Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Aquest article és la segona part de La transformació del sistema mundial (1): el desballestament de l’equilibri
'Caldria, doncs, prendre consciència de la importància no sols dels objectius sinó sobre tot del ritme dels canvis, i del perill de l'asincronisme.'
L’estat espanyol, com de costum, modula la
seva crisi segons el vent que bufa a l’escena internacional. El que fou un gran
imperi ja és sols una nota a peu de pàgina de la història del continent. I com
els països que no tenen capacitat de generar ni tan sols vida política pròpia,
que és el mínim vital imaginable, Espanya va adaptant la seva retòrica als
llenguatges del moment. Com a satèl·lit que és en tots els ordres, fa segles que
vaga per l’espai geopolític com una mala còpia de la civilització europea. Si
als anys trenta José Antonio Primo de Rivera volia ser un petit Mussolini, avui
Albert Rivera es pensa ser un petit Macron i Arrimadas dóna cops de volant en
cerca d’un model entre Passionària i Pilar Primo, topant de cap en una i altra
soca. De fet, té una certa originalitat, perquè no li escau ni el to mesurat i
empàtic d’una Merkel, ni la intel·ligència d’una Sahra Wagenknecht, ni li convé
la inoperativitat de Teresa May, i encara menys el sentit comú d’una Sturgeon.
De fet, tant la seva parença sintètica i tibantor del posat com l’automatisme
retòric, de CD encallat en una mateixa pista, li donen una retirada amb la Maria
de la pel·lícula Metropolis. Res de més semblant, també per l’època que
representa, a aquella nina-robot pre-fabricada per sollevar les masses,
incitant-les al ludisme institucional i la violència. Amb aquella al·legoria
expressionista de l’apocalipsi social, Lang simbolitzà la transformació del
liberalisme en feixisme en la metamorfosi de la Maria humana en la seva còpia
destructiva. La rèplica dels trets identificadors de la profetessa, clau de
l’efecte social del seu discurs, demostra que les forces emergents de la nova
societat ja les covava l’anterior sota un aspecte encara benigne.
Europa s’encamina a una crisi que la
sacsejarà fins a les darreres estructures i, com als anys trenta, el primer
reflex és afermar-se a formes socials periclitades. És un error equiparar la
volada que prenen els anomenats populismes amb el feixisme, encara que grups
d’aquesta persuasió hi gravitin per raons d’oportunitat. A Alemanya, un partit
com Alternative für Deutschland representa capes cada vegada més àmplies de les
classes mitjanes que, veient un país profundament transformat demogràficament i
econòmicament, voldrien tornar, no als anys trenta sinó als cinquanta i
seixanta, els del miracle alemany, quan, malgrat la presència de centenars de
milers de Gastarbeiter, el país encara era culturalment homogeni. Entre
la nostàlgia de l’època d’Adenauer i de Willy Brandt i l’extremisme i
agressivitat del Tercer Reich hi ha un univers de distància, i esborrar-la no
ajuda a comprendre els fenòmens. A Espanya, el fanatisme amb què una majoria
s’arrapa a una institució anacrònica com la corona, malgrat el desprestigi dels
Borbons, és un reflex de la desesperació per recuperar la prosperitat dels anys
en què el mannà queia damunt l’altiplà en forma de fons estructurals europeus,
per vessar-los tot seguit damunt les províncies del sistema clientelar radial.
El règim del 78 és mort, i els esforços per a reconstruir-lo van condemnats al
fracàs. Entre altres raons, perquè el reconeixement tàcit del fet nacional
català en restituir-se la Generalitat com a pas previ a l’aprovació de la
constitució, amb el pas dels anys s’ha transformat en convicció, a banda i
banda, que la convivència, sols possible des del respecte escrupolós als pactes
i l’acceptació dels drets que se’n deriven, ha esdevingut inviable. Espanyols i
catalans viuen en universos mentals diferents, i malauradament també ocupen
espais jurídics diferents. Els uns saben que continuar dins l’estat espanyol és
abandonar qualsevol esperança, i els altres, que l’estat uniforme, condició,
creuen ells, de la seva fortalesa, benestar i prestigi, serà una quimera mentre
hi hagi catalans. D’aquí vénen l’odi i l’agressivitat intemperant, que, com la
història ens ensenya, pot esdevenir assassina amb una gran facilitat.
Però no és només l’espanyolisme que
s’aferra a unes institucions en declivi, i aquí caldria incloure la fixació dels
comuns en un esquerranisme identificat amb les migracions internes del segle
passat, motivades pels desequilibris d’una economia nacional d’arrels
autàrquiques i proteccionistes. El sobiranisme també és mentalment captiu d’un
estat de coses periclitat, sobre tot aquella part que malda per alentir la
ruptura inevitable. Aquesta part que treballa per restituir l’autonomia no acaba
d’entendre que l’autonomisme és indestriable del règim espanyol que s’inclina,
corcat en la seva base no per la corrupció sinó per l’ anacronisme dels
fonaments. La corrupció és la conseqüència lògica d’un estat de coses falsejat
en origen. La pervivència de l’aparell franquista a les institucions de la
monarquia va viciar la democràcia des del primer moment, i els vicis han
esdevingut un llast insuperable. A un país que entrava a la modernitat quan
aquesta ja feia temps que anava de baixa, la mateixa ambigüitat del procés
històric podia fer-li creure que era el model feliç d’una postmodernitat que
arreu es vivia com a crisi del sistema. Aquesta i cap altra és l’explicació del
malentès produït als anys vuitanta pel paroxisme dramàtic i insubstancial de la
Movida.
La crisi de la modernitat, declarada amb
la greu crisi de valors dels anys seixanta i la crisi econòmica dels setanta,
podia representar una oportunitat per un país endarrerit i feble però
demogràficament jove, que aspirava a remuntar la seva fatalitat històrica. Era
indispensable, però, aprofitar aquell moment únic per llançar una mirada crítica
a la totalitat del sistema que s’enrunava i dissenyar institucions radicalment
noves adequades als propis interessos. És cert que les inèrcies eren poderoses,
com es comprovà el 23-F de 1981. Però desplegant noves institucions com veles
obertes als nous vents de la història, el sobiranisme podia haver empès–com ho
fa ara– la massa morta de l’estat cap al penya-segat. Sols havia d’aprofitar
allò que dins els corrents actuals bufava a favor.
La crisi del sistema europeu dels estats
nacionals és, com tota greu crisi històrica, d’una gran complexitat. La pressió
migratòria, que els mitjans eviten de considerar en tota la seva extensió,
intensitat i durada, com si el problema recomencés a cada transport i el
degoteig pogués mantenir-se indefinidament sense pertorbar les societats
receptores, tensa no sols els països més exposats sinó, ara ja, tota la Unió
Europea. Però parlar-ne serenament i de manera objectiva és impossible en
l’actual clima de pressió basat en una falsa i eventualment catastròfica idea de
benestar social il·limitat. Mentrestant, Catalunya perd gent qualificada i
guanya aspirants a manters. I la disciplina i el civisme tornen a ser cosa de la
dreta, com a totes les fases pre-dictatorials de la història d’aquest trist
país.
L’orientació no sembla pas la més indicada
per a encarar la futura crisi del model d’estat basat en el creixement. Ni
sembla que d’aquest model en puguin sortir les institucions que haurien de
servir per a superar el col·lapse del model europeu d’estats coaliats, un model
de l’era industrial nascut amb aquella Comunitat Europea del Carbó i l’Acer de
països políticament sobirans però econòmicament subjectats per unes regulacions
financeres com més va més dogmàtiques. El col·lapse, que s’anuncia de moltes
maneres i del qual el Brexit fou el canari a la mina, no serà la causa del que
vindrà sinó més aviat un dels esdeveniments que marcaran el desequilibri en les
estructures d’una Europa amb els fonaments a la teulada.
El primer d’octubre els catalans van tenir
esma d’aprofitar els vents favorables, oposant una institució pròpia, l’urna
democràtica, a la institució essencial de la monarquia espanyola: la violència.
Europa es va commoure, però no va cedir. Des de Maquiavel que la Realpolitik no
és compatible amb la moral. I la Unió també és tensada entre la consciència de
final d’època i els esforços per apedaçar un estat de coses que trontolla amb la
dificultat de mantenir l’espai Schengen malgrat la inconsistència de les
fronteres exteriors i sostenir la moneda única, que vacil·la amb la crònica
crisi del deute dels països del sud.
Dels esforços per afrontar la crisi
sorgiran les noves institucions, que res no garanteix que hagin de ser més
amables que les antigues. Europa sols pot ser un equilibri de poders, i la Unió,
a hores d’ara, no és cap altra cosa que una estructura d’unificació dels mercats
nacionals, com l’estat fou una màquina unificadora dels mercats regionals i
urbans. El perill que la reacció a la crisi que s’anuncia sigui reforçar les
sobiranies dels estats i restablir el mercantilisme competitiu que provocà les
guerres europees podria portar a l’escena continental uns protagonistes
ideològicament més rígids i més intolerants de les aspiracions catalanes que no
pas els actuals, en general refractaris a l’ús de la violència com a mètode de
control social.
Els independentistes haurien de considerar
les oportunitats en el context internacional i no només en la política
espanyola, que fa dècades que no aporta cap sorpresa ni permet d’esperar cap
novetat en un sentit democràtic. Caldria, doncs, prendre consciència de la
importància no sols dels objectius sinó sobre tot del ritme dels canvis, i del
perill de l’asincronisme. Per adonar-se’n sols cal pensar en els anys trenta.
Aleshores Catalunya s’embarcà en una empresa liberal mentre el liberalisme
s’enfonsava a Europa i la resta del món. La independència de les petites nacions
no és sintetitzable com qualsevol experiment al laboratori, sinó l’efecte d’unes
condicions que no es repeteixen mai de la mateixa manera. Portugal el 1640, els
Països Baixos el 1648, Noruega el 1905, Polònia el 1918, els països bàltics el
1991, Eslovènia i Croàcia el 1991, Kossove el 2008 han estat processos de durada
i intensitat diverses, amb més o menys conflicte. Sovint les condicions i els
desencadenants no eren previstos ni eren controlables. La independència arribà
sempre, però, quan els pobles copsaren l’oportunitat, oposant l’astúcia i
perseverança necessàries per aprofitar en benefici propi la inèrcia del poder. I
aquestes oportunitats, que es donen molt rarament, solen fer-ho quan els
fonaments de l’ordre internacional són somoguts per les grans esllavissades de
la història.
Hi ha un temps per a cada cosa, diu
l’Eclesiàstic. Així, doncs, hi ha una saó per a l’eficàcia política. Si se cerca
la llibertat prematurament, és fàcil d’esclafar-se contra les conviccions
imperants. Per contra, si l’assalt s’atarda, pot trobar-se amb unes noves
institucions refractàries a entomar modificacions que les posin en qüestió. Però
si se sap discernir el nadir de la decadència de l’opressor, i hom es mou
ràpidament en la direcció del corrent de la història, llavors s’escau el que de
vegades sembla un miracle i no és sinó l’alliberament sobtat de la força
retinguda durant molt temps per les estructures que s’ensorren.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/509993/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada