traducció - translate - traducción

24.11.15

La solidaritat en la lluita és la via per a la construcció dels PPCC - Antoni Infante - La Veu del País Valencià



Durant molts anys les persones i entitats que teníem consciència de la nostra nacionalitat catalana oprimida hem anant bastint un discurs que abraçava el conjunt de la Nació, els Països Catalans. És cert però que aquest discurs no arribava a les amples masses i es quedava reduït a cercles més o menys amples, majoritàriament a nivell cultural. Durant anys semblava que la correlació de forces no canviaria gaire i en cas de fer-ho seria a nivell aritmètic, sumant de molt a poc a poc les persones convençudes. Les grans majories semblaven reservades per a les opcions espanyolistes.

Alguna cosa que no contemplàvem en tota la seva plenitud des d’eixos nuclis militants, era que si l’estat ens oprimia culturalment ho feia per a poder exprimir-nos econòmicament més fàcilment. L’estat sap que quan les persones perdem la nostra identitat, ens convertim en titelles manipulables. Així, els atacs contra el català mantenia el doble objectiu d’uniformar-nos en la llengua castellana, però sobretot, desarmar-nos per a poder ser més fàcilment objecte de rapinya. Res millor per això que dividir-nos potenciant les variants més folkloritzades i desprestigiades intentant separar el valencià i el mallorquí del català, l’alacantí del valencià, el menorquí del mallorquí... i sempre avantposant el castellà omnipresent presentat com a molt superior.

Però allò que semblava inamovible es va començar a moure. Quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat, ho fa perquè a les raons culturals i lingüístiques s’incorporen de manera determinant les raons materials: espoliació, dèficit de finançament, penosa situació de les infraestructures, guerra de l’aigua contra l’Ebre, deslocalització forçada d’empreses, empobriment de les classes populars i un llarg etc. El moviment independentista previ va actuar 'de facto' com a gran catalitzador dotant de sentit històric i estratègic una allau de mobilitzacions que d’altra manera podrien haver sigut neutralitzades per l’estat. És el que encara ens passa molt a sovint a la resta dels PPCC on moltes de les mobilitzacions socials, polítiques, de gènere... van separades de la lluita independentista.

Aquesta materialitat que farcia el nou moviment, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Un cert pragmatisme primerenc semblava aconsellar-los centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda els i les somniatruites dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o, almenys, de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciàvem als PPCC.  

La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català iniciara una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar el pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb el Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs, en va ser un gran exemple. Malgrat tot, els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven i estem més vius que mai¡¡¡

A la resta del territori també va haver unes primeres reaccions -quasi infantils- que davant els diferents ritmes, demanaven a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Després hem viscut un procés de ràpida maduració política que es pot sintetitzar amb un “marxeu com abans millor que nosaltres anirem després”. Així, la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.

Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Com va escriure Pere Cardús: “El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana”.

A l’Estat espanyol, al País Valencià i supose que també a les Illes, les paraules de Germà Gordó van rebre una allau d’insults, desqualificacions i crítiques, però no van poder tapar les dues qüestions que hi ha al fons del problema i que ens afecten directament. La  primera és sobre la identitat nacional del PV, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. Però també del Principat. No existeix una identitat nacional de cadascuna de les nostres realitats territorials. Tal vegada no siguen tant simples les paraules de Felipe González, jugant un dia sí i l'altre també amb el terme nació referit només al Principat.

La identitat nacional és la del conjunt.  El conjunt dels PPCC som una nació i ho som perquè ens hem anat fent amb una llengua comuna, un mateix bagatge cultural i unes relacions continuades, i sobretot d'una manera important perquè ens hem solidaritzat amb les lluites socials, polítiques i de gènere i contra la repressió del nostre poble.  L'11 de setembre de 1714 que hui commemorem a Palma n'és un exemple molt clar amb la presència de gent d'arreu dels Països Catalans defensant Barcelona. Barcelona, com sabeu, no va ser la fi de la guerra, que va durar fins al 1715 a Mallorca i Eivissa.

Però no som una nació solament per tenir una llengua i una cultura que compartim i perquè estem units en la lluita sinó, sobretot, perquè tenim el propòsit de construir un futur lliure i compartit. La coordinació de les lluites és molt important, com va demostrar el moviment de solidaritat envers el professorat de les Illes en lluita contra Bauzà i els seus decrets contra la llengua. En aquest moment, el nou Estat català que ja s’albira ha de tenir present aquesta realitat nacional complexa però unitària. Els PPCC, no som realitats separades sinó realitats que aspiren a un futur comú federat i en llibertat.

La segona qüestió és sobre qui té dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE, els insults de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra a més de la permanent campanya de la majoria dels mitjans, que nosaltres no podem opinar i decidir sobre el nostre País. En canvi, des de Madrid estant, el cor de lacais sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa profundament antidemocràtica que no respecta qui som els subjectes polítics.

Però i nosaltres, la gent del PV i de les Illes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i una altra vegada (la darrera el ministre de Defensa) que el tema no està obert al debat. Que això es va resoldre ja a la constitució del 78 i als estatuts d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històricament i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dóona ja, si més no, per esgotada i uns estatuts d’autonomia de segona aprovats com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.

Els resultats de dita estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria,  i com al Principat es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són l’espoliació de tipus colonial, el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer absorbint les caixes d’estalvi, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.

Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació?  I si podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on vénen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho? Podem o no podem i són altres qui han de decidir?

Son les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià,  les Illes, la Franja... les que no ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateixos. Són ells qui tremolen davant la possibilitat cada dia més real dels PPCC. Nosaltres, el poble, amb els nostres valors republicans de llibertat, igualtat i solidaritat, no tenim res a perdre a no ser les cadenes que ens uneixen pel dret de conquesta als designes de l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que, com va recordar l’actual conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, construït i mantingut al servei dels interessos de només 400 famílies. Nosaltres, ara i ací, reafirmem el nostre compromís amb la independència del Principat, però també amb el dret de les Illes i del País Valencià per assolir eixa independència.



  Plataforma pel Dret a Decidir PDaD

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.