traducció - translate - traducción

13.7.16

El comte-duc d'Olivares: L'origen de les clavegueres...



Marc Pons 
Foto: ARXIU

L’esperpèntic espectacle que ens han regalat el ministre espanyol Fernández Díaz i l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya De Alfonso forma part d’un relat de llarga tradició. Les clavegueres hispàniques no són de fàbrica recent. Els governs d’Espanya, en el decurs de la història, han fet ús freqüent dels mètodes i pràctiques soterrànies. Una tradició indiscutiblement associada a la ideologia de les oligarquies castellanes. I a la lluita pel poder. Una història que arrenca en plena centúria del 1600. Olivares –i el seu oncle Zúñiga- van crear una poderosa claveguera que els va desbrossar el camí al poder. I que, a Olivares, el va sustentar com a Privat del Rei durant vint-i-dos anys. La culminació arriba quan aquesta claveguera és coberta per l’ombra de la sospita del magnicidi de Pau Claris, president de la República catalana.
El rei Felip III

L’ascens al poder

Corria l’any 1615 i la Cort de Madrid estava sumida en una guerra interna pel poder. Dos partits. Per una banda el partit del duc de Lerma, sustentat pels banquers alemanys del Rei. I per l’altra el partit del duc d’Uceda –fill de Lerma-, sustentat pels enemics dels financers germànics. Lerma estava molt desprestigiat pels escandalosos casos de corrupció que havien enllordat la seva discutible gestió. El cas Franqueza encara cuejava. En aquest context de guerres intestines, va adquirir un protagonisme destacat la figura d’Olivares. Inicialment partidari de Uceda, es va valdre d’una xarxa pròpia d’informadors infiltrats en els dos partits que desacreditaven a propòsit els líders de les dues faccions. El 1618, la insostenible situació va obligar el rei Felip III a prescindir de Lerma.
Uceda, atent als moviments del Rei, es va postular davant de tota la Cort com el successor natural del seu pare. De Lerma. Però la sorpresa que es va endur va ser majúscula. Perquè el rei li va cedir el testimoni de Lerma però amb les atribucions molt limitades. Un Privat retallat. I perquè Felip III –que ja era vell-  va situar Zúñiga –oncle i soci d’Olivares- estratègicament com a Privat del príncep hereu –el futur Felip IV-. El 1621, tres anys més tard de la sonada sorpresa, el nou rei Felip IV només posar el cul al tron va expropiar i empresonar a Uceda. L’holograma fantasmagòric de Franqueza es passejava per la Cort. I Zúñiga i Olivares, amb la col·laboració de les seves particulars clavegueres, es convertien en els homes més poderosos de Castella. I de l’imperi dels Habsburg. El triomf dels mètodes i les pràctiques soterrànies.
El rei Felip IV

El règim de terror

El 1627 l’imperi dels Habsburg va presentar la seva enèsima suspensió de pagaments. “Quiebra”, en deien. Zúñiga ja havia mort, i el rei havia cedit tot el seu poder al nebot avantatjat. Llavors Olivares va exterioritzar tots els cantells de la seva personalitat que havia mantingut discretament ocults a l’ombra del seu oncle. A la seva reconeguda faceta de manipulador hi va sumar un autoritarisme atronador que va angoixar tota la Cort –el Rei inclòs-. La claveguera d’Olivares actuava com una policia política a l’ombra, amb totes les atribucions possibles. I el Reial Alcasser de Madrid es va convertir en una mena de casa del terror en la versió hispànica del barroquisme tenebrista. Perquè als mètodes Olivares s’hi va sumar la confirmació de la sospita que els banquers alemanys eren al darrere del Privat.
L’imperi Habsburg estava construït com una confederació. Asimètrica. Estats més poderosos i Estats més febles

Les preteses reformes que va impulsar no tenien altre propòsit que donar atenció a les reclamacions dels creditors alemanys. I en aquells anys –com ara també- el sistema més ràpid i efectiu de fer calaix passava per activar la guerra. Olivares va pretendre imposar la “Unión de Armas”, que era un curiós sistema de contribucions que obligava tots els Estats de l’imperi hispànic però que mantenia els beneficis en les poques mans de sempre. Els catalans -que històricament hem tingut l’estranya virtut de saber sumar i restar- s’hi van negar. Ho podien fer. Perquè l’imperi Habsburg estava construït com una confederació. Asimètrica. Estats més poderosos i Estats més febles. Més o menys –salvant les lògiques distàncies- com l’actual Unió Europea. Un detall important que a Olivares no se li escapava.
L’any 1635 Olivares va passar a l’acció. Convençut que no doblegaria –ni a la força- la posició de les institucions catalanes, va declarar la guerra a França obrint el front de guerra a Catalunya. Tot seguit hi va emplaçar el gruix de l’exèrcit, amb l’obligació d’allotjar les tropes a les cases particulars. Amb el propòsit de crear un conflicte social, perquè les Constitucions Catalanes eximien d’aquesta obligació l’estament nobiliari. La documentació de l’època cita una llarga i horrorosa llista d’abusos i crims comesos per l’exèrcit imperial sobre la població: lleves forçoses, robatoris, incendis, violacions, amputacions, assassinats; que sempre van restar impunes. El pacte social -construït un segle i mig abans- entre pagesos i senyors que havia transportat Catalunya a la modernitat; quedava greument esquerdat.

La destrucció de l’aparell econòmic

Olivares va infiltrar un exèrcit d’especuladors que acaparaven aliments. Elements de la claveguera que es finançaven amb els fons imperials destinats a polítiques de guerra. Es van apoderar dels circuits de distribució. I van aconseguir fixar preus ruïnosos pels productors i preus abusius pels consumidors. Fins i tot el Consell de Cent barceloní es va veure obligat a importar blat de Sicília per evitar els aldarulls del poble; mentre el cereal català era venut de contraban a l’exèrcit francès a benefici particular dels personatges que integraven la claveguera d’Olivares. La caiguda de preus va provocar la ruïna dels petits pagesos que, endeutats amb els acaparadors, van perdre casa i terra. La documentació de l’època relata una tràgica onada de desnonaments que va destruir la cohesió social i la riquesa econòmica del país.
Les Cases de Caritat –la versió barroca dels orfenats- es van omplir sobtadament. Canalla òrfena o abandonada pels efectes de la misèria imposada. Les taxes de mortalitat –en aquells anys- es disparen. I els boscos de Catalunya es van omplir de gent expulsada del sistema que malvivien en comunitats descontrolades alimentant el fenomen del bandolerisme. Els dietaris dels comerciants holandesos que transitaven pel país –abans de ser coaccionats i expulsats pels personatges de la claveguera- relaten una Catalunya destruïda econòmicament i encesa socialment. La llavor de la revolució dels Segadors. El 1640, esclataria un gran moviment antisenyorial. Però Olivares –que amb la seva ment castellana mai va entendre els catalans- no va comptar que aquella revolta acabaria gravitant cap a un moviment nacional. Coses que fan els catalans
Pau Claris, 94è president de la Generalitat
L’opinió pública de l’època va responsabilitzar la claveguera hispànica de l'assassinat de Pau Claris
El febrer del 1641 Pau Claris, president de la Generalitat, i el Parlament van proclamar la República Catalana. Quaranta dies més tard, el president emmalaltia sobtadament i moria la mateixa nit. Emmetzinat amb “Aqua di Napoli”. Un potent verí que tenia la virtut de no deixar gaires pistes. Des d’un primer moment l’opinió pública de l’època en va responsabilitzar la claveguera hispànica. La sospita del magnicidi va planar sobre els agents d’Olivares infiltrats a la Generalitat. El cuiner? El cambrer? El majordom? El cas és que la maniobra no va agradar al rei espanyol, que la va considerar excessiva. Els seus enemics polítics s’hi van arrepenjar. I els banquers alemanys, esverats, el van abandonar. Un temps més tard es produïa la caiguda d’Olivares. I la del seu partit. Va ser expulsar de la Cort i desterrat. Sense honors. Però el model de claveguera que havia creat va restar indemne disposada per a futures missions.
RELACIONAT

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.