Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant»
Vicent Partal
El president Puigdemont va anunciar ahir (pel 18.02.2018) el
començament de la institucionalització de la República, des de l’anomenat espai
lliure de Brussel·les, cinc mesos després del referèndum d’autodeterminació.
També va dir que havia arribat l’hora d’actuar, tot anunciant una querella
davant l’ONU contra el Regne d’Espanya. I va posar sobre la taula una fórmula
per a desblocar la gestió autonòmica amb una renúncia al càrrec de president de
la Generalitat, que va afirmar que era provisional. Des d’ahir, la seua tasca és
posar dempeus, precisament, les institucions que hauran de donar forma a la
República proclamada el 27 d’octubre. I tot això des de la llibertat que Europa
ofereix als catalans, en contrast amb la tirania critàrquica espanyola.
Precisament la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya va ser
un gran exemple per a entendre què ens espera si continuem sota aquest ‘govern
dels jutges’, sota aquest govern falsejat que fa possibles escenes surrealistes,
indignes d’una democràcia, com les amenaces penals al parlament pel simple fet
de debatre no pas una moció, sinó una transacció a una moció.
El bloc del 155 no cedirà ni un pam de terreny en la repressió
a les institucions autonòmiques catalanes. I, per tant, les institucions
nacionals catalanes –que sembla que siguen la mateixa cosa, però no ho són–
necessiten una estratègia que mantinga la pressió sobre Espanya i la comunitat
internacional més enllà de la gestió de l’autonomia. Que combine l’actuació
política de gran abast amb ‘fer-se càrrec d’una burocràcia menor’, per dir-ho en
paraules de Julià de Jòdar. I per a fer això calen institucions que no estiguen
ofegades, que siguen lliures i puguen actuar en llibertat.
Aquest és el sentit del pas endavant que ahir va anunciar el
president Puigdemont. La República Catalana no és cap entelèquia, per més que
alguns en facen befa. Fou proclamada pel Parlament de Catalunya, legalment. Té
la majoria del parlament actual a favor. Acaba d’anunciar com començarà a
institucionalitzar-se, quines institucions desplegarà. Ja té un edifici on
opera, a Waterloo, i gent que hi treballa. Té uns polítics, començant per
Puigdemont, que la representen i representen, així, l’enfrontament contra
l’estat espanyol. I, per damunt de qualsevol altra cosa, hi ha dos milions de
ciutadans que la poden convertir, si ho volen, en l’ariet de la defensa de la
democràcia i les llibertats personals i nacionals.
És lògic i normal que el PP i l’unionisme intenten reduir la
complexitat de tot això que he explicat a un simple ‘pas al costat’ del
president Puigdemont. Que també ho és, és clar. Perquè el parlament ha tingut
por de proclamar-lo i ha cedit a la pressió espanyola. Ja he dit repetidament
aquests dies que crec que cedint no s’hi guanya res i que cedir és una mala
estratègia. Però aquesta ha estat la decisió del bloc independentista al
parlament, dels tres partits, i poca cosa podem fer-hi nosaltres.
Ara, si la decisió del parlament ha estat cedir, la que
Puigdemont va anunciar en el seu discurs és molt més complexa. Inclou la cessió,
car en definitiva si ell volgués podria forçar eleccions. Però no és únicament
–ni sobretot– una cessió. No sé si és raonable que sectors de l’independentisme
s’apunten ara a la tesi del pas al costat i prou, per més que el partidisme els
emboire la vista. Però estic segur que el temps posarà les coses a lloc. Espanya
volia, i el Financial Times en parlava en un article molt interessant ahir, un
‘cop quirúrgic’ que li permetés de dir que això de Catalunya ja s’havia
arreglat, que s’havia acabat la proposta de ruptura i que el Principat era una
plàcida autonomia més. Però això no ha passat i, en canvi, des d’ahir es troba
que s’activaran aquestes institucions que, per desgràcia nostra, no s’activaren
quan tocava i quan més les necessitàvem, just després de la proclamació. No hi
ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica
que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una
confrontació podrem anar endavant.
I a Espanya hi ha tres coses que li fan por. La primera, i
principal, és la que en definitiva li ha fet malbé el pla i l’ha menada a la
crisi on s’ha encallat: el vot dels ciutadans catalans. La segona és aquest
símbol de la llibertat dels catalans, i del dret de ser persones lliures, en què
s’ha convertit la República. Perquè el simple fet d’existir li lleva legitimitat
com a estat i l’obliga –tal com veiem ara i adés– a dur la repressió al límit. I
finalment té por que algú més poderós, des de fora, acabe imposant-li una
negociació. Però sense cap referència alliberada això seria impossible: negociar
amb qui? Amb un parlament que no pot decidir ni qui és el candidat? El govern
autonòmic i el parlament autonòmic, com es va veure ahir clarament, ja no podran
defensar lliurement cap proposta per a Catalunya. Però el Consell de la
República i l’Assemblea de Representants sí que ho poden fer. I aquest és el
gran canvi d’escenari i aquesta serà la seua feina més urgent. D’ací ve que el
primer gest haja estat, precisament, una denúncia davant l’ONU.
Puigdemont va dir ahir que ni claudica ni es retira. Entenc la
frustració de molta gent que voldria unes institucions, també a l’interior, més
contundents. Però també sé que alguns no volen ni voldran que llegim aquestes
frases del seu discurs perquè no els espatlle la realitat paral·lela en què ens
volen instal·lar. Aquesta realitat paral·lela que diu que no va haver-hi
càrregues el primer d’octubre, que no es va fer cap referèndum
d’autodeterminació, que no es va proclamar la República, que el monarca va ser
ben rebut diumenge i que els repics d’atuells en realitat eren per a saludar-lo
afectuosament. Qui s’ho vulga creure, tot això, per mi ja s’ho pot creure. Però
la realitat ha demostrat de sobres aquests darrers anys que és molt més tossuda
que no pas els entusiastes titulars de la premsa del règim. Com Mariano Rajoy
pot comprovar cada dia, quan s’alça del llit i veu que han passat quatre mesos
del colp d’estat però el poble de groc es manté ferm. O quan s’adona que el
president Puigdemont, el ciutadà @KRLS, continua treballant per fer realitat el
seu projecte polític i es posa en una via on ell, precisament, ja no pot
pressionar-lo.
Font: Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant? | VilaWeb
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada