traducció - translate - traducción

29.11.15

Catalunya com a ‘corpus separatum’ | VilaWeb

Font: Catalunya com a ‘corpus separatum’ | VilaWeb


Per: Vicent Partal
La famosa resolució de les Nacions Unides sobre la partició de Palestina va proposar una solució per a Jerusalem que consistia a proclamar-la ‘corpus separatum’ del territori que l’envoltava. Amb això es va reprendre i popularitzar una solució que havia estat provada durant dos segles a l’actual Rijeka. Quan aquesta ciutat adriàtica era coneguda per Fiume, durant l’imperi Austro-hongarès, va funcionar com un ‘corpus separatum’ de la corona. Això volia dir que no era un estat independent, però que la monarquia reconeixia que no podia ser governada com la resta de territoris i, per tant, la col·locava en una ‘posició a part’.
A propòsit d’això, és paradoxal que ara l’ofensiva política brutal que res Catalunya de l’estat espanyol tinga per conseqüència convertir el Principat en un ‘corpus separatum’. Per la via dels fets. Catalunya ha esdevingut ja una singularitat per a Espanya i aquest procés Espanya el pot presentar fins i tot com una victòria però és de fet, el reconeixement incontestable de la seua impotència com a estat.
Un estat, qualsevol estat modern, aspira a ser un actor neutral per a tots els ciutadans. Com a individus i com a col·lectiu. Per definició, els serveis d’un estat han de ser al servei de tots els ciutadans sense distinció i les lleis s’han d’aplicar igualment a tots els ciutadans sense distinció. Altrament, l’estat deixa de ser percebut com a tal per aquells que són tractats de manera diferent, i perd així la legitimitat que se suposa que té i que el fa existir.
A l’època absolutista no es podia discutir ‘l’estat’ (aleshores, la monarquia, de fet) ni hi havia cap contracte entre el ciutadà i el poder. Simplement el poder no concebia que hagués de fer res d’especial per acontentar els qui no eren encara ciutadans sinó només súbdits. L’arribada històrica de les democràcies va fer que els estats entenguessen que no tenien una legitimitat eterna (divina, de fet), sinó que la seua legitimitat es renovava cada dia gràcies als beneficis i als serveis que aportaven a la ciutadania. Tanmateix, alguns països –i Espanya n’és un cas ben representatiu i flagrant– sembla que continuen pensant que el poder no ha de guanyar-se el respecte de la gent cada dia, sinó que s’exerceix i prou.
Quant als drets individuals, d’alguna manera Espanya ha mirat de controlar les seues arestes més dures, tot i que se li escapen encara en forma de ‘llei mordassa’, d’irregularitats judicials de tota mena, de tombes sense identificar dels demòcrates que van lluitar a la guerra, etcètera. La sorpresa i la denúncia amb què la premsa internacional va parlar la setmana passada dels tics franquistes de l’estat, en la commemoració dels quaranta anys de la mort del dictador, evidencien que l’entorn europeu veu com més va amb més angoixa aquestes ‘particularitats’ espanyoles, incompatibles amb una democràcia del segle XXI, membre de la Unió Europea.
Ara, allà on aquesta mentalitat pre-democràtica, absolutista, de l’estat espanyol s’expressa de manera totalment desinhibida és en la relació amb les nacions que l’habitem encara. Perquè el supremacisme espanyolista condueix a situacions insòlites que en un règim democràtic simplement no podrien existir. Lleis que s’apliquen segons on sí i segons on no, seguint criteris polítics partidistes, arbitrarietats de gestió, persecució depenent de qui ets o què representes i no de què fas…
És així que aquestes darreres hores hem vist noves anul·lacions de lleis, hem observat com es feien servir les ambaixades, en aquest cas la de la Xina, no pas per anar a favor d’uns ciutadans encara part del propi estat, sinó per anar-hi en contra, ens hem assabentat de declaracions xocants, segons les quals la policia oferí a la família Pujol de deixar de perseguir-ne les presumptes activitats delictives en canvi d’una posició política contrària a la independència, etcètera. Tot comprimit a una velocitat brutal, descarnada, que indica sobretot un descontrol del temps i del ritual que només pot nàixer de la proximitat d’unes eleccions transcendentals i del pànic als passos que Catalunya ja ha fet.
Per sobre de tot, però, crida l’atenció la tramposa intervenció econòmica de la Generalitat. Perquè ara resulta que, després de dècades i més dècades d’obsessió amb el ‘cafè per a tothom’, de sobte, és l’estat que trenca la unitat que tant l’havia obsedit i fa de Catalunya un ‘corpus separatum’ governat de manera diferent, amb regles diferents, amb mecanismes diferents i vulnerant aquell principi aparentment intocable d’igualtat entre els territoris que durant anys i panys ells mateixos havien mantingut a peu i a cavall.
És clar que tot això ho fan per danyar-nos i mirar de frenar com siga la nostra partença. Però mireu-vos-ho d’aquesta manera: actuant així evidencien que la situació és literalment insostenible. En definitiva, són ells mateixos que palesen que l’estat de les autonomies ha estat derrotat i ja és inservible. Si més no a Catalunya.
Posant Catalunya en la posició de ‘corpus separatum’, Espanya ensenya la seua feblesa d’una manera dramàticament espectacular i ens situa en una cruïlla decisiva de la nostra història. Però aquesta cruïlla reclama una fortalesa, una decisió i una determinació per a aprofitar el moment que simplement no demostrem. No podem continuar sense govern, és cert. Però el govern actual, provisional, tampoc no hauria de dedicar-se a fer reclamacions davant els tribunals espanyols que no reconeixem ni hauria d’afirmar que mentre no tinguem estat no tindrem hisenda pròpia, un sorprenent canvi d’opinió que enviaria al final del procés la solució del problema més important que tenim ja avui mateix.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.