Nosotros os mostramos nuestro españolismo, y en respuesta se nos dice:
No; el españolismo es un privilegio de los castellanos; si queréis integraros en la vida española, monopolio de Castilla, tenéis que renunciar a vuestra alma, a vuestra lengua, a vuestro espíritu.
RAFAEL CAMPALANS
Durant la República als intel·lectuals i a l’opinió pública en general els preocupava molt que l’ensenyament no estigués sota la direcció del nacionalisme d’estat i que el castellà no s’imposés obligatòriament. Sabien perfectament com havien fet emergir a través de l’escola la nació inventada. Per això Manuel Martínez Aguiar s’esgarrifava, en la conferència ja comentada de l’Ateneo de Madrid del 1931, quan deia: «Se pide la íntegra función de la enseñanza sin intervención ni inspección de España, para apoderarse del alma del niño y envenenarla sin recato con el morbo nacionalista.»[568] En relació amb la qüestió lingüística a Catalunya, l’octubre de 1931 Pío Baroja opinava que «la cuestión del predominio del idioma se ha de resolver por el tiempo. (...) Pero el Estado no ha hecho presión aquí, y si la ha hecho, no ha sido tan enérgica como la han hecho en Francia, en Alemania y en Inglaterra, con sus idiomas regionales».[569] Salvador de Madariaga, el 1931, en el seu conegut llibre España afirmava sense preocupar-se’n gaire que la llengua catalana havia mort al segle XVI: «El lenguaje catalán, único rasgo específico de la región, muere como lengua de cultura a principios del siglo xvi. Cataluña defiende sus libertades contra el rey. (...) Pero su cultura es entonces castellana, como su lenguaje.»[570] Després d’haver fet l’acta de defunció de la llengua catalana, Madariaga més endavant recomanava als catalans que no parlessin en català i no abandonessin el castellà. ¿Però no havíem quedat que la cultura era castellana? S’agafa més aviat un mentider que un coix. Ell mantenia això: «Los catalanes no parecen haberse dado cuenta tanto como el resto de los españoles de la necesidad de mantener el lenguaje castellano, como una fuerza viva de unidad nacional a través de todo el país, necesidad tanto mayor cuanto mayor sea la autonomía que se dé a las regiones, y que se explica por dos razones al menos: unidad política y utilidad administrativa.» Per acabar-ho d’adobar, a peu de plana reconeixia que els catalans abandonaven el castellà, ¿però com es pot abandonar una llengua, si no se’n té una altra per substituir-la? ¿Com es pot abandonar una llengua que no s’ha tingut mai? Deia que «el abandono del castellano por los pueblos de la Península es quizá el síntoma más grave de la vesania separatista que padecen todos, a comenzar por Portugal».[571]
El pensament polític sobre la llengua catalana dels diputats republicans, expressat durant la discussió de l’Estatut d’Autonomia, farà una radiografia exacta de la visió que encara dominava d’una manera molt majoritària. El dia 27 de maig de 1932, quan el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, va parlar al Congrés dels Diputats per defensar l’Estatut, va expressar una idea fal·laç ja exposada al segle passat segons la qual el castellà no havia estat mai obligatori ni imposat i que el català mai no havia estat prohibit: «Hay que tener presente, Srs. Diputados, que la expansión de la lengua castellana en las regiones españolas no se ha hecho nunca de real orden; ni el retroceso del catalán, cuando lo ha tenido en épocas pasadas, se ha debido a que lo mandase el rey.» Azaña, a més, va afirmar de forma incongruent que, perquè el castellà continués dominant, «no es con leyes como lo vamos a defender, sino con nuestro trabajo, con la autoridad del Estado español y con el potente esfuerzo de la cultura castellana».[572] Aquesta afirmació era contradictòria, atès que la constitució de 1931 ja obligava el coneixement del castellà a tothom i alhora prohibia l’obligatorietat del coneixement del català. Més endavant encara va garantir als diputats que l’Estat no abandonaria el control de l’ensenyament del castellà, perquè en tots els nivells educatius, des de l’escola primària fins al batxillerat, es continuaria ensenyant «en» castellà. La legislació de la Segona República no va donar mai al català la «igualtat» republicana respecte al castellà, ni en el mateix Estatut d’Autonomia, que obligava a escriure en castellà en adreçar-se a qualsevol oficina de l’Estat i portar traducció a qualsevol jutjat. El dia 16 de juny de 1932 també en el debat sobre l’Estatut al Congrés dels diputats, el radical gallec Abad Conde va replicar una esmena del diputat Esteve que demanava prioritat per a la llengua catalana: «Sabe S.S. que el art. 4º de la Constitución, relativo a los idiomas, hace una afirmación absoluta y rotunda: la de que el castellano es el idioma oficial de la República, y una posibilidad condicionada, no afirmada: la de que las lenguas regionales o provinciales tendrán aquella categoría que les reconozcan las leyes. (...) En Cataluña habrá que hacer las notificaciones en catalán y en castellano, porque la primera virtualidad de una notificación ha de consistir en que el notificado, aquel a quien afecta una disposición judicial, se entere de lo que le dicen, sea catalán o no, y para eso no hay mas que utilizar los dos idiomas.»[573]. La votació derrotà l’esmena per cent quaranta-nou vots en contra i només cinquanta-dos a favor. Aquell mateix dia el diputat Antonio Royo Villanova defensa un vot particular que determina l’obligació de tots els catalans de saber castellà i que el Diari Oficial de la Generalitat s’editi en castellà i català. En aquesta defensa expressa: «Este problema del idioma demasiado saben los Sres. Diputados que es uno de los más sensibles, de los más impresionantes, el que más apasiona, tanto en Cataluña como en el resto de España.» Reconeix que el principi de cooficialitat, «que yo no he admitido nunca hasta que ha venido la República», ha estat possible a causa de la persecució contra el català aplicada per la dictadura de Primo de Rivera, la qual ha provocat que la República «ha reaccionado en forma favorable al idioma catalán, hasta el punto de darle rango de cooficialidad, rango que no todos aceptan. Yo estoy seguro de que en Castilla no estan conformes en este momento conmigo. Tengo bastante sinceridad para procurar reflejar el espíritu de mis electores». També es refereix a la lluita de classes en parlar de la llengua, ja que recomana que l’obrer català sàpiga castellà, atès que, si no, «estará mutilado para la lucha social y romperá su solidaridad con los obreros de otras partes». Un ideari desconegut fins ara. Però Royo Villanova encara va més enllà en la dèria obrerista i castellanitzadora: «Aquel obrero que no sabe más que el catalán no tiene más remedio que sucumbir a la voluntad del patrono y estará sometido al cacicato que allí se organice.» Després d’aportar aquesta ideologia lingüisticosindical que els temps republicans exigien, Royo torna a insistir en l’obligació de saber castellà, perquè ha observat que els diputats de la Minoria Catalana no el saben parlar: «¿Qué ha pasado ahora para que los catalanes no sepan castellano? ¿No os entristece a los que tenéis mis años comparar la elocuencia de los diputados catalanes de ahora con la que tenían Cambó, Ventosa y Pi i Margall, por ejemplo? (...) Yo creo que hablan poco, porque saben que no tienen el dominio del castellano como lo tenemos nosotros. Y eso porque llevan veinte años mutilando el alma española y no hablando ni escribiendo más que en catalán.»[574] Altres diputats volen limitar els usos del català en el text de l’Estatut. Cándido Casanueva demana que les resolucions judicials es facin sempre en castellà, i en català només quan es demani. El diputat radical Rey Mora també demana que als jutjats sempre s’escrigui la tramitació en castellà quan hi hagi un castellà, atès que el dret a utilitzar el català «no puede ser, ni debe serlo nunca, una posición de rango y privilegio frente a individuos que desconociendo ese idioma se hallen frente a catalanes en trámites judiciales».[575] A continuació, el diputat agrarista Martín y Martín afirma que «el mayor peligro, el que más puede comprometer la unidad nacional, es el relativo a esta cooficialidad del idioma catalán con el castellano». El diputat José Antonio Balbontín, de l’esquerra andalusa, és claríssim en la importància que dóna al castellà quan diu: «Lo que quiero es que el Estado —con eso me conformo— se encargue de enseñar y defender el castellano, aunque todo lo demás quede en manos de la Generalidad.» Balbontín també barreja la qüestió idiomàtica amb la social: «Para los obreros catalanes es el primer interés individual sostener el castellano como instrumento de cultura; en lo que se refiere a la lucha por la vida espiritual, es también interesante defender el castellano como instrumento de lucha social. (...) Yo estoy convencido de que el grito de “proletarios de todo el mundo uníos”, referido a España, es perfectamente realizable, pero para ello es indispensable que una a los obreros catalanes y a los obreros españoles del resto de España el lazo del castellano.»[576] Per constatar definitivament el tarannà d’aquest diputat socialrevolucionari, n’hi ha prou de reproduir el que dirà als diputats d’Esquerra Republicana en un debat posterior sobre l’ensenyament: «Estos señores de la derecha española estarán en la caverna, pero algunos de vosotros, catalanistas ultraburgueses, estáis todavía en la charca primitiva de la era de los reptiles.»[577]
 |
| Miguel de Unamuno |
En una altra discussió sobre el tema lingüístic desenvolupada el 23 de juny de 1932, el diputat radical Rey Mora va afirmar: «No puede ser vejatorio hablar en castellano para quien tiene la obligación de conocerlo. No cabe hablar de cortesía; la ley es la Ley; no es cortesía, sino obligación.» També en va parlar el diputat Unamuno, el qual no admetia que els catalans es poguessin relacionar en el seu idioma amb les autoritats republicanes: «Como funcionario de la República, del Estado entonces, yo no admito que se me dirijan en catalán. (...) Si en un tiempo hubo aquello, que indudablemente era algo más que grosero, de “hable usted en cristiano”, ahora puede ser a la inversa; “¿No sabe usted catalán? Apréndalo, y si no, no intente gobernarnos aquí.»[578] Segons Unamuno, els idiomes no es poden obligar: «Me parece inadmisible que se imponga una cosa cualquiera por fuerza.» Unamuno, com Azaña, ignorava la imposició del castellà a tothom establerta per la constitució republicana. La seva catalanofòbia era irreprimible: «¿Obligación? Para nadie, ni allí, de conocer el catalán.» En relació amb la llengua, s’ha d’explicar l’esmena del diputat gallec autonomista Antonio Rodríguez Pérez, que negava la constitucionalitat d’haver d’exigir el coneixement de la llengua catalana als funcionaris tant al servei del govern de l’Estat com de la Generalitat; va demanar que «los funcionarios de la República, en servicios de la República, tengan perfectísimo derecho a que quien a ellos se dirija lo haga en castellano».[579] Havíem quedat que no es pot obligar a ningú, ¿oi? Doncs no, els funcionaris sí que podien obligar els ciutadans a parlar-los en castellà. Aquesta és la típica «igualtat» de l’Estat modern, l’Estat de dret, concebut pels espanyols castellanoparlants.
 |
| Claudio Sánchez Albornoz |
Quan el juliol de 1932 es va començar a debatre el capítol d’ensenyament i cultura de l’Estatut, es varen plantejar temes que encara avui no s’han resolt. Un és el de l’ensenyament de la llengua castellana i un altre, el de la propietat dels arxius. La constitució republicana per una esmena de Claudio Sánchez Albornoz proclamava que la cultura era una atribució essencial de l’Estat, el qual podia mantenir i crear a Catalunya centres docents de tots els nivells amb l’idioma oficial de la República. L’àmbit de l’ensenyament no podia estar més lligat. La Generalitat tenia la potestat de crear centres però com si fos una institució privada. Per als republicans espanyols, la nació espanyola també es configurava a partir de la cultura i la llengua. Els qui volien dues xarxes de centres d’ensenyament, la de l’Estat i la de la Generalitat, eren Ortega y Gasset, els radicals socialistes Jaén i Barnés, evidentment els diputats radicals com Lerroux, Guerra del Río i Lara, el republicà federal Valle, i també Melquíades Álvarez, Ossorio Gallardo, Iranzo i Sánchez Román, entre d’altres. La ideologia del nacionalisme espanyol tocant a l’ensenyament fou contundent. El diputat radical socialista Antonio Jaén argumentava l’obligació del castellà pel «sentido imperial de la lengua española» i perquè Catalunya «aliente siempre el espíritu de continuidad de la raza». Es va votar en contra que la Generalitat tingués la competència exclusiva d’ensenyament amb l’ànim de fer del castellà l’únic «instrumento de enseñanza». El diputat Ortega y Gasset va dir que no recordava que «desde el advenimiento de la República nadie haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública; si alguien quiere reclamarse del principio de libertad en este asunto, aunque a mí me parezca muy discutible tal reclamación, no cabe pedir más».[580] Ortega y Gasset, contradient-se respecte a allò que havia escrit a Barcelona el 1930 durant el viatge de tots els intel·lectuals castellans, va anar contra el lliure ús del català: «De ese uso libre se hace un instrumento de polémica y de lucha histórica para ir desalojando el idioma español, y a este simbolismo polémico e institucional, que cabalga sobre aquel otro sentimental que nos parecía tan respetable, a eso es a lo que nos oponemos nosotros radicalmente.» En proposar una universitat autònoma, el diputat Barnés, que hi va intervenir posteriorment, tenia l’esperança de «ver si brota esa flor españolista que existe en el alma catalana y logramos que arraigue la cultura española en aquella tierra, sin llevarla despóticamente, por la fuerza, por la violencia». Respecte als arxius de la corona d’Aragó, no entenia que tots els catalans pensessin igual fossin del partit que fossin, i se n’estranyava perquè li resultava «algo inexplicable que esa izquierda catalana venga con ciertos amores de derecha catalana».[581] Aquesta estranyesa venia d’una intervenció anterior del diputat mallorquí Sbert, el qual havia dit: «Si hay esa razón de que el Archivo es superior al contenido de Cataluña, ¿por qué no os limitáis a llevaros aquello que realmente sale de Cataluña y, en cambio, nos devolvéis lo que tenéis en el Archivo Histórico Nacional del Monasterio de Poblet, que representa para nosotros un pedazo de nuestra historia medieval?»[582] La qüestió dels arxius anys a venir seria recurrent. Un altre dels oradors partícips en el debat sobre el capítol d’ensenyament, Campalans, va dir a l’hora de defensar un esmena seva: «Yo paso por que haya gente para la cual nosotros seamos algo asqueroso y repugnante; pero, aun en este caso, pediría a estos hombres que con sentido humano, con “intellecto d’amore”, se acercaran al estudio de las cosas de Cataluña. (...) Siento una pena enorme al ver que en el siglo XV o en el siglo XVI no se quemara a todos los catalanes, por ejemplo, o no se les hubiera echado de Cataluña; yo estaría muy tranquilo ahora, porque ya no habría problema.» Campalans també va afirmar: «Pues si nosotros no os queremos imponer nuestra lengua ni nuestro derecho, ¿por qué lo queréis hacer vosotros?»[583] Un altre dia, el 29 de juliol de 1932, Campalans va expressar que estava segur que amb l’arribada de la República d’una manera automàtica es resoldria el problema català, i que havia quedat astorat de veure sobretot intel·lectuals contraris al fet català «en una hierática actitud de adoradores, aun sin quererlo y sin saberlo, de aquella “sacra cesárea católica real majestad”, últimos vasallos de un imperio que no existe. (...) Yo no me imaginaba posible que por altas mentalidades castellanas pudieran lanzarse las blasfemas palabras de un cierto “problema anticatalán”, que es problema de separatismo y de desintegración».[584] També aquell dia el diputat radical José Terrero va expressar la seva opinió sobre les aptituds del català: «Y si yo creo que la Universidad de Cataluña no debe tener por idioma el catalán no es por odio al catalán: es porque creo que el castellano es un idoma más apto para verter en los estudiantes catalanes toda la ciencia.». Més endavant va confessar la por que «al entregar gran parte o toda la enseñanza a Cataluña, en el transcurso de algunos años el idioma castellano se pierda en Cataluña». Finalment, no es va estar de sentenciar que«el idioma y la cultura se han impuesto, se imponen y se impondrán con fuerza coactiva».[585] Aquestes argumentacions han estat recurrents al llarg de la història; cal fixar-se que el dret d’imposar el tenen ells i prou i que la llibertat no serveix per als altres. A més, al damunt no els fa gens de vergonya de manifestar-ho. El pensament polític dels diputats de la Segona República al voltant de la utilització de la llengua catalana en l’àmbit de l’ensenyament fa veritable basarda. El diputat social-revolucionari Balbontín, quan va acabar el seu discurs, per expressar que es donava massa a la Generalitat, va dir: «Se hace aquí algo gravísimo; se da a la Generalidad catalanista un pedazo de España, del alma de España, y eso es una traición que estoy seguro de que el pueblo no consentirá en modo alguno.»[586] El diputat Sánchez Román, de l’Agrupación al Servicio de la República, es va oposar a una universitat «autónoma y bilingüe» perquè seria «una arma peligrosa» ja que tindria finalitats «inconciliables con el mejor bien de la patria española». A més a més, Sánchez Román considerava que els alumnes podien arribar a la insurgència, per la qual cosa «el ensayo de la Universidad autónoma y bilingüe yo lo prejuzgo como una funesta equivocación que traerá este resultado».[587] Però el diputat agrarista José M. Gil Robles encara fou més contundent en garantir que la universitat catalana, si era «autónoma y bilingüe», no seria «más que un instrumento de catalanización, mejor podríamos decir de desespañolización, que acabaría con todo germen de cultura española». Tots aquests polítics no eren monàrquics, en aquells moments eren republicans. En aquest ambient polític expressat tan hostilment al Congrés dels Diputats, es podia esperar qualsevol mostra d’agressivitat. Un testimoni d’excepció com és l’historiador José Antonio Maravall ho confirma: «En los años treinta y dos y treinta y tres, hablar de algo catalán o hablar en catalán o alguna manifestación semejante, en un café de Madrid o de tantas otras grandes capitales españolas, le exponía a uno a una actitud de violencia.»[588]
Quan va esclatar la guerra el 1936, tota la ideologia expressada pels republicans al Congrés dels Diputats al voltant de la llengua catalana es va dur a la pràctica a la zona controlada pels revoltats. Els ciutadans catalans que per qüestions ideològiques s’havien hagut de traslladar als territoris guanyats per les tropes faccioses es van trobar amb veritables problemes atesa la seva condició de catalans. Eren discriminats no pas per la ideologia que professaven sinó per la llengua que parlaven. El 5 d’abril de 1937 al diari El Adelanto, de Salamanca, l’article titulat «El dialecto agresivo» ja manifestava que «hablar catalán en el territorio que está dando a sus hombres los mejores para luchar contra la bestia rojo-separatista es el colmo de la desvergüenza». Aquesta política lingüística preliminar es va aplicar a tot arreu on van arribar catalans. Per exemple, a Burgos van aparèixer cartells a botigues, cafès i establiments de tota mena on es destacava: «Si sabes hablar, habla en español».També a Burgos un capità de l’exèrcit va etzibar a uns catalans: «A ver cuándo dejan ustedes de ladrar y hablan en castellano. Estamos en España!»[589] El testimoni del falangista reusenc Josep M. Fontana palesa aquella situació: «Nuestra costumbre de hablar en catalán unida al tono algo más alto que el corriente, que acostumbrábamos a emplear, nos dieron bastantes disgustos, hasta que sobrevino el convencimiento de que era imposible hacernos cambiar.»[590] A Sant Sebastià la campanya va començar amb cartells i per la premsa. El 8 de juny de 1937 al diari Unidad va aparèixer una nota que deia: «En todos los cafés. En todos los restaurantes. En todas las tiendas. En todas las oficinas deberían colgarse carteles que digan: Si eres español, habla español.» El 30 de juliol de 1937 el cap de la policia de Sant Sebastià va aplicar una multa a un català per haver parlat en llengua catalana per telèfon des de l’hotel on s’allotjava. El governador militar de Sant Sebastià va publicar un ban el 16 d’abril de 1937 en el qual insistia que tothom parlés en castellà i que va ser molt ben rebut per la premsa perquè, així, «todos los españoles se viesen unidos por el idioma». Pel desembre de 1937 la delegació de la Falange va determinar que «si eres español, tu deber como tal es hacer que todos los españoles lo hablen». A Sant Sebastià hi havia guardias cívicos organitzats pel governador militar a fi de vigilar si es parlava en català o en basc pel carrer. A Valladolid, Pedro Laín Entralgo va ser testimoni el 1936 que a la zona franquista per als catalans de dretes la vida era molt difícil donada la seva condició de catalans: «N’estaven tant, llavors, de crispades, d’endurides, d’agressives les coses, no ja enfront el catalanisme, sinó de tot el que fos català, començant per l’idioma, que si aquests homes volien viure a la zona nacional, havien de ser homes de dretes, de dretes a seques, no de dretes catalanes.»[591] A Sevilla, des de l’ABC es va fer una campanya de premsa contra la llengua catalana, a què, evidentment, el general Gonzalo Queipo de Llano va contribuir des de la ràdio. En un ambient com aquell, no és estrany que a un català de Sabadell refugiat a Sevilla li imposessin el 10 de març de 1938 una multa per «falta de patriotismo y descortesía, al hablar en dialecto catalán en el comedor del Hotel Itálica, en presencia de otros comensales de nacionalidad española».[592] Els arguments aportats en la prohibició de la llengua catalana demostren un odi a la llengua catalana obsessionat, gairebé neuròtic. ¿Com pretenien crear un estat nou amb aquesta catalanofòbia? El periodista Antonio Martínez Tomás explica que la culpa no és dels espanyols, sinó que «el rencor contra Cataluña lo fomentan inconscientemente esos catalanes que continúan creyendo que atacar a la Lliga es ofender a Cataluña, que se resisten cuanto pueden al empleo y uso del castellano, idioma imperial, verdadero lazo de solidaridad hispánica».[593] Idioma imperial! Sense comentaris. L’animadversió contra la llengua catalana s’expressava amb tanta vehemència que fins i tot els militars hagueren d’ordenar que s’aturessin les escenes de violència. El general en cap de l’exèrcit del nord, el 12 d’abril de 1937, des de Saragossa va avisar tots aquells qui «se jactan de que entran en plan de conquistadores de un territorio que no era de España y que hay que españolizar, y para lograrlo, a todo el que habla en el dialecto catalán aún de buena fe, lo encarcelan, o lo que es peor, lo maltratan de obra».[594] En un informe de 1962 per a una ponència del Consejo Nacional del Movimiento, l’autor, militant falangista, reconeixia que durant la guerra Radio Verdad feia emissions en català, cosa que havia donat esperances que el règim respectaria la cultura catalana, però «al ir liberando Cataluña, llegaron a aparecer carteles editados en catalán por las fuerzas nacionales, si bien, al parecer, se ordenó posteriormente su prohibición»; també feia constar que durant la guerra «el hecho diferencial catalán y sus manifestaciones, fueron consideradas por los Nacionales como un objetivo bélico más», i explica com a exemple d’aquesta política que en «la primera batalla que tuvieron que ganar los catalanes falangistas de la Centuria Virgen de Montserrat, en Espinosa de los Monteros, no fué la de las trincheras, sino la de los vecinos de la ciudad, que les recibieron mal por el hecho de ser catalanes y de emplear el idioma materno en sus conversaciones».[595] Si els catalans instal·lats a Burgos, Sant Sebastià o Sevilla, hi tenien problemes, encara és més incomprensible i menys justificable aquesta rancúnia contra la llengua d’unes persones que lluiten en el bàndol propi durant una contesa bèl·lica.
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[568] Manuel Martínez Aguiar. «¿A dónde va el Estado español? Rebelión socialista y separatista de 1934», Las Finanzas, Madrid, 1935, p. 191.
[569] La Conquista del Estado, núm 20, 3 d’octubre de 1931.
[570] Salvador de Madariaga. España. Ensayo de historia contemporánea, Hermes, México, Buenos Aires, sisena edició, 1955, p. 247.
[571] Salvador de Madariaga. Op. cit., 1955, p. 477.
[572] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 173, 27 de maig de 1932, p. 5872.
[573] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6269.
[574] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6274.
[575] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6279.
[576] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 184, 16 de juny de 1932, p. 6283.
[577] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7550
[578] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 188, 23 de juny de 1932, p. 6414.
[579] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 188, 23 de juny de 1932, p. 6419
[580] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol 1932, p. 7387.
[581] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol de 1932, p. 7392.
[582] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, p. 7381.
[583] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 207, 27 de juliol de 1932, p. 7395, 7396 i 7508.
[584] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 de juliol de 1932, p. 7505.
[585] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 209, 29 juliol de 1932, p. 7511.
[586] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7551.
[587] Diario de sesiones de las Cortes Constituyentes, núm. 210, 2 d’agost de 1932, p. 7560.
[588] «Relaciones de las culturas castellana y catalana», Sitges 1981, Generalitat de Catalunya, 1983, p. 38.
[590] J. M. Fontana. Los catalanes en la guerra de España. Samarán, Madrid, 1951, p. 301.
[591] Serra d’Or. «Catalunya des de Castella», febrer, 1970, p. 23.
[592] Arxiu de l’autor.
[593] Josep Benet. Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, p. 184.
[594] Josep Maria Ainaud de Lasarte. El llibre negre de Catalunya, La Campana, Barcelona, 1995, p. 74.
CATALANOFÒBIA 25. La tolerància republicana envers la llengua catalana
