La concentració contra la persecució dels polítics independentistes es farà a les Fonts de Montjuïc

Diumenge dia 13 de novembre, tothom a Montjuïc per defensar la democràcia i les institucions del país! 

Les entitats sobiranistes convoquen un acte en defensa de les institucions el 13 de novembre a les 12 del migdia

ACN

Les Fonts de Montjuïc, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, acolliran la concentració contra la ‘judicialització de la política’ que convoquen l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI de cara el diumenge 13 de novembre, segons han confirmat a l’ACN fonts de l’Assemblea i d’Òmnium. Les entitats sobiranistes convoquen els ciutadans a una concentració amb parlaments i en defensa també de les institucions catalanes i el món municipal. L’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, que han pres la decisió avui a la tarda, han acordat que l’acte del 13-N arrenqui a partir de les 12 del migdia. Segons les mateixes fonts, s’organitzaran autobusos des del territori.

Les entitats sobiranistes van anunciar una mobilització per al 13 de novembre fa una setmana. Els presidents de les tres entitats, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Neus Lloveras ho van fer públic en una concentració de suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, just l’endemà que la fiscalia de Catalunya presentés al TSJC una querella contra ella, ordenada per la fiscal general de l’Estat, per prevaricació i desobediència per permetre la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.

Font: La concentració contra la persecució dels polítics independentistes es farà a les Fonts de Montjuïc | VilaWeb

La concentració contra la persecució dels polítics independentistes es farà a les Fonts de Montjuïc

L’Aplec del Puig, de romeria mariana a míting independentista

Opinió de Josep Guia sobre l'Aplec del Puig

Josep Guia (Fotografia: Jordi Carreño).

Aquesta que es diu al títol és, més o menys, l’evolució de gairebé tots els aplecs catalanistes que, de la Renaixença ençà, s’han fet arreu la nostra terra, del Pirineu al Segura i a les Illes.

Les primeres romeries

Al Puig, on tingué lloc la batalla decisiva prèvia a l’entrada de Jaume I a València (1238) i on es construí (a partir del segle XVI) un monestir monumental, les primeres notícies de romeries organitzades per venerar la imatge de Santa Maria del Puig són de finals del segle XIX, durant la (primera) restauració borbònica. La del 1877, per exemple, fou prohibida pel governador civil, ja que aquestes romeries eren, en bona mesura, veritables manifestacions dels ultra-catòlics carlins, que havien perdut la guerra contra els liberals alfonsins. No tenien cap significació valencianista i la premsa satírica republicana se’n reia i les ridiculitzava. Vegem dos retalls de diaris sobre la romeria del 1891:

La romería a Nuestra Señora del Puig ha sido un acontecimiento. Sólo de esta capital han asistido más de doce mil personas, con veinticuatro músicas y cientos de estandartes a la cabeza.     (La Unión Católica, 20 d’abril de 1891)

La mayor parte de los romeros la forman mujeres, frailes y curas. El resto lo componen labriegos, gente ignorante y sin ilustración.     (El Liberal, 21 d’abril de 1891)

El primer aplec

La primera convocatòria amb un cert caire de reivindicació «regionalista» va ser el 1915, feta pel periodista i polític conservador Joan Pérez Lúcia, des de la primera plana del diari La Voz de Valencia, en la data simbòlica del 25 d’abril. Era una crida a salvar i restaurar el Monestir del Puig i l’Ermita de Sant Jordi:

Ocupan el Monasterio las escuelas, la cárcel y las oficinas municipales, y sus claustros sirven de trinquete. La ermita de San Jorge, ya denunció Llorente que servía de establo… ¡Qué abandono! ¡Qué vergüenza!

Y para que se aúnen los pensamientos, se muevan las voluntades y se produzca la protesta… el último de los valencianos propone un aplech o Asamblea en el Puig… Tendrà mero carácter patriótico y de conservación y defensa de los intereses valencianos.

L’Aplec, presidit pel Penó de la Conquesta que fou traslladat solemnement des de l’ajuntament de València, tingué lloc el 20 de juny de 1915; de la crònica que en feu Las Provincias reproduïm aquests paràgrafs:

Hay que hacer destacar la nota simpática de que todos los oradores, excepto tres [d’un total de nou], hablaron en valenciano; y ello lo hicieron con gran soltura, y hasta elocuencia, algunos. Dominó en todos estos discursos la nota de un sano regionalismo…

Pàrrafo aparte merece el discurso pronunciado por el presidente de la Juventud Nacionalista catalana, Sr. Bofill, orador elocuentísimo (…). La impresión que le había producido aquel hermoso acto, sirvióle para fundamentar un bellísimo discurso repleto de imágenes; pletórico de doctrina; rebosante de sentimiento; en todo el cual se destacaba la hermandad de Valencia y Cataluña, ligadas por los lazos de la historia y de la lengua. Su discurso fué repetidas veces interrumpido por nutridas salvas de aplausos.

La represa dels anys 60

Deixem els temps de la dictadura primoriverista i de la República. Sota la dictadura franquista, en la dècada dels 50, Lo Rat Penat reinicià les marxes-romeria al Monestir del Puig des de la Porta dels Serrans, el diumenge següent al 9 d’octubre, sempre encapçalades pel seu penó quadribarrat (quan aquesta entitat encara no havia renegat dels seus orígens).

Eren actes que el règim tol·lerava com a mostres de «sano regionalismo». Però els joves del Rat (Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Mercè Banyuls, Antoni Bargues, Francesc Cueva, Enriqueta Matalí…) ja apuntaven més alt i pujaven a la Muntanyeta del Castell (també dita «de la patà») amb plantejaments democràtics i d’alliberament nacional catalanista. De fet, al costat d’altres joves del món universitari (Eliseu Climent, Manuel Ardit, Alfons Cucó…), amb el suport de Joan Fuster, Adolf Pizcueta i Joaquim Reig, convocaren i feren el Primer Aplec de la Juventut del País Valencià, a Llíria, l’octubre de 1960. El Quart Aplec, a Bocairent, fou impedit per la Guàrdia Civil, que ocupà la població. El 1964, doncs, sant tornem-hi a l’aixopluc de la marxa-romeria al Monestir del Puig… però també s’hi pujava a la Muntanyeta, amb parlaments de Joan Fuster i Vicent Ventura (167) i, de nou, l’ocupació de la població per la Guàrdia Civil i l’avortament de l’Aplec (1968).

L’aplec independentista

Després de la mort de Franco, l’Aplec es va reprendre a l’esplanada del Monestir (1977), amb 8.000 assistents però amb desercions de polítics emporuguits per Maria Consuelo Reyna; després, a la Plaça de Bous de València (1978, 1979, 1980). El 1981, el PSAN reinicià la convocatòria a la Muntanyeta del Castell i el Governador Civil hi envià de nou la Guàrdia Civil, la qual cosa provocà que tallàrem la carretera general i férem concentracions i parlaments alternatius a Puçol i a la Plaça de la Seu de València. En la dècada dels 90, la UPV (després BNV) va començar a fer els seus aplecs a l’esplanada del Monestir i, d’altra banda, diverses entitats convocaren les marxes al Puig des de la Porta dels Serrans.

Tornant a la Muntanyeta, el PSAN ha mantingut durant més de 30 anys, fins al 2014, un Aplec de signe clarament independentista, catalanista i d’esquerres, amb una assistència molt concorreguda, en un ambient de força caliu humà per a grans i menuts, i obert a parlaments i actuacions de convidats diversos i prestigiosos: Jordi Moners, Núria Feliu, Jaume Arnella, Maria Conca, Miquel Mayol, Estrela Roja de Benimaclet, Daniela Grau, Carles Solà, Dolors Pérez, Jaume Pérez Muntaner, Miquel Mayol, Escaramussa Folk, Grup de Dances de Figueroles, Francesc Ferrer Gironès, Juli Peretó, Vicent Partal, Guillem Agulló, Núria Cadenes, Urbàlia Rurana, Rosa Calafat, Carraixet, Bernat Joan, Xavi Sarrià, Salvador Bernabeu, Maribel Domènech (Salvem el Cabanyal), Titot, Mercè Teodoro, Antoni Strubell, Patrícia Gabancho, Antoni Furió, Anna Oliver, Josep Manel Ximenis, Maria Antònia Font, Uriel Bertran, Enric Solà, Vicent Torrent, Jaume Marfany, Josep Lluís Albinyana, etc. També s’hi han fet sentits i emotius homenatges a Joan Ballester Canals, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor, Manuel Tarín, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Mavi Dolç, Lluís M. Xirinacs, Xavier Romeu, Ovidi Montllor, Lleonard Giner, Blanca Munàrriz, Francesc Candela i a molts altres amics i patriotes ja traspassats.

És d’esperar que l’Aplec del Puig, des de la força tel·lúrica de la Muntanyeta i al servei de les classes populars, continuarà amb aquestes coordenades per tal de contribuir a guanyar la independència de la nació catalana completa.

Font: L’Aplec del Puig, de romeria mariana a míting independentista | VilaWeb

L’Aplec del Puig, de romeria mariana a míting independentista

Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme

Per primer cop els catalans d’origen estranger favorables a la independència es situen per sobre els contraris. Després d’un creixement constant en aquesta última dècada dels partidaris de l’estat independent, que ha passat de ser l’opció preferida per un 6% dels nouvinguts a ser l’opció escollida per quatre de cada deu enquestats.

El catalans nascuts fora de l’estat representen 1.279.621 persones en el conjunt de Catalunya, el que representa poc més d’un 17% de la població, i aquest percentatge s’incrementa encara més si només comptabilitzem els majors de 18 anys. Però, la majoria d’aquest col·lectiu és sovint descartat automàticament de les enquestes polítiques degut a que prop d’un 70% no tenen la nacionalitat per votar. Però, aquests ciutadans fan vida al país, treballen, porten els fills a l’escola i tampoc són neutres davant la política, i cal afegir, que una gran part obtindrà la nacionalitat per poder exercir el dret a vot. Què opinen els catalans d’origen estranger de la independència i què votarien en unes eleccions?

Com es pot observar clarament en el gràfic, la majoria de nouvinguts apostaven per l’statu quo just fa una dècada mentre al país s’aprovava l’Estatut d’Autonomia, però igual que ha hagut un creixement dels partidaris a la independència en el conjunt de la població, els immigrants no s’han mantingut al marge, i podem veure en el gràfic com han anat augmentat també els partidaris a un estat independent fins a situar-se a al 40%, sent l’opció majoritària. Cal remarcar també que un 17% dels enquestats no tenen una opció decidida sobre què hauria de ser Catalunya.

Si es pregunta directament si es votaria a favor o en contra d’un estat independent, comptabilitzant els que s’abstindrien, podem comprovar que la majoria dels catalans nascuts fora de l’estat espanyol no es decidiria a votar per una de les dues opcions, i no acudiria a les urnes. Si es descarta els que tenen intenció de no votar els partidaris de la independència vencen per un 60% de favorables per un 40% de contraris, encara que cal tenir en compte que possiblement després d’un debat o campanya gran part de l’abstenció s’acabaria decantant. A més, s’ha de recordar que actualment prop d’un 70% no té dret a vot, tot i que sí que van poder votar a les consultes municipals sobre la independència o al procés participatiu del 9-N.

Si es pregunta per quin partit es té més simpatia, cal recordar que la gran majoria no té dret a vot, i com passa amb gran part dels catalans la resposta majoritària és “Cap”. Fins els darrers anys el PSC havia estat el partit de referència per la gran majoria, però any rere any han anat augmentant els que no es decanten per cap partit, i en la darrere enquesta gran part dels que havien estat simpatitzants socialistes han estat seduïts pel projecte de Podem. En canvi, els partits independentistes, tot i ser la preferència territorial majoritària, no han tingut capacitat de sumar-los als seus respectius projectes. Tot i algunes iniciatives com la Fundació Nous Catalans, els partits partidaris de l’estat independent no han tingut capacitat d’atreure una part de la població (com a mínim fins 2014), que cada vegada hi haurà més i més individus amb dret a vot.

Una de les claus és que gran part dels individus tenen una ideologia i preferències com tothom, però a la vegada donen molta importància qualsevol gest o col·laboració dels partits cap a la seva cultura d’origen, i aquesta ha estat la gran capacitat del PSC històricament d’estar present en tots els actes organitzats per les diferents associacions de catalans d’origen diferents.

També ha estat la capacitat de l’independentisme d’eixamplar el dret a vot als residents sense nacionalitat en les consultes per opinar sobre el futur del país. Encara que sigui un gest simbòlic cal remarcar-ho en el discurs polítics, ja que igual que fer-ho és un gest no fer-ho també ho és. A mode d’exemple el Parlament de Catalunya ha reconegut el genocidi del poble armeni, en canvi el Congrés dels Diputats, a proposta d’ERC, va ser rebutjat tant pel PP com pel PSOE. Encara que Catalunya no sigui un aliat important, i en gran part siguin interessos, països com França o Uruguai que també ho han reconegut, si són interessos per què uns països ho fan i altres no?

Cal remarcar que més enllà de motius econòmics que un nou estat pot millorar la condicions de vida de tothom. Actualment per obtenir la nacionalitat és un procediment ambigu i llarg que és pot allargar arbitràriament molts més anys dels que preveu la llei, i com no està estipulat, trobem jutges que exigeixen exàmens escrits amb preguntes extravagants com el nom de l’esposa del President del Govern, el nom del president de la Federación de Municipios y Provincias de España o del Director General de la Policia. En canvi altres jutges donen la nacionalitat automàticament.

No cal ajudes o privilegis, sinó oferir quelcom més enllà. Cal explicar que ser català no és un ètnia, una gran part dels catalans tenen un familiar de fora dels Països Catalans, que l’Eduardo Reyes, la Patricia Gabancho, en Miquel Àngel Ripeu o la Najat el Hachmi o en Matthew Tree són catalans, i en altres llocs serien vistos com estrangers. Mentre a molts territoris és un motiu d’aparença o cognoms, aquí es demana poc, la voluntat de ser-ho i el respecte al país d’acollida, a una llengua i cultura; igual que també en porten una cultura els nouvinguts que ha de ser respectada. Aprendre una cultura és aprendre un nou món, igual que no es permet el català a Europa, tampoc es considera en aquest estat un valor la cultura dels immigrants.

S’ha de fer saber que ningú s’hauria d’escandalitzar, com si fos manipulació, veure dones musulmanes amb el mocador i l’estelada després de que na Fàtima Taleb es convertís en regidora per la ciutat de Badalona. Potser no són vistes com ciutadans de primera, sinó que sempre representaran una cosa? Cal també explicar que des de Catalunya s’ha votat tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

Si es comença un procés constituent a Catalunya per decidir qui som i quin futur volem pel nostre país cal tenir en compte que una part de les població, actualment marginada de les institucions s’està sumant també a la independència i a dir simplement, que els catalans serem allò què vulguem ser, i òbviament, tothom que ho vulgui ser.

Font: Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme | Revista Mirall

Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme

S'estableix com a vigent a Espanya el dret d'autodeterminació dels pobles (BOE-A-1977-10734)

ESPANYA VA SIGNAR EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ DELS POBLES COM A LLEI I ESTÀ ASSUMIDA DINS DE LES NORMES CONSTITUCIONALS, TOT EL QUE ES FACI A ESPANYA EN NOM D'AQUEST DRET NO ÉS IL·LEGAL.

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, fet a Nova York el 19 de desembre de 1966:

Va ser signat per UN AMBAIXADOR PLENI-POTENCIARI per ESPANYA EL 28 DE SETEMBRE DE 1976 i RATIFICAT PEL REI JOAN CARLES I i les Corts ESPANYOLES, ES VA PUBLICAR al B.O.E. nº 103, de 30 d'abril de 1977, pàgines 9343-9347 (5pags) .... en aquesta publicació s'estableix com a vigent a Espanya el dret d'autodeterminació dels pobles. PART 1r, article 1r d'aquest tractat internacional base de la O.N.U. (Enllaç B.O.E.) 

DESPRÉS LA CONSTITUCIÓ DE 1978 ho va integrar EN EL DRET CONSTITUCIONAL MITJANÇANT L'ART 96 que el considera LEGISLACIÓ INTERNA.

BRIEFING DE L'ARTICULAT

Vengo en aprobar y ratificar cuanto en él se dispone, como en virtud del presente lo apruebo y ratifico, prometiendo cumplirlo observarlo y hacer que se cumpla y observe puntualmente en todas sus partes, a cuyo fin, para su mayor validación y firmeza Mando expedir este Instrumento de Ratificación, firmado por Mí, debidamente sellado y refrendado por el infrascrito Ministro de Asuntos Exteriores.

Dado en Madrid a trece de abril de mil novecientos setenta y siete.

JUAN CARLOS

El Ministro de Asuntos Exteriores,

MARCELINO OREJA AGUIRRE

PACTO INTERNACIONAL DE DERECHOS ECONOMICOS, SOCIALES Y CULTURALES

PARTE I

Artículo 1

1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen, asimismo, a su desarrollo económico, social y cultural.

2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el principio de beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En ningún caso podría privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.

3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetarán este derecho, de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

PARTE II

Artículo 2

1. Cada uno de los Estados Partes en el presente Pacto se compromete a adoptar medidas, tanto por separado como mediante la asistencia y la cooperación internacionales, especialmente económicas y técnicas, hasta el máximo de los recursos de que disponga, para lograr progresivamente, por todos los medios apropiados, inclusive, en particular, la adopción de medidas legislativas, la plena efectividad de los derechos aquí reconocidos.

2. Los Estados Partes en el presente Pacto se comprometen a garantizar el ejercicio de los derechos que en él se anuncian, sin discriminación alguna por motivos de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición social.

Artículo 5

1. Ninguna disposición del presente Pacto podrá ser interpretada en el sentido de reconocer derecho alguno a un Estado, grupo o individuo para emprender actividades o realizar actos encaminados a la destrucción de cualesquiera de los derechos o libertades reconocidos en el Pacto o a su limitación en medida mayor que la prevista en él.

Artículo 23

Los Estados Partes en el presente Pacto convienen en que las medidas de orden internacional destinadas a asegurar el respeto de los derechos que se reconocen en el presente Pacto comprenden procedimientos tales como la conclusión de Convenciones, la aprobación de recomendaciones, la prestación de asistencia técnica y la celebración de reuniones regionales y técnicas, para efectuar consultas y realizar estudios, organizadas en cooperación con los Gobiernos interesados.

Font: BOE.es - Documento BOE-A-1977-10734

S'estableix com a vigent a Espanya el dret d'autodeterminació dels pobles (BOE-A-1977-10734)

El Món | Cotarelo: "Cal portar el procés al Tribunal de l'Haia perquè quedi salvaguardat"

Entrevista a l'escriptor i politòleg madrileny, que acaba de publicar 'La República Catalana'. Defensa que una DUI "és més estratègica que el referèndum"

per Bernat Vilaró

Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) viatja de tant en tant a Catalunya, va a diverses tertúlies de televisió, fa conferències que organitza l'ANC, i a tot arreu on el criden dóna el seu punt de vista sobre el procés sobiranista, sense mossegar-se la llengua. A Madrid, però, els mitjans de comunicació no el truquen. Catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la UNED, acaba de publicar La República Catalana (Ara Llibres, 2016). El politòleg també escriu a El Món i al seu blog Palinuro.

L'escriptor Ramón Cotarelo, entrevistat per El Món | JORDI BORRÀS

El títol del llibre és ben simple: La República catalana. Amb l’obra busca fer pedagogia a Espanya sobre el que està passant a Catalunya?

Sí. És clar! Ja està, primera pregunta superada [riu].

I per què creu que hi ha aquesta necessitat de fer-hi pedagogia?

La intenció del títol realment és posar-hi la paraula República. Els espanyols no acaben d’entendre la qüestió catalana, en absolut. Normalment és que no volen, però és que encara que volguessin fer-ho, no podrien. Els falta perspectiva, dades, no coneixen la seva pròpia història... pensa que les millors històries d’Espanya les escriuen anglesos! I això no és casualitat. Els historiadors espanyols no construeixen història, construeixen ideologia. I per això els espanyols no coneixen la seva pròpia història. I quan aquesta engloba Catalunya, es nota que es desconeixen les relacions entre catalans i espanyols. S’han empassat una onada de propaganda i mentides. I hi ha un orgull ferit a Espanya de veure que “aquests al final s’ho han pogut arreglar sols”.

“A Catalunya s’ho han pogut arreglar sols i, a sobre, són republicans”. Oi?

Exacte. No només és una minoria nacional que aspira a ser reconeguda com a tal, i exercir els drets que té, sinó que a més és republicana! A mi m’interessa especialment subratllar això. A Catalunya no hi ha debat, no hi ha hagut mai monarquia. L’emancipació dels catalans és, a més, un programa republicà. I cal remarcar que a Espanya la República ha fracassat dues vegades, i ara estan resignats a tenir una monarquia eternament. I cap projecte espanyol actual per a impedir la independència dels catalans pot funcionar: no hi ha monarquies federals. Les federacions que coneixem són totes republicanes.

I com xoca això entre la gent espanyola, republicana i d’esquerres? A Catalunya hi ha un projecte per a fer una República, que a més podria ser d’esquerres

No, és que les persones d’esquerres a Espanya no entenen res, en absolut. Perquè l’esquerra espanyola abans que esquerra és espanyola. I tant espanyola que ni tan sols es planteja els seus principis. Perquè la condició nacional queda per davant d’aquests principis de l’esquerra. A més, de quins principis parlem? Si no se n’ha complert cap! “El meu partit respectarà el dret a l’autodeterminació”? Això ja ho deien els sociates i els comunistes al principi! I ha desaparegut. I no s’hi ha retornat pas. L’actitud de l’esquerra i de la dreta, pel que fa a Catalunya, és la mateixa. La dreta té clar que el millor que es pot fer amb els catalans és ignorar-los, no escoltar el que està passant. I si hi ha gaire soroll, es bombardeja. I aquesta no pot ser l’actitud també de l’esquerra... però és la que és. Primer, perquè tampoc no escolta. I segon, no es molesta per entendre que, per a una persona d’esquerres (que hauria de ser tolerant), hauria d’estar clar que almenys caldria escoltar qui digui que se sent part d’una altra nació. Perquè podria ser que en un mateix espai juridicopolític hi estiguessin convivint diverses nacions. Però tot això ni s’ha plantejat en l’esquerra espanyola.

Ramón Cotarelo, opinador d'El Món, és partidari de la DUI | JORDI BORRÀS

I per això Ramón Cotarelo entén el clam independentista a Catalunya?

Sí, però jo no sóc independentista. Jo seré el que digui la ciutadania de la nació catalana que volen ser. Jo subscric el que els catalans facin. Al principi de tot aquest procés, quan debatia amb Pablo Iglesias ara fa quatre anys, ell em deia que els nacionalismes perifèrics s’han d’ajudar entre ells. I jo li deia que no era partidari de la independència de Catalunya, però sí que estava a favor d’un referèndum, i que s’apliqués el resultat fos com fos. Això el 2012. Quatre anys més tard, el que deia jo quatre anys enrere és el que diu ell el 2016. I jo ara ja afegeixo una cosa més: “Si jo fos català, seria independentista, sense cap mena de dubte”. Però com que no sóc català tampoc vull ficar-m’hi gaire. Però és evident. La independència és el millor per a tothom, i també per a Espanya.

Així, Podemos avança poc a poc, però avança

Però els de Podemos s’han quedat encallats. Un referèndum, sí, però deien que no es donaven les condicions legals, i ara encara s’arrosseguen... però cal tenir en compte que, avui dia, no està clar si els de Podemos donarien suport a un referèndum en contra del govern espanyol, és a dir, un referèndum unilateral. I el PSOE està clar que s’ha rendit ja a deixar el govern en mans del PP per cap altra raó que per Catalunya.

Vostè proposa al llibre un referèndum a tot l’Estat espanyol amb una triple resposta sobre la independència de Catalunya: “Sí”, “No”, i “Que facin el que creguin oportú”. Però l’esquerra espanyola ni tan sols ha insinuat una proposta com aquesta

Estic convençut que la tercera opció tindria molts vots, i que podria guanyar. La gent diria: “Mira, tu, les seves raons tindran...”. El que seria important aquí és deixar clar què passa amb els Sís i els Nos a l’hora del recompte. Perquè hi hauria proporcions inverses. Potser hi ha un 70% de Nos a Espanya, i un 70% de Sís a Catalunya. El referèndum, de funció orientativa, hauria de determinar què fer a continuació. No pots seguir ignorant un territori on el 70% de la població vota el contrari del que vota la resta.

Sigui com sigui, el president Puigdemont ha plantejat la fórmula del “referèndum o referèndum”. Sense acord amb l’Estat, el principal obstacle és la validació internacional?

La comunitat internacional i la Unió Europea -o el que en quedi- haurà d’involucrar-se tard o d’hora. Aquesta situació pot ser involuntària, o obligada per les circumstàncies. I els processament d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau apunten en aquesta línia. És una situació diferent a que Europa intervingui perquè s’ha realitzat un referèndum unilateral. Són dues coses diferents: una intervenció anterior o posterior al referèndum. És molt diferent. Jo crec que la internacionalització del conflicte interessa molt a Catalunya, però no interessa gens a Espanya, com és evident. Tot l’esforç s’ha de posar en la internacionalització del procés, perquè aliats a Espanya no n’hi haurà, no és cert. Els de Podemos abans són espanyols que d’esquerres. Però és que... [rumia] el primer que cal fer és dilucidar si és millor un referèndum o una declaració.

Expliqui’s

Un referèndum unilateral planteja un conflicte intern. I sempre hi haurà gent a Europa que dirà: “Bé, això només és un afer intern”. En canvi, si fas una declaració unilateral d’independència, i immediatament la portes al Tribunal Internacional de l’Haia, ja ho internacionalitzes de cop. I tens moltes més probabilitats de guanyar suports a la declaració si la gestiona un organisme jurídic i judicial internacional. Després ja es corroboraria la declaració amb un referèndum. Però si t’enfrontes a l’Estat amb un referèndum unilateral, molta gent a l’exterior dirà que res, que això és només un assumpte intern. El referèndum cedeix en importància estratègica en comparació amb la declaració d’independència.

Encara que la declaració tingui lloc just després del referèndum, en cas de victòria del Sí?

Ja, però fixa’t que el referèndum ha de tenir uns requisits, i ja és evident que no serà acordat amb l’Estat. I una declaració no podrà ser automàtica després del referèndum, perquè caldrà fer el recompte, fer l’escrutini, depurar, arribar a acords, rebre els recursos pertinents del senyor Xavier García Albiol, etcètera. I passarà un cert temps. I, sobretot, trobaràs que l’Estat vendrà que s’ha comès una il·legalitat, i posarà en marxa tota la maquinària administrativa, i si cal inhabilitarà totes les institucions catalanes, aplicarà l’article 155 de la Constitució, i senzillament es tornarà a embolicar la troca. I què fas? De pressa i corrents declares la independència? Doncs més val fer-la abans, i avall!

Cotarelo acaba de publicar 'La República Catalana' (Ara Llibres, 2016) | JORDI BORRÀS

Expliqui’s

Un referèndum unilateral planteja un conflicte intern. I sempre hi haurà gent a Europa que dirà: “Bé, això només és un afer intern”. En canvi, si fas una declaració unilateral d’independència, i immediatament la portes al Tribunal Internacional de l’Haia, ja ho internacionalitzes de cop. I tens moltes més probabilitats de guanyar suports a la declaració si la gestiona un organisme jurídic i judicial internacional. Després ja es corroboraria la declaració amb un referèndum. Però si t’enfrontes a l’Estat amb un referèndum unilateral, molta gent a l’exterior dirà que res, que això és només un assumpte intern. El referèndum cedeix en importància estratègica en comparació amb la declaració d’independència.

Encara que la declaració tingui lloc just després del referèndum, en cas de victòria del Sí?

Ja, però fixa’t que el referèndum ha de tenir uns requisits, i ja és evident que no serà acordat amb l’Estat. I una declaració no podrà ser automàtica després del referèndum, perquè caldrà fer el recompte, fer l’escrutini, depurar, arribar a acords, rebre els recursos pertinents del senyor Xavier García Albiol, etcètera. I passarà un cert temps. I, sobretot, trobaràs que l’Estat vendrà que s’ha comès una il·legalitat, i posarà en marxa tota la maquinària administrativa, i si cal inhabilitarà totes les institucions catalanes, aplicarà l’article 155 de la Constitució, i senzillament es tornarà a embolicar la troca. I què fas? De pressa i corrents declares la independència? Doncs més val fer-la abans, i avall!

Ramón Cotarelo: "L'objectiu estratègic és essencial, i demostrar el suport als representants processats" | JORDI BORRÀS

Hi hauria una tercera opció? El Govern aposta pel referèndum unilateral, però l’embat de l’Estat contra les institucions catalanes (abans del dia del referèndum) empeny l’executiu de Puigdemont a declarar la independència

Sí, però això et porta a una dinàmica que no es controla. No saps quina reacció tindrà l’Estat, no es pot calibrar. I poses a prova la resistència de la població catalana, sobretot els funcionaris i les forces pròpies de seguretat. Que jo sàpiga, els Mossos estan dividits pràcticament al 50%. Hi hauria un embolic. A més, et saltes la teva pròpia promesa d’anar de llei a llei. Ei, que pot sortir bé eh, però també pot sortir malament. I no veig la necessitat de jugar-te-la així, quan tens una via més tranquil·la, la de la declaració unilateral d’independència, directament. El referèndum no es podrà negociar, de manera que si el vols fer t’has de declarar en rebel·lia. I la convocatòria del referèndum ja està impugnada, des del primer moment.

I què passa després de declarar la independència? Caldrà exercir d’Estat, i que la gent es mobilitzi de manera permanent per assegurar la independència des del carrer

Sí, sí, però si fas un referèndum unilateral tot això també caldria fer-ho, però en una situació pitjor, perquè si fas una declaració tens la via de seguretat i l’empara de portar el conflicte a un organisme internacional. Que és el punt essencial de tota aquesta qüestió. Si portes el conflicte al Tribunal de l’Haia, la primera conseqüència és que es paralitza tot. Quedes salvaguardat. Tot està en suspens fins que hi hagi una decisió. Hi ha una mena de treva que evita un escenari de gairebé guerra civil.

Ramón Cotarelo: "Si portes el conflicte al Tribunal de l’Haia es paralitza tot i quedes salvaguardat" | JORDI BORRÀS

Quin paper tindran els partits no independentistes al Parlament?

Si al Parlament hi ha una majoria aclaparadora que nega el desaforament de diputats per tal que puguin ser processats, ja es nega el processament. Per tant, si realment volen insistir en processaments contra diputats, els qui hauran de desobeir les lleis seran ells, en contra de la voluntat del Parlament. I la majoria del No a aquests hipotètics processaments contra càrrecs electes ja hi és: JxSí i la CUP tenen majoria absoluta. I caldria veure què fan CSQP i el PSC.

CSQP té la clau perquè hi hagi una majoria aclaparadora contra la persecució de les institucions

Sí, és clar. I això és molt important i significatiu. Fins i tot el PSC, que a veure si finalment s’independitza del PSOE. Es calibraran com estan aquests partits, i els involucres en un procés on no volen entrar-hi.

Però estaran obligats a respondre

I tant. I hauran de votar. També poden abstenir-se, i en això els socialistes ja s’hi estan especialitzant [riu]. Han de dir Sí o No en cas de processaments contra diputats, si arriba el cas. Si CSQP i PSC voten No a aquests processaments, hi haurà un front comú molt potent per treballar a favor del referèndum. Sembla que em contradigui, però és diferent oposar-se a un referèndum a Catalunya si la convocatòria l’articula un 80-90% del Parlament, i hi deixes fora només C’s i PP. Això és molt més potent que un referèndum amb el suport només dels 72 diputats independentistes. Quina importància tindria això? Doncs dependrà del moment polític d’aquell instant. Si tothom està ja amb les municions a punt, no tindrà cap importància. Però si arriba en un moment on tothom està encara debatent i buscant solucions, doncs serà un desllorigador. I gent de Podemos i el PSOE ho pot veure amb uns ulls diferents. I, si m’apures, també gent del PP ho pot veure d’una altra manera.

D’altra banda, com ha de respondre la ciutadania el dia del judici a Mas, Ortega i Rigau?

Si ells tres es neguen a assistir al seu propi judici entres en un territori d’imponderables, perquè a continuació arribaria un processament per desobediència. És molt complicat. Els tres han de tenir assumit que se’ls condemnarà. Si no hi ha via d’impedir legalment el judici, el més sensat és que compareguin al judici, que se’ls condemni, i que la gent reaccioni de manera espontània. I no es pot desaprofitar la circumstància d’explicar, com ja fa Carles Puigdemont constantment, que a Catalunya hi ha sempre una actitud pacífica i democràtica, i que l’Estat respon amb repressió judicial. Cal convertir aquesta repressió en un instrument de propaganda internacional. I hi haurà més processaments eh, i atenció perquè en el cas de Carme Forcadell hi haurà un autèntic xoc institucional, perquè és la presidenta del Parlament.

Ramón Cotarelo: "La independència és el millor per a tothom, i també per a Espanya" | JORDI BORRÀS

Però fins a quin punt s’ha de mantenir la pressió al carrer?

Mira, mesos abans que empresonessin Arnaldo Otegi el debat que hi havia era molt semblant. “No s’atreviran a empresonar Otegi, això tindrà conseqüències”, es deia. I sí, sí, es van atrevir, el van empresonar, i no ha passat res. És a dir, que... alerta! La població catalana porta anys mobilitzada, i els demanes un sacrifici gran al llarg del temps. S’ha mantingut una unió essencial, entre partits, institucions i societat civil. Això ha permès que el moviment tingui aquesta força. Però si l’Estat t’introdueix una fissura i algú se separa, la població s’acollona. Si les institucions o els partits es disgreguen, s’ha fet un mal negoci. Per tant, no se m’ocorreria donar receptes sobre què cal fer. Només sé que cal estar atents i fer dues coses.

Quines?

En primer lloc, recordar que l’objectiu estratègic és essencial, i que es basa en la conservació de la unitat d’acció, el caràcter transversal i la mobilització ciutadana. I, d’altra banda, cal que el destí de les persones que estan donant la cara per la població sigui el més important per la societat. És necessari estar disposat a salvar i demostrar el suport a aquests dirigents. Perquè se’l mereixen i el necessitaran. Cal conjugar aquests dos factors i fer-los coincidir. I no formular consignes que després et puguin lligar de mans: “Reunirem la gent davant del tribunal...”? No. Perquè tindràs tot l’Estat dient que s’estan coaccionant els jutges, que no hi ha respecte per la independència judicial, etcètera. I això no és el més interessant estratègicament parlant. S'ha de tenir clar l’objectiu, el procediment, el caràcter unitari popular, i recordar que la gent és dèbil. Quanta gent se’t desmobilitzarà en veure que l’Estat és capaç d’asseure a la banqueta dels acusats tot un expresident de la Generalitat i condemnar-lo a una inhabilitació? Cal tenir en compte aquest perill. Això es pot aprofitar per fer pedagogia a l’exterior, sí, i s’ha de fer i s’està fent. Però és una feinada eh. Combats contra un enemic extraordinàriament hàbil. I a sobre, tot això és territori nou, estem obrint camí. No saps on pots posar un peu i trobar-t’hi una mina. Però almenys saps que en algun lloc hi són, això segur. Ningú no facilitarà res.

Font: Cotarelo: "Cal portar el procés al Tribunal de l'Haia perquè quedi salvaguardat"

El Món | Cotarelo: "Cal portar el procés al Tribunal de l'Haia perquè quedi salvaguardat"

Consolats de Mar, l’estructura d’estat d’una Catalunya rica i plena (Part II)

En l’anterior article publicat per Vibrant vam parlar sobre els Consolats de Mar catalans, els pilars del comerç i l’expansió econòmica de la Catalunya de l’època medieval. Si vam parlar del passat, del que érem, ara toca parlar del futur, del que serem. I és que la història pot ser la nostra millor guia per saber com hem de fer les coses en els anys que vindran. Del passat se’n pot aprendre molt, el que ha viscut el nostre país ens ajudarà a construir una nova Catalunya el dia de demà.

L’Estat Català, a més de comptar amb les obligatòries ambaixades, deurà tenir en compte l’exportació de la riquesa cultural; caldrà que Catalunya mostri amb orgull al món la nostra cultura única, la nostra llengua rica, la nostra manera de ser i les nostres tradicions que han sobreviscut a tot i a tothom. A més a més, caldrà incentivar des del Govern i a través d’aquestes noves institucions, com tan bé ens ha funcionat en l’antiguitat, el comerç, els tractats i els acords. La Generalitat delegarà als consolats l’estretament dels lligams entre països, caldrà portar les ambaixades a un altre nivell, fer les coses com nosaltres sabem, a la catalana.

Consolat de Mar a Mallorca

Els nous Consolats de Mar hauran de promocionar l’intercanvi de mercaderies, de coneixements i de cultura amb el Principat. Sota la direcció d’un Cònsol es duran a terme xerrades, exposicions, tallers i conferències, col·loquis i debats, mostres de cultura i de tradicions. Es tancaran negocis, s’establiran vincles i relacions. Els funcionaris gestionaran afers en matèria econòmica, cultural i social, deixant la política en mans de les ambaixades, però treballant colze a colze amb aquestes clàssiques institucions. Els edificis hauran de ser focus de catalanitat més enllà de les fronteres del nostre país, focus no només per donar a conèixer el que som, sinó per a construir les relacions en tots els àmbits amb els pobles del món.

El record històric ho diu ben clar, Catalunya fou la potència comercial més gloriosa que el món mai ha conegut. La nostra manera de fer fou completament nova. No només hem de mirar al passat amb nostàlgia, hem de mirar al futur amb esperança i determinació. Va haver-hi un temps en què la influència dels catalans era tan gran, que el model de gestió, de tarannà humanístic, promogut des del Principat, va servir de referent per a la resta de les economies europees. Aquests temps tornen inexorablement, ningú pot aturar la història i la voluntat d’un poble. Quan la nostra terra torni a ser rica i plena, el món l’admirarà embadalit.

Interior d'eun Consolat de Mar restaurat

Font: Consolats de Mar, l’estructura d’estat d’una Catalunya rica i plena (Part II) – VIBRANT

Consolats de Mar, l’estructura d’estat d’una Catalunya rica i plena (Part II)

Bars, cafeteries i d'altres... de la Barcelona dels 70

Post dedicat al Gabi, que ens ha deixat aquests dies...

Convivien diversos locals la majoria en el casc antic de la ciutat, que freqüentava la basca, cafeteries, bars…, tant de copes com de “finos” i de “moriles”…

Queden un quants llocs per afegir, des del forn on anàvem a comprar els croissants i ensaïmades acabades de fer, a altes hores matinada, als xurros del passeig del Born, passant pel Màgic … , en fi, amb la vostre col·laboració podem elaborar una bona guia d’aquell temps.

Gràcies mil

quilpil

Celebració a l'Enagua

(Segueix els enllaços dels locals per a més informació i consulta el mapa de locals al Google maps)

Clica per veure'l a Google Maps

BARS I CAFÈS

BARCELONA VELLA

ABRACADABRA, carrer Nou de Sant Francesc, el que sortia des de la cantonada dels Caracoles cap el carrer Ample. No sé el numero, només que era baixant a ma esquerra. no recordo que es fessin concerts. en quan a la sala amb el graons aquells tan grans, era com una ratonera. estava al fons del tot i no tenia sortida. era com la pista de ball però, ara que ho penso, semblava més un dels llocs aquests a on es fan baralles il·legals de gossos o galls. tothom al voltant, assegut a un nivell una mica més alt.

L’AMERICAN SODA, bar d’entrepans al costat del Liceu. Rambles cantonada Conde del Asalto, ara Nou de les Rambles.

L’ASCENSOR al carrer Bellafila 3, molt amagat entre els carrerons del gòtic, la seva porta consisteix en això, un ascensor. Ambient literari.

LA BARRACA, petit local tot decorat amb fusta, com d’estil country, on podies escoltar música anglo-americana, situat al començament del carrer Ciutat, molt a prop de l’Ajuntament.

EL BOADAS, la magnífica cocteleria de Barcelona al carrer Tallers cantonada amb Rambles, d’on sempre sorties col·locada i en els temps de les corredisses de les manis i el grisos, únic local segur on refugiar-se.

BODEGA BOHÈMIA, 

Arc del Teatre endins. temple del kitsch més patètic.

El BRUSI C/Llibreteria, 23. Aquest bar , que encara funciona, era un clàssic de la gent que vivíem pràcticament entre Plaça del Rei i Plaça Sant Felip Neri. Molt bé de preu en els 70. Fa pocs dies hi vaig recalar , el bar casi no ha canviat ; els preus, de turista gòtic.

EL CAFÈ DE L’OPERA, en plenes Rambles, habitualment s’omplia dels rars, tant per xerrar com per prendre’s un cafè o un “fino” o simplement fer l’observador.

EL CARABELA, a la Barceloneta, desaparegut (on es reunien tots els malandrins del port per fer trafiques i conxorxes), estava al carrer Maquinista.

CASA ALMIRALL, situat al carrer de Joaquín Costa, núm. 33. Aquest establiment enguany (2010) celebra el 150è aniversari.

LA COVA FUMADA, a la Barceloneta, abans era bodega i local de trobada, ara és més de manduca al carrer Baluard 56,

LES ENFANTS TERRIBLES, petita discoteca davant del London, lloc de trobada per moure l’ esquelet a ritme de Rollings i altres herbes, fins altes hores de la matinada.

EL FIDEL, al carrer Ferlandina

EL JAI-CA, a la Barceloneta, carrer Ginebra cantonada Pizzarro, actualment existeix.

EL JAZZ COLÓN, discoteca situada al final de les Rambles, freqüentada pel marines americans, putilles i gent del rotllo. Bona música, americana, es clar. Vaig ballar per primer cop amb un negrata…

“decir que ya existia en los años cincuenta. Si mi memoria no me juega una mala pasada también tenian un frontón. El J.C. era un lugar frecuentado basicamente por las meretrices de las Ramblas y alrededores y los marineros americanos que recalaban en nuestro puerto durante los años sesenta, al menos esos son mis recuerdos empañados por el paso del tiempo”

Hippy Vicente

El LONDON, al carrer Conde de Asalto 34, actualment Nou de la Rambla, un dels primers llocs de trobada, a on podies escoltar algú tocant un citar o el més hippie de los hippies, encara i estant al costat d’una comissaria de policia al seu interior es podien fumar joints de maria.

EL MAGIC, a l’actual Passeig Picasso num. 40, actualment funciona. El va obrir l’Alberto que durnt els 70 estava ficat en moltes mogudes musicals.

EL MARCAPASOS, a la mateixa ruta d’elefants, però no recordo el carrer.

Bar MARSELLA, en ple “barri xino”, Sant Pau número 65, normalment freqüentat per les velles prostitutes i borratxos del barri, era habitual anar a prendre’s una absenta, o dues, o tres, beguda feta de herbes, amb un alt poder alcohòlic, 89,9º, va ser popularitzada a França pels artistes romàntics, al 1919 va ser prohibida a tota Europa menys a Espanya i Portugal. La presentaven en una copa, acompanyada d’un terrós de sucre, una cullereta i la gerra d’aigua freda, consistia en posar sobre de la copa la cullereta i sobre d’aquesta el terrós de sucre i anar afegir-li l’aigua per sobre desfent el sucre. 

Desprès de la primera copa, veus les coses com t’agradaria que fossin, desprès de la segona veus les coses que no existeixen i finalment amb la tercera veus … .

El MINOTAURO a la Plaza Reial

MUNDIAL Bar, Plaça sant Agustí Vell. Absenta. Combinats de tonyina,

olives…i vermut de la casa.

El NUS C/Mirallers, 5

EL PARAIGÜES, a la plaça Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament, amb la seva façana de vidrieres i el pom de la porta un paraigües metàl·lic, acollia a l’onda més intel·lectual.

EL PASTÍS, al carrer Sant Ramon, música francesa (a tot hora Edit Piaf) i tota mena de licors de la France. “…oferia actuacions – entre el Pernod 51 i el Ricard, dos molt bons amics – en un escenari de metre i mig. Tot era qüestió d’espai i temps, tot tan petit i tan gran a la vegada. Així, com un Micropunt.

EL BAR DEL PI, imprescindible en la ruta del gòtic, ambient artístic i bohemi, bons entrepans i excel·lents carajillos. El propietari el senyor dels bigotis, no recordo el seu nom, estava a tots els dibuixos penjats a les parets. Situat, “como no”, a la plaça de Pi.

LA POLVERA (?)

EL PORTALON Molt a prop, just darrera, de la placa Sant Felip Neri, en aquell carrer que ara no recordo el nom, ple d’antiquaris, davant de la botiga on només venien plomes exòtiques (encara existeix? – quin lloc extraordinari, digne del millor Fellini!) per las vedettes del Paral·lel i els espectacles de les Rambles.

EL RODRI, al costat mateix del Zeleste, lloc obligat per reposar forces amb els deliciosos bocates que preparaven la senyora Nuri i família i beure unes cervesetes molt més barates que al Zeleste.

EL TERPSICORE carrer Sant Pere Màrtir

EL TEXAS local de “putes” reconvertit. Veure article de Xavi Cot

EL THALES, al carrer Ciutat, bar cerveser per excel·lència amb bona música, el va obrir en Pepito.

EL VILLA ROSA durant els 70 un lumpencabaret

EL XAMPANYET, al carrer Moncada 22, servia copetes de cava (llavors xampany), tot enrajolat de colors sempre era un lloc agradable d’anar quan no sabies que fer.

ZELESTE, al carrer Plateria, el temple de la música enrotllada de Barcelona, comparable al Marquee de Londres. Molt es podria parlar del Zeleste, necessita un article sencer per ell mateix, s’ho mereix.

EL ZÓCALO, molt a prop de l’actual passeig de la Ribera, tot de pedra i ple de coixins pel terra a diferents nivells es podia escoltar música enrotllada. Posteriorment va ser una de les parades habituals abans d’arribar al Màgic obert al 1976, al costat de l’actual local del passeig Picasso.

EL ZURICH, cafeteria situada a la plaça Catalunya amb columnes i altell a l’interior i una fantàstica terrassa, coberta a l’ hivern, que solíem envair els inaudits per petar la xerrada.

EIXAMPLE I BARRIS

ANDY CAPP, c/ Bonavista,13. Era un dels bars de la ruta de Gràcia, bo pels caps de setmana i alguna nit especial.

LA ARAÑA, a la Diagonal més enllà de Francesc Macià (Calvo Sotelo), unes escales que baixaven al subterrani, ambient de disseny, mega fashion people molt col·locada.

LA ENAGUA,. Temple barcelonès de la música progressiva. Situat al carrer Casanova entre Travessera i Diagonal, actuacions en directe, copes i “rollete”.

BOCACCIO (frecuentado por los ‘progres’ adinerados de la gauche divine, lease Oriol Regás, Teresa Gimpera, Ramón Bigas, José Maria Pallardó, Ricardo Bofill, el Estadella, Angel Casas, etc),

EL CAU, al costat del Parc de Monterolas. Així mateix també el perquè era lloc de trobada i reunió de una certa part del freaks de la època

LA COVA DEL DRAC al carrer Tuset

LA CUCAFERA, estaba ubicada en la calle Brusi entre Via Augusta Pza. Molina y la calle San Elias. El propietario era el cantautor mallorquin y poeta Guillem D’Efac. Uno de mis locales favoritos en aquellos años por la cercania que tenia con mi casa y lugar de encuentro entre los enrollados ricos y enrollados pobres de la época

EL POPEYE. Carrer Balmes 171, important punt d’encontre.

ELS NINOTS 1967-1968, carrer Enrique Granados, o Aribau, amb València o Mallorca. No recordo amb exactitud el personal que corria eren elCALATARRA, XAMAYU Y ADELA, EL VIEJO Y LA ESTHER, EN FRITZ, ENSISA,,,,,,,las parets amb escrits i pintures del que volia pintar o escriure alguna cosa

algú el recorda?

soteras

LA PLANCHADORA, “niños pijos” “apretats com sardines” cercant ligue i altres coses.

ZIC-ZAC, bar de copes “enrollado” “uptown”

RESTAURANTS i CASES DE MENJAR

ESPAÑA, a prop del carrer Princesa.

FONDA PERET,. C/ Riera Alta, cantonada Lluna. Menu per a sobrevivents.

LA RIVOLTA, una pizzeria al Raval. Un lloc d’aires àcrates.

EL XANDRI, anomenat “el 43” a la avinguda del Paral·lel, a la alçada del carrer Radas. Feien un menú únic de 43 pessetes (ho juro) composat de 4 plats; primer, segon, tercer, postres i beguda inclosa! Estic parlat de finals dels setantes, no dels anys 50’s, i clar les subvencions socials no existien.

“XIRINGUITUS“

XIRINGUITU DE LA CASSALLA, c/ Arc del Teatre cantonada Rambles. Xupitu de cassalla amb panses i sense panses, dos metres de barra, dempeus.

DRUGSTORES

EL DRUCSTORE del passeig de Gràcia 71. Local de moda a Barcelona a finals dels 60 i durant els 70, botigues, restaurant, bar, llibreria, secció de discos… obert fins les 5 de la matinada

EL DRUGSTORE del LICEU a les Rambles

EL DRUGSTORE DAVID al carrer Tusset, obert fins les tantes, secció de discos.

MERCADILLOS

MERCADILLO DE BALMES

Font: La web sense nom: Bars, cafeteries i d'altres... de la Barcelona dels 70

Bars, cafeteries i d'altres... de la Barcelona dels 70