Publicat en la
revista digital NÚVOL
dimecres 10 de setermbre del 2014
/ 10.09.2014
Albert Branchadell (Barcelona, 1964) és sociolingüista i director del Postgrau de Correcció de la UAB. Branchadell s’ha singularitzat per la seva independència de criteri i la seva lucidesa expositiva a l’hora d’abordar temes tan espinosos com la cooficialitat de les llengües i els drets lingüístics. Parlem amb ell del futur de la llengua catalana, i de les sortides dels professionals de la llengua.
Albert Branchadell
Aquest estiu Núvol va acollir un debat intens sobre l’estat del català als mitjans de comunicació. Tot va partir d’un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges, en què feia un diagnosi catastròfic del català que ara s’escriu i es parla als mitjans. Oriol Ponsatí-Morlà va contestar amb contundència. On et situaries tu en aquest debat? Com ho veus?
En primer lloc gràcies per l’entrevista i felicitats per l’èxit incontestable de la vostra publicació. D’una manera sintètica (amb molts matisos que no podré fer) diria quatre coses: a) tinc la impressió que a Catalunya aquests debats són periòdics; b) la degeneració de què es parla no sempre es correspon amb una degeneració real (en tot cas, el concepte de degeneració és relatiu, i sincerament no veig que el català dels inicis del segle XXI sigui clarament pitjor que el de quan jo era jove, i estic segur que és infinitament millor que el català prefabrià); c) aquests debats no són específics del català sinó que afecten llengües suposadament normals (busqueu els treballs de Marie Maegaard sobre la degeneració del danès, per posar un exemple); i d) en general no són gaire productius, en el sentit que no es veu quines actuacions es poden emprendre de manera realista per redreçar la suposada degeneració. La prova és que passat un temps del debat n es produeix el debat n+1 en uns termes molt semblants.
Salvador Oliva va intervenir al debat amb un article titulat Jo acuso!, en què acusava els polítics del desastre lingüístic. Oliva deia que no s’havien designat persones capaces en llocs de decisió important, com per exemple a TV3. Creus que la responsabilitat d’aquesta degeneració de la llengua és política o és de tots els parlants?
La pregunta pressuposa que la degeneració de la llengua és un fet i, com deia, no tinc clar que ho sigui tant. Em sembla que els problemes del català o de qualsevol altra llengua no es poden atribuir mai a una persona o persones concretes sinó en tot cas al conjunt d’actors lingüístics i també al rerefons històric i cultural.
Creus que el veïnatge del castellà afebleix el català o el manté en una tensió que l’obliga a mantenir una certa musculatura? El català seria més fort en un estat independent?
El veïnatge de llengües més petites amb llengües més grans (sobretot si són de la mateixa família lingüística) és una realitat que condiciona el desenvolupament de les llengües més petites però no el perjudica necessàriament. Ajuda a desenvolupar la musculatura, certament, però estirant una mica la metàfora diria que no exigeix inevitablement la pràctica del culturisme, que personalment considero perjudicial per a la salut. En un estat independent, el català podria ser més fort o més feble; la independència per se no dóna fortalesa.
En el teu llibre La hipòtesi de la independència, publicat a Empúries ara fa quasi 15 anys al.legaves que la independència de Catalunya podria afectar el sistema d’immersió lingüística perquè en una Catalunya independent els castellanoparlants podrien reclamar, com a minoria lingüística, una certa protecció a l’escola. Aquella visió teva va ser criticada en aquell moment. Creus que la teva visió és vigent després de tots aquests anys?
Si hagués d’escriure el llibre ara explicaria les coses d’una manera diferent. Com deia suara (homenatge a Garolera), la independència tota sola no garanteix res. Bielorrússia és independent i el bielorús a la Bielorússia independent, en gairebé tots els sentits, es troba pitjor que el català a l’Espanya de les autonomies. Pel que fa a la qüestió de l’ensenyament jo em basava en el credo independentista del moment segons el qual el castellà no seria oficial de l’estat català independent. En aquest escenari, el castellà seria una llengua regional o minoritària i com a tal quedaria protegit per la Carta Europea (que sens dubte la Catalunya independent ratificaria). Entre altres coses, la Carta preveu que els estats dispensin tot l’ensenyament en llengua regional a les famílies que ho sol·licitin. Aleshores es donaria la paradoxa que en l’estat català independent tindríem escoles on l’ensenyament es dispensaria en castellà, cosa que no passa (fins ara) a la Catalunya autonòmica. Però el credo independentista ha canviat des que Junqueras va anunciar que el castellà seguiria essent oficial a la República catalana. Com a llengua oficial no quedaria cobert per la Carta…
Creus que la independència seria suficient per garantir la supervivència de a llengua? Podria acabar sent oficial i residual. De què depèn principalment la continuïtat de la llengua? La llengua catalana té un repte polític al davant, però potser encara és més gran el repte demogràfic.
Jo diria que la independència no és suficient però tampoc necessària. A les Illes Åland, per posar un exemple, el suec es manté en plena forma sense que l’arxipèlag sigui un estat independent (forma part de Finlàndia). I repeteixo el que deia de Bielorússia, que no és un cas únic. No diré que sigui residual, però en alguns respectes el català té més bona salut a la Catalunya autonòmica que no pas a l’Andorra independent.
Tu ets director del Postgrau de Correcció i Assessorament Lingüístic. Com podem compatibilitzar la correcció amb la voluntat d’estendre al màxim l’ús de la llengua. La segona voluntat sovint demana fer concessions pel que fa a la correcció. Com hem de negociar aquesta tensió?
Amb tots els respectes, crec que la suposada tensió entre la correcció i la voluntat d’estendre l’ús de la llengua és menys gran del que sembla. La tensió, en tot cas, es donaria entre un model de llengua molt allunyat de les pràctiques reals i aquesta voluntat d’estendre l’ús, però d’ençà de la polèmicaheavy-light (i jo diria que per sort) el conjunt d’actors lingüístics amb influència han descartat aquest model allunyat de les pràctiques reals. Per posar només l’exemple de la premsa escrita, crec que hi ha un fil de continuïtat entre el “veterà” Ricard Fité, un dels ideòlegs del català light, actualment responsable de l’edició en català d’El Periódico, i el “jove” Albert Pla, responsable lingüístic de l’Ara.
Els pronoms febles són trepitjats i maltractats sistemàticament. Creus que la normativa de Fabra en aquest sentit demanarà a curt termini una revisió o simplificació? O simplement desapareixeran de manera natural… fins a la seva extinció definitiva?
Veig que l’entrevistador és propens a fer afirmacions sense una base empírica evident. No crec realment que tots els pronoms siguin “trepitjats” per tothom a tot arreu del domini lingüístic. El que sí que veig és que la normativa de l’Institut s’entesta a defensar solucions allunyades de l’ús, com per exemple en el cas de la combinació de pronoms de tercera persona. No conec cap parlant culte que de manera espontània digui “la hi donaré” (la raó a l’adversari). Ja que parlem de la qüestió, m’agradaria afegir que tendeixo a creure que és preferible que els actors lingüístics pactin les normes entre ells sense necessitat d’una institució normativa oficial. Els catalans, en això, hem pecat d’espanyolistes. En comptes d’imitar el model anglès o alemany hem clonat la RAE. Fins i tot en el detall incomprensible que els membres de la Secció Filològica siguin vitalicis!
El vostre màster està orientat a futurs professionals que vulguin treballar coma correctors o caps d’estil a diaris, ràdio i televisió. Quin tipus de perfil hauria de tenir l’alumne que es planteja fer el vostre màster?
Certament el nostre postgrau és 100% professionalitzador i està pensant per a persones amb una bona base lingüística (demanem el nivell D) que vulguin treballar en empreses o institucions de l’àmbit de la correcció i de l’assessorament. Encara hi ha qui creu que per a dedicar-se a aquestes feines cal una titulació en Filologia Catalana. La realitat no va ben bé així. Històricament la majoria de les nostres alumnes no vénen de Filologia sinó de Traducció. En altres àmbits com l’ensenyament de català com a llengua estrangera passa una mica el mateix: moltes de les persones que s’hi formen i hi treballen no han estudiat mai Filologia sinó Traducció o Humanitats. Per concretar, en el màster d’aquest àmbit que teníem a la UAB (dic “teníem” perquè enguany ens hem fusionat amb la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic: busqueu “màster d’Ensenyament de Català com a Primera i Segona Llengua”) vam aconseguir que set alumnes nostres obtinguessin sengles places de professores de català en universitats estrangeres. De les set només dues tenien formació en Filologia Catalana…
Quin és el vostre plantejament curricular. Quina importància doneu als conexements teòrics? Quin pes tenen les pràctiques?
El nostre postgrau té un enfocament eminentment pràctic. Per compensar, les pràctiques professionals constitueixen un terç de la formació (10 de 30 ECTS). Però totes les assignatures tenen una orientació pràctica. La persona que treballa en correcció o assessorament ha de tenir una bona base teòrica, ha de conèixer les eines que fa servir i ha de saber argumentar les seves decisions, però la seva feina no és elucubrar (per a això ja tenim els filòlegs professionals) sinó trobar solucions als problemes que plantegen els textos.
Quin tipus de feina proposeu als alumnes un cop han d’iniciar les pràctiques? Quin percentatge d’alumnes del postgrau han trobat feina després de cursar els vostres cursos?
Les nostres pràctiques són 100% realistes. El que demanem a les empreses i institucions és que integrin les alumnes de pràctiques en els seus processos de producció habituals. Res d’exercicis prefabricats fets en un racó (o, encara pitjor, a casa), sinó encàrrecs reals amb textos reals i clients reals. Naturalment, tot plegat sempre amb la supervisió del tutor o tutora de l’empresa, que és qui es fa responsable de les feines que fan les alumnes. Pel que fa a l’ocupabilitat (com es diu en el català degenerat d’avui), no hem constituït un observatori de l’ocupació amb tots els ets i uts. Puc explicar anècdotes d’abans de la crisi de com ens prenien les alumnes de les mans (en un cas, li van proposar feina a una alumna abans fins i tot de saber com es deia). En els darrers temps la cosa ha empitjorat, però digueu-me un sector professional del qual no puguem dir el mateix. Sigui com sigui, la nostra percepció és que a l’hora de trobar feina les persones que tenen formació específica sempre passen per davant de les que només tenen una llicenciatura o un grau pelats.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada