«Per exterminar un poble no cal pas matar cada un dels seus membres, n'hi ha prou de destruir-ne la capacitat d'autoestima; n'hi ha prou de fer que la comunitat que el constitueix s'arribi a convèncer que la seva cultura és inútil.» (Johnny Deep)
Si Espanya hagués estat un país més democràtic, si no hagués estat un país tan jacobí, tan endarrerit econòmicament, socialment i culturalment, segurament ens sentiríem més espanyols. […] Catalunya té justificacions pròpies suficients per reclamar un grau elevat de sobirania. Però té, a més, una raó important: la sobirania espanyola imposada no ha compensat cap dels inconvenients de la manca de sobirania catalana. Si Espanya ens hagués donat una educació com la francesa, una cultura com la italiana, una democràcia com l'anglesa, segurament les reivindicacions catalanes tindrien menys veu perquè estarien compensades per una dependència que hauria funcionat millor.
En un altre Estat ens hi hauríem trobat millor i, per tant, seríem menys nacionalistes catalans, vull dir que donem més importància a la realitat i a les necessitats socials actuals que a les identitats purament històriques. Em sembla que les identitats històriques són importants pel tema de la llengua, de la tradició, de la història, dels costums i altres problemes que existeixen, però el problema més important és la possibilitat que els catalans puguem viure en millors condicions culturals, socials, econòmiques, sanitàries, etc, perquè tenim la certesa que sense pertànyer a l'Estat espanyol guanyarem tots aquests
avantatges.
avantatges.
[…]
(Però) … suposant que ens hi volguessin i ens estimessin, tampoc estaríem disposats a integrar-nos a Espanya. Perquè Espanya no ens agrada. Cal insistir-hi: no ens agrada ni el PP, ni el PSOE, ni IU; (...) No ens agraden els jutges de l'Audiència Nacional; no ens agraden la majoria de programes de televisió -pública o privada- endegats a Madrid; no ens agrada la sarsuela; no ens agrada el batibull del Teatro Real; no ens agraden les antigalles pictòriques a l'estil d'Antoñito López; no ens agrada la monarquia que va jurar fidelitat als principios del Movimento; no ens agrada el sectarisme dels pressupostos de l'Estat; no ens agraden els poders eclesiàstics que dominen el país; no ens agrada la pudor de resclosit de les revifalles del 98; no ens agrada el nacionalisme espanyol; no ens agrada aquell monument al dictador dalt del cavall que els madrilenys encara suporten davant dels Nous Ministeris; no ens agrada el to ravaler del Real Madrid; no ens agrada que ens segrestin a Salamanca els documents històrics ni que s'emportin els nostres tresors artístics, espoliant el Museu Dalí, el Museu Picasso i la Fundació Miró; no ens agrada el Valle de los Caídos ni l'Escorial; no ens agrada que ens imposin programes escolars quan Catalunya ha estat durant un segle l'avantguarda de la modernitat pedagògica en contra de la desferra ideològica, catòlica i aristocràtica, de l'ensenyament espanyol; no ens agrada que en aquest negoci de la Unidad de Destino hi haguem de contribuir amb un pagament anual d'un bilió i mig de pessetes; no ens agrada que vulguin mutilar la nostra llengua i que, a més, ens titllin de polacos, garrepes i fills de mala mare. (Conversa amb Oriol Bohigas)
(Extret de Jo no sóc espanyol, llibre de Víctor Alexandre amb pròleg de Til Stegmann, a partir de converses mantingudes l’any 1998 i 1999 amb Salvador Cardús, Eliseu Climent, Alfons Quintà, Antoni Deig, Josep M. Solé i Sabaté, Enric Masip, Alfred Rodríguez Picó, Joel Joan, Francesc Bellmunt, Lluís Llach, Maria Antònia Oliver, Toni Soler, Lluís Gavaldà, Núria Cadenas, Isabel-Clara Simó, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Joan Rendé, Narcís Comadira, Oriol Bohigas i Joan Brossa.)
Publicat per Proa debat, Primera edició: setembre del 1999
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada