El primer efecte positiu de l'aprovació de la proposta de pacte fiscal no s'ha fet esperar ni vint-i-quatre hores. El senyor ministre dels espanyols Cristóbal Montoro va mossegar l'ham i ens va etzibar una d'aquelles demostracions de prepotència i menyspreu imperials que són una màquina de fabricar independentistes a cabassats. Ja es veu a venir que això serà el pa de cada dia fins al setembre. Un crescendo d'intensitat verbal (ei, que tampoc cal arribar a dir “macarra” a cap legítim representant del poble dels espanyols) fins que els nostres veïns hagin expel·lit tot el fel i tota la víscera per la boca per acabar de convèncer a cops de realitat tots aquells catalans que encara dubten que l'únic que pretén l'Estat espanyol és humiliar-nos com a país.
En aquest més que probable clima de virulència verbal és important que des de Catalunya hi hagi fermesa en les paraules però elegància en el to. Amb el ruixat de provocacions que ens baixarà seria comprensible que a més d'un compatriota se li escalfés la boca. Comprensible però estratègicament poc intel·ligent. Cal mostrar al món que en aquest conflicte els seriosos, els responsables, els assenyats, som els catalans. No n'hi ha prou que efectivament sigui així, que tinguem la raó de la nostra banda, sinó que hem de contraposar serenitat catalana a la disbauxa espanyola. Costarà, perquè Espanya ja ha posat en marxa la maquinària per desacreditar els catalans i haurem de sentir-nos-en a dir de l'alçada d'un campanar. Paciència. La partida serà més curta del que ens pensem, però la guanyarà no pas qui demostri més força, sinó més habilitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada