Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
En nom de la neutralitat simplement pretenen, endebades, neutralitzar-nos
 |
“No sé hasta donde irán los
pacificadores con su ruido metálico de paz”
Mario Benedetti
Fer passar bou per bèstia grossa.
Obligar-nos a viure com a normal el que és del tot excepcional. Eixamplar la
llei del silenci fins a un mutisme superior. Netejar els carrers, antiga tonada,
segons qui visiti la ciutat. I circulin, circulin, circulin. Això és el que fan
i el que, fracassadament, pretendran, entestats com estan en una falsa guerra de
símbols. Fals conflicte on equipararan barroerament el dret a reclamar
públicament la llibertat dels presos i preses polítics –per a molts, un deure
inexcusable– amb el no dret a rebentar, silenciar i arrencar demandes
democràtiques de mínims. Igualar qui s’expressa pacíficament amb qui
agressivament censura, persegueix i prohibeix. A diferència de la guerra de les
banderes –que va per gustos– el que aquí ens juguem són drets civils i polítics,
seguretats físiques i psíquiques, i la generació –o no– d’un clima enrarit
d’atemoriment. És a dir, molt, per no dir gairebé tot.
En aquesta deriva, mentre 'Casado i de las
JONS' somatitza futures il·legalitzacions, Albert Rivera ha titllat de
"propaganda il·legal" tot reclam independentista. De retruc s’ha autoatribuït la
prerrogativa de tocar a sometent i fer de policia sense ser-ho ni tenir-ne ni
idea. Triple inconstitucionalitat, si em permeten el cinisme, de qui
s’embolcalla sempre en la Constitució. Primera perquè enlloc regla el Dret el
dret a esborrar les protestes dels altres, en un context en què mig Govern,
l’expresidenta del Parlament i els representants de les organitzacions civils
més grans del país estan empresonats. Segona perquè caldria anar molt lluny –o
no– per treure’s del barret de la dictadura el delicte de propaganda il·legal:
això era així, sí, amb el Codi Penal del 1944; ho fou després amb el Tribunal
Especial de Propaganda Il·legal entre el 1957 i el 1963, i va agafar el relleu
el TOP fins al 1977. Després van venir irregulars rèpliques il·legals en
presumpta democràcia –repetides periòdicament i en alça els darrers temps–. Quan
van tancar 'Egunkaria' i no van dir ni piu –autocorrecció: ho aplaudien amb
deler–, quan segrestaven portades d’'El Jueves' o quan, dia sí i dia també, ens
condemnen rapers, tuiters o titellaires. I tercera, i no menor, perquè
autoatribuir-se la funció de guardians de l’espai públic, mals porters de
discoteca del tu entres i tu no, bé podria ser usurpació de funcions, alteració
de l’ordre públic i discriminació persecutòria.
Altrament no és anecdòtic, sinó tot el
contrari, que els principals vailets que ho protagonitzen, emulant el Cid
Campeador i la cabra de la Legió, estiguin tots arrenglerats en l’extrema dreta.
No és gens casual: és causal. I allà els tenim, cercant la dialèctica dels punys
a l’espera que hi caiguem de quatre grapes. Que siguin pocs –perquè són ben pocs
i mal organitzats, però amb cobertures– no minimitza res. Les estratègies de la
tensió, com a prolongació bruta de la bruta guerra del poder, sempre les han
protagonitzat poquets, convertits en la porra extensible del règim. Cap novetat
si furetegem la història. Cap ni una. Per fer mal no cal ser gaires.
Si continuem així, fins els nostres silencis desafectes seran avaluats aviat com a soroll
La paradoxa parasitària és que per
poder-se autoreproduir necessiten com sigui la reacció aliena, en la recerca
primària d’un conflicte masclista, genital i testosterònic –per collons i a
veure qui la té més llarga–. Parafrasejant Montalbán en temps confusos, quan es
reprimeix la llibertat d’opinió amb un cotxe derrapant, amb un ganivet o amb un
cop de puny, "no lo toquéis más, eso es fascismo". Quan la neutralitat esdevé la
màscara de l’autoritat autoritària i ‘Orden y seguridad’ remet a una estranya
barreja de Hayek i Ramiro de Maeztu.
Si continuem així, fins els nostres
silencis desafectes seran avaluats aviat com a soroll. I no cal recordar que en
l’espiral del deliri repressiu una fiscal va veure rebel·lió en una simple
mirada. Tot plegat, l’argument banal vindria a ser que els fa mal a la vista
veure un reclam democràtic que avala el 80% de la societat catalana contrària
als empresonaments. Estranya raó ocular que permetria comparatives infinites:
les eternes plaques amb jou i fletxes, la vergonya del Valle de los Caídos o els
invisibles desapareguts de les cunetes, amb el benentès que ara no va de gustos
sinó que ho mana la tímida Llei de la Memòria Històrica. Això, pel que es veu,
no els destorba pas. Digue’m què et molesta i t’encega i s’autograduaran de
seguida la miopia democràtica i les diòptries autoritàries.
Atribuir-se el paper de gendarmes del
carrer, de policies de l’estètica pública i de sometents contra la dissidència
sota un marc repressiu és qualsevol cosa menys ser neutral. I tant com decretar
la mort civil dels altres i, especialment, dels que no pensen com ells. Però des
que Aznar va reconsagrar el retorn al nacionalcatolicisme integrista revestit de
capitalisme d’amiguets, atonyinar catalans –'punching ball'– cotitza a l’alça en
el mercat electoral i en l’imaginari espanyolista monolingüe, monocorde i
monoplasma. Neuròticament obsedits per la defensa d’uns símbols deslegitimats,
recorren a la seva sobreprotecció per tots els mitjans. I en nom de la
neutralitat simplement pretenen, endebades, neutralitzar-nos. Així és el
nacionalisme d’estat fonamentat en la imposició, que rima amb humiliació,
coacció i rendició. Ells deuen saber en quin país volen viure, quan tampoc és
gaire neutral, 'borbón mediante', incrementar la venda d’armes a la tirania
saudita. Però així és la neutralitat dels neutrons, vista ahir mateix en reial
arbitrarietat: catifa vermella per als exaltats adeptes a la monarquia i
confiscació de materials pacifistes o republicans.
Així és el nacionalisme d’Estat fonamentat en la imposició, que rima amb humiliació, coacció i rendició
Contra la claveguera de la doble moral de
la raó d’estat –que sempre amoixa la pulsió ultra que la defensa– caldrà dir que
aquesta és una batalla perduda no d’antuvi, sinó abans de començar-la. No la
guanyaran mai i a més hi sortiran perdent, molt més del que creuen. Sobretot en
el vessant humà i humanista: s’ha de ser bastant 'primo de rivera' per arrencar
símbols que reclamen llibertats, vantar-se de l’empresonament dels teus
opositors polítics i enriure's de la repressió.
Insistim-hi, doncs. Els incontrolats
virtuals i els trols del carrer, d’influència trumpista, només poden créixer en
la retroalimentació de la provocació. Esperen que els donem peixet per ampliar
les seves gestes imperials. Desobeir és també desertar heroicament i no
comparèixer mai al camp de batalla on ens volen agenollar. Apologia de la
paciència contra l’estratègia ultra de la tensió, hi ha moltes formes de matar,
que diria Brecht, i hi ha, malauradament, massa formes de reprimir. També mil
formes de resistir: 'cien veces que los quiten, cien mil veces los pondremos'. I
sí, la nostra paciència ens fa savis, diria l’amic cooperativista Ivan Miró,
perquè tenim tota la vida per desobeir-la. 'Think' diria Aretha Franklin. 'Think
for respect'.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada