Sé qui és el meu enemic. Conversa a Sarajevo

Arribo tard a casa, cansat i trist i amb un pes de derrota que em fa un nus a la gola. No sé ben bé perquè ni tinc esma d’esbrinar-ho.

Obro el twitter, el facebook, el bloc i miro com ha anat la feina del dia. He publicat en un dels blocs el manifest La cultura no és un luxe, i comprovo com molta gent la visitat. Tot i això encara m’entra més tristor. M’omplo de vergonya per habitar un país ocupat per una gent ufana i superba que no estima la cultura. Ni la meva pròpia ni cap altra.

I em ve al cap Bòsnia, les amistats, les emocions a flor de pell i un parell de realitats que em van impressionar des del moment en què vaig trepitjar per primer cop aquella terra antiga, culta, alegre i intel·ligent.

Em va afectar el saber que els primers objectius militars que avançaven el combat per netejar ètnicament una població eren, per exemple, la biblioteca, cas d’haver-ni, l’escola i l’edifici dedicat al culte religiós, normalment les mesquites, ja que els alts minarets facilitaven la punteria a l’artilleria txètnic.

L’altra fet que em va commoure va ser la resposta que les autoritats bosnianes, les fidels al govern legítim de Bòsnia i Hercegovina, s’entén, ja fossin aquestes croates, sèrbies o bé musulmanes, el primer que organitzaven quan aconseguien foragitar els feixistes d’una població era, en primer lloc, fer-hi arribar una línia d’autobús des de qualsevol altra part lliure del territori. A continuació el primer que reconstruïen era l’escola i la biblioteca, deixant el temple per a més endavant.

De fet, però, no vaig acabar d’entendre bé del tot els motius quasi biològics, que marcaven aquestes prioritats per la cultura i l’ensenyament fins que no vaig mantenir una llarga conversa, a Sarajevo, pels volts del Nadal de 1995. Pocs dies després de ser oberta la ruta Sierra que permetia, dos cops al dia, entrar i sortir de la ciutat assetjada.

La conversa, com un fat, tingué lloc en un teatre, el Kamerni Teatar. Dino Mustafic, un dels directors d’escena de la companyia i director també del Sarajevo Mess Festival de teatre, m’explicava que durant aquells tres anys de setge, la companyia del Kamerni Teatar, havia estrenat trenta-un espectacles. Imagineu-ne les condicions! Gana, fred, sense diners, ni calefacció a l’hivern gèlid dels països balcànics. Artistes que moriren, o van caure ferits… No obstant, el teatre seguia obert i assajant noves funcions que es representaven en una programació quasi corrent, davant un públic fidel que mai no va deixar d’assistir ni a les estrenes ni a la resta d’activitats culturals de les temporades de la 92/93 a la 95/96. Quasi 2000 funcions en tres anys i mig. Compteu; quasi a 10 funcions setmanals. Un públic que hi assistia a pesar dels bombardejos, dels franc tiradors, de passar gana o de perdre familiars i amistats en un degoteig constant. Fins i tot, a les acaballes, havent de portar-se de casa algunes cadires degut al deteriorament pels bombardejos. És clar que no tot era teatre; hi va haver concerts de música clàssica, tradicional, rock… presentacions de llibres, cine fòrum, exposicions i esdeveniments artístics diversos, convertint tot l’edifici del Kamerni, en un centre cultural per a tota la ciutat, i a ple rendiment.

Meravellat li vaig preguntar a Dino com era possible; com era possible no sucumbir a la por, a la misèria a la desesperació….

La resposta em va quedar enregistrada per sempre més i mai, mai més, ningú no ha pogut enganyar-me. Simplement em va dir: “amic meu quan tens la mort tant  a prop, quan veus que la teva ciutat, els teus valors, coneixements, allò que estimes, va essent destruït dia rere dia; tot i la gana, la manca de mínims de confortabilitat i la destrucció, és fa imprescindible poder alimentar l’esperit i mostrar-te als altres encara que només sigui per afirmar que segueixes viu. I d’això se’n diu cultura, i es fa tant imprescindible com l’ajut humanitari per alimentar l’esperit i no morir d’inanició”.

Ve a tomb la tristesa, en comprovar que al nostre país, l’enemic ens vol fer creure que la cultura és un luxe. No em deixaré enganyar, i a l'inrevés de Göering quan deia que en sentir la paraula “cultura” desenfundava el revòlver, sé, i ho sé amb certesa, que quan m’impedeixen l’accés a la cultura, a la comunicació o a la lliure expressió amb la resta d’éssers humans, és aquell el revòlver que m’encanona I qui en fa ús és el meu enemic. Ho va ser a Bòsnia i ara m’apunta a mi i al meu poble.

Sé qui és el meu enemic. Conversa a Sarajevo