
la República en què, en aplicació de la Llei 20/2017 de transitorietat jurídica
i fundacional de la República, s’estableixi la convocatòria, nombre de membres i
composició d’una Assemblea Constituent a l’interior de Catalunya; 3) designació
i presa de possessió dels membres de l’Assemblea Constituent a l’interior del
territori català, per començar el procés d’elaboració d’un projecte de
Constitució, i 4) mobilització i defensa popular de l’Assemblea Constituent i
inici d’un procés participatiu descentralitzat d’elaboració de propostes per
part de set fòrums socials constituents regionals (Barcelona, Camp de Tarragona,
Terres de l’Ebre, Comarques de Girona, Comarques de Lleida, Catalunya Central i
Alt Pirineu-Aran) en connexió amb l’Assemblea Constituent.
«Si el que es vol és crear una
ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que el
normalitzin, sinó que hi problematitzin»
En definitiva, no és des d’una concepció
seqüencial i ordenada del procés que re-estableixi la cultura de l’autonomia que
ampliarem les majories socials i obrirem escenaris d’oportunitats republicanes,
sinó des d’una concepció superposada i desordenada del procés que activi un
escenari constituent participatiu capaç d’implicar gran part dels sectors
socials en la discussió del país que volem.
* (Professor de dret constitucional a la
Universitat de València)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada