traducció - translate - traducción

24.7.16

Adéu al PSAN, més de 45 anys de lluita independentista | NacióDigital


El Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat el 1968, és el precursor de l'actual espai polític de l'esquerra independentista i de la idea que no hi ha lluita nacional sense lluita social

La formació va patir tres escissions que el van dividir en dues meitats cada tres anys

Deixa l'activitat incapaç de liderar la revolució que propugnava però complint part dels objectius, si s'observa la composició del nou Parlament de Catalunya

L'històric PSAN anuncia que suspèn les seves activitats públiques

Manifestació del PSAN a favor de la independència

Dimarts es va anunciar per sorpresa que el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) deixava la seva activitat després de més de 45 anys. Tot i que els darrers temps havia estat un partit testimonial i que al llarg de la seva història mai va arribar a tenir molts militants ni èxits electorals, el partit mereix una pàgina destacada dins la història política catalana per dos motius.

En primer lloc per ser fundador d’un espai polític que ha tingut i té un llarg recorregut: l’esquerra d’alliberament nacional o esquerra independentista. És el partit creador d’un corpus ideològic que es basa en dues idees importants: la nació catalana està formada pels Països Catalans i aquest ha de ser l’àmbit de l’estat català. I en segon lloc, la independència i el socialisme són dues cares de la mateixa moneda: no hi ha lluita nacional, sense lluita social. Molts partits i organitzacions, com la CUP, al llarg d’aquests 45 anys han begut directa o indirectament de l’herència ideologia del partit creador de l’estelada roja.
En segon lloc el PSAN és rellevant perquè durant tota la dècada dels 70 hi van militar molts joves entre 20 i 30 anys que posteriorment destacarien en el món cultural o bé en altres organitzacions polítiques. El partit fou el planter i espai de socialització política de futurs dirigents polítics d’ERC, ICV, el PSM, Compromís i fins i tot del PSPV i del PSC. 

Especialment és destacada la generació de líders d’ERC que van governar Catalunya a la dècada dels 2000 amb Josep Lluís Carod-Rovira, Ernest Benach, Josep Bargalló o Josep Huguet que havien estat militants i en algun cas dirigents destacats del PSAN dels anys 70.
 

Imatge d'un congrés del PSAN.

D’agitadors antifranquistes al fracàs electoral

El PSAN neix el 1968 després que un grup de joves del Front Nacional de Catalunya(FNC) decideixen crear un nou partit socialista revolucionari. És el moment de les lluites d’alliberament nacional al Tercer Món i s’hi nota la influència de Cuba, Algèria i Vietnam i dels corrents marxistes radicals tan àlgids en la joventut europea. Juntament amb el PSUC i les seves escissions, el PSAN participa de la lluita antifranquista des de la clandestinitat. Va ser molt actiu tant a Comissions Obreres, com a l’Assemblea de Catalunya i més endavant al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

  


Però la incapacitat per créixer i per inserir-se al món obrer el van portar ben aviat cap a la primera escissió per l’esquerra que donarà lloc al PSAN Provisional liderat per Carles Castellanos i Blanca i Eva Serra, que després es convertirà en Independentistes del Països Catalans (IPC). Serà la primera de tres grans escissions que partiran el partit en dos trossos iguals cada tres anys i que evitaran la seva consolidació.

Després d’aquesta escissió, i en un context d’ebullició de la lluita antifranquista, el partit no només recupera efectius sinó que s’estén cap al País Valencià i Mallorca. Mentre que la presència a Balears serà més puntual, al País Valencià tindrà implantació en moltes comarques i reunirà a partir d’aleshores un 40% de la militància total del partit. Les reunions de l’Assemblea de Representants es faran a Vinaròs, el punt geogràfic intermedi.

Són anys de creixement i de consolidació d’un potent front cultural que contrastava amb la poca influència en el món obrer tot i els molts esforços dedicats pel front sindical. Són temps en què al partit hi entra molta gent jove però també n’hi marxa molta. En resulta una organització ben arrelada en algunes capitals de comarca com Vic, Manresa, Vinaròs, o Gandia però que a les grans ciutats no deixa de ser una sigla més entre la sopa de lletres del moment.

L’any 1976 arriba la segona escissió on molts dels fundadors encapçalats per Joan Armet acaben deixant del partit pel que consideren una deriva radical, quan en plena moderació dels partits de la transició, el partit es declara comunista.

Arriben les primeres eleccions i el PSAN hi va tard i sense gaire convenciment. El 1979 impulsa el BEAN amb Lluis Maria Xirinacs per al Congrés i el 1980 Nacionalistes d’Esquerra al Parlament de Catalunya. Cap de les dues propostes té èxit i l’evidència és que la transició s’ha acabat i l’independentisme ha perdut. En tots els referèndums el PSAN ha demanat el "no" i en tots ha sortit el "sí". Davant dels dubtes que genera el nou context polític, nova escissió entre els que intentaran participar a les institucions amb Nacionalistes d’Esquerra i els que optaran pel combat contra l’Estat.

Anys 80, l’època de combat

  


El sector del PSAN que es quedarà amb les sigles optarà pel “combat” contra les noves institucions de l’Estat. Viurà un reviscolament en apropar-se a IPC i promoure l’independentisme combatiu que representen el nou Moviment de Defensa de la Terra (MDT), els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i l’organització armada Terra Lliure. És època de repressió policial i judicial contra militants i dirigents del PSAN però també de l’entrada d’una nova fornada de joves a l’independentisme que protagonitzaran la generació del mocador negre, símbol de la lluita al carrer contra les “forces d’ocupació”.

Aquesta etapa de creixement va acabar novament amb fortes disputes internes i debats entre el sector que propiciava la unitat popular i el propi PSAN que defensava la constitució d’un front patriòtic. L’MDT patirà una dura escissió que aturarà el creixement que estava tenint l’independentisme.

El PSAN el 1989 impulsarà Catalunya Lliure i promourà l’organització juvenil Maulets que al llarg de més de vint anys afegirà nous militants a l’independentisme combatiu. Però aquest nou reviscolament quedarà estroncat una vegada més per una nova escissió provocada pel pas cap a la renovada ERC que ofereix a molts militants l’opció defensar la independència per la via democràtica al Parlament.

Darrera etapa i testimonialitat

Una vegada finida Catalunya Lliure, el 1995 PSAN torna a la llum publica com a partit polític però ja té molt poca capacitat d’incidència dins el conjunt de l’esquerra independentista. Sobreviurà al llarg de 20 anys com a grup de pressió que organitza regularment diverses activitats. En destaquen la convocatòria de l’Aplec del Puig el darrer diumenge d’Octubre al País Valencià i també l’edició de larevista Lluita, de manera ininterrompuda des de 1969. Durant aquests darrers anys el pes del partit s’ha concentrat a València, de la mà de Josep Guia dirigent més destacat del partit des de 1977. La darrera acció política del PSAN va ser el suport a Solidaritat Catalana per la Independència, i Nuria Cadenes, militant del PSAN, en va esdevenir presidenta el 2013. Finalment fa poques setmanes va demanar el vot per la CUP i Junts pel Sí al mateix temps.
 

Josep Guia en un Aplec del Puig. Al darrere, Núria Cadenes. Foto: PSAN.

Balanç: socialisme, independència, Països Catalans

Què en queda dels principis programàtics essencials del PSAN avui? La idea d’independència durant tant de temps defensada des de la minoria, avui està en plena efervescència i per tant és una victòria per a un partit que la va defensar anant contra l’opinió pública majoritària i que de manera prematura va alertar contundentment de les limitacions de la Constitució de 1978.  

Sobre el binomi indestriable entre socialisme i independència, entre l’equilibri entre lluita social i lluita nacional, cal dir que és un debat que no només ha anat a més sinó que aquests dies és de màxima actualitat. Per una banda pel contingut social de la independència és defensat per totes les forces independentistes i en especial per l’Assemblea Nacional Catalana i per l’altra per la irrupció parlamentària de la CUP, que a part de ser l’hereva ideològica més directa ha posat el pla de xoc social com a condició per iniciar el procés cap a la república catalana.

En canvi, pel que fa a la concepció política dels Països Catalans, el renaixement nacional d’aquests anys no s’està fent en clau de “nació completa”. A Catalunya, els Països Catalans són defensats per ERC i la CUP de manera nominal però els nous independentistes que ja són majoria ni se’ls acut relacionar la independència amb aquell mapa, la silueta del qual si que se saben de memòria els independentistes de tota la vida. I al País Valencià, una part de l’herència del PSAN la trobem a Compromís que encara la primavera valenciana des d’una òptica totalment valencianocèntrica i havent guardat el calaix les referències als Països Catalans.

El PSAN plega i no ha estat capaç de liderar la revolució que volia, però quan mira la sorprenent composició del Parlament de Catalunya recentment elegit se n’adona que molt bona part dels seus objectius han estat finalment assolits.

Roger Buch, autor de L’herència del PSAN (Editorial Base, 2011) 

Recull de publicacions editades pel PSAN des dels anys setanta, a l'arxiu de NacióDigital. Foto: ND.


Mes informació 

Font: Adéu al PSAN, més de 45 anys de lluita independentista | NacióDigital
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.