Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
«És suïcida, poc intel·ligent i d’una enorme irresponsabilitat patriòtica tractar el País Valencià, les Balears i Catalunya Nord com si fossin territoris aliens a la nostra pròpia identitat»
| La porta dels Països Catalans a la Catalunya Nord |
Fa 25 anys, el col·lectiu L’olla, de l’Olleria, va organitzar un debat sobre el pensament polític de Joan Fuster. Es tracta d’un municipi de no gaire més de 8 mil habitants, a la comarca valenciana de la Vall d’Albaida, a 17 kms de Xàtiva, 39 de Gandia, 42 d’Alcoi, 75 de València i 100 d’Alacant, cap al sud, doncs, del país. Ara, un quart de segle després, els organitzadors han tingut la pensada de repetir aquell acte, amb els mateixos participants i idèntic moderador, Francesc Mompó. Llevat de l’incombustible Enric Tàrrega, que no hi ha pogut acudir per motius d’edat, sí que ho han fet Vicent Soler (conseller d’Hisenda de la Generalitat d’avall), Josep Guia (referent històric del PSAN), Enric Capilla (llavors UPV i ara Compromís) i qui signa aquest article. Érem els mateixos, amb menys pèl i sense barba, entre altres coses. El teatre Goya local va omplir-se amb un públic fidel al país i a la llibertat, part del qual lluïa a la solapa el llaç groc de solidaritat amb els presos polítics. Retrobar rostres amics, després de tants anys, sempre és una experiència gratificant i també ho és constatar com, malgrat el pas del temps, les conviccions nacionals continuen sent les mateixes.
A l’Olleria hi governa Compromís i d’aquí és Àgueda Micó, coordinadora general del Bloc Nacionalista Valencià i coportaveu de Compromís. L’interès de molts valencians pel que ocorre a Catalunya és evident i no són minoria, entre els interessats, aquells que segueixen el procés del Principat com a cosa pròpia i que s’hi senten implicats, il·lusionats amb els avenços fets i, també, desconcertats per tantes marrades en el camí. Com més amunt, vaja. A l’hora del debat, però, es va parlar més de la situació a Catalunya que no pas al País Valencià. I era Joan Fuster qui deia que el problema és que, al País Valencià, hi ha molts blaveros, però al Principat ho són tots. Òbviament, l’afirmació és exagerada, però il·lustra força bé el desconeixement enorme que es té, de Catalunya estant, d’allò que succeeix més enllà del Sénia i més amunt de les Alberes, incloses les quatre illes que hi ha al davant. En aquest cas, hom no sap si és pitjor la ignorància enorme que tants catalans del Principat tenen sobre la resta dels Països Catalans o bé la indiferència que els provoca allò que hi pugui passar, més enllà de la meteorologia a TV3. Hi ha molta gent que ha estat a Creta, Rodes, Mikonos, Malta, Sicília o Sardenya, però que no ha posat mai els peus a Menorca, Mallorca, Eivissa o Formentera. Turistes que han viatjat a Tailàndia, Moscou, Punta Cana, Playa Bávaro, Madrid, París, Nova York, Pequín o Islàndia, però que encara és hora que coneguin Perpinyà, Morella, València, Alacant, Gandia, Alcoi o Xàtiva. Pensava en tot això, veient el gran interès de tants valencians per Catalunya, en contrast amb l’actitud de tants catalans del Principat en relació al País Valencià o les Balears.
Hi ha massa catalans amb una visió regional de la nació, barceloninocèntrica, que consideren el Principat com un espai territorial més nacional que la resta dels territoris, als quals atorguen, en el millor dels casos, un paper subsidiari, de simple acompanyament, talment una mena de subsistema, sempre en posició inferior a la de Catalunya. No deuen haver pensat, segurament, que no seríem el que som, ni Catalunya, ni la cultura catalana serien el que ara són, ni s’entendria el que són, ni serien del tot, sense Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, l’Estellés i l’Ovidi, Raimon i Maria del Mar, Al Tall i Miquel Gil, el Misteri d’Elx i el Cant de la Sibil·la, Obrint Pas i Antònia Font, Sanchis Guarner i Francesc de B.Moll, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira i Baltasar Porcel, les bandes de música, les fogueres i les muixerangues, Antoni Miró, Miquel Barceló i el Canigó mateix.
Com a espai nacional o nacionalitari, en construcció permanent, la nació catalana no pertany en règim de monopoli al Principat, sinó que aquesta és una nació compartida també pels altres territoris dels Països Catalans, ja que no és més dels uns que dels altres, sinó tant dels uns com dels altres, sense hegemonies ni supremacies de cap tipus. Només des de la confluència participativa, igualitària en drets i deures, serà possible, un dia, bastir l’edifici nacional dels Països Catalans des de la llibertat. Per això és suïcida, poc intel·ligent i d’una enorme irresponsabilitat patriòtica tractar el País Valencià, les Balears i Catalunya Nord com si fossin territoris aliens a la nostra pròpia identitat, cultura i realitat. La manca de perspectiva global, en aquest assumpte, fa que no ens adonem prou que, mentre al Principat hi ha qui menysté, oblida o ignora els altres territoris, Madrid i París no ho fan pas. Sobretot a l’estat espanyol, s’empren dos instruments potentíssims per a desvincular-nos nacionalment, tapar les realitats comunes i impedir l’articulació d’un futur compartit: es tracta de les infraestructures i els mitjans de comunicació. Les infraestructures del transport, escurçant trajectes, acostant ciutats i facilitant l’intercanvi de persones, mercaderies, idees, llengua i cultura, en realitat també estructuren nacionalment un territori. No és fruit de l’atzar, doncs, que no es potenciï el corredor del Mediterrani, per a comunicar-nos entre nosaltres, i que per anar de València a Barcelona hagis d’invertir-hi el doble de temps que per desplaçar-te a Madrid. Ni ho és tampoc l’apagada informativa que, sobretot al País Valencià, existeix en relació a Catalunya, ni l’absència de mitjans de comunicació en la nostra llengua, ben posicionats a la societat. Ni, naturalment, la inexistència d’un mateix mercat cultural real o d’un espai de comunicació, comú i compartit. Mentre ens allunyen entre nosaltres, doncs, els acosten a ells.
Pensant en més avall del Sénia, haver foragitat el PP de la Generalitat i dels grans ajuntaments és una gran notícia. Ara cal reforçar, però, el sentiment de pertinença i l’autoestima dels valencians, una autoestima que té sentit sense moure’s del País Valencià; una autoestima que no pot ser subordinada al Principat o exercida per delegació d’aquest. Però també fóra un error girar l’esquena a Catalunya com si no existís, i reivindicar la valencianitat, oposant-la a catalanitat (lingüística, cultural i nacional), en comptes de fer-ho a l’espanyolitat. En el terreny lingüístic, posem per cas, és evident que no és pas el català de dalt el que ocupa espais al valencià, sinó el castellà. És amb l’espanyol, per tant, que ha de competir, substituir i guanyar el valencià, en l’àmbit idiomàtic i en el de la identitat. Ja ho deia, aviat farà un segle, Pompeu Fabra. Es tracta de ser valencians fins al final, fins a les arrels més profundes dels propis orígens com a poble. I el mateix a les Balears, perquè només mirant cap endintre de cada illa, ens adonarem que tots nosaltres no som més que variants formals d’una mateixa identitat. No són, doncs, valencianitat i catalanitat els conceptes que s’oposen, en una dialèctica quotidiana, sinó un i altre amb espanyolitat. I només la derrota d’aquesta, a casa nostra, serà també, alhora, la nostra pròpia victòria, comuna i compartida. Com el país que volem. Val la pena, doncs, sortir de tant de tant de Catalunya per a constatar que, malgrat la miopia nacional de tants, els Països Catalans existeixen.
Font: Josep-Lluís Carod-Rovira - El país a l'Olleria | NacióDigital
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada