traducció - translate - traducción

23.11.15

UN MATEIX POBLE | JOAN FUSTER

Font: Nosaltres, els valencians, Joan Fuster i Ortells, Edicions 62, Barcelona 1962 ISBN 9788499300627
«Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana y tomo della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de tres-cientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos. Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años».

9 de setembre de 2015 - Concentració a Palma, en suport de la Diada de l'11 de setembre al Principat
Aquests dos textos pertanyen a les Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, que Gaspar Escolano publicava en 1611. I, almenys per aquells dos o tres-cents anys de què parla el cronista, la cosa resultava clara: érem «todos de una mesma lengua y nación», i el nom originari no podia deixar d’ésser l’únic comú, tant davant els altres com davant nosaltres mateixos. No solament per la població de la Conquista, sinó també, i més encara, per les contínues onades d’immigrants procedents del Principat que s’escalonen fins a la primeria del XVI, el País Valencià era constitucionalment català. Malgrat el fet de quedar articulats en un «regne» a part, els valencians se sentien allò que eren: «vers catalans», per dir-ho com ho havia dit Ramon Muntaner. Qui més qui menys, tothom, durant la nostra Edat mitjana, tenia la seva ascendència directa en les terres del nord de l’Ebre.
D’entrada, doncs, la consciència de catalanitat seria una consciència de filiació.

La nova estructura política en què immigrants i descendents d’immigrants s’integraven, havia de produir de seguida l’ús habitual del gentilici propi del «regne». Els habitants del regne de València havien de dir-se «valencians», inevitablement. Però, per molt de temps, això no volgué dir sinó que eren naturals o veïns del nou Estat: no es tractava d’un nom amb intenció «nacional». La distinció entre «catalans» i «valencians», dins la Corona d’Aragó, es reduïa a indicar una pertinença jurisdiccional: una «ciutadania» en el sentit jurídic —de passaport— de la paraula. Des de fora dels territoris de la Corona, la duplicitat de gentilicis resultava supèrflua: «catalans» i «valencians» eren súbdits del rei d’Aragó, i la diferència entre Regne i Principat es feia imperceptible; en canvi, hi surava la identitat de la llengua i la unitat d’estirp. Per a un estranger, els valencians no eren sinó catalans: uns catalans mes, com els del Principat, com els de Mallorca. Els italians, que tantes invasions militars i pacífiques de la nostra gent hagueren de sofrir en el XIV i el XV, no distingien entre uns i altres: tan catalani érem, en llur nomenclatura, els valencians com els del Principat i els de les Illes. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!», s’exclamaven els indígenes davant l’assalt dels Borges valencians a la Seu pontifícia.

Tanmateix, el mot «català» difícilment podia resistir la càrrega amfibològica que les circumstàncies li imposaven. Era, alhora, nom nacional comú i nom específic per als homes i les coses del Principat. Internacionalment, «catalans» eren tots els catalanoparlants, i de vegades ho eren considerats també els mateixos aragonesos. Quan Calixt III, el primer papa de Xàtiva, proclama orgullosament l’esplendor de la «nació catalana» en la seva època —«Magna profecto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus…» deia—, empra el terme «català» en aquella accepció àmplia. Però de cara a l’interior, el nom era confusionari. No és pas que valencians i mallorquins el rebutgessin. Una frase de sant Vicent Ferrer fa de citació obligatòria en aquest punt: «Vosaltres de la Serrania», diu, adreçant-se a un auditori de comarca valenciana de frontera, «qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català…». Anselm Turmeda, en 1417, s’autodefinirà com «de nació catalana i nascut a la ciutat de Mallorca». I ja al segle XVI, Baltasar de Romaní, valencià, en publicar la seva versió castellana dels poemes d’Ausiàs March, encara qualificarà el poeta de «Caballero valenciano, de nación catalana». De tota manera, la distinció terminològica s’imposava.

S’imposava, però no podia «inventar-se». Aquesta petita manca d’un nom distint per al conjunt dels Països Catalans i per al Principat havia de tenir, després, unes conseqüències greus. «Catalunya» i «català», limitats al Principat, adquirien un valor purament regional, i mentrestant quedava vacant la denominació que hauria d’haver englobat el bloc total del nostre poble. A mesura que passarà el temps, els matisos regionals del País Valencià i de les Balears es faran més intensos, per relació amb el matís del Principat. Això no hauria suposat cap entrebanc de cara a la nostra cohesió col·lectiva, si el conat de dispersió que implicava hagués tingut el contrapès d’un nom general i vinculatori. I aquest nom no podia improvisar-se, i menys encara en una època de relativa relaxació de la unitat nacional. Els «valencians» i els «mallorquins» començaven a covar llur particularisme, i en res no mostra tanta susceptibilitat un amor propi localista com en les qüestions d’aparença. El nom de «catalans», que els valencians i els mallorquins havien assumit vivament en els dos primers segles següents a la Conquista, se’ls feia ja incòmode. Es manifestaven refractaris a acceptar-lo. Imaginaven que els minimitzava, o que els subsumia en el grup regional del Principat. Deixaven de dir-se «catalans»: eren «valencians» o «mallorquins». En les pàgines immediates analitzarem les causes que confluïen a promoure aquesta actitud.

A pesar de tot, la consciència de la «catalanitat» del País Valencià no s’extingeix, ni de bon tros. Hi perdura amb una evident força. Només que ja no s’expressa en fórmules descarnades i massa rotundes: el particularisme en auge no ho permetia. Però subsisteix. Els passatges d’Escolano que encapçalen aquest capítol prou que ho revelen. Abans, en 1557, quan Cristòfol Despuig fa intervenir un valencià en els seus Col·loquis de Tortosa, li posa en boca la frase «la nostra Pàtria antiga» per designar el Principat. «Que los valencians d’ací de Catalunya són eixits», agrega en justificació de la fórmula. Els testimonis d’aquest tipus podrien multiplicar-se. Un n’hi ha de ben curiós —me l’indica, benèvolament, Josep M. de Casacuberta—, que data del segle XVIII i val la pena de reproduir in extenso. Són uns paràgrafs del sermó que el doctor Josep Climent va pronunciar en 1766 quan prenia possessió de la Mitra de Barcelona. «Fuera de estos motivos, hermanos míos», diu el bisbe Climent als seus diocesans, «encuentro otro particular y muy poderoso para amaros, en el beneficio que vuestros mayores hicieron a Valencia, mi patria, librándola de la dura esclavitud de los mahometanos, y en la memoria de que la poblaron sus gloriosos conquistadores. De suerte que, si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias». La historiografia del XVIII manté aquesta convicció, d’ésser els valencians «eixits de Catalunya», i més tard la Renaixença local la farà seva.

La manca d’un nom superior distint del de «catalans», empenyia uns i altres a adoptar formes de circumloqui que expressessin la unitat real, restada subjacent. La paraula «germanor» fou la preferida. «Tan unidas y hermanadas en la lengua», escrivia Escolano. «Un mateix cau tinguérem en la materna soca», dirà en vers Teodor Llorente.
I la llengua quedarà als ulls de tots com el signe més net d’aquella fraternitat. De tant en tant, els esdeveniments polítics o les circumstàncies culturals fan que la «germanor» passi a ésser alguna cosa mes que una clàusula d’estil. Però la «germanor», així mateix, quedava refredada per la divergència de trajectòries que caracteritza, a partir d’un cert moment, els tres grans fragments de la societat «catalana». Caldrà arribar al segle XX perquè, de nou, al País Valencià, torni a ésser, en uns pocs nuclis minoritaris, una energia civil decidida. Aleshores el nom —«catalans»— és acceptat amb la naturalitat primitiva, potser amb una punta d’excitació il·lusionada. A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupolós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquil·litat del respectiu matís regional

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.