traducció - translate - traducción

17.4.15

Salses, la fortalesa més moderna de la seva època, el Verdum català

Video sobre la fortalesa de Salses




A partir de mitjans del segle XV, l’aparició del canó va deixar totalment obsoletes les tècniques poliorcètiques que s’havien utilitzat fins llavors.
De sempre, una muralla alta i prou gruixuda juntament amb un fossat prou ample i fondo era suficient per repel·lir qualsevol atac. L’atac en massa dels assetjants era suïcida, el fossat els deixava molt de temps exposats als objectes, bàsicament fletxes i llances, que els llançaven els defensors. El fossat, a més, impedia que l’atacant pogués utilitzar torres d’assalt per assaltar la muralla. Els atacants es limitaven a llançar pedres amb catapultes i fonèvols, les quals no afectaven de forma significativa l’estructura de les muralles. Habitualment, la rendició només s’aconseguia o per fam o per traïció.
L’arribada de l’artilleria ho va canviar tot. L’atacant posava els canons davant la muralla assetjada, lluny de l’artilleria dels defensors, i els impactes dels projectils acabaven enrunant la muralla o les portes. Així va ser, per exemple, com, el 1453, va caure Constantinoble, a mans dels turcs després d’un setge relativament breu.
Per pagar les despeses de la guerra que l’enfrontava (1462-1472) a la Generalitat de Catalunya, Joan II havia empenyorat els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França a canvi de 200.000 doblers d’or, una quantitat molt important en aquella època. El seu fill i successor, Ferran II, va pagar la penyora i va recuperar la plena possessió dels comtats, el 1493.
Malgrat tot, el rei de França ambicionava aquests territoris i, el 1496, va fer un intent d’invasió del Rosselló amb un exèrcit de 18.000 homes. Va conquerir Salses, al no poder els seus nou-cents i escaig defensors fer front a un nombre tan abassegador d’enemics. Els francesos van assassinar els supervivents, entre els quals els seus caps, el català Pere Blanca i l’aragonès Bernat Francés (que la historiografia oficial ens ha volgut fer creure que era castellà, però el registre de la catedral de Sant Jaume hi consta com a aragonès). Afortunadament, per als interessos catalans, el front de Nàpols va ser desfavorable al rei francès, la qual cosa el va obligar a retirar-se i a signar la pau l’any següent, el 1497.
Era només qüestió de temps, i no gaire, que el rei francès ho tornés a intentar. Així doncs, Ferran II es va preparar i, ja el mateix 1497, va fer iniciar el projecte d’una fortalesa que pogués resistir el setge dels canons, que fos defensable amb una guarnició no gaire gran i que estigués estratègicament prou ben situada per aturar eficaçment qualsevol intent d’invasió francès.
El lloc escollit va ser el punt més septentrional de Catalunya: Salses. Era el lloc ideal per construir una fortalesa defensiva. Allí, el camí que ve del nord s’estreny molt. Al nord de Salses hi ha una cadena muntanyosa que separa Catalunya i Occitània, ja sotmesa de feia temps a França: les Corberes. Tot i que és una serra no gaire alta és irregular, rocallosa i trencadissa. Amb la tecnologia d’aquells temps, era pràcticament impossible d’obrir-hi un camí. Per tant, no tant sols no hi podia passar la cavalleria pesada, que era la part essencial de l’exèrcit francès, sinó que, sobretot, la seva orografia feia impossible que hi passessin els carros amb els subministraments i, molt especialment, els canons i les municions, armament imprescindible dels setges de l’època. Quedava un pas de terra molt estret, de poques desenes de metres, entre les Corberes i el mar, que parava de cara a la fortalesa de Salses. Entre els murs de la fortalesa i l’estany ara hi ha uns vuit-cents metres, però llavors n’hi havia tant sols cent cinquanta. A més, l’escassa fondària de l’estany impedia que una nau francesa s’hi pogués acostar suficientment per atacar la muralla. Així doncs, una guarnició de 1.350 homes podia aturar un atac de 15.000 homes o més. L’analogia amb les Termopilas gregues és evident.
Els treballs de construcció de la fortalesa es van fer en un temps rècord i, el 1503, les obres ja s’havien acabat. Hi van treballar unes 3.000 persones, la majoria de la vegueria de Girona, però n’hi va haver de vingudes de Castella, Navarra, País Basc i Astúries, la qual cosa indica que no devia ser fàcil atraure gent del país disposats a fer una feina dura i mal pagada, ja que devien tenir alternatives més ben remunerades.
Els costos van ser extraordinaris: 43.725.723 meravedisos amb només 1.800.000 de despeses extraordinàries (un 4’1 % tant sols, xifra realment extraordinària per baixa), més 7.407.723 per a la munició, és a dir, un total de 51.133.288meravedisos, l’equivalent a mitja tona d’or i al pressupost de la Corona de Catalunya durant un any, que van ser sufragats amb dos impostos extraordinaris sobre la població de tota la corona. L’economia no se’n va ressentir, tot i que feia poc s’havia pagat el quantiós rescat esmentat abans. A això, cal afegir-hi els reforços d’altres places fortes al Rosselló: 6.099.883 per a Cotlliure, 2.342.612 per a Clairà i 2.921.146 per a Elna. Gens malament per a un país en decadència.
Quatre van ser les innovacions de la nova fortalesa, considerada la més moderna de la seva època. La primera, va consistir en fer unes parets molt més gruixudes de les que s’havien fet fins llavors, per resistir els impactes sense gaire problemes: els gruixos van dels 10 als 12 metres. La segona, fer unes muralles, que malgrat tenir una alçada considerable respecte al fossat, quedessin força a nivell del terra, de manera que oferissin una diana molt minsa als canons dels assaltants. La tercera, no construir les muralles rectes com s’havia fet fins aleshores, sinó corbades, de manera que es reduïa considerablement la força de l’impacte del projectil, fent que aquest sortís rebotat. La quarta, va ser la construcció de baluards sortints a les cantonades de la fortalesa, de forma que tota la muralla quedés protegida per l’artilleria defensora.
Un altre aspecte a destacar, potser no tan innovador però molt eficient, és un complex sistema de passadissos que despistaven molt als atacants, i que els duien a paranys on podien ser massacrats pels defensors. Segons com anava l’atac, es ‘convidava’ els atacants a entrar, se’ls conduïa cap a aquests paranys on se’ls eliminava fàcilment. Els paranys eren passadissos llargs i rectes on l’enemic, un cop hi havia entrat per un extrem, quedava atrapat i era sotmès a foc d’artilleria des de l’altre extrem del passadís.
Un altre punt digne de ressenya és la solució trobada al problema essencial del subministrament d’aigua. A la serralada de les Corberes es van construir diversos dipòsits on s’hi recollia l’aigua de la pluja que, per gravetat, era duta a la fortalesa, a mesura que s’anava necessitant. Estaven tan ben amagats, que els atacants no els podien trobar. Els coneixem per referències, ja que l’arqueologia moderna ha estat incapaç, hores d’ara, de localitzar-los.
El model de la fortalesa de Salses és el que es va anar seguint i perfeccionant a Europa durant més de dos-cents anys. El famós Vauban, que s’ha endut tota la fama com a gran enginyer militar, es va limitar a seguir-ne les pautes.
Henri de Campion, lloctinent de l’exèrcit que Lluís XIV va enviar per envair el Rosselló el 1639, va descriure el setge de Salses en les seves Memoires. De la fortalesa diu: “ per a una plaça sense cap fortificació de terra, la considero la millor d’Europa”. Bonic elogi d’un militar professional i experimentat -que va combatre en diverses guerres arreu d’Europa i que, de ben segur, tenia sabia de què parlava- a una fortalesa construïda gairebé cent cinquanta anys abans.
La fortalesa va resistir amb un èxit total l’envestida francesa de 1503. La guarnició, formada per 1.000 soldats i 350 de cavalleria, va aturar l’atac dels 15.000 homes de l’exèrcit francès i va permetre a Ferran II tenir temps per preparar un exèrcit i llançar un contraatac que va fer recular els francesos més enllà de Leucata.
L’atac de 1639, però, no va acabar tan bé. Després de tres anys d’hostilitats  la fortalesa va canviar de mans diverses vegades, i fou presa definitivament el 1642. La resistència hi fou molt ferotge, i les batalles molt cruentes. L’il·legítim Tractat dels Pirineus signat per Felip IV de Castella i Lluís XIV va ratificar la pèrdua de la fortalesa, que va quedar, com la resta de la Catalunya Nord, en mans franceses fins el dia d’avui.
En aquells tres anys, es calcula que van morir uns 30.000 homes d’ambdós exèrcits. Encara avui els pagesos, que han d’excavar el terreny pels voltants de la fortalesa, hi troben abundants restes humanes, gairebé totes d’homes joves. Per aquest motiu un historiador francès va qualificar la fortalesa de Salses com el ‘Verdum dels catalans’, perquè a Salses, durant aquells tres anys, com a Verdum a la primera Guerra Mundial van morir milers d’homes inútilment, sense aconseguir cap avenç territorial.
La historiografia oficial espanyola s’ha entestat durant segles a identificar l’enginyer que va construir Salses amb un castellà anomenat Francisco Ramírez de Madrid. Era un nom inventat, fals, ja que el seu nom de debò era Francisco Ramiro López, conegut com a maestre Ramiro. Algunes fonts asseguren que era ‘aragonès’. El cap d’obres va ser Francesc Gomis, cap d’obres de la catedral de Girona.
En qualsevol cas ,ara no es pot esbrinar aquesta autoria del tot, ni tampoc podem saber quines són totes les subtileses que amaga aquesta meravellosa fortalesa, ja que els plànols originals estan guardats al Ministerio de Defensa espanyol i, encara que sembli increïble, són matèria reservada, un secret oficial de l’estat espanyol. El govern francès els ha demanat diverses vegades de forma oficial però, amb Franco o sense, sempre han obtingut una rotunda i contundent negativa.
Carles Camp
17/04/2015

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.