«L'article 155 de la constitució espanyola no faculta de cap manera el govern espanyol a substituir autoritats ni a reprendre competències. Només cal llegir-lo»
Per Vicent Partal
Quan un conflicte polític s’aguditza és bastant inevitable que
cada part referme la seua posició i enduresca, per tant, el contrast amb les
tesis de l’altra part. Això no és gens estrany. Pot agradar o molestar més o
menys, segons allò que cadascú considere que és educat o polit, però no sol
implicar un canvi radical de tesi ni d’argumentari.
Tanmateix,
el to i fins i tot la tesi de molts portaveus de l’unionisme sí que ha canviat,
i de quina manera, d’ençà que es va saber que el pressupost tirava endavant i
que, per tant, el camí cap al referèndum i l’aprovació de la llei de
transitorietat era definitivament obert.
És
constatable que la tensió, les amenaces greus i els insults han pujat un grau.
No sé ni tan sols si cal enumerar els episodis que hem viscut aquests dies, des
d’articles periodístics molt fora de lloc fins a l’enganxada duríssima d’ahir entre el senador Miquel Àngel
Estradé, d’ERC, i la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz. Crec
que tots els lectors en són ben conscients.
Aquest
canvi de to ha anat acompanyat d’un desacomplexament de la tesi de
l’enfrontament obert que és gairebé un salt al buit. Allò que abans es mig
insinuava, és a dir, que l’estat faria servir la força, ara ja es diu. Ja hi ha
qui, lamentablement, parla de sang o de tancs i el govern espanyol tampoc no
s’està de dir que farà tant com puga per evitar el referèndum. Fins i tot
incorrent en flagrants contradiccions semàntiques: ahir, per exemple, la
vice-presidenta espanyola va dir que no hi hauria referèndum perquè Espanya era
un país democràtic. Si de cas, es demostraria que hi ha democràcia exercint-la
en un referèndum.
Aquest
canvi de to i gairebé de tesi té dues raons de fons, que són la por i la
impotència. Segurament, hi ha també una irritació, comprensible, en veient que
no els funciona res d’allò que es pensaven que els estalviaria d’arribar al
punt on som. Però bàsicament volen que la por tenalle el moviment
independentista com un intent desesperat de frenar-lo.
I
recorren a la por perquè les amenaces simplement no són creïbles. El govern del
PP ha dut l’estat espanyol a un carreró sense eixida. I crida i braceja perquè
sap que no té els elements legals que li caldrien per a aplicar la solució que
diu que vol. És impotent, com es demostrà el 9-N. De manera que no té cap
més remei sinó provar d’atemorir-nos, a veure si som nosaltres els qui li
resolem el problema, a base de frenar-nos tots sols.
Ja
hem explicat mil vegades que no tenen exèrcit i, per tant, els és impossible
d’ocupar el territori per controlar-lo. Allò que vulguen fer ho hauran de fer
per unes altres vies. I l’única que repeteixen una vegada i una altra és una
suposada i inexistent via legal, amb l’aplicació de l’article 155 de la
constitució com a argument recurrent. Una via que no es correspon amb la
realitat i que, a més, si s’aplicàs tindria conseqüències gravíssimes per a
ells.
L’article
155 de la constitució espanyola no faculta de cap manera el govern espanyol a
substituir autoritats ni a reprendre competències. Només cal llegir-lo. Diu,
d’una manera molt genèrica que l’estat podria donar ordres a les autoritats
autonòmiques en casos excepcionals:
«1. Si una comunitat
autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen,
o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el
Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas
que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà
adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de
les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
2. Per a l’execució de
les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions
a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
Com
que és un article que no ha estat desenvolupat legislativament, no deixa clar
qui pot donar aquestes ordres ni com, ni tan sols qüestions tan elementals com
ara com s’han de comunicar ni en quin període haurien de ser complertes. I
sobretot, sobretot, no diu què passa si el president no en fa cas. És cert que
l’article 189 del reglament del senat en parla, però tampoc no aclareix gran
cosa. I si d’alguna cosa no hi ha ni ombra de dubte en cap dels dos
articles és que hi ha ‘autoritats de les comunitats autònomes’, és a dir,
que no les poden suplantar. Naturalment que el govern espanyol pot forçar la
situació però aleshores faria miques la constitució. Sens dubte, el caos que
causaria l’aplicació d’aquesta norma en l’estructura de tot l’estat espanyol
seria enorme. Cosa que fins i tot a Espanya saben prou bé (mireu, per exemple, què deia El País ara no fa ni un any).
Encara
més. L’article 2 de la constitució espanyola diu això:
«La
Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola,
pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el
dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la
solidaritat entre totes.»
En
conseqüència, els mateixos que fan servir com a argument que la unitat
d’Espanya és garantida eternament per la constitució ens haurien d’explicar com
és que això és intocable i en canvi sí que seria possible de dissoldre, de fet
o de dret, una autonomia que no és tan sols que siga garantida en la
constitució sinó que és garantida en el mateix article i de manera
indestriable.
Legalment,
això sí, podrien intentar eliminar el dret a l’autonomia però, a banda del
monumental problema polític que significaria, exigiria de reformar l’article 2
de la constitució. Cosa que s’ha de fer per mitjà d’un complicadíssim
procediment, perquè forma part del títol preliminar. I, com és ben sabut, per a
reformar qualsevol article del títol preliminar cal:
1)
Aprovar la proposta de reforma per dos terços del parlament.
2) Dissoldre les corts i convocar eleccions.
3) Que el nou parlament l’aprove novament amb dos terços dels vots.
4) Sotmetre la reforma a referèndum.
És
evident que intentar aquesta maniobra menaria l’estat a una crisi absoluta i
ben llarga, i per tant seria una reforma inútil als efectes pràctics per
a resoldre prompte el conflicte català. De manera que, en resum, ens trobem,
per una banda, que no és creïble que aquesta reforma arribe a temps i, per una
altra banda, que no no hi ha l’opció de substituir les autoritats autonòmiques
o d’eliminar competències, ni tan sols fent una interpretació abusiva de
l’article 155.
I
aquest és el problema, el problema de debò, que té ara mateix l’estat espanyol.
Que diu que farà coses que no pot fer o que si les fes esbotzarien la
constitució espanyola sencera. És per això –i estic segur que ben conscients
d’això– que l’única eixida que tenen és tesar la corda somniant que el
Parlament de Catalunya no s’atrevesca a fer allò que ha dit que farà. D’ací
vénen els nervis, d’ací vénen els insults, d’ací vénen les amenaces.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada