Aquesta és la faula d'un dictador que tenia el do de la ubiqüitat i d'una nina molt pobre que tenia el defecte de la inoportunitat.
Si n'era una vegada un dictador tan cruel i sanguinari que mentre visqué es dedicà a omplir-se les butxaques de tot el que robava a costa dels seus súbdits tot fent-los passar gana i enfonsat-los més i més en la més fosca de les misèries: la manca de llibertat. Per tal ningú no li ho impedís va haver de comprar els seus amics i familiars, que com més anava més n'eren, i deixar-los que també robessin tan al seu poble com als altres pobles que ell senyorejava il·legalment amb brutalitat militar. Per poder viure del delicte sense que el poble no es queixés, havia de matar els seus adversaris i ho feia a grapats, amb judicis sumaríssims, militars, o directament els feia assassinar. I així va ser que va matar i matar i matar. Tant i tant va matar, que, encara al llit de mort, féu sentenciar 5 herois escollits entre aquells que el combatien per alliberar els pobles sotmesos per la tirania embogida.
Però el dictador, com que tenia el do de la ubiqüitat, no va quedar mort del tot i a través del rei que deixà com hereu de les seves malifetes, amagà el seu esperit maligne a l'interior de les estàtues que tenia repartides per tot el país, talment una ànima malèvola que perllongava en el temps els crims i els robatoris del seu mandat. Els seus amics, familiars, família real i descendents -que seguiren robant tant o més que ell- no calia que repetissin les matances del sàtrapa, doncs havien inventat un sistema de miralls legals on el poble, compost majoritàriament per gent senzilla i crèdula, s'hi emmirallava creient que era governat pels seus propis representants legítims i virtuosos, i no per la caterva d'hereus d'aquell dictador bergant, bandarra, truà, canalla, miserable i tenebrós.
Entre les persones humils d'un dels pobles hi havia, però, una Nina que es deia Il·luminada, Ada pels més íntims, que des de ben petita somniava passar a la història d'una manera o altra. Fos com fos. Però tenia un defecte: era portadora d'una ambició inoportuna i desmesurada; un petit o gran defecte, vés a saber. Degut a la seva ambició va provar de ser actriu, però era massa impacient; però com que tenia un bon cor i estimava els seus orígens humils, va provar de posar la seva ambició al servei dels pobres i les víctimes d'aquell sistema pervers que havien heretat del dictador. I la veritat és que li va anar prou bé durant un temps. Alguns pobres es beneficiaren de la seva generositat, la qual cosa li va donar fama a tot el país.
Ella, com que era ambiciosa, va aprofitar aquesta fama i esdevingué burgmestre de la seva ciutat. Una ciutat que era la capital d'un d'aquells pobles sotmesos, que aguantaven en silenci les crueltats de l'antic dictador i dels altres que havien existit des de molt abans.
Com que la noia, si bé curulla de virtuts també tenia el defecte de la inoportunitat, va teixir un pla per passar a la història com la vencedora real del dictador mort, però no mort del tot. Així, de nit, feu instal·lar a la plaça major de ciutat una de les velles estàtues del dictador. Com que estava tant preocupada per la seva ambició personal i també perquè no havia tingut ocasió d'anar massa a estudi, ocupada com havia estat per fer-se veure, no parà esment que aquelles estàtues conservaven al seu interior l'esperit del dictador.
Quan els treballadors havien enllestit la feina de plantar l'estàtua a la plaça Major, un elegant cavall de ferro amb la figura del dictador cavalcant-lo; ella, d'amagat, hi va pujar tota nua perquè la roba no se li enganxés, i decapità la figura de l'antic dictador per demostrar, l'endemà, la seva valentia. Va ser un error. Tant bon punt aquell cap cap sense cervell va ser separat del tronc, l'esperit del dictador començà a fluir del forat que ara hi havia a l'alçada de les espatlles. Primer la va embolicar en un núvol pestilent que li va fer perdre els sentits i finalment, quan la Nina Ada ja era ben adormida, va deixar anar una mena de cosa enganxosa que la deixà clavada per sempre a la gropa del cavall, davant del dictador, tal i com surt a les fotografies.
L'endemà al matí, quan el poble anà a la plaça a veure el que la Nina Ada els havia preparat, s'endugueren la sorpresa de veure-la junt al dictador cavalcant d'esquena el cavall de ferro. La desil·lusió i la tristesa del poble va restar als ulls de tota aquella munió de gent. Com podia ser? La Nina, la seva Nina Ada, la que els havia ajudat a superar moments tant difícils, quedava, ara, lligada al dictador per sempre! I res; que quan vingueren unes altres eleccions a burgmestre, el poble en votà un altre i santes pasqües.
Aquesta faula ens deixa una moralitat per tal que els pobles futurs no oblidin el cas de la Nina Da i el Dictador: la crueltat i el despotisme et poden deixar sense cap mentre que l'ambició inoportuna et pot portar al cul d'un cavall, encara que, com sempre, la realitat supera la ficció.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos
Aquest conte ja s'ha fos.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat,
aquest conte ja s'ha acabat.
Quico Romeu , Boladevidre
octubre 2016
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada