Per primer cop els catalans d’origen estranger favorables a la independència es situen per sobre els contraris. Després d’un creixement constant en aquesta última dècada dels partidaris de l’estat independent, que ha passat de ser l’opció preferida per un 6% dels nouvinguts a ser l’opció escollida per quatre de cada deu enquestats.
El catalans nascuts fora de l’estat representen 1.279.621 persones en el conjunt de Catalunya, el que representa poc més d’un 17% de la població, i aquest percentatge s’incrementa encara més si només comptabilitzem els majors de 18 anys. Però, la majoria d’aquest col·lectiu és sovint descartat automàticament de les enquestes polítiques degut a que prop d’un 70% no tenen la nacionalitat per votar. Però, aquests ciutadans fan vida al país, treballen, porten els fills a l’escola i tampoc són neutres davant la política, i cal afegir, que una gran part obtindrà la nacionalitat per poder exercir el dret a vot. Què opinen els catalans d’origen estranger de la independència i què votarien en unes eleccions?
Com es pot observar clarament en el gràfic, la majoria de nouvinguts apostaven per l’statu quo just fa una dècada mentre al país s’aprovava l’Estatut d’Autonomia, però igual que ha hagut un creixement dels partidaris a la independència en el conjunt de la població, els immigrants no s’han mantingut al marge, i podem veure en el gràfic com han anat augmentat també els partidaris a un estat independent fins a situar-se a al 40%, sent l’opció majoritària. Cal remarcar també que un 17% dels enquestats no tenen una opció decidida sobre què hauria de ser Catalunya.
Si es pregunta directament si es votaria a favor o en contra d’un estat independent, comptabilitzant els que s’abstindrien, podem comprovar que la majoria dels catalans nascuts fora de l’estat espanyol no es decidiria a votar per una de les dues opcions, i no acudiria a les urnes. Si es descarta els que tenen intenció de no votar els partidaris de la independència vencen per un 60% de favorables per un 40% de contraris, encara que cal tenir en compte que possiblement després d’un debat o campanya gran part de l’abstenció s’acabaria decantant. A més, s’ha de recordar que actualment prop d’un 70% no té dret a vot, tot i que sí que van poder votar a les consultes municipals sobre la independència o al procés participatiu del 9-N.
Si es pregunta per quin partit es té més simpatia, cal recordar que la gran majoria no té dret a vot, i com passa amb gran part dels catalans la resposta majoritària és “Cap”. Fins els darrers anys el PSC havia estat el partit de referència per la gran majoria, però any rere any han anat augmentant els que no es decanten per cap partit, i en la darrere enquesta gran part dels que havien estat simpatitzants socialistes han estat seduïts pel projecte de Podem. En canvi, els partits independentistes, tot i ser la preferència territorial majoritària, no han tingut capacitat de sumar-los als seus respectius projectes. Tot i algunes iniciatives com la Fundació Nous Catalans, els partits partidaris de l’estat independent no han tingut capacitat d’atreure una part de la població (com a mínim fins 2014), que cada vegada hi haurà més i més individus amb dret a vot.
Una de les claus és que gran part dels individus tenen una ideologia i preferències com tothom, però a la vegada donen molta importància qualsevol gest o col·laboració dels partits cap a la seva cultura d’origen, i aquesta ha estat la gran capacitat del PSC històricament d’estar present en tots els actes organitzats per les diferents associacions de catalans d’origen diferents.
També ha estat la capacitat de l’independentisme d’eixamplar el dret a vot als residents sense nacionalitat en les consultes per opinar sobre el futur del país. Encara que sigui un gest simbòlic cal remarcar-ho en el discurs polítics, ja que igual que fer-ho és un gest no fer-ho també ho és. A mode d’exemple el Parlament de Catalunya ha reconegut el genocidi del poble armeni, en canvi el Congrés dels Diputats, a proposta d’ERC, va ser rebutjat tant pel PP com pel PSOE. Encara que Catalunya no sigui un aliat important, i en gran part siguin interessos, països com França o Uruguai que també ho han reconegut, si són interessos per què uns països ho fan i altres no?
Cal remarcar que més enllà de motius econòmics que un nou estat pot millorar la condicions de vida de tothom. Actualment per obtenir la nacionalitat és un procediment ambigu i llarg que és pot allargar arbitràriament molts més anys dels que preveu la llei, i com no està estipulat, trobem jutges que exigeixen exàmens escrits amb preguntes extravagants com el nom de l’esposa del President del Govern, el nom del president de la Federación de Municipios y Provincias de España o del Director General de la Policia. En canvi altres jutges donen la nacionalitat automàticament.
No cal ajudes o privilegis, sinó oferir quelcom més enllà. Cal explicar que ser català no és un ètnia, una gran part dels catalans tenen un familiar de fora dels Països Catalans, que l’Eduardo Reyes, la Patricia Gabancho, en Miquel Àngel Ripeu o la Najat el Hachmi o en Matthew Tree són catalans, i en altres llocs serien vistos com estrangers. Mentre a molts territoris és un motiu d’aparença o cognoms, aquí es demana poc, la voluntat de ser-ho i el respecte al país d’acollida, a una llengua i cultura; igual que també en porten una cultura els nouvinguts que ha de ser respectada. Aprendre una cultura és aprendre un nou món, igual que no es permet el català a Europa, tampoc es considera en aquest estat un valor la cultura dels immigrants.
S’ha de fer saber que ningú s’hauria d’escandalitzar, com si fos manipulació, veure dones musulmanes amb el mocador i l’estelada després de que na Fàtima Taleb es convertís en regidora per la ciutat de Badalona. Potser no són vistes com ciutadans de primera, sinó que sempre representaran una cosa? Cal també explicar que des de Catalunya s’ha votat tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).
Si es comença un procés constituent a Catalunya per decidir qui som i quin futur volem pel nostre país cal tenir en compte que una part de les població, actualment marginada de les institucions s’està sumant també a la independència i a dir simplement, que els catalans serem allò què vulguem ser, i òbviament, tothom que ho vulgui ser.
Font: Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme | Revista Mirall
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada