ISABEL-CLARA SIMÓ ESCRIPTORA
Escriptora, periodista i articulista a qui agrada escriure de manera clara i directa. Va néixer el 1943 a Alcoi. No té un no per a ningú i això la porta a una frenètica activitat amb plataformes, actes i conferències, convidada per partits i moviments per la independència. Escriu cada setmana a El Punt Avui
“Hi som més a prop del que creiem”
a prop “Serem independents, no sé si d'aquí a uns mesos o d'aquí a pocs anys, però aviat”
“Caldrà un equip d'homes i dones que sàpiguen trobar aliats a Europa i alhora apaivagar les cagarrines que hi haurà a casa nostra”
La setmana passada a Lleida Joan Rocamora, detingut en l'operació Garzón el 1992, la va citar com una de les persones gràcies a les quals, quan ja ningú no pensava en els represaliats, va poder sortir de la presó.
Se'n recorda?
És veritat que vaig fer algun article. Però el valor el van tenir ells. Allò va ser brutal. Em va indignar la bona imatge exterior que dóna el jutge Baltasar Garzón, quan l'operació era claríssima: com que es va xiular la monarquia espanyola en la inauguració de l'estadi, van decidir netejar els carrers d'independentistes. A aquesta hipocresia repugnant el jutge Garzón s'hi va sumar de ple i va llançar a tort i a dret acusacions de terrorisme, quan la llei espanyola sobre terrorisme és una de les més bèsties que existeixen en el món i facilita que hi hagi tortures. Però al final hem guanyat nosaltres.
Per què?
Vint any després, la xiulada a la família reial en un partit de futbol és cent vegades més gran i el fotogènic jutge Garzón ja no surt per la tele. Hem guanyat nosaltres. A costa d'uns torturats, però.
És optimista?
Completament. En els propers anys serem independents. No sé si serà d'aquí a pocs mesos o d'aquí a pocs anys, però és a curt termini. La cosa està molt madura. Més del que pensem. L'última enquesta ha donat un 51% de gent que gosa dir que votarà independència. I el tema està sobre la taula. Fins i tot l'Alícia Sánchez-Camacho o la Rosa Díez en parlen cada dia. Una altra prova són les amenaces. Ens diuen que no serem a la Unió Europea i que depenem del comerç amb Espanya. Mentida. Mai no ha passat a Europa que un estat independitzat no entri a la UE. I ja n'hi ha hagut unes quantes, d'independències. I de comerç, en seguirem fent, amb tothom. Que no ens vinguin amb romanços.
Per què ha crescut tant?
Jo diria que va començar quan uns pocs economistes catalans, com Ramon Tremosa, Xavier Roig i aquesta gent, van començar a publicar sobre l'espoli fiscal. Perquè no ho sabíem, i de sobte tots vam veure la dimensió del desastre.
Com creu que serà el procés?
Serà complicat. Serà desagradable. Ens insultaran, ens diran talibans, però finalment acabaran dient: si volen marxar, que se'n vagin. Si tot això ho aguantem, serem lliures. Perquè som tan pusil·lànimes que qualsevol cosa que ens diguin ens provoca molta tristesa i ens agafa un gran sentiment de culpa, com a tots els perdedors. Em fa molta ràbia dir-ho, però necessitem, no un líder, sinó un equip de lideratge. És a dir, persones amb prou personalitat per poder dialogar amb Europa per trobar aliats, i capaços d'apaivagar les angúnies, les pors i les cagarrines que hi haurà a casa nostra.
I el País Valencià i les Illes?
Si Catalunya es fa independent i veuen que és més barat viure a Catalunya que fora de Catalunya, els altres diran: i nosaltres per què no? I al País Valencià, on han tingut durant molts anys el govern més corrupte de tota la superfície terrestre, segurament es despertaran del somni del diner fàcil, que ja és tan desesperant ara òbviament, i allà hi passaran coses molt espectaculars. Les Illes les conec menys, però la ràbia que han provocat els atacs a la llengua em dóna l'esperança que vindran a continuació.
FONT:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada