Ensenyament: un caos ben organitzat

Antoni Dalmases
FONT:
http://www.nuvol.com/noticies/ensenyament-un-caos-ben-organitzat/

Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària,  respon críticament al text publicat a Núvol titulat “Què i com hem d’ensenyar a les aules al segle XXI?”

Ignoro les conclusions, aportacions teòriques, judicis intel·lectuals, propostes i fins les possibles queixes que molt probablement es van produir en el Simposi del 2009 sobre l’ensenyament de la llengua i literatura. I demano perdó pel fet de no tenir-les en compte, malgrat el possible respecte deuen merèixer. Però és que, per dir-ho de pressa i sincerament, no m’interessen gens ni mica.

Disculpin que sigui barroer –sóc de Sabadell, poble d’estar per casa, com deia el meu conciutadàPere Quart-, però el que a mi m’hauria interessat i probablement m’hagués portat a aplaudir amb alegria imparable, hauria estat que, d’aleshores ençà, s’hagués produït algun resultat tangible, real, comprovable, positiu per part dels qui manen, que un servidor i els meus companys i –nyes haguessin pogut posar en pràctica en la tasca docent diària d’ensenyar llengua i literatura catalanes als instituts del país. Per això, si dic que no m’interessen gota les teories allí de ben segur magistralment exposades, és perquè la seva incidència en la realitat ha estat nul·la, absolutament nul·la, cosa que les fa lamentablement patètiques.

I demano disculpes per aquests judicis tan poc cortesos, també, als curadors de les actes que ara, tres anys després, les han posat a la llum, deixant-los ben clar que no els tinc cap animadversació, al contrari: si més no han gosat fer pública una qüestió que ja semblava oblidada, superada, liquidada per les autoritats. Unes autoritats, també és cert, que no en faran cap cas, ni de mi, ni d’ells, la qual cosa ens fa, si més no, col·legues i companys en el menyspreu.

Es tracta, sembla ser, en les esmentades actes, de respondre la pregunta “Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle XXI?”, una pregunta, em disculpo de nou, ridícula que només pot ser plantejada per algú que no ha trepitjat una aula de debò en els darrers vint anys, comptant que aquest sigui, aproximadament, el temps que fa que avança, implacable, el càncer que va començar dient-seLOGSE i que després, amb els diversos governs que s’han anat tornant per administrar el desgavell, ha canviat de nom (LOCE, Pacte Nacional -!!??- d’Educació, LEC, etc.).

I dic que la pregunta és del gènere epicè perquè tothom qui hi treballi i tingui una certa capacitat mental sap perfectament la resposta: “Hem d’ensenyar de manera lúdica i la menor quantitat de cultura possible”. Aquesta és una resposta senzilla, entendora i absolutament exacta, que només negaran els escamots de psicodemagogs que es guanyen la vida fent jocs de mans per encàrrec dels polítics de tots (he escrit TOTS) els partits del Parlament (!!!???) de Catalunya, amb la preclara intenció d’anorrear la cultura i, especialment, la cultura escrita en català.

Si no és així, algú hauria de poder explicar per quins motius “patriòtics” els especialistes i els successius Consellers i –eres d’Ensenyament (que a vegades s’han dit d’Educació i a vegades d’Ensenyament, donant mostres de la seva inestable coherència mental), per què, deia, han decidit anar escapçant els coneixements que els nostres estudiants han d’adquirir en qüestions de llengua i literatura catalanes, després –oh i tant!- d’omplir-se la boca de la defensa de la llengua i de la cultura del país, que no saben què és (ni la llengua, ni la cultura); el país es pensen que és la granja que els dóna manutenció.

I si dic tot això és perquè l’odi a la cultura del país es demostra clarament d’ençà que, en temps del govern Pujol, per exemple, s’eliminà del Batxillerat l’estudi de la Història de la Llengua, una part de la matèria amb la qual es desautoritzava el secessionisme lingüístic i s’argumentava a favor de la unitat. Traient-lo dels programes s’ha fomentat la perversa discussió que, alerta!, cohesiona els “nostres” i ens permet tenir uns enemics que surten de tant en tant del barret de copa alta i fan bons els “defensors” només de boca i en aparença. I així, fins avui.

Per cert: ¿on eren els intel·lectuals, les institucions patriòtiques, culturals i científiques, quan es produïa aquesta barrabassada que els interessats vam denuciar amb ben poc ressò?

També podria posar d’exemple la liquidació absoluta de les assignautres de literatura, que els manaies – Pujals, Gil, Cid, Maragall, Rigau- i els seus gossos d’atura pedagògics, sota la falsa pretensió de “motivar” i evitar avorrir els joves del país van decidir que era molt més “diver”, “guai”, “progre” i pedagògic fer que els estudiants catalans acabessin els estudis de secundària sense saber qui eren i què van fer gent com March, Carner, Riba, Espriu, Villalonga, Calders i un infinit etcètera. Sí, se’m dirà que hi ha una assignatura de literatura per als alumnes que trien fer el “batxillerat lingüístic” (una altra broma!). Però en dir això, s’estarà admetent que cap alumne universitari d’altres especialitats ha de saber-ne res, dels nostres poetes, novel·listes, dramaturgs i pensadors… Si algú em demostra que un metge, un enginyer, un fuster o un conductor no ha de tenir dret a entendre un poema o a sentir el goig de valorar una novel·la o un text clàssic, és que els manaies són més malvats que burros (o totes dues coses).

Però tampoc cap agrupació d’ensenyament superior, cap acadèmia ni autoritat del país va moure un dit per carregar contra aquesta flagrant bestiesa. Devien estar ocupats en investigacions serioses i profundes. O preparant-se per aplaudir la nova recent iniciativa: posar a l’ESO una assignatura amb el nom d’ “Emprenenduria”. Els qualificatius que penso em podrien dur a presidi…

I, per acabar, el darrer exemple. Executats els dos anteriors, en temps de l’ínclit Conseller Maragall, àlies l’Informàtic, amb el vot favorable de toooots (he dit tots) els grups parlamentaris es va acordar reduir de 3 hores setmanals a 2 l’estudi de la llengua catalana al batxillerat (a l’anglès se n’hi dediquen 3, of course!),  per “crear” una nova assignatura-“maria” apassionant, anomenada “Ciències per al Món Contemporani” que, aquesta sí!, estudien obligatòriament tots els alumnes de tots els batxillerats. No cal saber res de Guimerà, val més desconèixer Salvat o Martorell, iMaragall és patrimoni exclusiu de la família. Però saber com funciona l’epigenètica, la classificació dels polímers o les previsions sobre volcans i terratrèmols (i no m’ho estic pas inventant!) és absolutament primordial, com tothom sap, per a tot estudiant, ja que contribueix a formar-lo humanament, com a ciutadà i, sobretot, a clarificar la funció i el camí vital dels joves en formació.

I això fet, naturalment, amb els vots a favor dels parlamentaris i el silenci indiferent dels ciutadans, a qui sembla que tant se’ls en dóna, i que només treuen la bandera i l’idioma a passejar en ocasions que s’ho valguin.

He posat només tres exemples dels molts disbarats perpetrats pels cervells preclars de la Genialitat (sic) de Catalunya, que han contribuït no poc a desprestigiar i marginar la nostra matèria als instituts, fins al punt que són ben pocs – encara n’hi ha!- els qui opten per cursar Filologia Catalana, després del batxillerat, induïts per la pregunta de moda: de què serveix?

I posar-se a explicar, en el món d’avui i amb el menyspreu a la cultura que han mostrat tots els responsables de l’ensenyament catalans, que saber i comprendre textos és estimar el país, fa una mica de por (“¿Lo cuálo?”, poden preguntar-te…)

Per què ho han fet, tot això?

Tothom pot tenir les seves teories i jo tinc les meves, diverses, però no contradictòries, que seria massa llarg i abusiu exposar. Les resumiré dient que els polítics i els pedagogs deuen tenir uns records terrorífics de quan eren alumnes i per això no saben escriure ni llegir (jo voldria fer un dictat senzillet a unes quantes senyories i podríem riure!). També és perquè el prestigi de tot el que es diu “ciència” obnubila fàcilment els analfabets (“Ciències de l’Educació” és un acudit que el costum fa passar desapercebut). I finalment perquè les humanitats fomenten l’esperit crític, i no els convenen gens ni mica, ciutadans que pensin! ¿Com es guanyarien la vida, aquesta caterva d’ases que han sortit de la universitat –i els que ni hi han anat!- fent faltes d’ortografia i confonent noms propis de la cultura i la literatura universal? (I de les faltes en guardo proves). Només cal sentir-los parlar, per saber que només llegexien resums de premsa malgirbats i encara amb certa dificultat).

Resumint i acabant: han volgut un país així, doncs ara el tenen així. I a nosaltres, els professorets de secundària, ens paguen –cada vegada menys!- perquè guardem els adolescents que al carrer  serien perillosos. És tot el que els interessa, dels instituts: que no s’hi mogui soroll i que surti barateta, la guarderia. Això i que s’acabi el fracàs escolar, una fita que estan a punt d’aconseguir, perquè si es fan proves vergonyoses –passades, a vegades per examinadors que fan faltes d’ortografia i de sintaxi!- que els mateixos alumnes d’ESO troben aberrants, l’èxit està assegurat.

Mentrestant, doncs, nosaltres, contractats fa uns anys per fer la feina que sabíem fer, per tractar dels temes que estimàvem, per contribuir a fer avançar la llengua i la cultura del país que estimàvem, hem estat relegats a simples vigilants. Ens paguen per això.

És per tots aquests motius i altres, que la pregunta del “com” i el “què” ensenyar pot semblar, fins i tot, un escarni, per més bona fe que hi posi l’interrogador. I disculpeu la vehemència, però han estat jugant amb la meva feina i la meva dedicació, que he procurat de fer amb tot l’entusiasme possible. Fins quan tindré humor i empenta per fer-ho, ja no ho sé. Potser acabin ells abans amb la nostra llengua i la nostra literatura i ja no em calgui.

L'escriptor Pere Calders.

Ensenyament: un caos ben organitzat