traducció - translate - traducción

7.4.15

El lerrouxisme: aproximació històrica a un discurs ben viu

Copia (2) de Pulso-Khruschev-Kennedy
Jordi Peralta
Estudiant de Periodisme
Sant Cugat del Vallès, abril del 2013. Ens trobem al consell nacional de CDC que s’està celebrant en ple procés sobiranista, amb tota l’artilleria política, judicial i mediàtica disparant indiscriminadament contra el govern català i, en general, contra l’independentisme. Quan el president Artur Mas intervé, ho fa amb contundència: denuncia el “nou lerrouxisme instal•lat en la política catalana” [1]. Es refereix a les formes de l’oposició, que estava aprofitant d’allò més el fet que destacats membres de Convergència estiguessin involucrats en processos judicials i afers tèrbols diversos, però el cert és que el concepte de lerrouxisme és un vell conegut de la política nostrada i el podem sentir amb freqüència als articles d’opinió de les principals capçaleres del país, a les tertúlies radiofòniques i, fins i tot, als debats parlamentaris. Ara bé, què entenem realment per lerrouxisme?
Segons el diccionari en línia del Grup Enciclopèdia Catalana, el lerrouxisme és sinònim d’una “política demagògica, espanyolista i anticatalana”. I aquest és el significat amb què s’aplica en la majoria de casos, essent una etiqueta habitual per descriure formacions com Ciutadans o UPyD i conductes anticatalanistes que tenen lloc en determinats sectors d’esquerres. Per entendre el concepte adequadament, però, ens hem de fixar en la primera definició que ens ofereix el diccionari, la qual remet als orígens del terme: “Denominació aplicada al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona”. Cal enfocar la qüestió, per tant, des d’una perspectiva històrica. I potser el millor fóra, per començar, parlar del personatge que dóna nom a aquest particular fenomen.
Nascut el 1864 a La Rambla, a la província andalusa de Còrdova, el jove Alejandro Lerroux es trasllada al tombant del segle a una agitada Barcelona per estudiar Dret i treballa com a periodista per a diaris com El Intransigente o El Radical, de marcat to republicà i anticlerical. La seva prosa encesa el fa esdevenir popular entre la classe obrera de la ciutat i comença a ser un habitual de la vida nocturna barcelonina, per la qual cosa és conegut com l’Emperador del Paral•lel. Aquest èxit contribueix, l’any 1901, a fer-lo esdevenir diputat per la Unión Republicana, tot repetint el 1903 i el 1905. En aquella època els partits dinàstics es troben marginats de la vida política catalana, que avança envers una polarització cada cop més accentuada entre el republicanisme i la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, representant dels interessos de la burgesia i ancorada en un catalanisme conservador. El fet que aquest partit sigui la principal força política catalanista permet a Lerroux identificar tota manifestació de defensa de l’autonomia, la llengua o el fet diferencial catalans amb la figura del patró, de l’opressor; alhora, les seves proclames barregen altes dosis d’obrerisme, patriotisme espanyol, antimilitarisme i, en especial, un fort anticlericalisme. Un populisme –entès com a forma de construir discurs– que aconsegueix l’adhesió d’una porció gens menyspreable de les classes populars catalanes. Prova d’això és el discurs ¡Rebeldes!,¡Rebeldes! [2], executat amb una brillant oratòria:
“[…] Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos. […]”
Analitzant-ne aquest fragment, podem atribuir a Lerroux un caràcter marcadament revolucionari. No és d’estranyar: l’any en què es pronuncia, 1906, neix Solidaritat Catalana, fruit dels fets del ¡Cu-cut! i d’una radicalització anticatalana de la política espanyola. Fins i tot el seu company de partit, Nicolás Salmerón, ingressa al moviment unitari catalanista amb part de la Unión Republicana, que aplega gent de diverses tendències. Davant d’un adversari de pes que atreu amplis sectors del republicanisme, Alejandro Lerroux necessita treure pit davant les masses obreres per afermar-ne el suport. No trigarà a fundar el Partit Republicà Radical (1908), però el seu oportunisme incendiari arran de l’esclat de la Setmana Tràgica (1909) significa un punt d’inflexió en la trajectòria d’Alejandro Lerroux.
Així és: la revolta contra el reclutament per a les campanyes militars al Rif, que adquireix un to predominantment anticlerical, i l’afusellament del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, cap de turc dels fets, beneficia els anarquistes: no és casualitat que la CNT neixi a Barcelona el 1910, un any després de la revolta popular. Els llibertaris disputen l’hegemonia entre les capes humils a uns lerrouxistes en franca decadència, els quals comencen a ésser desemmascarats per líders anarcosindicalistes com Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, conegut també com “El Martell del lerrouxisme” per la seva oposició visceral al republicanisme radical espanyolitzant. No és casualitat que els dirigents lerrouxistes el temin i l’odiïn, actitud que origina tota mena de batusses i fins i tot intents d’assassinat. El mateix Seguí també és un dels primers revolucionaris catalans que pronuncien el terme independència:
Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por. […] Si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.
Aquest fragment del discurs que pronuncia a l’Ateneu de Madrid l’any 1919, en el qual denuncia durament l’oportunisme de la burgesia catalana a l’hora d’abanderar el greuge nacional, representa un torpede en la línia de flotació de les estratègies lerrouxista i catalanista conservadora [3]. I això sense oblidar que Seguí sempre havia insistit que tant Catalunya com Madrid compartien el mateix enemic: el capitalisme.
La tendència de marginació del lerrouxisme s’accentua amb el pistolerisme, fenomen que entre el anys 1919 i 1923 sacseja Barcelona tot enfrontant a trets la patronal i els sindicalistes. Aquesta dinàmica –una clara agudització de la lluita de classes– expulsa el lerrouxisme de l’epicentre polític i social, en situar el principal antagonisme entre l’Estat espanyol i els anarquistes, i es consolida amb la dictadura de Primo de Rivera, que colpeja per igual les aspiracions dels catalanistes i les dels obrers. La visualització de la doble opressió i l’existència d’un enemic comú rabiosament espanyolista i dretà es sintetitza en l’auge del republicanisme federal de caire catalanista i, fins i tot, en el sorgiment del separatisme –l’Estat Català de Francesc Macià–; el catalanisme conservador, més preocupat pels seus interessos de classe que per la persecució de la llengua catalana i dels símbols nacionals, també en surt perjudicat en donar suport al bloc reaccionari. Amb la proclamació de la II República, l’establiment de la Generalitat i el triomf d’ERC –força que defensa drets nacionals i drets socials alhora– es clou el cicle polític iniciat a inicis de segle, si bé és cert que el lerrouxisme ha deixat la seva llavor en la classe obrera. Així ho denuncia Jaume Compte, dirigent del Partit Català Proletari:
Dintre de la C.N.T. a Catalunya, es nota encara el llast del lerrouxisme en la resistència de certs elements a catalanitzar l’organització. La seva premsa, manifestos, cartells, etc., tot és encara en castellà. La F.A.I. és l’expressió més autèntica del lerrouxisme dintre de la C.N.T “[4].
Prenent el relleu de Compte, la qüestió nacional és tractada sense por per un altre líder revolucionari, Andreu Nin, en una obra com Els moviments d’emancipació nacional [5]; la temàtica és recorrent en el marxisme català de l’època, i Joan Comorera, dirigent del PSUC, ho posa de manifest en el discurs del 1940, que sota el títol Contra la guerra imperialista i per l’alliberament social i nacional de Catalunya, pronuncia davant la comunitat catalana de Ciutat de Mèxic [6]. Tot i no defensar una solució independentista al conflicte, tant Nin com Comorera reconeixen la realitat nacional catalana i l’analitzen des d’una òptica de classe, amb tot el que això comporta; una lectura lerrouxista senzillament la negaria o bé la reduïria a una manifestació burgesa i/o folklòrica.
Què n’és, però, d’Alejandro Lerroux durant aquells agitats anys? Al capdavant del Partido Radical, protagonitza una sèrie de retrocessos en matèria social durant l’anomenat Bienni Negre: vira a la dreta tot integrant en el seu govern la ultradreta de la Confederación Española de Derechas Autónomas, i declarant l’Estat de Guerra per sufocar les revoltes de l’octubre del 1934 a Catalunya i a Astúries, rebent felicitacions de la Falange a causa de la seva actuació. Potser el seu compromís obrerista no era tan ferm com volia fer creure: l’històric dirigent del PSOE Indalecio Prieto, anys més tard, explicarà a les seves memòries que el polític radical havia estat finançat amb fons reservats de l’Estat per desestabilitzar socialment Catalunya i allunyar els obrers del catalanisme [7]. Davant la sublevació militar franquista del juliol del 1936, Alejandro Lerroux s’exilia a Portugal i desapareix de la vida política espanyola i catalana, però no el seu llast, fet que tindrà conseqüències durant les dècades posteriors.
Així, el fantasma del lerrouxisme es fa palès ben aviat en alguns sectors del moviment antifranquista –fet que Manuel de Pedrolo reflecteix a Milions d’ampolles buides [8]– i en expressions com el soleturisme, doctrina propugnada per Jordi Solé i Tura –militant del PSUC durant la Transició i un dels pares de la Constitució– que, a grans trets, redueix la qüestió nacional catalana a un capritx burgès. L’entrada al Parlament, l’any 1980, de dos diputats del Partido Socialista Andaluz fa témer en el si del catalanisme que la història es repeteixi, però finalment tot queda en un no-res; no és fins al 2006, amb l’entrada de Ciutadans –que al principi es defineix com una força “de centreesquerra no-nacionalista” [9]– a la cambra catalana, que la llavor lerrouxista esdevé un arbre de certa magnitud, les arrels del qual han arribat a endinsar-se en els moviments socials i en partits inequívocament d’esquerres.
La dinàmica actual del procés sobiranista, capitanejat per un partit tacat per nombrosos casos de corrupció que en matèria econòmica ha dut a terme retallades i privatitzacions a la res pública, així com la devastadora situació social a les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, on l’atur i la precarietat castiguen una classe treballadora majoritàriament castellanoparlant, són el terreny ideal perquè el lerrouxisme prosperi i desplaci els plantejaments catalanistes de la centralitat de què fins ara havien gaudit en el si de les esquerres catalanes. Ho podem comprovar en discursos com els que fa Enric Martínez, candidat del sector espanyolista de Podemos (anomenat, de manera gens innocent, “Podemos Unidos”) per capitanejar la formació a Catalunya. Tot i considerar-se “solidari, internacionalista, interculturalista i federalista”, Martínez no va demostrar tenir cap problema a l’hora d’anar a 13 TV[10], el mitjà televisiu per excel•lència de la dreta espanyola més ultraconservadora i carpetovetònica, a carregar contra el dret a decidir i, de passada, contra els seus companys de partit: Gemma Galdon va rebre de valent, mentre personatges com Xavier Garcia Albiol , alcalde badaloní pel Partit Popular, li reien les gràcies. Tampoc no va tenir miraments a l’hora de reduir la defensa del dret a decidir a “la il•legítima pretensió d’un grup cultural bastant privilegiat”, ni a titllar-la d’“estafa especialment perjudicial per als interessos dels treballadors” i, fins i tot, “de les classes mitjanes enganyades”, com afirmava en una entrevista del diari digital vozpópuli el passat mes de novembre [11]. Discursos similars han estat pronunciats per intel•lectuals com Gregorio Morán i Lidia Falcón, reproduint en part o bé en la seva totalitat la dicotomia lerrouxista que oposa un grup dominant nacionalista català a una massa explotada de sentiment espanyol. Plantejament que, partint d’un pretès “no-nacionalisme” i sovint d’una mal entesa “unitat de la classe treballadora”, acaba fent les delícies de la dreta espanyola. També les de la dreta catalana: d’aquesta manera pot donar ales al seu catalanisme oportunista (recordem el discurs de Salvador Seguí).
Podem entendre, doncs, que avui dia aquest concepte s’empri per etiquetar manifestacions polítiques basades en un anticatalanisme demagògic i un rebuig frontal a l’autodeterminació. Cal puntualitzar, però, que des dels sectors més exaltats del nacionalisme català sovint s’abusa del concepte i s’empra de manera errònia per definir qualsevulla posició d’esquerres que, sense oposar-se al dret a decidir, no comparteixi la via independentista com una solució a la qüestió nacional catalana. Per tal de ser rigorosos i fidels al relat històric, cal evitar utilitzar el terme a la lleugera, ja que al final podria acabar esdevenint un significant buit i llest per ser emprat com a arma llancívola segons l’interès polític de torn.
Imatge: fragment d’una il•lustració del ¡Cu-Cut! nº 426 de 21 de juliol de 1910 que caricaturitza la imatge revolucionaria d’Alejandro Lerroux en 1900.

[2] PABÓN, Jesús. Cambó: 1876-1947. Barcelona, Alpha, 2000, p.185.
[3] MOLAS, Isidre. Salvador Seguí: escrits. Barcelona, Ed.62, 1975, p.53-54. El discurs es troba disponible en català a http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9508#.VPBr-nyG-E4
[4] COMPTE, Jaume. <>. Article publicat a L’Hora, n.41, el 16 d’octubre del 1931. Disponible en català ahttps://www.marxists.org/catala/compte/1931/10/16101931.htm [consultat el 26/02/2015]
[5] NIN, Andreu. Els moviments d’emancipació nacional. Barcelona, Edicions Proa, 1935.
[6] COMORERA, Joan. Contra la guerra imperialista y por la liberación social y nacional de Catalunya. Barcelona, Edicions Pravda, 2012.
[7] FERRER, Joaquim. Francesc Layret 1880-1920. Barcelona, Fundació Josep Irla, 2010, p.23-24. [consultat el 26/02/2015]
[8] DE PEDROLO, Manuel. Milions d’ampolles buides. Barcelona, Editorial Laia, 1976, p. 34-35 i 113.
[9] MOLINA, Jordi. <>, a eldiario.eshttp://www.eldiario.es/catalunya/Albert-Rivera-Ciutadans-triunfo-ambiguedad_0_229577323.html [consultat el 26/02/2015]
[10] Veieu el programa La Marimorena de 13TV del dia 28-12-2014 en aquest link:https://www.youtube.com/watch?v=bH9-3vLI7QY [consultat el 26/02/2015]
[11] SANZ, Segundo. Enric Martínez (Podemos): <>, a Vozpópuli:http://vozpopuli.com/actualidad/52470-enric-martinez-podemos-pablo-iglesias-quiere-concentrar-todo-el-poder-en-su-grupo-de-amiguetes [consultat el 26/02/2015]

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.