traducció - translate - traducción

29.4.15

ARA ÉS L’HORA DELS PAÏSOS CATALANS. RAONS DE PES

Territoris històrics dels Països Catalans
Dades



Territoris històrics dels Països Catalans
Gentilici: català, catalana
Superfície: 70.520 km²
Altitud: n/d (màx.:pic d'Aneto; 3.403,5 m mín.:0 m)
Població: (2009): 14,435,023 hab. Densitat: 204,69 hab/km²
Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català.[1] Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants.[2]
En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com els Columbrets i l'illa de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.[1]
Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.

Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:
image
D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris:
Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes.

MARC HISTÒRIC

Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar pels Països Catalans:
  • L'entronització de la dinastia Trastàmara en detriment de la casa d’Urgell, el 1412, forçada en unes corts manipulades per un sector de nobles aragonesos i sense esperar que arribessin els representants del Regne de Mallorques. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans.
  • La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol, i va esquarterar l’antiga confederació catalano-aragonesa, creant les figures polítiques dels virreis, un per territori.
  • La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
  • El feudalisme hispànic derrotà les Germanies de Mallorca i València ja que en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana, sobretot al Regne de València.
  • El bandolerisme, al Principat i al Regne de València, es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolersime nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
  • El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.
  • Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.
  • La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil. El procés de conquesta culmina el 1715 amb la caiguda de Mallorca. Des d’aleshores que els territoris ocupats per Castella, dividits per la figura dels virreis i arranats pels decrets de Nova Planta, van entrar en una deriva lenta de separació propiciada per la nova administració castellana i per la creació fictícia d’una “nació española” des de meitat del Segle XIX
._____________________________________________________


Som un sol poble copy
Criden l’atenció dades aïllades, preses a l’atzar.

En l’actualitat, no obstant, en tots els territoris i en proporcions desiguals es manté la llengua comuna, les especificitats culturals i uns vincles comercials que no s’han acabat de perdre mai del tot. Potser el dèficit fiscal és el factor que compartim en l’actualitat i que evidencia més fins a quin punt la unió es manté. O que almenys ens hauria d’unir. Al 8% del dèficit fiscal generalment acceptat del Principat respecte a l’estat espanyol, cal sumar-hi el del País Valencià (aprox. un 6,3%) i el de les Illes (aproximadament d’un 14,2%). En total un muntant que gira al voltant dels 31.000.000 (trenta-un-mil milions) d’€ que van a l’estat i que no tornen. Aproximadament un 30,6% del PIB de l’estat espanyol.

Uns 60.000 valencians estan establerts al Principat, la majoria dels quals van i venen sovint del País Valencià.

Curiosament el Principat és el principal proveïdor i client del País Valencià. I de la mateixa manera la majoria del turisme dins l’estat espanyol de cadascun dels tres territoris tria com objectiu un dels altres dos territoris, sempre que ens referim a l’estat espanyol.

El shares de les ràdios a les Illes Balears són, en primer lloc Catalunya Ràdio (37%), RNE (28%), Ràdio de les Illes Balears/IB3 (17%).

Prop del 80% del tràfic de mercaderies del Port de Palma és amb el port de Barcelona, mentre que quasi la totalitat del 20% restant es dóna amb el port de València.

En l’aspecte administratiu també es demostra que compartim un criteri d’administració més eficient i més lleugera; mentre que el percentatge de funcionaris sobre conjunt de la població assalariada s’enfila fins el 17,3 % a l’estat, arribant al 28,68 a Extremadura, al conjunt dels Països Catalans no supera l’11,52 %, essent les tres autonomies d’índex més baix de l’estat. A remarcar que a la “mal gestionada autonomia catalana” es dóna un índex més baix: el 9,8 %.

Curiosament la inversió de l’estat per habitant també és la més baixa de l’estat en cadascun dels territoris. 145 €/hab. al Principat, 156 €/hab. al País Valencià i 124 €/hab. a les Balears i Pitiüses, quan la mitjana de l’estat espanyol és de 242 €/hab. (xifres del 2014). Val a dir que compartim honor amb el Euskadi (168 €/hab.) i Andalusia (233 €/hab.). Madrid també el té baix (154 €/hab.), però cal dir que gaudeix del privilegi de capitalitat, és a dir que aproximadament uns 218 €/hab. es van invertir com a infraestructures d’estat (autopistes, aeroport, estacions de ferrocarril, el museu del Prado, etc.)

Salta a la llum freda de les dades estadístiques, doncs, que, malgrat les aparences, els Països Catalans o els territoris on el català n’és la llengua pròpia i comuna, conserven uns caràcters comercial, administratiu i sobretot cultural propis, vius i que de manera natural es relacionen tot i els impediments que l’estat espanyol ens imposa. Quins són aquests impediments? La manca d’infraestructures del Corredor Mediterrani, el fet que enviar un container de Barcelona a Hong-Kong sigui set vegades més barat que portar-lo a Palma, l’impediment d’un espai radioelèctric (ràdios i televisions) que facilitin la comunicació en la llengua comuna, el català, tal i com contempla la Carta Europea de les Llengües minoritàries i minoritzades, etc.

PERQUÈ ARA ÉS L'HORA

Aquestes són, per a mi, unes quantes raons preses a l’atzar del perquè, en aquest moment del procés que viu una part del territori que ocupa la nació catalana i que avança decidit cap a la independència, cal que els que no hem deixat de creure que aquesta interrelació s’hauria de convertir en una realitat política que hem de construir entre tothom, fem un pas endavant decidit i sense complexos.

Ara és l’hora de crear les bases de quina ha de ser la relació que el nou Estat Català, aviat lliure, ha de tenir i mantenir amb Andorra, Catalunya Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer, el País Valencià, Menorca, Mallorca, les Pitiüses i el Carxe. Ara és l’hora d’organitzacions i associacions que treballen en l’àmbit de la nació complerta com Col·lectiu Mata de Jonc/Compromís pels Països Catalans, Enllaçats per la Llengua, Som Països Catalans, Ràdio Terra, Plataforma per la Llengua, Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Universitat Catalana d’Estiu, Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, etc., trobin l’espai per desenvolupar amb intensitat la seva tasca. Ara és l’hora que partits que, amb més o menys implantació, contemplen els Països Catalans. Esquerra Republicana, la CUP, el Bloc/Compromís, Partits Socialistes de Mallorca i Menorca, PSAN, SI, etc… facin un pas endavant i quan parlin de nació no es refereixin a una regió d’aquesta i es dirigeixin als 14,4 milions d’habitants dels Països Catalans. El mateix s’ha de demanar a organitzacions com l’Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o l’Òmnium que tanta i tant bona feina han fet als respectius territoris, precisament en favor dels Països Catalans que es contemplen als seus estatuts.
Només si es crea un front capdavanter, podrem avançar cap a una reunificació de la cultura, de l’àmbit empresarial i industrial i teixir el que els nostres conqueridors s’han ocupat d’esfilagarsar durant 500 anys.

He deixat pel final el paper que penso que hauríem d’exigir a l’Assemblea Nacional Catalana, a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, a l’Assemblea Alternativa d’Eivissa/Sa Bassetja i a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Crec que ja tardem a fer visible una vinculació entre aquestes associacions sobiranistes que són les capacitades per liderar les aspiracions de bona part de la ciutadania que representen i que, per tant, a elles els pertoca obrir llurs discursos a tota la ciutadania en accions tant reivindicatives com pedagògiques tendents a restablir els ponts entre les societats que representen i redreçar els lligams que 300 anys d’ocupació, fragmentació i persecució no han pogut acabar de destruir.

Cal doncs que algú posi fil a l’agulla i engegui la tasca de reunir aquests esforços associatius, culturals, polítics, econòmics i comercials que ens calen per assolir la plena independència com a poble que som. No sé exactament quina forma ha de tenir. Diguem-li Plataforma, loby, o potser Congrés Nacional per la Reunificació. Ara és l’hora de fer coincidir aquest temps que s’allargassa i ens passa tant lent per assolir la independència i que a l’hora se’ns escapa a velocitat de vertigen pel que fa a la reunificació del nostre poble, tant alegre i combatiu.

Quico Romeu
(Font estadístiques: Wikipèdia)
Catalan Countries

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.