traducció - translate - traducción

7.9.14

CATALANOFÒBIA 15b. REIVINDICACIONS PER LA DEVOLUCIÓ DEL PODER CATALÀ I L'AUTISME ESPANYOL

VOLS RECORDAR LA PRIMERA PART DE L'ARTICLE?

CATALANOFÒBIA 15a. REIVINDICACIONS PER LA DEVOLUCIÓ DEL PODER CATALÀ I L'AUTISME ESPANYOL

Continuació:
Doctor Robert

Aquesta actitud nacionalespanyolista no era pas exclusiva del govern. Al Senat el liberal Bernabé Dávila, senador vitalici, presentà una interpel·lació el 18 de gener de 1900. La criminalització del catalanisme era tan sentida que el senador demanava al govern que «se proceda con aquella energía con que en este caso debe proceder, para que se someta, sin pérdida de tiempo, a los tribunales competentes al señor Obispo de Barcelona, el cual ha cometido, con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la Patria así como contra la Constitución».[325] Tots els polítics eren unànimes a anar en contra d’aquells qui no s’ajustaven a la pàtria imaginada i concebuda de feia segles a la seva imatge atropellant a qualsevol. Carles Cardó ho explica així: «La tempesta que provocà Madrid fou escruixidora. No mancaren les campanyes verinoses de premsa, ni els debats oratjosos a les cambres, ni la clàssica apel·lació a Roma en demanda d’ajut a la política persecutòria dels drets religiosos del poble català.»[326] Aquell mateix mes de gener de 1900, després d’haver-se criminalitzat aquells qui demanaven la devolució del poder a Catalunya, el governador civil de Lleida José Martos O’Neale, del qual més endavant es parlarà com a ideòleg, va denegar la inscripció en el registre a diverses societats catalanistes que es volien constituir a Balaguer, Lleida, Cervera i Solsona perquè l’objectiu d’aquestes associacions era, segons els seus estatuts presentats, treballar a favor de l’autonomia de Catalunya. El governador va enviar els esmentats estatuts als jutjats respectius, els quals van declarar il·legals les associacions; segons una de les sentències referent a una associació, «pretende asociarse para un fin ilícito, cual es el de atacar la integridad de la Nación». Aquesta acta, del jutge de Balaguer, es basava en la modificació del codi penal realitzada feia pocs dies. Un article anticatalà del diari liberal El Imparcial i aquestes denegacions del dret d’associació van ser motiu al Congrés dels Diputats el 8 de febrer de 1900 de sengles interpel·lacions. Una del diputat Sedó i una altra de Pi i Margall. El diputat Sedó es va queixar que el diari El Imparcial hagués escrit: «Sería espectáculo de justicia providencial el de esos barceloneses, que perdido su único mercado se encontrarían frente a frente sin el amparo del odiado ejército de Castilla, si esas masas obreras a quienes su ridícula vanidad y su intemperante garrulería habrían condenado a la miseria y al hambre.»[327] Pi i Margall es queixà de la denegació de les associacions a Lleida, perquè el programa autonomista «no ha hecho más que reproducir el programa del partido federal». Havent reiterat que no hi havia cap diferència entre el programa catalanista i el federal, va seguir dient que «la única diferencia entre ellos y nosotros está en que, así como los federales somos demócratas y republicanos, y no queremos transigir con la Monarquía, ellos consideran indiferente la forma de Gobierno». El dret d’associació el tenien garantit els federals, tot i ser republicans contraris a la monarquia, però els drets d’associació dels catalanistes estaven criminalitzats. Aquest debat al Congrés va ser llarg perquè s’hi parlà del catalanisme, de les Bases de Manresa, del bisbe de Barcelona, etc.; va acabar el dia 22 de febrer. Silvela va afirmar-hi que «no le doy al catalanismo más alcance, ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa. (Aprobación)». El diari El Imparcial va replicar que «más que una neurosis, algo más que la enfermedad nerviosa y literaria; acredita por modo muy claro que los separatistas han logrado ya sus anhelos, que ya no son españoles». Més endavant Silvela també va dir que «en el programa concreto de Manresa, que yo ya conocía muy detenidamente como era mi deber, no encuentro absolutamente nada contrario a la Constitución ni a las leyes». Tanmateix, el govern no va pas actuar d’acord amb aquest esperit. El dia 26 el governador civil de Barcelona fou cridat a Madrid per rebre instruccions del Ministeri de l’Interior; li varen comunicar que «se prohibía toda manifestación de cualquier género que fuese contraria a la unidad de la patria. (...) Serían perseguidos los propagadores de las cartillas que contienen programas de Manresa, a quienes se entregará a los tribunales, y fue facultado el gobernador para proceder a la disolución de las Sociedades catalanistas. Las garantías constitucionales seguirían en suspenso indefinidamente».[328]

  El mes de maig de 1900, Dato, ministre de la Governació, durant una visita a Catalunya fou xiulat a totes les poblacions per on va passar; El Imparcial a l’editorial del dia 8 de maig de 1900, sota el títol «Perturbación de espíritu», va escriure que «desde que hubimos de escribir las primeras frases contra el movimiento catalanista lo dijimos: ni la cortesía, ni la paciencia, ni todas las abnegaciones, contendrán ese movimiento; lejos de ello, envalentonando a sus autores, lo harán más y más agresivo. ¡Error! ¡Error y solo error!». El 10 de maig de 1900 l’editorial del diari El Liberal criticava el govern conservador sota el títol «La suprema disyuntiva». Després de titllar els catalanistes d’«aborrecibles, escasos y dementes», afirmava que si els conservadors continuaven manant, s’hauria d’optar per una d’aquestes dues solucions: «O suprimir de una parte la lengua catalana, encerrar en Montjuich a todos los nacionalistas, comenzando por el Sr. Duran y Bas y por el obispo Morgades, cerrar los Círculos, Academias, Escolanías, Sociedades y Ateneos, e imponer el uso del cuchillo atado al pié de la mesa como en los días de Felipe V, y embargar, de otra parte, todos los comercios, todas las industrias, todos los oficios y todas las labranzas de España; o dejar entregada la nación entera a una mansa e irremediable anarquía que acabe de destruir en un par de años lo poquísimo que se ha salvado del naufragio de 1898.» El dia 12 de maig de 1900, quan les garanties constitucionals estaven suspeses, el capità general de Barcelona telegrafià al ministre de Governació el contingut d’un ban publicat: «Publicado bando autoridad militar incluye en él resistencia directa o indirecta impuestos, delitos contra el orden público, seguridad e integridad patria, libertad contratación.»Hi recalcava que «quedan también sometidos a sus preceptos los que entonen o ejecuten canciones o piezas musicales que exciten a cometer dichos delitos así como los inductores, por cualquier procedimiento, incluso la prensa».[329] Aquesta prohibició és una expressió prou clara de la catalanofòbia que coincideix amb les idees i peticions que poc abans havia expressat el diari El Liberal.

  El periodista Fernando Soldevilla Ruiz, nascut a Escalona de Alberche i exgovernador civil a la província de Girona mentre Sagasta era cap de govern, per encàrrec del diari El Imparcial, el 1900 va fer una altra estada a Catalunya, de la qual van sortir unes cròniques publicades en forma de llibre: La opinión en Cataluña. A més a més de l’opinió dels catalans, Soldevilla hi exposava la seva, com també orientacions i «ligeras indicaciones» per contrarestar la propaganda i la influència de les idees catalanistes i separatistes. Segons ell, «pueden encontrarse entre los remedios de aplicación inmediata, los siguientes: 1).- Administrar bien, organizando prácticamente los servicios para que el despacho de los asuntos sea rápido y barato. 2).- Dar facilidades al comercio y a la industria para las operaciones mercantiles (...) 3).- Dar a todas las disposiciones (...) un sello de sensatez y sentido práctico. 4).- Hacer una buena ley de reglamentación del trabajo», i assumir «una parte de las doctrinas socialistas para atraerse los obreros. 5).- Conceder mayor autonomia a las provincias desligándolas de la capital de la región. 6).- Proteger a la agricultura para tener el apoyo de dicha clase y oponer sus intereses a los de la indústria. 7).- No aumentar los tributos». Sense donar la raó a les demandes del catalanisme polític, Soldevilla tàcitament acceptava el desori que l’administració de l’Estat espanyol representava en aquells moments. Per altra banda, intentava dividir els catalans, primer entre patrons i obrers (incloent-hi els socialistes), i després entre els catalans de territoris diferents per anar contra Barcelona; finalment, proposava enfrontar l’agricultura i la indústria. Feia anys i anys que la política dels espanyols era dividir-nos. També recomanava altres remeis, que, com se sap, després es van portar a la pràctica i que encara avui reclamen: «Entre los medios que deben ponerse en práctica (...) el primero de ellos es la enseñanza. En las escuelas se ha de “hacer patria”, rindiendo culto a la grandeza de nuestro pasado, y difundiendo la esperanza en el porvenir de los pueblos de raza española. Se ha de dar instrucción militar a los niños siguiendo el ejemplo de Alemania, en cuyas escuelas se venera la enseña de la patria y se cultivan los cantos patrióticos.» Quaranta anys després d’haver-ho proposat els espanyols van imposar a Catalunya tot això i més durant la dictadura franquista, i ara el 1998 hem sentit qui ho reclamava des de les esferes del poder a Madrid. No es pot treure a Soldevilla el mèrit del coneixement efectiu dels catalans i l’interès, com a polític i periodista, per conèixer-ne l’opinió. També aportava al llibre idees ja desenvolupades pels teòrics en els sotmetiments dels pobles. Així, hi proposava el següent: «Para borrar diferencias (...), en las Facultades de Derecho y de Filosofía y Letras de Barcelona, conviene que predomine el elemento no catalán. (...) El reclutamiento del ejército puede hacerse de modo que facilite el trato de las regiones que convenga unir y dificulte el de las que convenga separar.» Soldevilla admetia que els valencians i els aragonesos, quan anaven a treballar a Barcelona, quedaven «absorbidos, asimilados y anulados con facilidad», mentre que els castellans, els andalusos i els gallecs «resisten de un modo notable a la asimilación, aunque se casen con catalanas». També recomanava que «los empleados que ejercen funciones odiosas deben ser de la misma región; por ejemplo: en Cataluña debían ser catalanes los agentes de policía (en buena parte), los de consumos, de higiene, investigadores, cobradores de contribuciones, carabineros, empleados de aduanas, etc. y forasteros, la guardia municipal, la guardia civil, el ejército, los empleados de los ferrocarriles, la magistratura y sobretodo el profesorado».[330] El comte duc d’Olivares ja havia previst quelcom similar per arranar Catalunya. Felip V de Castella i IV d’Aragó també va suprimir el privilegi d’estrangeria per imposar els funcionaris castellans. El 1900 volien imposar a Catalunya els mestres, la Guàrdia Civil i els jutges. Un bon pla, encara que manyac comparat amb el de Martos i Amado, segons que es veurà tot seguit.

  Per entendre el veritable sentit del que passava a Madrid, s’ha de comentar un llibre aparegut el 1901, obra de dos ajudants del ministre Eduardo Dato i titulat El peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo. El llibre té la finalitat primordial d’explicar als espanyols què és el catalanisme. N’eren els autors José Martos O’Neale i Julio Amado y R. de Villebardet. Martos havia estat governador civil a Lleida fins al 1900 i havia donat proves de la seva intolerància. D’entrada, segons els autors, a Catalunya es vivia un «parosismo (sic) neurasténico del furor catalanista». El catalanisme és una «tendencia política regresiva que es, hábilmente disimulada con el disfraz del modernismo federativo que informa a las Bases de la Asamblea constitucional de Manresa de 1892, supone la preexistencia de la Nacionalidad Catalana, ó cuando menos su personalidad jurídica como Estado independiente de la Coronilla (sic) de Aragón, y tiende a restaurarla con visible detrimento de la unidad constitucional de España y de su sola personalidad como tal Nación». La part interessant és quan intenten aplicar solucions per resoldre el problema denunciat. Hi ha una solució per tipus de catalanista, atesa la dissecció feta dels diferents militants del catalanisme. Per als catalanistes assalariats, la recepta «para combatirlos está en la promulgación de una severa ley especial para la represión del autonomismo y del separatismo». Per als catalanistes «fanatizados por el sofisma político, por el romanticismo de la literatura regional y por los triunfos conseguidos por imposiciones y amenazas», proposen el mateix sistema del grup anterior juntament amb «la prohibición que se publiquen periódicos e impresos (...) usando del dialecto catalán»; a més a més, s’ha d’«evitar y castigar severamente la inmoralidad administrativa» i cal recórrer a la «selección exquisita de todos los funcionarios de Estado»; finalment, convé la «incompatibilidad de los catalanes, durante el lapso de tiempo que el Gobierno estime conveniente, para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña». Pel que fa als catalanistes «fanatizados por el sentimiento religioso, cuyo cerebro está en el alto clero catalán, creemos que para combatirlos, a) Declarar la incompatibilidad del clero catalán, para ejercer en aquella región las funciones de su elevado y sagrado ministerio. b) Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas». Quant als «catalanistas del porvenir, de esa infancia y esa juventud catalana que el maestro, el profesor y la madre están educando en la aversión y el odio a España, las dos soluciones para hacer frente a esta terrible labor, creemos que deben ser, por lo que respecta al profesorado de primera y segunda enseñanza y al de facultad, las mismas del grupo anterior (treure tots els mestres, professors i catedràtics catalans)». Sobre les mares, els consells són també eficacíssims, malgrat que l’Estat no podrà mai «contrarestar el influjo del espíritu de una madre sobre sus hijos»: «a) La reconstitución rápida de la nacionalidad española, en forma que sea amada en el interior. b) La unificación suave y progressiva de la legislación y el idioma español en toda la Monarquía haciendo, desaparecer dialectos, fueros y privilegios vetustos, que mantienen la tradición de autonomías regionales, atentatorias al principio de la unidad necesaria del Estado. c) Suprimir y desarmar los institutos de Somatenes y Mozos de Escuadra. d) Hacer que la Corte resida en Barcelona durante alguna época del año. e) Sustraer del conocimiento del Jurado los delitos contra la integridad de la Patria.» Com que els autors no estan segurs que les receptes siguin les més adients ni assoleixin un grau d’eficiència suficient —l’Estat espanyol ja havia intentat en el decurs dels anys tot el que proposaven—, suggereixen «restringir de un modo progresivo el margen protector de las columnas arancelarias aduaneras, que afecten a la industria y al comercio catalán». I, per acabar, després de dir que cal atacar el cervell que dirigeix el catalanisme, planteja: «Y puesto que de resolver el problema tratamos, a ser posible, sin derramar una sola gota de sangre, como hemos indicado, séanos permitido decir, antes de terminar, que creemos que la prudencia y la previsión exigen que si algún Gobierno piensa llevar a la práctica todas o algunas de las soluciones que aquí ofrecemos, u otras análogas, se aproveche para ello una época de prácticas de movilización del Ejército, para poner en completo pie de guerra todas las unidades militares del distrito de Cataluña.»[331] Tampoc aquesta solució no és pas nova, ja s’havia dit, escrit, proposat i desenvolupat anteriorment. L’espanyolisme no té imaginació; només coneix el dominar per la força, perquè no té la raó.

  El maig de 1901 uns rebomboris que varen començar a Barcelona per una vaga de tramvies es convertiren en una vaga general revolucionària. A Madrid aquests esdeveniments van ser considerats «contrarios a la unidad nacional» i s’aplaudí que s’instaurés de nou a Catalunya l’estat de guerra. Al poder de Madrid li interessava atribuir la vaga al catalanisme polític per justificar qualsevol repressió. Gairebé tota la premsa de Madrid es va posar d’acord per atacar Catalunya, per causa d’aquesta vaga, i reclamava rigor i severitat. El dia 8 de maig de 1901 Manuel Troyano va escriure l’editorial del diari El Imparcial, titulat «Explotados y escarnecidos», en què descrivia aquests fets: «Ni por conciencia, ni por rectitud, ni siquiera por instinto de conservación, se deben convertir en substancia nutritiva de la política menuda las infamias de los catalanistas. Lejos de eso, puesto que la moderación es contraproducente y estéril la prudencia y la paciencia inútil, va siendo tiempo de que se sepa que no está toda la fibra de la Península en las riberas del Llobregat. (...) Está probado: lo que alienta al catalanismo es la impunidad; mientras más deferencias, más grosería; mientras más consideración, mayores agresiones. La dureza se ablanda con la dureza. No hay otro modo! Nadie dirá que en ello parten de ligero los poderes públicos. (...) Los señores de Barcelona no han calculado con exactitud. ¡Explotados y ofendidos no puede ser! Para seguir así valdría más que de una vez se hundiera en el mar nuestra Península.» El Consell de Ministres celebrat el mateix dia 8 de maig de 1901 ja va culpabilitzar de l’organització de la vaga general el moviment de reivindicació nacional, per acarnissar-s’hi sense donar-ne excuses. Heus aquí el que van dir els ministres: «La dirección de todo este plan sedicioso no se hallaba encomendada a las masas. Venía de más alto lugar: procedía de acaudalados catalanistas, que siembran su dinero para que fructifique la semilla separatista; que alimentan hojas periódicas, en que a diario se insulta a España, y que emplean sus rentas en la adquisición de desalmados, siempre dispuestos a adjudicarse al mejor postor. (...) Acerca del catalanismo, los Ministros estuvieron conformes en que la idea que les sirve de bandera es el separatismo.»[332] Un altre editorial del diari El Imparcial de l’endemà, titulat «Dureza e injusticia», es referia a tota aquesta situació així: «El Heraldo, La Época, La Correspondencia, El Correo, El Nacional, El Día, La Correspondencia Militar, El Ejército Español y la Publicidad, reconocen unánimes que la mesura, la paciencia y aun la resignación de que para no encender las pasiones se ha dado repetida muestra delante de las agresiones perpetuas y de continuos agravios a España, para nada han servido. (...) Pero el catalanismo no tiene por su dureza esa forma (autonomista), sino la de separatismo más o menos descarado, y aún peor: una especie de conquista sin batalla del resto de la Península.»

  El republicà federal Félix de la Torre, en fer una crònica del viatge de Pi i Margall a Barcelona per presidir els Jocs Florals, va contradir els fonaments d’aquesta campanya madrilenya i explicava que enlloc no havien sentit a cridar «mori Espanya!», sinó que només ho havien llegit en «un artículo de cierto diario de Madrid que estampaba esas palabras odiosas en sus columnas, y hemos podido observar que la indignación que produce esta funesta campaña que una parte de la prensa ha emprendido, no se limita a los catalanistas; los catalanes todos que conocen la falsedad de las afirmaciones de esa parte de la prensa española, protestan con energía y predicen que, de continuar aquella el separatismo, que hoy se puede apreciar sólo como una aspiración romántica y tal vez sólo literaria, se extenderá a muchos catalanistas.»[333]

  El doctor Bartomeu Robert, com a diputat, va interpel·lar el govern al Congrés el 19 de juliol de 1901 sobre la seva actitud davant de les aspiracions dels diputats catalanistes. Va respondre el president del Consell de Ministres, Sagasta, líder liberal, que es preguntà: «¿No se trata más que de la cuestión del regionalismo? ¿Se contentarían con que en lugar de estar dividida España en 49 provincias, lo estuviera en 14, 15 o 20 regiones, con tal que el sistema, el régimen, fuera igual? Eso sería una cuestión a discutir. ¡Ah! Yo lo combatiría con toda energía, porque me parece un mal camino, que debilitaría las fuerzas de la Patria; yo me opondría resueltamente: pero repito que sería una cuestión a discutir.» Amb tot, el dia abans, el 18 de juliol, al mateix Congrés Sagasta havia dit: «El regionalismo tiene una significación desde hace algún tiempo, que a mí, sólo la palabra, me subleva los sentimientos de español. (...) (El regionalisme) ya no es sólo el escabel de los que pretenden el despedazamiento de nuestra querida Patria, sino que es el escabel de aquellos locos o malvados que pretenden renunciar a ella, separarse de ella.»[334] Per això va prometre que el castigaria: «Contra semejante tendencia, ya lo he dicho en otra ocasión, el partido liberal está dispuesto a luchar en todo momento, en todo trance, en todo instante, por todos los medios y con todas las armas de que pueda disponer.» Per als liberals sagastins, la submissió dels altres era conservar la seva llibertat i la seva independència, ja que va dir que calia conservar la integritat «de la Patria, para que puedan conservarse los cimientos de nuestras libertades a tanta costa conquistadas, y pueda levantarse incólume el baluarte de nuestra santa independencia». Les llibertats de Catalunya també havien costat i havien estat arranades. La independència catalana, ¿per què havia de ser dependent dels liberals intolerants?

  El novembre de 1901 el diputat Bartomeu Robert novament interpel·là el govern a causa dels esdeveniments de Barcelona amb motiu de les eleccions municipals amb actuació partidària de les autoritats i la presència del lerrouxisme. Van intervenir en el debat diversos diputats, entre d’altres Lerroux, el qual havia estat elegit diputat republicà. Se sabia que era un enviat del govern espanyol per dividir el catalanisme polític pagat amb els fons reservats. En el discurs, però, va afirmar que la seva activitat política no tenia res a veure amb el govern: «Yo no tengo que agradecer a los Gobiernos que en ese tiempo se han sucedido más que algunas veces largas prisiones, otras veces alguna emigración, no pocas persecuciones, años enteros de vivir fuera de la ley, procesos sin cuento, y hasta he de decir, Sres. Diputados, que hay muchos representantes de la política monárquica a quienes todavía no he tenido ocasión de estrechar la mano, que no me han visto jamás en su despacho; todo lo que en contra de esto se diga, no podrá fundarse con pruebas de ninguna especie.»[335] Tot i ser republicà, Lerroux va fer afirmacions com si fos un membre del govern monàrquic i va dir: «Y es preciso insistir en ello, la mayoría de los que marcan rumbo a las corrientes del catalanismo militante es el que profesan: el separatismo.»[336] Per acabar el discurs, Lerroux va dir: «Tened en cuenta, Srs. Diputados, que la guerra civil surgiría entonces; tened en cuenta que muy en breve se producirían en la hermosa tierra catalana las escenas sangrientas de Cuba y Filipinas que han hecho perder la vida a tanto español y han consumido tantos tesoros.» Un altre diputat que hi va intervenir va ser Peris Mencheta, el qual va recordar que, en tractar de la qüestió catalana la primera vegada que havia estat diputat, li van dir que «los catalanes eran cuatro locos; yo contesté: pues, si son locos, deben ser llevados al manicomio; si son criminales, a la cárcel». El líder dels conservadors, Francisco Silvela, també va prendre part en el debat: «En nuestro entender el catalanismo y las razones y motivos que han exacerbado esta que, a mi modo de ver, puede calificarse de verdadera dolencia, de virus nacional, en estos últimos tiempos.» Silvela va manifestar que aleshores el catalanisme no era un perill nacional perquè no estava en «condiciones de poner un regimiento en los campos, ni de levantar una barricada en las ciudades (...) ¿Puede la fuerza dominarle? La fuerza sola, ¿puede extinguirle? No». Va continuar dient que calia «perfeccionar el gobierno central», que no s’havia de modificar la legislació i que «no se debe pensar en conciertos económicos de ninguna clase; que no se debe pensar en la contribución única; que no se debe pensar en nada que represente privilegio, excepción o concesión singular». El diputat Romero Robledo, que també hi va dir la seva, repetí idees ja conegudes, com ara que «entre las ideas que combato hay pocas que me parezcan tan peligrosas y funestas para la Patria como las que parece que se envuelven en la palabra “catalanismo”». Després d’imaginar-se com seria l’estructura de l’estat segons les Bases de Manresa, va argumentar: «¿Qué he de decir yo sino que el catalanismo ha crecido por el error de los conservadores y por las debilidades de los liberales? No pretendo hacer cargo absolutamente ninguno; tenemos el cadáver sobre la mesa, y estamos haciendo una autopsia rígida, rigurosa, para que todos confesemos nuestros errores, para que todos nos podamos unir para curar ese cáncer que hoy es pequeño, que ha crecido ya demasiado y que pudiera de seguro, si se le deja abandonado, poner en breve plazo y en grave peligro el orden público y el porvenir de la Patria.»

  Les doctrines exposades pel doctor Robert al Congrés foren combatudes per tota la premsa de Madrid, llevat del diari carlí El Correo Español. El Nacional, el 27 de novembre de 1901, va publicar que la tàctica del programa catalanista tendia a tres perfídies perilloses: «Debilitar con un equívoco la resistencia de la patria a la disgregación, facilitar fuera de Cataluña el concurso filibustero de las pasiones y de los apetitos, cosa fácil por desdicha, según ejemplos que estan en la memoria de todos; adecentar ante el mundo la despreciable traición que elabora el catalanismo.»

  Deixant de banda el pensament polític expressat al Congrés dels Diputats, també es té l’opinió sobre el catalanisme expressada en assajos o en articles, més reposada i més intel·lectual i manifestada pels màxims dirigents dels tres principals corrents polítics espanyols, que en aquells moments eren el conservador Silvela, el liberal republicà Gumersindo de Azcárate i el maurista Sánchez Guerra.

  Segons Silvela, el catalanisme no té unitat doctrinal, no és una ideologia representada per cap partit polític, sinó un problema moral, farcit de sentiments i de passions contraris al govern, que cerca l’allunyament de tot allò que és castellà i que pot pertorbar la marxa regular del règim parlamentari espanyol. Per solucionar aquest problema, no és «adecuado remedio para los daños del catalanismo la represión y la fuerza». Tot i que reconeix que la força ha estat un gran factor reconstructor de les nacionalitats, a més de la força cal la idea i el sentiment, ja que «la mera superioridad dinámica no disciplina ni unifica un país, ni sujeta en paz una provincia esquiva a su metrópoli». Els catalans haurien de reconèixer a Castella una superioritat moral, perquè «la fuerza, por sí sola, suspende las cuestiones, pero no las suprime». Si Castella no pot oferir superioritat moral, ni cap sentiment de glòria, en canvi les manifestacions dels catalans «sin llegar a constituir delito hieren, sin embargo, muchos sentimientos del espíritu nacional». Silvela admet que «la represión de las ideas por la fuerza resulta contraproducente, las irrita y aviva sin quebrantarlas» i, per tant, cal arraconar «la violencia, la proscripción, el estado de sitio permanente...». La solució i el tractament «que esa verdadera enfermedad demanda» és llevar-li la raó que pot tenir i limitar-li el camp d’on treu la massa de gent, els recursos i les adhesions, atès que el catalanisme obté les forces de «los agravios y descontentos que la administración central ocasiona con sus imperfecciones, sus formalismos, las frecuentes inmoralidades de sus agentes, y con la exagerada absorción de facultades para atraer a Madrid las resoluciones definitivas de asuntos a menudo triviales y sencillos», per la qual cosa proposa modificar la legislació de l’administració local i fiscal tenint en compte que a Catalunya «la repugnancia de opinión a las flaquezas de las autoridades en orden a exacciones y granjerías indebidas, es más viva, más acentuada que en parte alguna».[337] Malgrat aquesta dissecció del problema i el reconeixement de les causes que el provoquen, el govern de Madrid no va fer absolutament res per retornar el poder a Catalunya i va utilitzar la força aplicant el codi penal.

  Gumersindo de Azcárate, tot i la seva activitat republicana com a company de Salmerón i la seva posició procliu a l’autonomisme, no es fa gaire amic del catalanisme polític. Primer reconeix que, a pesar del càstig i la punició de la propaganda catalanista, el catalanisme «tiene a su favor una buena parte de la opinión» i després afirma que «el catalanismo lleva consigo una impedimenta de iluminados y de fanáticos que, no contentos con fantasear una historia, que resulta tan lisonjera para Cataluña como depresiva para Castilla, mortifican y ofenden a la que todos los españoles sienten y aman como patria indiscutible, y de otro lado el regionalismo catalán, por circunstancias locales, reviste un carácter reaccionario y clerical, según reconoció desde el banco azul el señor Silvela, no es estraño que la repugnacia que despierta conduzca a pedir esa propaganda un castigo que sólo sería justo y procedente cuando intentare realizar su desdichado ideal apelando a la violencia». Azcárate continua en el seu programa i diu que el patriotisme, la justícia i la conveniència demanen «fustigar resueltamente los extravíos, combatir sin descanso los errores y distinguir entre aquéllos con quienes se puede discutir y tratar con la esperanza de traerles al buen camino mediante saludables rectificaciones». És ridícul d’haver de transcriure aquestes paraules d’un home que tothom té per gairebé perfecte en el terreny del parlamentarisme i de la política. Si el catalanisme era repugnant pel seu caràcter reaccionari i clerical, ¿quantes vegades no es podria impugnar el govern de l’Estat per aquesta mateixa raó a través de la història? No cal dir que, per a Azcárate, l’error és dels catalanistes, el qual només es pot solucionar amb la rectificació. La rectificació, ¿de qui, però? ¿Dels qui han falsejat la història dels pobles peninsulars? Azcárate no era pas republicà, era un espanyol.

  El maurista J. Sánchez Guerra sosté que els catalanistes «no se dirigen a la inteligencia; por eso no emplean como medio de propaganda el razonamiento, sino como arma de combate el vituperio». Torna a caure en l’error que el catalanisme és fill del renaixament literari quan explica que «de aquél en sus comienzos inofensivo renacimiento literario, iniciado por un grupo de poetas de inspiración no siempre feliz, apellidados los “inocentes”[338] por sus mismos paisanos, y reducidos a escribir en catalán composiciones calificadas por quien no puede ser sospechoso, como “poesias de ninas y ninetas y flaviols sonants”, (s’ha arribat) hasta esta morbosa exacerbación de los espíritus, que ha llegado a convertirse en gravísimo problema político y a poner en riesgo la paz material, en toda la región catalana». Sánchez Guerra admet, com Maura, el seu mentor, que amb el catalanisme en tot allò que fa referència a «sus especiales instituciones jurídicas, dignas de todo respeto, a su lengua, a su literatura, no sería imposible ni aun difícil la inteligencia»; però en canvi, no tindrien cap tracte ni diàleg amb aquells qui, volent l’autonomia política «con poderes fundamentales privativos de la región, o elaborando constituciones como la de Manresa, pretenden constituir una nacionalidad con todos sus distintivos y atributos, dentro de la comprensiva e histórica nacionalidad española». La ignorància voluntària d’aquests personatges no té límits. Sánchez Guerra afirma que no hi ha dret a «desgarrar la nacionalidad» ni en nom d’un «idioma peculiar que no puede exhibirse como característico de nacionalidad, porque es el mismo que se habla en el Rosellón y la Cerdaña, que pertenecen a la nación vecina». Sense comentaris. Tot seguit també diu: «Y no sólo hay que condenar y combatir con actos el nacionalismo o el catalanismo, igualmente odiosos en sus finales resultados, sino que hay que preocuparse también, de librar al regionalismo de cuanto pueda haber en él de peligroso o exaltado.» Sánchez Guerra també és de l’opinió de continuar amb la repressió, ja que «las bayonetas pueden servir para todo menos para sentarse en ellas».[339]

  El pensament polític espanyol en relació amb les demandes dels catalans no avançava gaire, tot i la lenta acceptació dels aspectes folklòrics i literaris. Com que el govern tenia la vergonya d’utilitzar la violència i la força bruta, els militars, des de les seves publicacions periòdiques, anaren preparant un ambient hostil que va estimular l’assalt al Cu-Cut!, i a La Veu de Catalunya el dia 25 de novembre de 1905. Aquesta campanya de la premsa militar fou ben determinant. A La Correspondencia Militar el 21 de setembre de 1905 es va publicar: «Las sociedades separatistas deben ser disueltas por contrarias al derecho nacional; en cuanto a los individuos, cualquiera de ellos que realice un acto o manifestación ostensible contra la integridad de la Patria, debe ser perseguido como reo de traición y condenado con arreglo a las disposiciones más graves que los códigos nacionales señalen a este delito.» El diari El Ejército Español del 23 de novembre de 1905, dos dies abans del sediciós assalt, trobava que el codi penal vigent encara no era pas suficient per castigar la ideologia catalanista, i afirmava que, enfront de la debilitat dels governs, per aplicar «el remedio contra las canalladas separatistas está en el Ejército». Per als redactors d’aquest diari, «la Patria no puede ser atacada, la Patria es intangible, porque la Patria es todo»; proposaven que les Corts redactessin en una sola sessió, per aclamació i sense debat una llei que castigués la criminal ideologia catalanista. «¿No lo hacen las Cortes? Pues entonces los militares solos. (...) Los separatistas catalanes estan constantemente proclamando el “bon cop de fals” de sus “Segadores”. Muy bien acceptado. Que empiecen a segar los militares.» Després de l’assalt per militars espanyols dels locals de les publicacions catalanes esmentades més amunt, el diari La Correspondencia Militar del 27 de novembre de 1905, el mateix dia del debat al Senat i al Congrés sobre tals avalots, afirmava: «Los catalanistas, como traidores a la Patria, no merecen consideración alguna; no son un peligro, pero constituyen una gran vergüenza nacional, y hay que acabar con esa plaga.» Adreçant-se als catalanistes, els deia: «¡Chusma miserable! ¡Canalla indigna! Manchamos nuestra pluma dirigiéndonos a vosotros, dándoos la beligerancia de seres para que escuchéis nuestra indignación. Ya ha surgido la chispa; ya ha comenzado el principio de vuestro fin; ya nos han oido nuestros compañeros.» La seva opinió sobre el contingut del catalanisme quedava reflectida així: «Ya no es antipatía al poder central, ya no es el odio a Castilla, ya no es la reforma del arancel, olvidando que esa reforma la inició un catalán llamado D. Laureano Figuerola, siendo jefe del Gobierno otro catalán llamado D. Juan Prim; ya no es eso lo que expresa el catalanismo, es el odio a España, sin la cual Cataluña viviría pobre y miserable, puesto que si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país. (...) La templanza, la prudencia, las concesiones, los paños calientes no sirven para nada, como no sea para aumentar el mal. La llaga catalanista, separatista, necesita un remedio más enérgico. Se impone por lo tanto el asuterio. Si Cataluña no extermina a esos miserables, exterminémolos nosotros.»

  El debat celebrat al Congrés dels Diputats al voltant de l’assalt dels militars sediciosos fou molt curiós, ja que els membres del govern, en lloc de condemnar d’una manera absoluta i total el capteniment dels soldats, els quals inqüestionablement havien actuat contra la llei, van justificar-lo donant-ne les culpes a les forces polítiques catalanes. Per tant, la solució era suprimir les garanties constitucionals a tot el territori de la província de Barcelona. És veritat que els polítics de l’oposició no hi estaven pas d’acord, però, igual que el govern, també van atacar el catalanisme, com si el militarisme governés des de fora el Parlament. El diputat Ignasi Girona va presentar unes quantes preguntes al govern sobre els esdeveniments en qüestió, contestades pel president del govern, Montero Ríos, el qual per explicar els fets va començar dient que a Catalunya cada dia guanyava terreny «un pensamiento, una aspiración verdaderamente criminal; una aspiración que tiende a desmembrar nuestra Patria»; per culpa d’això i perquè a Barcelona hi havia dos diaris l’objectiu dels quals per mitjà de «vilipendios y sus ultrajes era el ejercito, y los oficiales, cediendo a un impulso en sí mismo noble y generoso, pero empleando un medio que la ley condena, ejecutaron el dia de anteayer lo que sabéis todos». Després de replicar-lo el diputat Rahola, va parlar el diputat Julián Suárez Inclán, segons el qual era un honor vestir l’uniforme de l’exèrcit espanyol «que a él pertenezco desde muy niño, que al ejército y a la Nación debo lo que soy, no puedo menos de protestar enérgicamente contra los que zahieren, vilipendian y ultrajan al ejército y a la Nación, sin tener en cuenta que el ejército es la encarnación de la Patria, es la representación más genuina y más pura de la Nación misma».[340] ¿Com podia ser que l’Estat espanyol, en el seu sentit modern, fos una nació si l’exèrcit n’era la representació més genuïna i pura? També hi va parlar el ministre de la Governació, García Prieto, el qual va justificar els militars i va dir que no hi havia lleis suficients ni instruments per anar contra el catalanisme. A parer seu, calia pensar si no era convenient de fer una reforma de la legislació; finalment, demanà la suspensió de les garanties constitucionals. Efectivament, es preparava la llei de jurisdiccions. El fill de Pi i Margall, Pi i Arsuaga, diputat per Sabadell, al mateix ple va argumentar que «yo he vivido en Cataluña cuatro años, y he visto el efecto que hacían allí las campañas del Sr. Romero Robledo y las de El Imparcial, que fueron violentísimas».[341] Aquesta denúncia va ser infructuosa, atès que el dia 30 de desembre La Correspondencia Militar tornava a expressar la seva opinió més sincera: «La Correspondencia Militar está inspirada en el patriotismo más puro, en los ideales de Ejército, nobles, grandes, indiscutibles; y por esta razón ha considerado a los catalanistas como bichos repugnantes, trafila de irracionales que merecen ser destruidos, y un día y otro día hemos escrito nuestra opinión sincera, hemos advertido a los Gobiernos que era necesario exterminar el catalanismo y que no había más camino para exterminarlo que el del cementerio.» L’aspiració de l’exèrcit espanyol era l’extermini físic dels catalanistes, tal com manifestava La Correspondencia Militar el 30 de desembre de 1905: «Los diputados y senadores catalanistas deben ser inmediatamente eliminados del Parlamento. (...) Esta es la aspiración del Ejército; aspiración unánime y a cuya realización estan terminantemente decididas las Instituciones armadas, con el aplauso de toda la opinión sensata, con la adhesión de todos los buenos españoles.»

  Com s’ha vist, en aquella època era habitual que els representants catalanistes a Madrid fossin titllats de dements, extravagants, bojos, desequilibrats, perillosos, facciosos, locos y malvados, iluminados y fanáticos, irracionales, extraviados, repugnantes, etc. Les demandes polítiques del catalanisme eren lamentables, bochornosas, turbulentas, absurdas y malsanas, una mala semilla, osadías y audacias, una debilidad rayana a la cobardía, una demencia; a més, mortifican y ofenden, zahieren, vilipendian y ultrajan, etc. El regionalisme com a doctrina ideològica és una morbosa exacerbación, un càncer, parasitario y mesnadero, peligroso o exaltado, una verdadera enfermedad, una exacerbación de los espíritus, una aspiración verdaderamente criminal, exageradamente anacrónico, una verdadera enfermedad nerviosa, un absurdo, etc. Les veus del poder o de la intel·lectualitat, a més de desqualificar, amenaçaven. No eren pocs els qui van anunciar que aquella política reivindicativa catalana que reclamava tan sols allò que li pertocava podia portar dol, violència, guerra civil o posar «en riesgo la paz material» de Catalunya.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[325] Diario de sesiones del Senado, núm. 111, 18 de gener de 1900, p. 2042.
[326] Àlvar Maduell. Morgades, primera lletra pastoral del 1900, Maduixer, Barcelona, 1995, p. 5.
[327] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 124, 8 de febrer de 1900, p. 4242.
[328] Fernando Soldevilla. El año político 1900, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1901, p. 66.
[329] Fernando Soldevilla. El año político 1900, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1901, p. 158.
[330] Fernando Soldevilla. La opinión en Cataluña, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1900, pp. 213 i s.
[331] José Martos O’Neale i Julio Amado y R. de Villebardet. Op. cit., pp. 183-189.
[332] Fernando Soldevilla. El año político 1901, Imprenta Enrique Rojas, 1902, p. 112.
[333] Félix de la Torre. El viaje a Cataluña de Francisco Pi y Margall y el catalanismo, Tipografía Moderna, Madrid, 1901, p. 9.
[334] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 32, 18 de juliol de 1901, p. 729.
[335] La justificació de Lerroux que no tenia res a veure amb el govern no s’explicaria si es tingués coneixença que Segismundo Moret el va enviar a Barcelona per apartar les masses obreres del catalanisme polític. L’Estat espanyol va lluitar contra el catalanisme amb els fons reservats. El socialista Indalecio Prieto en les seves memòries explica que va conèixer Leopoldo Romeo, director de La Correspondencia de España, que el va informar de les relacions entre Lerroux i Segismundo Moret, perquè Romeo els havia fet de mitjancer.
[336] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 63, 18 de novembre de 1901, p. 1573.
[337] La lectura, any II, tom I, Madrid, 1902, pp. 1-10.
[338] Els «sants innocents» és l’epítet emprat per Valentí Almirall des del Diari Català per referir-se als qui dirigien el diari La Renaixensa, aparegut el 1881.
[339] La lectura, any II, tom I, Madrid, 1902, p. 79.
[340] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 35, 27 de novembre de 1905, p. 816.
[341] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 37, 29 de novembre de 1905, p. 877.

Share/Bookmark