traducció - translate - traducción

2.9.14

L'agressió de Granollers i l'agressió de debò

   Vicent Partal
L'agressió que seria realment l'efectiva no la poden acomplir. Durant segles ens han mantingut estacats amb un recurs últim: la intervenció violenta de l'exèrcit --encara ho van fer el 1981. Però ara això ja no és possible.
Despús-ahir a Granollers dues persones que hi havia en una parada de l'ANC van ser ferides, una greument, per dos militants espanyolistes. La gent que hi havia al voltant els va acorralar i va fer possible que la policia els detingués. Esperem saber aviat qui són i quines connexions tenen. Connexions polítiques, vull dir. Perquè segurament ens indicarà si açò és un incident aïllat o si alguna gent ha rebut ordres concretes de passar a l'acció violenta. Vist que cap altra actuació no sembla que els aprofite.

És el primer de setembre. Ja sols falten setmanes per al 9 de novembre i el front unionista està perplex. Ni tan sols la bomba Pujol no ha fet l'efecte que ells esperaven. Es feren il·lusions, també, amb el fracàs aparent de la V i ara veuen amb espant que podria haver-hi més gent que l'any passat i tot. I fa mesos que ho diem: la V és la clau. Després de l'Onze de Setembre serà molt difícil que la classe política catalana puga fer cap pas enrere, per la pressió popular. Fins i tot a Escòcia les enquestes semblen detectar un tomb a favor del sí. Tanmateix, l'agressió, una agressió com aquesta d'ahir, és el darrer recurs que tenen?
No ho sé, però sí que sé que és un recurs a la desesperada. És cert que ja fa temps que hi ha qui es dedica a serrar pals de banderes, a arrencar estelades (fins i tot ho fan guàrdies civils en cotxes oficials!), a pintar seus de l'ANC, a esborrar murals en les carreteres. Ahir, però, hi va haver un salt de nivell: una agressió física al mig del dia, en ple carrer. D'ara endavant, no podem descartar de veure'n algunes més. Però crec que cal tenir el cap clar i entendre que són únicament una mostra d'impotència i que, de tota manera, no passaran de ser un incident.
No passaran de ser un incident perquè és molt complicat d'enfrontar-se d'una manera efectiva a un moviment de la dimensió colossal que té el nostre. De la transversalitat social, cultural i política que té el nostre. De l'alegria que té el nostre. Haurien de ser desenes de milers disposats a la batussa per a poder menar a aquest Ulster que algú sembla voler i que ací no pot existir. Perquè haurien de ser desenes de milers i no ho són. Simplement no ho són.
Per tant, aguantarem estoicament aquesta mena d'actes. Estoicament però alhora amb decisió i sense arronsar-nos. Cal fotografiar els agressors i cal facilitar-ne la detenció. Cal denunciar-los i fer-los pagar per l'agressió. Això és tot. I, sobretot, no hi ha cap necessitat de posar-se nerviós.
Ho farem perquè l'agressió que seria realment l'efectiva no la poden acomplir. Durant segles ens han mantingut estacats amb un recurs últim: la intervenció violenta de l'exèrcit --encara ho van fer el 1981. Però ara això ja no és possible. No tan sols perquè som a Europa o perquè l'exèrcit és de l'OTAN. És més senzill: no tenen prou soldats, ni de bon tros. Quan s'acabà el servei militar obligatori es van quedar tot d'una sense efectius per a exercir el control policíac del territori. I això fou el seu final. Sense prou soldats ni equipament, la invasió militar del país és impossible. I en vista d'això, en vista d'aquesta esplèndida notícia, la imatge de dos brètols escarrassant-se a pegar els integrants d'una paradeta és solament una mostra ben evident de la desesperació que tenen. 
Que la tenen perquè és el primer de setembre ja i som nosaltres que guanyem.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.