Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
En una democràcia liberal un jutge mai pot “donar permís” perquè es presenti una candidatura en un Parlament
Si encara no l’han vist, els recomano
veure la pel·lícula Los archivos del Pentágono de Steven Spielberg. A
banda de la solidesa narrativa i de bones interpretacions (Meryl Streep i Tom
Hanks), s’explica una història que indica com és d’important per a un estat de
dret comptar amb dos elements: 1) una justícia veritablement independent del
poder executiu, especialment els seus òrgans superiors (Tribunal Suprem) i 2)
una premsa lliure que no dubti a criticar i oposar-se a decisions de govern per
sobre dels interessos dels grups de pressió. Sense aquests dos elements l’estat
de dret és mera retòrica. Una qüestió de lamentable actualitat a l’estat
espanyol.
A més d’aquests dos elements, que formen
part del principi de separació de poders, hi ha altres elements per al
funcionament correcte d’un estat de dret (que he esmentat en altres articles).
Tanmateix, en les condicions actuals em conformaria que es complissin aquests
dos elements. El cas espanyol mostra, d’una banda, uns magistrats de la cúpula
judicial (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Consell General del Poder
Judicial) submisos al poder executiu i als partits, així com uns mitjans de
comunicació, especialment els de la capital, també submisos al poder
central.
Centrem-nos en el poder judicial. Un dels
preus pagats en la transició política dels anys 70-80 va ser la continuïtat del
poder judicial del franquisme. Així com en la dècada dels 80 es va produir una
reforma profunda del sector militar (reforma de Narcís Serra), no es va produir
res semblant en relació als magistrats, l’estructura i l’organització del poder
judicial. La continuïtat amb la dictadura va ser gairebé total. Les
conseqüències resulten òbvies més de quaranta anys després.
Sobren indicadors. Citem-ne dos de recents
relacionats amb la investidura del president Puigdemont.
1. Tribunal Suprem (TS).
Fa vergonya llegir la decisió “argumentada” (és un dir) del magistrat Llarena
per no cursar l’ordre de detenció del president quan era a Copenhaguen per donar
una conferència: no es cursa l’ordre, es diu, per no caure en la pretesa
estratègia de Puigdemont de voler ser arrestat i així provocar que pogués tenir
els mateixos drets (també és un dir) que els diputats elegits que són a la
presó. La decisió es basa en un criteri “polític” allunyat de les esperables
consideracions jurídiques sobre una persona sobre la qual recau una ordre de
cerca i captura al territori espanyol (només en aquest territori, després del
ridícul que el mateix magistrat va fer en haver de retirar l’euroordre quan es
va saber que la judicatura belga no concediria l’extradició del president). El
magistrat del TS sembla voler actuar més com a portaveu del PP que com a membre
d’un poder judicial imparcial i independent.
En termes de política comparada dels estats de dret occidentals, l’estat espanyol fa pena
2.Tribunal Constitucional
(TC). Té dos temes sobre els quals s’ha de pronunciar: l’admissió o no
a tràmit del recurs del govern central sobre la candidatura de Puigdemont a
presidir la Generalitat, i els recursos presentats per Podem i pel Parlament de
Catalunya contra l’aplicació de l’article 155. Són dues noves proves del cotó
fluix sobre la professionalitat i la independència d’aquest tribunal.
De moment, només ha decidit de manera
lateral i més aviat surrealista sobre aspectes del primer recurs. El TC ha
endarrerit deu dies l’admissió o no del recurs, sense dir res sobre la
modificació del calendari de la investidura (!), una decisió qüestionable en
termes de professionalitat procedimental. En canvi, s’ha tret de la màniga unes
“mesures cautelars” malgrat que l’assumpte de fons encara no se sap si s’admet a
tràmit o no (!). Més surrealisme. A més, el TC no dubta a passar-li la pilota al
TS (Llarena) en la qüestió de si el president pot anar a la sessió d’investidura
o no. És a dir, el TC estableix que un jutge pot decidir sobre la capacitat d’un
diputat de ser elegit. En quina norma es fonamenta aquesta pretensió? Sembla que
en cap. Un diputat que ha estat escollit, ¿no pot ser candidat? En una
democràcia liberal un jutge mai pot “donar permís” perquè es presenti una
candidatura en un Parlament. És una altra conseqüència de la separació de
poders. I aquí no es poden esgrimir qüestions penals, ja que no hi ha cap
sentència judicial en ferm. Es tracta d’una decisió pròpia d’un estat
autoritari. Tampoc és admissible que abans que el Parlament es pronunciï sobre
el vot telemàtic o per persona interposada el TC sancioni que són il·legals. Es
tracta d’una altra vulneració de la separació de poders. El Parlament queda
reduït a una cambra provincial de fireta. Més autoritarisme.
El TC actual sembla més obsessionat a
emetre resolucions per unanimitat que a fer-les conforme a dret. En termes de
política comparada dels estats de dret occidentals, l’estat espanyol fa pena. Té
poder, però en aquestes decisions no és un poder de caràcter liberal-democràtic.
El TC actua com un àrbitre arbitrari. Afegeix al desprestigi i la deslegitimació
dels últims vint anys una deriva autoritària difícil de revertir.
Pregunta als partits independentistes: en
les condicions actuals, què convé més al país? ¿Recuperar unes institucions
autonòmiques quan se sap que seguiran disminuïdes, tant per l’ofec del control
dels comptes com per la permanent amenaça de més aplicacions de l’article 155?,
¿o bé mantenir i aprofundir la tensió actual a escala interna i internacional,
no donant la imatge que s’accepten les mesures repressives de l’Estat? Sé que no
és una decisió fàcil. Les dues respostes tenen costos clars i beneficis incerts.
I aquí tampoc hi ha terceres vies.
Els resultats electorals del 21-D han
estat clars. ¿Hi ha solucions institucionals? Sí. ¿Les posarà en pràctica
l’Estat? No. En els països hi ha moments extraordinaris. ¿Abaixar el cap és una
posició intel·ligent quan saps que et seguiran pegant (potser més fluixet)? La
dignitat també forma part de la identitat d’un país.
No oblidin veure la pel·lícula que
esmentava a l’inici. Val la pena. També per contrastar-la amb coses que passen
aquí.
Font: Quan l’àrbitre és arbitrari (Ferran Requejo)
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada