Elle (la presse europeénne) a observé que, pendent le conflit présent, la Catalogne avait placé la questión sous son vrai point de vue: au critérium castillan, qui tient surtout à savoir mourir, la Catalogne a répondu qu’il ne s’agit pas de mourir mais bien de vivre, et qu’en conséquance, lorsqu’on est dans l’impossibilité de vaincre, on ne doit pas faire plus de sacrifices.
«LA QUESTION CATALANE»
Dans toutes les questions, quelles qu’elles soient, on trouve toujours vis-a-vis, deux façons de voir diamétralement opposés: la pensée catalane et la pensée castillane ou espangole; l’une positive et réaliste, l’autre fantaisiste et charlatanesque; l’une pleine de prévision, l’autre le comble de l’imprévision; l’une entraînée dans le courant industriel des peuples modernes, l’autre nourrie des préjugés du hidalgo accablé de dettes et enflé d’orgueil
«LA QUESTION CATALANE»
 |
| Francisco M. Tubino |
Al final del segle XIX, va continuar plantejada la qüestió concernent a la llengua catalana expressada, però, amb una cruesa mai apareguda abans. Els intel·lectuals espanyols que anteriorment manifestaven l’amor per la literatura catalana, ignoraven i amagaven la persecució política del govern que prohibia la utilització normal de la llengua catalana; fins i tot n’hi havia que la negaven d’una forma explícita. A pesar d’aquesta negació i ocultació de les prohibicions oficials del català dictades pel govern, l’Estat, sense dissimular-ho, no frenava pas en cap moment la persecució política contra l’ús del català i contra el seu caràcter del llengua oficial, sinó que continuava establint noves prohibicions a tot arreu on trobava excessiva la presència de la llengua catalana. La Restauració no fou un règim ni pitjor ni millor pel que fa a la llengua catalana, sinó igual que els que hi havia hagut anteriorment. El primer intel·lectual a negar la voluntat d’anorrear el català mitjançant les prohibicions dels borbons fou l’acadèmic Francisco M. Tubino, que després de parlar del Decret de Nova Planta i reconèixer la proclamació de la reial cèdula de 1768, afirmava que «bien valoradas estas resoluciones, no confirman el designio de suprimir el catalán, puesto que la prohibición se dirige contra el latín en la parte que forma la lengua de los curiales; y es tan infundado lo que se ha dicho sobre la interdicción absoluta del idioma regional, cuanto que en éste continuaron escribiéndose obras y romances que se imprimían con el permiso del soberano, siendo también el que usaban los maestros de primeras letras y diferentes corporaciones, cuya existencia reconocían las autoridades reales».[376] Tubino considerava que totes les disposicions contràries a la normalitat del català no «confirman el designio de suprimir el catalán», de manera que passar de tenir la llengua catalana com a única llengua oficial a prohibir-ne l’ús, no deixar editar cap llibre exclusivament en català, no ensenyar-lo a les escoles o seminaris, no admetre’l en la vida administrativa o judicial, perseguir-lo a les cúries diocesanes, no permetre’l en l’edició dels romanços de cec, ni en les obres teatrals, etc., no era indicatiu d’una voluntat anorreadora. Molt bé. Ens hauria agradat sentir-lo si ho haguessin fet al castellà. I més endavant, tornava a repetir que no era «el Gobierno con sus órdenes quien reducía el idioma provincial a tan subalterna condición, sino las leyes a que están sujetas las lenguas, en lo que tienen de organismos biológicos».[377] Si biològicament una llengua no té aire per respirar, ni territori on viure, ¿podrà subsistir? Ell sostenia que la Renaixença no era tal i negava explícitament la coerció borbònica, ja que «la restauración, por tanto, que ahora se intenta, no es en realidad lo que por aquella palabra debe entenderse; ningún poder establecido se opuso nunca al uso del catalán ni coartó su derecho a la existencia».[378] Tubino, quan escrivia el seu llibre el 1880, tenia dues mesures a mà, una per al català i una altra per al castellà. Després d’afirmar que una llengua no perd res si per llei la prohibeixen, tot seguit canviava d’opinió i denunciava que els catalans volien que el castellà «se arroje de las corporaciones populares, de los ateneos, certámenes, periódicos y hasta de la correspondencia familiar, considerándole como de habla extranjera, que no debe ocupar el alto puesto a que tiene legítimo derecho»; més endavant, sentenciava que aquestes actituds eren «dislates del particularismo exagerado». Però, ¿que no havíem quedat que les lleis que prohibeixen una llengua no en coarten l’existència? També deia que tots aquells qui volien el català oficial estaven en un error; d’altra banda, creia que «se equivocan en nuestro sentir los que, dominados del odio, quieren arrancar del organismo social de Cataluña la lengua española, porque Cataluña es España, y en la lucha por la existencia, las formas lingüísticas, provinciales o regionales, ceden ante las ventajas que las nacionales se imponen y recomiendan». El 1880, ¿Tubino considerava que posar la llengua catalana al lloc on sempre havia estat anteriorment de ser conquerits per la força de les armes es feia per odi? Però el que és més paradoxal és quan Tubino reconeixia que si «la nacionalidad catalana se hubiera conservado independiente» en aquell moment seria ben probable que «el catalán compartiría hoy con el español y el portugués, el dominio literario de la Península». El seu punt de vista és contradictori, atès que sense adonar-se’n reconeixia de forma tàcita que la mala situació social de la llengua catalana era culpa d’haver perdut la independència política i d’estar sotmesa Catalunya a la corona de Castella.
En aquesta època el concepte incongruent que tenen els intel·lectuals espanyols sobre la llengua catalana pot explicar-ne la ideologia lingüística. L’opinió de Benito Pérez Galdós, quan escriu el 1883 una carta al narrador Narcís Oller perquè deixi d’escriure en català, és significativa sobre el seu ideari, ja que de primer diu que la llengua castellana és «la lengua de las lenguas», i tot seguit afegeix: «El castellano es la lengua de los dioses.» Aquesta supèrbia no té sentit si les dues llengües són filles del llatí, filles de la mateixa mare. Després d’aquestes apologies afirma en relació amb la llengua d’Oller que no vol desafiar «las asperezas de una lengua cuyas bellezas no entiendo y cuya resurrección como lengua literaria no me explico». Afirma que, pel poc que entén, el català «no tiene construcción propia». Davant d’aquesta argumentació demana a Oller que se’n vagi cap a Madrid i deixi d’escriure en català donats els seus dots literaris tan excepcionals.[379] Amb aquests criteris presents en el Madrid d’aleshores no és estrany que els governs de la Restauració anessin fent via en la seva dèria de continuar la prohibició del català. El 1881 el govern conservador va elaborar la llei d’enjudiciament civil que d’una manera absolutament obsessiva anul·lava la validesa i l’eficàcia de qualsevol document que no estigués en castellà. Consegüentment el 1885 el «Memorial de greuges» demanava l’oficialitat de la llengua catalana i sobretot la seva despenalització als jutjats i tribunals; amb tot, tal document no solament no va tenir cap repercussió en l’àmbit de l’administració de justícia o en l’administració pública, sinó que després de presentar-lo encara hi va haver més prohibicions. Dels perjudicis que patien els catalanoparlants als jutjats se’n van fer ressò al Senat. El senador Josep Maluquer del Tirrell, en un discurs en aquesta cambra el 15 de febrer de 1889 per replicar Luis Silvela, que havia assegurat que molt pocs entenien el dret civil català, va exposar que «más difícil les es entender en aquel país los jueces y magistrados castellanos a los procesados y testigos», i explicava casos de processats catalans que per haver parlat en llengua catalana davant dels jutges havien estat condemnats injustament perquè el jutge no els havia entès.
Des del moment que cada vegada més catalans van començar a perdre la por de parlar en català en públic i a escriure documents oficials en aquesta llengua van sorgir problemes amb les autoritats dels governs civils. A Barcelona va emergir un conflicte en prohibir un míting el delegat del govern al Cercle Eqüestre previst per al dia 25 d’agost de 1895 perquè els oradors s’adreçaven als assistents en català. Arran d’aquest fet, el ministre de Governació, Fernando Cos Gayón, va disposar que s’avisés prèviament al Govern Civil dels mítings o actes públics en què es volgués parlar en català. La premsa catalana protestà contra aquesta discriminació. El 1896 s’aplicà aquesta mateixa política. El govern conservador presidit per Cánovas del Castillo va establir el 23 de maig de prohibir parlar en català en conferències telefòniques i telefonemes. Davant d’aquesta mostra de glotofàgia tan absurda i de catalanofòbia tan obsessiva, els diputats catalans varen presentar diverses queixes al govern mitjançant interpel·lacions al Congrés dels Diputats. El primer fou el diputat Joan Maluquer i Viladot el 2 de juny de 1896, atès que el ministre de la Governació, l’esmentat Fernando Cos Gayón, li havia promès solucionar-ho però no en deia res. El segon fou el diputat barceloní Cucurella, el 1899, governant de nou els conservadors i sent ministre de la Governació Eduardo Dato; Cucurella es queixava de les disposicions administratives que no deixaren fer en català cap telefonema. El president del Consell de Ministres, Silvela, el va contestar dient-li que ja ho sabia, perquè era una norma molt antiga i reconeixent-li que «es un hecho innegable que los elementos de resistencia o de perturbación que los progresos podían proporcionar a los enemigos del orden público, quedan con exceso compensados con los considerables elementos de fuerza que esos mismos progresos proporciona el Gobierno».[380] Silvela afirmà que «respecto de los dialectos que constituyen dentro de nuestra nacionalidad elementos literarios que todos aplaudimos cuando se traducen y manifiestan en esos certámenes que reciben los aplausos de las gentes y hasta los premios de los centros científicos; y sería verdaderamente incomprensible e injustificado que ni el catalán, ni el vascuence, ni otro dialecto cualquiera de los que se hablan en España estuviera excluido del uso de todos los ciudadanos cuando se trata de comunicar pensamientos, ideas, afectos de familia, etc.». I tot seguit garantia que «se reiterarán las órdenes más expresas para que se admitan, tanto procedentes de la frontera como del interior, toda clase de telegramas y telefonemas escritos en los diferentes dialectos que se hablan en España». La hipocresia de Silvela va ser que aquest compromís no es va complir, ja que l’ordre de poder fer telegrames i telefonemes en català no va aparèixer fins al juny de 1904 quan el ministre era José Sánchez Guerra. Acabada la interpel·lació de Cucurella, el diputat Leonci Soler March proposà que l’autorització del català agafés també altres camps, com ara el dels notaris, el dels jutges i en tots els actes «trascendentales de verdadera importancia para la vida de los pueblos que necesitan de la libertad de expresarse en su propio idioma». Silvela s’hi va negar; la llengua oficial era una i prou: «Muchas veces habrá visto S.S. que sirven de testigos o jurados que no conocen la lengua oficial española se sirven de intérpretes; y respecto al segundo, o sea de los documentos oficiales, no puede menos de mantenerse el uso de la lengua oficial del país, que es la castellana. (...) En cuanto a que los funcionarios públicos tengan por necesidad que saber el catalán, insisto en que no es de absoluta necesidad: en primer lugar, porque no han de faltar intérpretes y en segundo lugar, porque el catalán fácilmente se comprende por todos los españoles, porque como el catalán y castellano son lenguas hermanas que tienen raíces semejantes, y además estamos unos y otros en constante comunicación, crea S.S. que con un poco de buena fe y deseo de entenderse se llega a la perfecta inteligencia entre los que usan idiomas de raíz latina.» En aquest cas, si era tan fàcil entendre el català, ¿per què el van prohibir per parlar per telèfon? O potser aquesta estratègia servia només per no exigir el català i sí, en canvi, per exigir el castellà. Si eren iguals tots dos, s’havien d’entendre. I així fou. El diputat Carlos Groizard Coronado, de Don Benito, va dir que «un hecho muy lamentable se desprende de las manifestaciones de los Sres. Cucurella y Soler, y es que hay españoles que no saben hablar en el idioma oficial, que es el castellano». Silvela ho va reblar: «Por consiguiente, el Gobierno no se propone otra cosa que el cumplimiento de la ley, manteniendo como obligatorio el estudio de la lengua castellana en todas las escuelas, y como idioma oficial en todos los documentos y actos públicos, como asimismo en los Tribunales.»[381]
El parer més generalitzat era que calia obligar el castellà i criminalitzar el català, entenent que qui no utilitzava el castellà el menyspreava. Se’n té un exemple. El darrer dia del mes de novembre de 1895 Àngel Guimerà va fer una conferència en català a l’Ateneu Barcelonès sobre Cuba. A Madrid no va agradar gens que parlés en català i Fernando Soldevilla va escriure que Guimerà no havia de fer conferències en català atès que: «nadie menos que él, que tantos aplausos ha recibido en Madrid». Segons Soldevilla, «nadie menos que él tiene motivos para menospreciar el idioma español».[382] Si el 1715 reconeixien que els catalans «solamente hablan en su lengua», el 1895 parlar en català era «menospreciar el idioma español». Pocs mesos després, l’agost de 1896, al Congrés el diputat valencià Manuel Polo i Peyloron va demanar que la llei d’Instrucció Pública, coneguda per llei Moyano, permetés l’ensenyament del català i que com a mestres que l’havien d’ensenyar només fossin admesos els que el sabien. El va contestar el ministre conservador gallec Aureliano Linares Rivas, amb idees ben determinades i amb una doctrina política imperialista característica de la corona de Castella, des d’on sempre s’havia projectat. Primerament va dir que no podia afavorir cap idioma no castellà que «excluya el idioma patrio»; segonament, afirmà que no podia incomplir la llei «porque creo que es un mal grande para la Patria, y que es un peligro grave, encontrar una región o una parte del territorio en que los que lo habitan no puedan entenderse con las autoridades y con el resto del país». Finalment, va pronunciar la seva sentència definitiva, segons la qual havia desaparegut el «perill» dels qui no sabien castellà, amb què arrodonia la política restauracionista, l’ideal de la qual era suposar que el castellà ja es trobava a tot arreu i que no el podien fer fora d’enlloc: «Pero lo que no puedo consentir como Ministro, ni menos como español, es que esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano.» ¿Qui feia fora a qui?
Per la festa de la Mare de Déu de Setembre de 1896, a Montserrat mossèn Àngel Garriga, rector del Bruc, predicà en català en presència d’Emilio Castelar, expresident de la República que assistia a la celebració i que es va molestar. Castelar afirmà que «si ell hagués estat Govern, hauria enviat a l’orador entre dos civils a Barcelona». Soldevilla va explicar que Castelar es va enfadar perquè mossèn Garriga va dir que l’error més gran comès per Catalunya «fue el haberse unido al resto de España, añadiendo que los catalanistas sólo eran unos soñadores y que lo que hacía falta eran hombres de acción».[383] Aquest esdeveniment va tenir ressò en la premsa de Madrid. Al diari liberal El Imparcial l’escriptor i periodista Mariano de Cavia publicà un article furibund que feia referència a l’esmentada prèdica i que tractava mossèn Garriga de «orate», «energúmeno ingerto de mambí y meztizo de igorrote», «demente», «troglodita del Bruch», etc.[384]
El 1900 quan el bisbe Josep Morgades va publicar una epístola on recomanava que s’ensenyés el catecisme en català com també que s’utilitzés en la predicació, es va alçar un rebombori que va transcendir l’àmbit exclusivament eclesial i les qüestions de doctrina tradicional de l’Església catalana. Al Senat espanyol, el senador Miguel Villanueva y Gómez, del partit liberal, va interpel·lar el govern de Silvela, interpel·lació útil per conèixer la visió de la qüestió lingüística que es tenia des de l’Estat. Villanueva afirmava: «Pero hay, señores, la cuestión del idioma. ¡Ah, que grave la cuestión del idioma! Había de ser muy distinto, radicalmente distinto del castellano el idioma catalán y aún así habría que apelar a la buena fe de aquellos que discuten estas materias, para preguntarles si creen que, manteniendo la diversidad de idiomas, es posible constituir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento.»[385] Era clar. El senador Villanueva no volia l’eficàcia de la doctrina cristiana explicada en la llengua més familiar. Volia construir una nacionalitat, per formar la qual l’idioma era «el medio esencial que sirve para constituir los grandes pueblos». Silvela, en contestar les interpel·lacions, va explicar el programa lingüístic del seu govern: «Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la Lengua Castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera, como igualmente el conocimiento de aquellas ideas y nociones que contribuyen también a unir el vínculo nacional tan poderosamente como ha contribuido en nuestra historia hacerlo el vínculo sacrosanto de la religión.»[386] Eduardo Dato, ministre de la Governació en el govern Silvela, va explicitar encara més l’aplicació pràctica de la política lingüística del govern per arribar a la castellanització de Catalunya: «Es sensible que no todos los españoles conozcan el idioma nacional; pero es un hecho innegable respecto al cual no cabe hacer más que una constante propaganda encaminada a extender el conocimiento de la lengua oficial, evitando que en las Escuelas del Estado se enseñe otro idioma que el español, no permitiendo textos escritos en ningún dialecto, como libros de enseñanza, y adoptándose por las autoridades las medidas que se han adoptado al efecto, y que aplicará este Gobierno como las han aplicado todos los anteriores Gobiernos de España.»[387] Aquesta música i aquesta lletra són les mateixes que les programades al Consejo de Castilla el 1714. Ara bé, el que queda absolutament evident és que per fer la nació espanyola els calia l’ idioma nacional i per això havien d’anul·lar els catalans. L’Estat que havien configurat no era un Estat modern, era una excusa per eliminar tots aquells a qui no podien sotmetre voluntàriament. No estaven acostumats a respectar ningú, només sabien subjugar la gent per la violència, i si no era amb les armes, era a cops de codi penal. Quant a la qüestió lingüística, es pot verificar una altra realitat: tots els representants de tots els partits tenien el mateix parer. El diputat conservador Romero Robledo va dir: «Porque, es verdad, delante de una cuestión como ésta, no hay partidos, no hay mayorías, ni minorías; todos somos españoles, y facciosos los que vienen a recordar a los pueblos que hubo un tiempo en que tuvieron cierta vida independiente.»[388] Eduardo Dato pensava el mateix: «¿Hay aquí algún punto de doctrina, algún punto de programa, algún asunto en que podamos estar divididos unos y otros partidos políticos? No; aquí hay una cuestión nacional que nos afecta por igual a todos, puesto que todos somos tan amantes de la integridad de la Patria.»[389]El dia abans del debat al Senat sobre l’epístola del bisbe Morgades, el diari El Imparcial feia el comentari següent: «Ignoramos lo que dirá León XIII al conocer esta pastoral, y sobretodo las líneas subrayadas; pero los huesos de Gregorio VII y de Inocencio III deben haberse estremecido en sus tumbas. (...) Para que Dios oiga a los catalanes, tienen éstos que hablarle en catalán! Aunque sepan castellano, el catecismo si no está escrito en catalán no les sirve. Porque allí en las poblaciones del antiguo Principado, donde no se habla más que el catalán, ya se practica todo eso sin necesidad de que el prelado lo recomiende. La recomendación de éste más bien ha de servir para que se olvide el castellano donde se sabe hablar.»[390] Després de la sessió al Congrés dels Diputats del 19 de gener de 1900 sobre l’afer Morgades, el diari El Imparcial, atesa la recomanació del dit bisbe de resar en català, sostenia que el castellà «es un vínculo que afirma la unidad de España. Romper tal vínculo equivaldría a quebrantar la unidad».[391]Quan va morir el bisbe Morgades, el 8 de gener de 1901, en bona part per culpa de les campanyes de premsa i la persecució diplomàtica contra ell, Fernando Soldevilla encara va escriure: «Si como hombre se debió sentir su muerte, hay que decir con franqueza que, como español, la nación no perdió nada con que desapareciera.»
 |
| Romero Robledo |
El març de 1900 el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale, de qui el periodista Fernando Soldevilla afirmava que era una «dignísima autoridad y español enérgico y honrado que combatió por cuantos medios tuvo dicha ridícula y criminal propaganda (el programa catalanista)», va redactar una circular que obligava a l’ensenyament del castellà a les escoles basant-se en els arguments polítics següents. En primer lloc, perquè la llei hi obligava; en segon lloc, perquè per als estudis superiors calia saber castellà, «con la consecuencia lamentable de que inteligencias en que pudieran fructificar las diversas ramas del saber humano, individuos que pudieran ser útiles a la ciencia o al arte en sus múltiples manifestaciones, permanezcan sumidos en la obscuridad que prestan las tapias de la villa o de la aldea». Per aquestes raons, s’establia l’obligatorietat del catecisme en castellà i de la gramàtica de la Real Academia de la Lengua; en cas contrari, s’obriria un expedient governatiu.
El mes de juliol de 1901 Segismundo Moret, com a ministre de la Governació, en un discurs al Congrés contra l’esmena del marquès de Camps comentada més amunt, va aprofitar l’oportunitat de parlar de la llengua catalana: «Hay todavía la idea peregrina de la destrucción de la lengua madre; y ese deseo de hablar una lengua particular en cada región, noción que no tuvo nunca en la mente D. Víctor Balaguer, que introdujo los juegos florales en España; idea que ha nacido como aspiz venenoso en el caliz de las flores, y que trayendo el recuerdo de nuestra literatura provenzal y de los antiguos trovadores, ha venido veinticinco años después de su introducción en España a representar la negación precisamente de las galas de nuestra literatura y de la gloria de nuestra lengua.» L’argument polític que la llengua catalana era un aspiz venenoso que volia destruir el castellà és ben exagerat, però encara ho és més que sostingués que la llengua catalana seria la causa de la manca de comunicació i d’igualtat de sentiments: «Pidiendo el particularismo de la lengua, pidiendo que se abandone ese medio de comunicación, de civilización, de progreso, ese medio en virtud del cual todos los hijos de la misma madre podemos pensar y decirnos lo que sentimos, y se sustituya por un lenguaje en virtud del cual, no ya las ideas, pero ni aun los sentimientos, pueden comunicarse.»[394] Aquell mateix mes de juliol, al llarg d’una interpel·lació presentada per Bartomeu Robert, hi va intervenir el diputat catalanista Albert Rusiñol, president del Foment del Treball Nacional i membre de la candidatura dels «quatre presidents», el qual va provocar l’enrabiada de l’hemicicle perquè va dir que el català era un idioma. En començar el discurs confessà: «Yo, señores, es la primera vez que me atrevo a hablar en este Congreso; no soy orador, y me cuesta gran dificultad traducir de mi idioma al vuestro (Grandes protestas.— Muchos señores diputados: Aquí no hay idiomas.).» El president del govern va intervenir per dir: «¡Orden! El Sr. Rusiñol ha dicho una cosa de sentido común, a saber: que su lengua maternal es distinta de la lengua castellana; no ha podido decir, y yo no se lo hubiera consentido, que la lengua española no sea la lengua oficial.» Malgrat l’afirmació de Segismundo Moret, aquests fills no eren de la mateixa mare, ja que no es comunicaven els mateixos sentiments, tot i parlar el mateix idioma. El diputat Rusiñol, havent agafat de nou el fil del discurs, va continuar: «He dicho mi idioma, porque después de todo, el catalán es mi idioma, e ingenuamente yo he de justificar el que no sepa expresarme con la elocuencia con que otros pueden hacerlo, poseyendo mejor que yo el castellano. Sino que todo lo que viene de Cataluña os alarma de una manera inexplicable. (No. No.)»[395] Encara ara la llengua catalana els fa por i és la causa de la seva catalanofòbia.
El 1901 al Congrés dels Diputats Romero Robledo, en un debat que va derivar en una discussió sobre el catalanisme, va fer aparèixer de sobte la llengua. Robledo va criticar Silvela perquè va cedir que la llengua catalana s’utilitzés en les conferències telefòniques, els telefonemes i els telegrames, cosa que en realitat no féu: «Forman el concepto de la Patria un conjunto compuesto de la tradición, la historia, los intereses y la comunidad de la lengua. Ningún vínculo une tan estrechamente a los hombres como el del idioma. La lengua establece el comercio de las inteligencias, el trato, el cambio de los efectos y la comunidad de los esfuerzos inspirados en el bien y engrandecimiento de un País.» Va continuar dient que es pot fundar una nacionalitat amb diferents religions «porque la religión y la raza se las satisface con la igualdad ante la ley, pero la lengua no se satisface con esto. ¿Es que el jefe de los conservadores entiende en la obra de los siglos, la de la unificación del idioma que viene persiguiéndose en Cataluña y en otras provincias es una obra baladí que puede abandonarse sin consecuencias para la unidad de la Patria? ¿Será mucho que yo pida para la lengua de Cervantes, para la lengua de España y de sus Reyes, será mucho que pida lo que piden los catalanistas para el idioma catalán?» Els arguments de la seva glotofàgia van seguir: «Esto de la lengua, parece cosa insignificante, que tiene poca importancia, según lo que entonces hizo el Sr. Silvela, pero si tiene poca importancia, ¿por qué los partidarios de las Bases de Manresa, y no me atrevo a creer que lo sean hasta que hablen los Diputados de Barcelona aquí presentes, establecen en la base tercera constitucional el siguiente precepto: la lengua catalana será la única que con carácter oficial podrá usarse en Cataluña y en las relaciones de esta región con el poder Central?» Havent assegurat que els catalans volien imposar la seva llengua a tothom, es preguntà: «¿Es que la lengua no es un elemento de nacionalidad que es necesario en épocas tan tristes como las presentes guardar como un tesoro de todo atentado? ¿Y qué habéis hecho? ¿Qué hicistéis? Ya la inmolaba el Sr. Silvela allá en lo más hondo, en lo que afecta a las conciencias, pues el Obispo Morgades, el Obispo de Vich y el clero catalán, enemigo de la unidad española, haciendo más política que religión, obligan a rezar en catalán, ponen en la puerta de las iglesias anuncios en catalán, excluyen del culto, ¡Oh injusticia e iniquidad y vergüenza!, excluyen del culto a los que hablan la lengua de la madre Patria.»[396]
El 6 de març de 1902 pugen al poder els liberals amb Sagasta com a president del Consell de Ministres i el comte de Romanones com a ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. Pel novembre, Romanones fa signar un reial decret al rei pel qual obliguen tots els mestres de primària a ensenyar la doctrina cristiana en llengua castellana amb penes que poden arribar fins a la separació com a funcionari de l’inculpat. La filosofia que ha impulsat aquesta ordre està expressada en el mateix preàmbul del decret i bàsicament es fonamenta en els motius següents: primerament, perquè ho obliga la legislació vigent d’instrucció pública; segonament, perquè la llengua és «como la piel dentro de la cual viven y funcionan los músculos y huesos, nervios y venas, corazón y pulmones, voluntad e inteligencia, todo el cuerpo y también toda el alma de un pueblo». En tercer lloc, perquè si el catecisme no s’ensenya en castellà, «en el idioma de Cervantes, en aquél que nos sirvió en el Nuevo Mundo para propagar nuestra fe y nuestra civilización», en el futur no es tindran ciutadans amants de la pàtria comuna, ja que ensenyar el catecisme en una llengua diferent del castellà és «con grave daño de los altos intereses de la Patria». A conseqüència d’aquest reial decret hi ha una reacció immediata, potser perquè la política anticatalana del govern s’ha exacerbat de mala manera. Per exemple, a Lleida el govern civil ha denegat l’autorització dels estatuts de l’associació Unió Catalanista, s’han suspès les garanties constitucionals a la província de Barcelona, han estat jutjats pels militars dos joves per haver assistit als Jocs Florals de 1901, s’han detingut persones que havien portat flors al monument de Rafael de Casanova, s’han suspès els Jocs Florals de 1902..., i ara es prohibeix d’ensenyar el catecisme en català a l’escola. La repressió és despòtica. A la Universitat de Barcelona el dia 27 de novembre de 1902 hi ha aldarulls en les concentracions dels estudiants per expressar la disconformitat contra el decret de Romanones. Els estudiants envien telegrames de protesta al comte de Romanones en francès i anglès, ja que estava prohibit de fer-ho en català. A Madrid «esto fue considerado una villanía».[397] Que quedi ben entès: la villanía és escriure en francès, no pas la prohibició de la llengua catalana. Al diari El Imparcial el 28 de novembre també es queixen que els catalans utilitzin llengües de fora i publiquen: «La bandera nacional insultada, el ejército nacional escarnecido, un canto de odio feroz convertido en himno regional, el más leve pretexto adoptado cual motivo poderoso de motín o de revuelta, una juventud a quien se está educando en el aborrecimiento a España, no deben arrancar de nuestros labios la menor protesta. (...)¿No son a cada choque mayor la violencia de allá, mayor aversión allí mostrada, mayores las ofensas de allí venidas? ¡Se necesita la musa del odio para tener la inspiración de redactar en inglés y en francés los insolentes telegramas de protesta dirigidos al Gobierno español!» En la prohibició expressa d’un idioma en les comunicacions, ¿no n’hi ha, d’odi? La protesta parlamentària consisteix en una interpel·lació al Congrés dels Diputats el 29 de novembre de 1902, en què Romanones diu contundentment: «Para ser maestro no se necesita ser, ni hablar catalán, sino hablar y poseer el castellano.» La raó és molt simple. Romanones argumenta que els mestres cobren la paga de l’Estat, i per tant, es pregunta: «¿Se puede consentir que en las Escuelas de España se enseñe un idioma o dialecto que no sea el español?» El programa liberal de Romanones, el que defensa la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió, està que «en el seno de las familias, en el hogar doméstico pueden hablarse todos los idiomas o dialectos que se quiera; en la escuela del Estado, sostenida y vigilada por la acción del Estado, no se puede enseñar más que en el idioma nacional».[398] El republicà Lerroux, defensor de les llibertats i treballador de l’Estat espanyol, del qual rep subvencions de fons reservats, també hi intervé per expressar que s’ha de prohibir el català als seminaris perquè allà els capellans «aprenden en catalán, salen de allí para ocupar sus cargos en las iglesias y predican en catalán, y se entienden constantemente con sus superiores jerárquicos, aún en sus relaciones oficiales, en catalán.» Per contradir les queixes que emergeixen de tots els àmbits catalans i sobretot el missatge adreçat al rei per Joan Maragall, l’intel·lectual espanyol Ramón Menéndez Pidal publica un article al diari El Imparcial el dia 15 de desembre de 1902 titulat «Cataluña bilingüe» que tàcitament dóna suport al reial decret del comte de Romanones. S’ha de fer ressaltar aquest article en l’àmbit de la catalonofòbia, atès que l’autor era un intel·lectual molt valuós com a historiador i filòleg, i perquè, d’altra banda, hi desplega tot de mentides i sibil·linament mostra els objectius i propòsits sobre el futur de la llengua catalana. Entre les mentides afirma: «Las Cortes de la Confederación catalano-aragonesa jamás tuvieron por lengua oficial el catalán.»[399] Més endavant també suggereix que la castellanització de Catalunya era un fet d’ençà del segle XV, perquè els poetes «cansados de la disciplina erudita de una escuela amanerada, se acogieron gustosos a escribir en castellano, atraídos a un centro superior de cultura y de vida nacional fresca y exuberante»; a més, el poble català «siempre admiró y comprendió la materia poética castellana (...) por fuerza del encanto irresistible de un sentimiento artístico más elevado, y no ciertamente por la presión centralizadora. (...) ¿Cuál es mayor injusticia? Pedir a los catalanes que oficialmente se sirvan del idioma español, que tan metido en las entrañas llevan, o pretender que cada individuo quite tiempo y atención a sus quehaceres, para hacer estudios de purismo y violentos esfuerzos para descastellanizar lo que a la boca se le viene castellanizado?». La darrera falsedat que escriu és afirmar que els interessos de l’Estat «en nada cohiben los intereses de la literatura catalana». Per justificar aquesta falòrnia i com a prova de l’engalipada, diu que l’any que comença el renaixement de la llengua gràcies a Aribau coincideix amb el decret «que declaró oficial en la enseñanza el idioma español». Un cop dit això, comença a desenvolupar la seva concepció lingüística. Per començar, planifica el bilingüisme: «Los catalanistas más ensimismados pueden perfectamente conservar las cualidades superiores que les envanecen, sin dejar de ser bilingües; y así podrán fraguarse un ideal que cuadrará mejor con la noble manía que les domina, proponiéndose, no ya hablar solo catalán, que es bien poca cosa, sino, hablando catalán y español.» Pel que fa a l’ús oficial i administratiu, estableix: «Los catalanistas pueden tachar de centralismo arbitrario el uso de la lengua española en Cataluña, pero es deber de los gobernantes el mantenerla y afirmarla; ya que tan firme arraigo tiene.» Aquest arrelament no deu ser pas gaire ferm, ja que programa amb precisió la manera com s’ha d’implantar el castellà entre els catalans: «Y esto, mejor que con esfuerzos repentinos y acaso pasajeros, se debe procurar con previsiones atinadas y con la lentitud perseverante de la administración inteligente y de la instrucción pública, tarea todavía más propia de la vida de un monarca que del breve flujo y reflujo ministerial.» Des de l’intent primerenc per introduir el castellà a Catalunya obligant-lo en l’administració i en tot el sistema escolar fins a l’article de Menéndez Pidal, ja hi ha hagut set monarques, diversos regents entre reials i militars, quatre presidents de república, dictadors de tota mena, i tots han adoptat previsiones atinadas i lentitud perseverante, sense dir naturalment «l’administració intel·ligent de la instrucció pública» que l’obligació, cal recordar-ho, s’inicià legalment el 1768. Tot seguit mostra la gran hipocresia de què és capaç, la qual el delata: «El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán, debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico y elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede sumar con el preciso de la lengua nacional, sino el estudio más profundo y científico en la Universidad.» Entra en una contradicció total. Primer diu que els catalans han de ser bilingües però després afirma que no cal estudiar la llengua catalana a l’escola sinó a la universitat, com si fos un fòssil. Aquesta voluntat de fer bilingües els catalans anys a venir tindrà molt de predicament. Els castellans es pensen que han de ser monolingües i prou, però que els catalans, ells sí, han de ser bilingües. No saben que els catalans de fa temps som conscients de la necessitat de ser poliglots per viure en aquest món intercultural i tolerant.
No se sap si aquest article es va escriure per donar suport a Romanones o per impressionar el nou ministre d’Instrucció Pública. El 6 de desembre de 1902 hi havia hagut un canvi de govern, i amb l’adveniment dels conservadors el nou ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts era Manuel Allendesalazar, que va establir una reial ordre per concretar el reial decret de Romanones. No va recular gens, però, i encara es va ratificar la política lingüística castellanitzadora. D’entrada, es reiterava que «es el primer deber de los Maestros de instrucción primaria la enseñanza de la lengua castellana, y singularmente en aquellas provincias de la Monarquía que conservan idiomas o dialectos locales», ja que, segons el ministre, «quedarían los nacidos en ellas en lamentable incomunicación intelectual con la mayor parte de sus compatriotas». Es va encomanar als inspectors que fessin visites freqüents i que «velen sin descanso» per controlar l’aplicació de la reial ordre; els mestres quedaven eximits de parlar en castellà tan sols quan els alumnes l’ignoressin. No s’entén pas res. Menéndez Pidal deia que els catalans «tan metido en las entrañas llevan» el castellà; el ministre creia que n’hi havia que l’ignoraven. El 7 de juliol de 1903 el diputat per Olot Francesc Albó interpel·là el ministre Allendesalazar a fi de demanar-li que per justícia i igualtat es pogués rebre l’ensenyament en català. El ministre va justificar la reial ordre dient que «la primera obligación de los maestros de instrucción primaria es enseñar el castellano en todas las provincias de España, y con más motivo deben enseñarlo en aquellas provincias en que se hable otro idioma o dialecto. (El Sr. Poveda: Dialecto. El Sr. Albó: Idioma). Sea idioma o dialecto, no discutamos estas cuestiones que no son propias de este momento, yo afirmo que les obligo y les mando, porque es su deber, enseñar en castellano, y con más motivo en las provincias en que se habla otro idioma o dialecto». El diputat Albó va replicar «que no es el idioma castellano lo más necesario y de más universal aplicación a los usos de la vida en importantes comarcas y regiones del Estado español». A parer seu, d’acord amb la llei, primer era la doctrina cristiana, després la lectura, en tercer lloc l’escriptura i, finalment, en quart lloc venia la gramàtica castellana. El comte de Romanones aleshores li va preguntar: «¿Pero esa lectura no ha de ser en castellano?» Albó li va respondre: «Puede ser en catalán.»Romanones li va metrallar: «No, no y no.» Albó recalcà: «Pues yo digo y repito que sí, Sr. Conde de Romanones.» Albó va finalitzar la intervenció sostenint que el que volia era l’imperi de la justícia i de la igualtat.[400]
El govern conservador, dirigit per Antonio Maura, va organitzar un viatge del rei Alfons XIII a Catalunya per al mes d’abril de 1904, després del qual s’autoritzà parlar per telèfon en llengua catalana, autorització ben ridícula, perquè toleraven els telefonemes privats i prou. Amb l’administració era obligatori el castellà.
 |
| Reunió de les Bases de Manresa |
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[376] Francisco M. Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Imprenta M. Tello, Madrid, 1880, p. 78.
[377] Francisco M. Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Imprenta M. Tello, Madrid, 1880, p. 712.
[378] Francisco M. Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia, Imprenta M. Tello, Madrid, 1880, p. 718.
[379] Joan Reglà. Historia de Cataluña, Alianza, Madrid, 1983, p. 180.
[380] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 37, 15 de juliol de 1899, p. 964.
[381] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 37, 15 de juliol de 1899, p. 967.
[382] Fernando Soldevilla. El año político 1895, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1896, p. 448.
[383] Fernando Soldevilla. La opinión en Cataluña, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1900, p. 168.
[384] Pere Marcet i Joan Solà. Op. cit., vol II, p. 1717. El Imparcial, «Una de cal y una de arena», 16 de setembre de 1896.
[385] Diario de sesiones del Senado, núm. 118, 1900, p. 2209.
[386] Diario de sesiones del Senado, núm. 115, 1900, p. 2130.
[387] Diario de sesiones del Senado, núm. 111, 1900, p. 2046.
[388] Diario de sesiones del Senado, núm. 111, 1900, p. 3645.
[389] Diario de sesiones del Senado, núm. 111, 1900, p. 2045.
[390] Fernando Soldevilla. El año político 1900, Imprenta Enrique Rojas, Madrid 1901, p. 28.
[391] El Imparcial, «El obispo discutido», 20 de gener de 1900.
[392] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 125, 9 de febrer de 1900, p. 4285.
[393] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 125, 9 de febrer de 1900, p. 4645.
[394] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 24, 9 de juliol de 1901, p. 446.
[395] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 33, 19 de juliol de 1901, p. 752.
[396] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 65, 20 de novembre de 1900, p. 1680.
[397] Fernando Soldevilla. El año político de 1902, Imprenta Enrique Rojas, Madrid, 1903, p. 417.
[398] Diario de sesiones del Congreso de les Diputados, núm. 55, 1902, p. 1403.
[399] Ricard Albert i Joan Gassiot (Parlaments a les Corts Catalanes, Barcino, 1928) asseguren que l’oratòria política en català segurament fou de les primeres mostres a Europa d’ús d’una llengua vulgar en l’àmbit parlamentari. Germà Colon (El español y el catalán, juntos y en contraste, Ariel, 1989) també sosté que el català es va utilitzar de seguida en la diplomàcia i com a llengua habitual a la cúria reial.
[400] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 41, 7 de juliol de 1903, p. 838.
[401] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, núm. 36, 28 de novembre de 1905, p. 869.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada