traducció - translate - traducción

24.7.16

Sixena i Belver de Cinca, la història segueix…


Fa una setmana publicava el segon article sobre el litigi de SIxena (aquí un primer article del febrer) ,  i en ell lligàvem aquest cas “judicial”amb un altre totalment desconegut per la majoria de la població, el cas de Belver de Cinca, una petita població de la franja, propera a Sixena. En aquesta segona entrega anirem més enllà i desvelarem un xic més d’aquestes històries paral·leles.
Si fem cas de les darreres notícies, constatem que el litigi de Sixena NO és un cas judicial com se’ns vol fer creure, sinó un altre greuge polític, ja que les reclamacions i la campanya mediàtica que demanen el“retorn” només fan referència a les obres que són a Catalunya, però res diuen de les obres repartides en altres llocs, com denuncia Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, fins i tot a Torreciudad, seu de l’Opus Dei, ubicada justament a la Franja.
I es diu molt alegrement “retornar” quan es parla de les obres. Però, retornar el què? Unes obres legalment adquirides i que gràcies a la cura de la Generalitat s’han conservat fins avui?
Val la pena dir que gràcies a aquesta adquisició a temps no van ser espoliades i robades, ni tampoc venudes a estrangers com en altres casos ha succeït. I que gràcies també que la Generalitat les va traslladar a temps tampoc es van perdre quan el lloc on es trobaven s’enfonsà el 1990 per la desídia dels responsables de patrimoni d’Aragó.
És bo saber que el Monestir de Sixena va ser incendiat el 1936 per membres dels comitès antifeixistes de la mateixa zona, i que va ser justament Durruti, vingut de Barcelona, qui va procurar protegir les malmeses pintures al veure el que havien fet els seus camarades  locals. Així ho explica Julio P. Arribas en la guia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, publicada el 1975. Curiosament, a la guia del Instituto de Estudios Sijenenses del mateix autor, i que es va publicar posteriorment, malgrat que és el mateix text, fil per randa, s’omet tota referència a aquest fet. Sembla que qui paga mana.

També l’alcalde de Sixena aixeca la veu dient que els catalans van venir a robar les pintures, però amaga que un dels voluntaris que van ajudar a recuperar les malmeses pintures va ser el seu propi pare.
11
“Durante la declaración de lldefonso Salillas, alcalde de Villanueva de Sijena, que acababa de asegurar que “vinieron unos de Barcelona a incendiar el monasterio y, después, unos funcionarios catalanes se las llevaron” y que la operación se había realizado de espaldas a los sijenenses, el letrado tuvo que ver cómo en una de las fotografías de época aparece su padre ayudando a arrancar las pinturas junto a uno de los técnicos catalanes” EL PAÍS 

D’aquest fet reproduïm part del magnífic article de Carles Camp, publicat el 12 de juliol on explica molt bé que va passar:
L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.
Durruti va visitar el Monestir en visita privada la primavera del 1936, i admirà la bellesa del lloc i les pintures. Després, quan al setembre de 1936 tornà, veient el que havien fet els del Comitè Revolucionari del poble, entre crits i imprecacions els criticà tot dient: “Tanqueu aquest lloc i poseu vigilància a la porta, per què una fotografia d’això ens pot fer més mal que tots els canons dels feixistes”. 

Com és lògic, els del poble negaren la seva participació dient que havien estat elements forasters desconeguts. Després, acabada la guerra poc va costar carregar les culpes al mateix Durruti i als Barcelonins. Historia de Sijena, guia de Julio P. Arribas, edició 1975 del Centre d’Estudis Ilerdencs.
Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser dipositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre. Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya.
Moltes veus s’aixequen avui a l’Aragó, i llegim molts comentaris “patriótico-nacionalistas” criden a la croada a les xarxes socials, però cap dels polítics, jutges, jutgesses i advocats aragonesos diuen de les que són a altres museus, com per exemple al Museu del Prado a Madrid. La croada és només contra Catalunya.
Bé, però com vàrem prometre en l’anterior article, per conèixer tota la història que amaga l’espoli, el tràfic d’art i les corrupcions que encara avui es produeixen als pobles de la Franja, havíem de fer un viatge en el temps i remuntar-nos a una altra època per treure tot l’entrellat.
I justament això és el que farem:
Som al 24 de maig de l’any 1309. Les tropes de Jaume II comandades per Artal de Luna assetgen el castell de Montsó obeint les ordres del Papa Climent V que ha decidit abolir l’Orde del Temple. Ja han caigut Cantavella, Castellot i Miravet entre d’altres.
Després de mesos d’incertesa els darrers templers deposen les armes i s’entreguen. Ara hi haurà un judici en el qual seran sotmesos a falses acusacions. Ves per on, la justícia sempre ha fet costat al poder establert.
Encara que en aquest cas, els templers catalans seran absolts a diferència dels seus germans francesos. Malgrat tot, l’Orde és abolida i només poden triar entre ingressar en altres Ordes Militars o viure d’una petita renda que la Corona els atorga.
Però els mesos de captiveri han fet mal. Les dures condicions a que són sotmesos fan que dotze templers morin sense arribar a conèixer el final del judici. I tots dotze són enterrats a la cripta de l’església que la mateixa Orde té al poble que van fundar, Belver de Cinca. Fins i tot el comanador, que morí posteriorment, fou enterrat al mateix lloc, ja que volia reposar junt amb els seus germans.
Així passaren els anys i tot restà igual, fins que un noble del comtat de Foix decidí venir a lluitar junt les tropes reials al setge de Granada. Tan valuós fou l’ajut d’en Gastón de Foix, que el mateix Ferran II, el 1494, determinà fer-li un present i concedir-li terres allà on decidís. I ell, no sabem per quins motius demanà establir-se a Belver, just on hi havia l’església templera. I així va començar en aquesta petita població una nissaga de Foix que conservaren les restes dels templers i el culte a la petita església, que esdevenia així  oratori privat de la família. Fins i tot el Rei li adreça una carta l’any 1501 per assegurar-se que estava bé.
Passaren encara més anys i com una fura arribaren les tropes Napoleòniques arrabassant tot el que trobaven. Ja som l’any 1812, i conscient del llegat que a la cripta, sota la seva llar si atresorava, el successor d’en Gastón de Foix es confabulà amb l’alcalde, el Vicari de Belver Anselmo de Pedro i uns veïns escollits per traslladar les restes dels templers a una nova cripta que excavaren sota l’altar de l’església del poble.
Allà dipositaren la tina de pedra que contenia el preuat llegat i d’aquesta forma protegiren les restes dels braus templers de l’espoli de les tropes de Napoleó. I per què en quedés constància per les següents generacions signaren un llibre que detallava el trasllat, els autors, la data i el que havien amagat sota l’altar: “Els templers, monedes, documents, joies i les seves coses” (Podeu veure el llibre en el vídeo “el último templario” editat per l’Ajuntament de Monzón a YouTube, minut 13, on es fa referencia als fets de Belver).
Passaren encara més i més anys. I mentre els templers reposaven en pau al nou amagatall, la família d’en Gastón de Foix seguia arrelada a aquella terra, i de generació en generació es transmetien la informació d’aquest secret. I, conscients del valor de la història, anaven atresorant documents antics. Bé per què havien estat carters reials, bé per què es preocupaven que la gent els hi donés “aquells papers vells” que acabaven al foc perquè no fessin nosa.
Però vet aquí que un dia arribà un espavilat al poble!
Ja hem arribat a 1982, i el nou rector és Isidro Berenguer Tomás, un capellà historiador i geògraf que només arribar al poble fa moltes preguntes sobre l’església i la girola processional de relíquies, mostrant un interès especial en el terra. Va saber per l’antic mossèn, Vicente Lacambra que els templers estaven enterrats sota l’altar major, a l’esquerra, junt amb “les seves coses”.
Els veïns li diuen que parli amb Miguel, que ell és qui més en sap de templers. Així ho fa Isidro Berenguer i proposa a Miguel col·laborar per aixecar el terra i buscar el que hi hagi. En Miguel s’hi nega i no es parla més.
Fins que el 1995 es crea un nou bisbat. El de Barbastro – Monzón. Ara el pobles de la franja ja no depenen de Lleida, i Torreciudad controla el nou bisbat.
Llavors, l’any 1997 es produeix la ignomínia. Un dia que en Miguel estava a les seves terres uns veïns l’avisen que estan fent obres a l’església i que la plaça està plena de morts. Un d’ells, el lampista li diu:
“Miguel, no diguis que t’he avisat jo, tinc por a les represàlies i no vull problemes amb l’alcalde”
Miguel corre cap allà. Però quan arriba ja és tard. Una excavadora ha aixecat tot el terra, i a la plaça hi ha munts de runa i també, trencada i buida la tina de pedra on es guardaven les restes dels templers i “les seves coses”.
Munts de runa amb ossos omplen la plaça a més de diversos taüts. Miguel demana explicacions al capellà i aquest ordena als treballadors que recullin les restes humanes. Així ho fan, omplint més de cinc sacs de
50 Kg que són portats a l’ossari del cementeri. Però amb la runa que es carrega en un camió i s’aboca en una finca encara queden els cranis, húmers, cúbits i radis dels templers extrets de la seva tina de pedra.

Malgrat que diversos empleats han fet tria entre les runes, Miguel encara troba una moneda provinent del llegat templer, moneda que juntament amb diversos ossos fa analitzar per l’institut anatòmic forense de Saragossa, concloent aquest en el seu estudi que “les restes pertanyen a éssers humans, homes, i amb una antiguitat entre el segle XIII i el XIV”.
Llavors, enrabiat Miguel comença la seva particular croada per restablir l’honor dels cavallers i recuperar les coses robades. El primer que fa és demanar el permís d’obres, però no n’hi ha. És mes, s’assabenta que allò que acaba de passar a Belver de Cinca no és un fet aïllat. A altres poblacions ha passat el mateix, sense permís d’obres, fet pel mateix equip de treballadors, i sota les ordres del mateix arquitecte. Fonz, Zaidín, Castillonroy i molts més pobles han sofert l’espoli a mans de Juan José Florensa, arquitecte de Fraga que es defensa dient que les restes són “de la guerra civil”. Curiós que digués això quan ell sap que Isabel II va promulgar una llei prohibint l’enterrament a les esglésies als volts de 1850.

Aquests fets, i els que es van cometre a altres poblacions van ser denunciats per en Miguel al llarg dels següents anys, i hi ha prop de 300 folis de documentació que ho acredita. Cartes, burofax, telegrames, correus electrònics. Algunes respostes rebudes són molt “il·lustratives”.
Marcelino Iglesias, Juan José Omella, José María Aznar, José Luís Rodríguez Zapatero, Santiago Lanzuela, president del govern aragonès, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional, el mateix Papa Francesc i molts més van rebre informació de tot. Inclús Jordi Pujol, que sí es va interessar malgrat que per altres qüestions que vénen a continuació.
Ningú va moure un dit i es tapava tot el que Miguel denunciava. Arxivades o sobresegudes, d’una a una les seves denúncies acabaven igual. Que la Guàrdia Civil hagués fet una investigació i un informe incloent fotografies donant constància dels fets, no va servir de res.
Tots volien tapar-li la boca i que callés, com llegim en algunes respostes.
Va ser en aquest punt quan Miguel va decidir un altra estratègia, i llavors va començar a “moure” els documents antics que la seva família havia atresorat al llarg de segles, entre els quals hi ha 598 cartes reials.
Alguns d’aquests documents antics van ser mostrats a experts d’Aragó per fer pressió, però la resposta no va ser l’esperada. Les amenaces i el xantatge van augmentar tant, que Miguel va veure perillar la seva vida en diverses ocasions. I és que en molts documents es constata que l’art que reclama Sixena és de Lleida i que les fronteres amb l’Aragó no són on han de ser.
Milers i milers de documents del patrimoni de la família d’en Miguel reposen avui en dia en cambres cuirassades lluny de les grapes dels que exigien la seva destrucció, per què, com li deien, has de donar a Aragó tota la documentació o destruir-la. Fins i tot, molta correspon a la guerra dels segadors i el 1714, sent inèdita per als historiadors i que canviaria molt la història oficial. Aquesta és la part que va interessar a Jordi Pujol, qui volia que una fundació com la de La Caixa se’n fes càrrec. Però no va ser possible, i en Miguel va fugir, i ara viu discretament en un petit poble a Catalunya desitjant  que arribi el dia que es faci justícia i que a les restes dels darrers templers de Monsó se’ls retorni la dignitat.
Bé, per avui ho deixem aquí i en el proper article en parlarem més i fins i tot desvelarem alguns d’aquests documents, però sense oblidar que qui ens reclama “aquest retorn” són qui amaguen l’espoli i la història.
Restes de l’abocador analitzades.
Antiguitat segle XIII o XIV.
Informe de la Guàrdia Civil de les restes humanes que encara es troben a l’abocador.
Un parell de mostres del fons documental:
Llibre de registres de la Confraria del Corpus Christi
del 1500
Una carta de Carles I.
Una de les entrevistes fetes a Miguel, on revela que volien que els ajudés a reclamar contra Catalunya, doncs la consigna era amagar o destruir tots els documents “catalans” de la Franja o que fessin esment a la catalanitat d’aquells pobles. Una curiositat és la carta que un personatge adreça, des de Saragossa als seus parents de la Franja en què diu: “Quan torni d’Espanya us vindré a veure”.
Jordi Matilló
Escriptor, membre i col·laborador de l’Associació Vibrant

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.