traducció - translate - traducción

22.7.12

Sé qui és el meu enemic. Conversa a Sarajevo

Lilijan Arribo tard a casa, cansat i trist i amb un pes de derrota que em fa un nus a la gola. No sé ben bé perquè ni tinc esma d’esbrinar-ho.
Obro el twitter, el facebook, el bloc i miro com ha anat la feina del dia. He publicat en un dels blocs el manifest La cultura no és un luxe, i comprovo com molta gent la visitat. Tot i això encara m’entra més tristor. M’omplo de vergonya per habitar un país ocupat per una gent ufana i superba que no estima la cultura. Ni la meva pròpia ni cap altra.
I em ve al cap Bòsnia, les amistats, les emocions a flor de pell i un parell de realitats que em van impressionar des del moment en què vaig trepitjar per primer cop aquella terra antiga, culta, alegre i intel·ligent.
Em va afectar el saber que els primers objectius militars que avançaven el combat per netejar ètnicament una població eren, per exemple, la biblioteca, cas d’haver-ni, l’escola i l’edifici dedicat al culte religiós, normalment les mesquites, ja que els alts minarets facilitaven la punteria a l’artilleria txètnic.
L’altra fet que em va commoure va ser la resposta que les autoritats bosnianes, les fidels al govern legítim de Bòsnia i Hercegovina, s’entén, ja fossin aquestes croates, sèrbies o bé musulmanes, el primer que organitzaven quan aconseguien foragitar els feixistes d’una població era, en primer lloc, fer-hi arribar una línia d’autobús des de qualsevol altra part lliure del territori. A continuació el primer que reconstruïen era l’escola i la biblioteca, deixant el temple per a més endavant.
De fet, però, no vaig acabar d’entendre bé del tot els motius quasi biològics, que marcaven aquestes prioritats per la cultura i l’ensenyament fins que no vaig mantenir una llarga conversa, a Sarajevo, pels volts del Nadal de 1995. Pocs dies després de ser oberta la ruta Sierra que permetia, dos cops al dia, entrar i sortir de la ciutat assetjada.
La conversa, com un fat, tingué lloc en un teatre, el Kamerni Teatar. Dino Mustafic, un dels directors d’escena de la companyia i director també del Sarajevo Mess Festival de teatre, m’explicava que durant aquells tres anys de setge, la companyia del Kamerni Teatar, havia estrenat trenta-un espectacles. Imagineu-ne les condicions! Gana, fred, sense diners, ni calefacció a l’hivern gèlid dels països balcànics. Artistes que moriren, o van caure ferits… No obstant, el teatre seguia obert i assajant noves funcions que es representaven en una programació quasi corrent, davant un públic fidel que mai no va deixar d’assistir ni a les estrenes ni a la resta d’activitats culturals de les temporades de la 92/93 a la 95/96. Quasi 2000 funcions en tres anys i mig. Compteu; quasi a 10 funcions setmanals. Un públic que hi assistia a pesar dels bombardejos, dels franc tiradors, de passar gana o de perdre familiars i amistats en un degoteig constant. Fins i tot, a les acaballes, havent de portar-se de casa algunes cadires degut al deteriorament pels bombardejos. És clar que no tot era teatre; hi va haver concerts de música clàssica, tradicional, rock… presentacions de llibres, cine fòrum, exposicions i esdeveniments artístics diversos, convertint tot l’edifici del Kamerni, en un centre cultural per a tota la ciutat, i a ple rendiment.
Meravellat li vaig preguntar a Dino com era possible; com era possible no sucumbir a la por, a la misèria a la desesperació….
La resposta em va quedar enregistrada per sempre més i mai, mai més, ningú no ha pogut enganyar-me. Simplement em va dir: “amic meu quan tens la mort tant  a prop, quan veus que la teva ciutat, els teus valors, coneixements, allò que estimes, va essent destruït dia rere dia; tot i la gana, la manca de mínims de confortabilitat i la destrucció, és fa imprescindible poder alimentar l’esperit i mostrar-te als altres encara que només sigui per afirmar que segueixes viu. I d’això se’n diu cultura, i es fa tant imprescindible com l’ajut humanitari per alimentar l’esperit i no morir d’inanició”.
Ve a tomb la tristesa, en comprovar que al nostre país, l’enemic ens vol fer creure que la cultura és un luxe. No em deixaré enganyar, i a l'inrevés de Göering quan deia que en sentir la paraula “cultura” desenfundava el revòlver, sé, i ho sé amb certesa, que quan m’impedeixen l’accés a la cultura, a la comunicació o a la lliure expressió amb la resta d’éssers humans, és aquell el revòlver que m’encanona I qui en fa ús és el meu enemic. Ho va ser a Bòsnia i ara m’apunta a mi i al meu poble.

Share/Bookmark

3 comentaris :

Anònim ha dit...

Fantàstica crònica, Quico! Una abraçada! Pere Sagristà-Ollé

Boladevidre ha dit...

Gràcies pel comentari Pere. A vegades, només a vegades, la realitat s'imposa als conceptes abstractes. La veritat és que recordo bé cada segón d'aquella conversa, com si fos una revelació, cosa que probablement va ser.

Jacme ha dit...

lo problèma es que 'España' es vestida en costuma liberal e aiçò de la cultura lor sembla inutile, coma als liberals del Canadà de uèi ; es quora es vestida la meteissa 'España' de socialisme que podèm verificar qu'es lo meteis, contra Catalonha.