traducció - translate - traducción

28.4.15

CATALANOFÒBIA 26. La dictadura del general Franco: La derrota armada i l’espoliació fiscal

Porque las guerras cuestan dinero y este dinero es práctico que lo paguen los que las pierdan.

  FRANCISCO DE COSSÍO
Onze ministres formen el primer Govern de Franco, constituït a Burgos el 30 de gener de 1938.
Es tracta de 3 militars, 2 tècnics, 2 monàrquics alfonsins, 2 neo-falangistes, 1 falangista i 1 tradicionalista.

La primera acció del govern franquista fou anul·lar tot allò que havia construït la Generalitat republicana. El 1939 es recuperaren totes les institucions, les dependències, els establiments, els centres, etc., algunes competències dels quals es van cedir a les diputacions. L’Estat recuperava, doncs, tot el poder transferit en àmbits com ara el de les obres públiques, l’ensenyament, les biblioteques, la justícia, etc. Per un decret del 17 de maig de 1940, el Ministeri d’Hisenda ordenava la liquidació de totes les caixes especials de la Generalitat i recuperava els crèdits a favor seu de la Caixa de Crèdit Agrícola, la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial, la Caixa de Descomptes i Pignoracions, etc. Per ordre del Ministeri de la Presidència, el 1943 es va constituir una comissió mixta per liquidar tots els crèdits de la Generalitat que constatà un deute de la Generalitat originat el 1935, del qual encara estaven en circulació les obligacions emeses de tresoreria. Per amortitzar aquesta emissió de deute públic el govern de Madrid autoritzà establir un recàrrec de l’1 % sobre les quotes al tresor de totes les contribucions rústiques, urbanes i industrials pagades pels ciutadans de Catalunya.[606] El fet diferencial en l’ordre fiscal torna a aparèixer. El govern de Madrid no implantaria cap nova contribució especial ni cap recàrrec de caire general per amortitzar els deutes del govern de la Segona República ni els que hagués contret cap altre organisme del règim anterior enlloc d’Espanya. Només a Catalunya, per amortitzar el deute de la Generalitat, es faria pagar un recàrrec tributari de l’1 % que duraria fins al 1968 sobre les contribucions rústiques, urbanes i industrials. D’aquesta manera els catalans suportarien dos gravàmens. L’un seria la seva aportació ordinària per pagar el deute públic republicà de l’Estat central i el segon, les noves i particulars aportacions del recàrrec de l’1 % sobre tots els tributs a fi de pagar el deute de la Generalitat, que en definitiva no deixava de ser un emprèstit per finançar competències que Madrid els havia transferit. El poble català a vegades sembla mesell a l’hora de pagar la contribució. Però aquesta política ja havia estat anunciada per Francisco de Cossío, des de Valladolid, on va escriure el 1938: «Porque las guerras cuestan dinero y este dinero es práctico que lo paguen los que las pierdan.» Els catalans varen haver de pagar els deutes de guerra, perquè Catalunya havia perdut la que li havien declarat. Ramon Trias Fargas fou el primer a donar a conèixer les dades macroeconòmiques relatives a l’absorció de capitals catalans per part del sector públic del règim franquista; Trias manifestà que «el Estado, por ejemplo recaudó en 1955, por vía ordinaria, en la provincia de Barcelona, la suma de 4.753.079.132 pesetas y gastó en la provincia 956.180.343. Hubo, pues, un déficit para la región, por este concepto, de pesetas 3.796.838.789. Pero esto no es todo; de una manera indirecta, pero a mi juicio, bastante aproximada, he podido calcular para 1957 que el Estado absorbió mediante la Deuda Pública la suma de 2.781 millones de pesetas de la provincia de Barcelona. Si suponemos que esta cantidad fue de 2.500 millones, el déficit por cuenta de Capital del sector público asciende a 6.300 millones, más o menos».[607]Trias, a més, recordava que no havia tingut en compte les dades de la seguretat social, que en aquells moments encara hauria incrementat més el desequilibri, atès que Catalunya hi pagava molt més del que en rebia.

El grup hegemònic que havia dirigit la guerra i després el nou règim franquista tenia previst el propòsit d’eliminar la indústria catalana procurant desviar la nova instal·lació de manufactures cap a territoris de l’interior de la península. Ridruejo explica que el nou govern va fer tot el que va poder per desindustrialitzar Catalunya «para darles a entender que se les castigaba frenando su ya notable desarrollo». L’escriptor castellà certifica que «he tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de “autorizadas fuera de Cataluña”».[608] Manuel Ortínez confirma aquesta estratègia a les seves memòries, en què relata que pels anys cinquanta va sentir dels llavis del senyor Florencio Sánchez, secretari general tècnic del Ministeri de Comerç, que: «a estos catalanes hay que ahogarlos económicamente».[609]Més endavant, en la mateixa obra Ortínez considera erroni pensar que «els castellans són tots uns fills de puta i que viuen obsessionats per destruir Catalunya». Evidentment no es pot creure que vulguin destruir Catalunya, perquè si la destruïssin sense cap recanvi, perdrien el 20 % de les aportacions que fa el Principat al tresor públic.

Persones addictes i vinculades al Movimiento eren conscients que Catalunya pagava més del que li pertocava. Així, el batlle de Sabadell José M. Marcet, en un informe seu de 1957 que va enviar al general Franco, mantenia que «la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid».[610] Els estudiosos estaven disposats a verificar aquesta opinió ben estesa. Trias Fargas, en la mateixa publicació oficial del Ministeri de Comerç, va adduir la taula següent:

  Balança del sector públic a Catalunya a la dècada dels seixanta (en milions)

Trias Fargas ho deia clarament: «El Estado gasta en Cataluña muchísimo menos de lo que recauda.» Aquí ja s’ha dit tot. En la dècada dels seixanta l’Estat invertia a Catalunya com a retorn només el 45 % del que hi recaptava. Per això, «la sensación que tenemos en Cataluña es que la parte de nuestra Renta Nacional que se lleva el Estado es excesiva». Ramon Trias ho va escriure el 1968, en plena dictadura, quan llevat d’unes quantes persones tothom callava com un mort. En l’article citat, Trias Fargas també hi presentava el quadre següent que desglossava els pressupostos generals de l’estat al començament de la dècada dels seixanta pel que fa a Catalunya.


Els pressupostos de l’administració central en relació amb Catalunya (en milions de pessetes)
Durant la dictadura del general Franco la política fiscal i l’estratègia de les inversions públiques de l’Estat aplicada a Catalunya no va mostrar cap diferència respecte de les seguides tradicionalment anteriorment. Tot va seguir igual. S’ha de recordar que Catalunya, segons les dades censals de 1965, demogràficament representava el 14’1 % de la població de l’Estat. En conseqüència, si la importància de Catalunya quant a la població era del 14 % i, en canvi, durant gairebé tota la dècada es pagà del 20 % al 21’52 % del pressupost total, significa que es feia una aportació suplementària important. Però tanmateix, com s’ha anat dient, la catalanofòbia i la insolidaritat envers Catalunya no estan pas en aquesta aportació, atès que es pagava per la riquesa de què es disposava. L’hostilitat no és que Catalunya pagui de massa, sinó que rebi de menys tenint en compte la relació entre la recaptació i la inversió. La despesa del sector públic no pot ser mai inferior al percentatge que la població representa, ja que ha de predominar el principi d’igualtat.

En començar la dècada dels setanta, aquesta política va continuar idèntica. L’estudi de J. Ros Hombravella i E. Gasch[611] permet verificar com es va aprofitar el franquisme del sistema fiscal i que no va invertir pels mòduls que la població requeria per tractar-la amb igualtat i sense discriminació. Aquest treball fa referència a la mitjana de les dades referents a 1969-1971:


Resum dels fluxos financers del sector públic a Catalunya (1969-1971) (en milions de pessetes)
Axò no obstant, encara el 1971 la impressió que Catalunya rebia més del que pagava era compartit pels jerarques mateixos de Falange i del Movimiento, tal com es va expressar en una ponència del Consejo Nacional del Movimiento el febrer d’aquell any. Els ponents van escriure exactament que «y habría que hacer notar cómo es en las dos regiones de más importante nivel de vida, de mayor renta per cápita y sobre las que el Estado ha volcado atenciones materiales de todo tipo, de las que surge el ataque a la unidad española». No es pot admetre que un òrgan que englobava tots els caps de brot del règim, alguns amb altes responsabilitats en l’administració, poguessin arribar a dir que l’Estat havia «volcado atenciones materiales de todo tipo».

Gràcies a unes dades subministrades pel Banc de Bilbao, més endavant es verificarà que Catalunya continuava aportant a l’erari una quantitat superior a la que els catalans rebien pels serveis públics. El 1973 el ròssec negatiu del sector públic (tresor públic + assegurances socials) només afectava les comunitats següents, perquè totes les altres tenien un ròssec positiu:


Ròssec de la balança de transferències públiques interregionals de 1973 (milions)
Com es pot veure, els fluxos tributaris dels diferents territoris de l’estat de 1973 palesen que Catalunya aportava de massa a l’administració el 8’4 % del seu producte interior brut, la qual cosa és molt important, ja que significa que aquesta política de drenatge retardava l’acumulació de capital i consegüentment el creixement econòmic de Catalunya. Aquest fet afectava especialment Catalunya, si es té en compte que el flux de capitals absorbits pel sector públic en relació amb el ròssec de la balança comercial catalana representava el 66 %.

Malgrat aquestes dades dels fluxos financers, encara hi havia la impostura que els catalans vivien a costa dels altres. Un savi com Claudio Sánchez Albornoz el 1973 escrivia que no s’havia d’oblidar el passat i que «al forjar la España futura no deben olvidarse otras realidades. Vasconia y Cataluña han ordeñado y siguen ordeñando a su placer la vaca española. (...) Podrán idearse fórmulas de convivencia muy distintas para articular la España del futuro. (...) Hermandad política sí, pero, con igualdad fiscal para todos los que quieran seguir siendo españoles. Y punto final al ordeñamiento de la vaca española».[612] Es pot veure com costa de fer surar la veritat en la política. Hi domina més el sentiment castellà que no pas la racionalitat quant a les finances i l’economia.

Uns altres autors[613] varen calcular la balança fiscal de Catalunya relativa al 1975, darrer any de la dictadura de Franco. Les dades concernents a aquest any confirmen i reiteren la insuficient inversió pública, constant, com s’ha vist, al llarg dels segles, malgrat la incredulitat general.


Dades de la balança de pagaments entre Catalunya i Espanya el 1975 (en milions)
Si la població de Catalunya representava al principi dels anys setanta el 15’14 % del total de l’Estat, és constatat que encara el 1975 la despesa pública realitzada tampoc no arribava a cobrir les necessitats dels catalans. Per altra banda, si el PIB català aquell any fou de 1.142.078 milions de pessetes, cal considerar que el dèficit del sector públic representava el 7’6 % del PIB català, és a dir, de tota la riquesa produïda en un exercici.


La dictadura franquista va tractar Catalunya en el terreny econòmic i fiscal de la mateixa manera que els sistemes polítics anteriors. No se’n podia pas esperar res més, atesa l’actuació d’aquell règim en contra de les llibertats de Catalunya, de la seva personalitat cultural, de la seva llengua, etc. L’espoliació fiscal n’era una conseqüència i alhora, mitjançant el drenatge de capitals per via fiscal, representava el coronament de la seva fòbia anticatalana.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[606] Decret del 23 de maig de 1947.
[607] Ramon Trias Fargas. «Las relaciones económicas de Cataluña con el resto de España», Información Comercial Española, febrer, 1962, p. 288.
[608] Dionisio Ridruejo. Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 1962, p. 183.
[609] Manuel Ortínez. Una vida entre burgesos, Edicions 62, Barcelona, 1993, p. 57.
[610] José M. Marcet. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. 1940-1960, p. 130.
[611] Emili Gasch i J. Ros Hombravella. «Relaciones económicas de Cataluña con el exterior», dins La economía de Cataluña hoy, Banc de Bilbao, 1974.
[1612] Claudio Sánchez Albornoz. El drama de la formación de España y los españoles, Edhasa, Barcelona, 1977, p. 116.
[613] Antoni Castells i Martí Parellada. Els fluxos econòmics de Catalunya amb la resta d’Espanya i la resta del món. Balança de pagaments de Catalunya 1975, IEC, Barcelona, 1983.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.