Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pere Cardús
No entenc de cap manera què fan els
partits polítics amb el mandat de l’1 d’octubre. És evident que hi ha actituds i
objectius diferents a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i CUP. També és
diferent l’impacte de la repressió en cadascun d’ells. Però precisament per això
els entenc encara menys. No em puc creure que ningú es pensi que fent bondat les
coses aniran millor i algú podrà respirar. Sembla mentida que tants anys
d’història explicada i escrita no serveixin de res en un moment així. I sembla
encara més mentida que s’arribés a la tardor del 2017 amb la voluntat d’exercir
l’autodeterminació i fer la independència amb tan poca preparació ‘espiritual’ o
‘psicològica’ de les persones que voluntàriament (i això cal recordar-ho) s’hi
havien posat al davant.
Com deia, tot això em costa molt
d’entendre. Si la repressió és un fre cap a la llibertat, ja ens podem oblidar
de la independència, de la República i, fins i tot, de les engrunes de
l’autogovern. I si no entenc que això passi en l’àmbit d’alguns partits
(Esquerra i algun sector de Junts per Catalunya) que són al parlament i que
voluntàriament s’han presentat a unes eleccions imposades amb programes que
defensaven la República, encara entenc menys l’actitud de les organitzacions de
la societat civil.
Parlem clar. Òmnium no es va crear per fer
la independència. Era una entitat que treballava per la normalització
lingüística, cultural i per ‘fer país’ en el sentit patriòtic de l’expressió.
Després d’uns anys llargs d’antigor estètica i mental, un equip de gent va
renovar l’entitat amb l’entrada de Jordi Porta. Aquella etapa de renovació de
l’entitat va coincidir amb el debat de l’estatut d’autonomia, el tripartit i els
fracassos de tot plegat. L’any de la sentència del Tribunal Constitucional, el
2010, va coincidir amb una nova renovació a Òmnium que posava Muriel Casals al
capdavant. I després d’haver organitzat la multitudinària manifestació del 10 de
juliol, l’entitat va fer una evolució política decidida cap a l’independentisme
que va culminar la tardor del 2012 amb un acte declaratiu a Santa Coloma de
Gramenet. Concretament, pocs mesos després de l’assemblea constituent de l’ANC
al palau Sant Jordi.
A partir d’aquell moment, amb
l’organització de les espectaculars manifestacions dels Onze de Setembre, els
concerts per la llibertat i milers de convocatòries, actes i accions a tot el
Principat, les dues entitats foren les promotores del moviment independentista
que exigia als presidents que posessin urnes, que fessin preguntes clares, que
fessin llistes conjuntes o que complissin els compromisos electorals. Si bé
Òmnium no s’havia creat el 1961 per fer la independència, l’Assemblea sí que era
un instrument pensat i fet per aquest objectiu polític. De fet, l’ANC té aquest
compromís de dissoldre’s l’endemà de la independència que el feia tan útil en el
compromís d’unitat de gent d’orígens, idees i mentalitats diverses.
Puc entendre –encara que em costa molt–
que el sentit històric d’Òmnium el porti a un cert conservadorisme davant les
amenaces de l’estat espanyol. Em sap greu si el creixement fins a cent mil socis
tenia un sentit d’enfortir l’entitat per a fer més forta la defensa de la
independència. Perquè de moment, sembla que xutem la pilota endavant esperant un
moment millor per a plantar-nos. No puc entendre de cap manera que l’ANC faci el
ronso. I si es posa en risc l’entitat, no passa res de res. L’endemà se’n crea
una de nova. I no parlo de molta gent de base que està disposada a tot per
defensar allò que havíem guanyat l’octubre.
Els dos presidents de l’ANC i Òmnium van
ser empresonats a mitjan octubre. Abans de la declaració d’independència al
parlament. Van ser els primers. Era un missatge ben clar de l’estratègia que
l’estat espanyol havia posat en marxa el 20 de setembre en el primer intent de
cop d’estat (executat finalment el vespre del 27 d’octubre). Tenint en compte el
carisma de tots dos presidents, Cuixart i Sànchez, per a cada organització era
lògic que tingués un impacte emocional fort. Però d’allò fa cinc mesos avui i el
més calent és a l’aigüera d’aquestes dues organitzacions. No pot ser que les
hagin fet recular fins al punt que ara es dediquin gairebé exclusivament a
activitats de defensa i antirepressió. I encara és menys acceptable que ara es
dediquin a batalletes internes pel control de l’hortet.
Semblem aquells equips que juguen contra
el Barça i que es passen el partit més pendents de no rebre cap gol que no pas
d’atacar. I ja sabem què passa quan et tanques al darrere, que acabes amb un bon
sac de gols. Ahir, la Guàrdia Civil entrava amb total impunitat al Palau de la
Generalitat i a la seu d’Òmnium. Una vegada més. I ja he perdut el compte de les
vegades que els hem deixat entrar a la cuina i han obert la nevera. Si aquestes
entitats no recuperen la iniciativa, tan sols queda una opció: crear nous
referents, aprofitar els que ja s’han començat a organitzar –penso en els CDR,
evidentment– i deixar d’esperar el dia que torni a sortir el sol per tornar a
caminar. Cal recuperar la iniciativa, alçar un mur contra el feixisme i tornar a
somriure. Aquesta vegada amb menys lliris i més determinació.
Per cert, sempre havia sentit que les
revolucions es feien a la primavera. Nosaltres la vam intentar una tardor.
Deixem enrere l’hivern?
@PereCardús,
periodista
Font: Ara que ve la primavera… parlem d’una revolta? | VilaWeb
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada