Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El títol de ben segur que té un element agosarat i presumptuós. Malgrat això, no es pot descartar, d’entrada, que el President Carles Puigdemont i la causa que defensa estigui acumulant mèrits per esdevenir una mena d’icona mundial en matèria de defensa dels Drets Humans. Si més no, hi ha hagut i segueix havent-hi —i tot fa pensar que l’efecte s’intensificarà— una sèrie de senyals o símptomes que apunten cap a aquesta possibilitat. Lògicament, de confirmar-se aquesta rellevància pública de la causa, repercutirà en les adhesions internacionals que rebrà.
Crònica d’un desprestigi
Com no podia ser d’una alta manera, el principi de tot, com de moltes altres coses, tingué lloc en la data assenyalada de l’1 d’octubre de 2017. No paga la pena d’estendre-s’hi, perquè aquell dia té visos d’esdevenir un fenomen històric. Tanmateix, sí que ve a tomb de fer esment d’allò que va poder percebre la comunitat internacional. En efecte, la visió de les forces de l’ordre d’un estat —creien— civilitzat, vestides com per sufocar una invasió militar, agredint la ciutadania pacífica, de totes les edats i condicions, a qui tenien el deure de protegir, fou impossible de pair. Aviat, doncs, les imatges de gent essent represaliada, pel sols fet de pretendre dipositar el vot en una urna, van fer la volta al món, i personalitats d’arreu —des d’associacions humanitàries com Human Rights’ Watch, premis Nobel de la Pau o, fins tot alguns governs— denunciaren explícitament la situació que s’estava vivint en aquella regió espanyola que tenia com a capital la moderna ciutat de Barcelona. El nom de Catalunya, a partir d’octubre, ja estava en el mapa mental de molts que ni tan sols n’havien sentit a parlar unes setmanes abans. Catalunya començava a guanyar el relat, i el país de la sangria anava perdent punts a marxes forçades.
La campanya posterior de comunicació que va seguir Espanya no va contribuir a blanquejar la seva imatge malmesa. Ans al contrari, escenes com les del ministre d’exteriors Alfonso Dastis negant, en una entrevista a la molt britànica BBC l’autenticitat de les imatges de la violència de la policia espanyola —les famoses fake news—, provocaren al seu torn l’enuig de l’entrevistador, atès que les imatges que es mostraven pertanyien a la pròpia BBC. Poc després, en una altra context, el propi Dastis fou acorralat per l’incisiu Tim Sebastian al Conflict Zone del mitjà alemany DW. El ressò de l’entrevista s’estengué arreu d’Europa, i el ridícul del ministre espanyol —i les seves evidents dificultats per negar l’evidència— contribuí a llaurar la imatge d’Espanya com a país autoritari (de fet The Guardian assenyalà Dastis com a exemple de “líder autoritari”, per haver recorregut a les suposades fake news per “justificar atrocitats i abusos dels drets humans”). Finalment, per si això fos poca cosa, el prestigiós The Economist qualificà “l’intent de la policia espanyola d’aturar el referèndum d’independència de Catalunya” com un pas de gegant d’Espanya per esdevenir allò que s’anomena “flawed democracy” (democràcia fallida).
Llaurant un prestigi
Si des de l’octubre del 2017 la imatge d’Espanya cotitza a la baixa, la de Catalunya, en canvi, ha passat del virtual anonimat fins al relleu internacional. Això és, amb la població agredida per la seva policía, líders polítics i socials a la presó, i d’altres exiliats a països europeus —de moment, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit—, no era difícil pensar que, tard o d’hora, la causa catalana guanyaria certes simpaties més enllà de les fronteres del Regne d’Espanya.
Aquestes simpaties semblen condensar-se, a mode de síntesi —i, per tant, sense oblidar-se dels demés represaliats—, en la figura del President exiliat Carles Puigdemont.
Probablement pel seu discurs coherent i combatiu, així com per la seva voluntat explícita i transparent d’internacionalitzar el conflicte amb Espanya, l’opinió pública —internacional, s’entén— s’ha bolcat amb la figura del dirigent català. A més, Espanya ha contribuït a dignificar-lo quan pretenia, precisament, fer tot el contrari. En efecte, diferents ministres de l’estat espanyol s’han dedicat a repetir, com un mantra, que Puigdemont està “fent el ridícul” a Bèlgica, i que ningú no l’hi fa cas, o a fer ells el ridícul en escorcollar fronteresbuscant-lo abans de la —avortada— investidura del 30 de gener, a fi d’intentar evitar que “no pugui entrar ni en el maleter d’un cotxe” (sic). En definitiva, quedava clar que la de Puigdemont era una lluita desigual contra una democràcia fallida que, en canvi, tenia un braç de poder demolidor que mostrava senyals d’esquerdar-se.
A la conquesta dels Drets Fonamentals
Puigdemont i Emmerson, retratats per Jillian Edelstein (reproduït amb permís de l’autora)
Tenint en compte la feble —per no dir nul·la— separació de poders que impera a Espanya, si més no quant a la lluita contra el “separatisme”, era qüestió de temps que el cas de Puigdemont i el dels consellers empresonats fes el salt a la justícia internacional. Per si la violència policial de l’1 d’octubre, i els empresonaments arbitraris dels presos polítics catalans —Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart— no fossin prou motius, calia ara afegir-hi l’èpica victòria de l’independentisme —amb Puigdemont al capdavant— a les eleccions imposades per Espanya, via 155, i la privació del dret fonamental de representació política que li estava sent negat al president català. Era evident que això no podia acabar així.
De fet, el periodista especialista en l’esfera judicial Ernesto Ekaizer ja havia vaticinat a RAC1 que el de Puigdemont “es convertirà en un cas de la justícia internacional”, i afegí que “apareixerà als llibres d’història”, per reblar que “serà un gran cas internacional”. I bé, com gairebé sempre, les paraules d’Ekaizer s’acabaren fent realitat. Fou així, doncs, com el dia 1 de març, amb gran expectació i un important desplegament de mitjans internacionals, l’advocat britànic especialista en Drets Humans Ben Emmerson anuncià a Brusel·les que s’encarregava de dur el cas “Puigdemont vs. Spain” a les Nacions Unides (amb anterioritat havia anunciat que també defensaria els “Catalan Four” al Tribunal de Detencions Arbitràries de l’ONU).
Significativament, després d’exposar el cas (del qual ens encarregarem aviat a Siguem realistes), Ben Emmerson rebé atònit a la roda de premsa una pregunta amb l’evident segell dels mitjans de comunicació del clan-155. La pregunta —impertinent— en qüestió feia referència a “qui pagava” els seus honoraris com a advocat. I la resposta va deixar bocabadats els periodistes mesetaris: “Ningú”. Exacte, el prestigi d’Emmerson es posava al servei de la lluita per una causa en què hi creia, i la considera guanyadora: lluitar pels drets polítics de Puigdemont que, alhora, són els de tots els catalans, per mitjà del sufragi passiu. Resumint, un cas flagrant de privació de drets fonamentals per part d’un “estat pària” que s’està comportant com la “dictadura de Franco”.
Dibuixant una icona
Carles Puigdemont retratat per Jillian Edelstein (reproduït amb l’autorització de l’autora)
Jillian Edelstein, la fotògrafa que havia immortalitzat —entre moltes d’altres— algunes de les instantànies més icòniques de Nelson Mandela, s’ha interessat per la figura del President. Així, es va desplaçar a Brusel·les per prendre-li una sèrie de retrats d’una gran força i que contribueixen a dotar Puigdemont d’una aura alhora humana i vulnerable, però també poderosa. En aquest sentit, la prestigiosa fotògrafa va afirmar, al seu compte d’Instagram, que “sóc una fotògrafa, i no una política; però sé reconèixer un líder amb veritable integritat tan bon punt me’l trobo”. De ben segur que l’olfacte professional d’Edelstein no es posaria al servei d’una causa que no cregués digna de tenir-se en compte. Consegüentment, cal llegir el seu interès en el President com un indicador més que la causa té possibilitats, no ja d’internacionalitzar-se —de fet, ja n’està—, sinó també d’esdevenir icònica. I, tant el prestigi d’Edelstein com la força de les seves imatges, contribuiran a fer que l’afer Puigdemont vs. Spain esdevingui exemple a escala global en matèria de lluita per als Drets Fonamentals.
Un altre moviment en què es palesa com, progressivament, el nom de Puigdemont es va relacionant a escala global com a sinònim de lluita pels drets humans ha tingut lloc recentment, quan Suïssa el convidà al Festival de Cinema i Fòrum de Drets Humans(FIFDH) per parlar de Drets Fonamentals, a Ginebra. Allà participa en un col·loqui posterior a la projecció del film documental Cataluña: España al borde de una crisis de nervios(Sylvain Louvet, Gary Grabli i Julie Peyrard). L’expectació és màxima, adobada —com no— per un intent del govern i la fiscalia espanyoles de detenir-lo, al qual el govern helvètic afirmà amb rotunditat que “no hi ha base legal” per extraditar Puigdemont.
Punta de llança d’una causa
En definitiva, quan es parla de defensa dels Drets Humans, el noms de Catalunya i de Carles Puigdemont semblen referències obligades en el relat internacional que s’està construint.
No cal dir —és sobrer haver-ho de recordar— que, al món actual, dissortadament, hi ha casos molt més greus que el de Puigdemont i el de Catalunya. Guerres, tortures i d’altres greuges inacceptables se succeeixen de manera vergonyosa cada dia, i la major part d’ells no surt a les televisions. Tanmateix, aquest últim factor juga a favor de Catalunya: sí que sortim als mitjans, existeixen certs agents que particularitzen el nostre cas i el poden convertir en punta de llança, o vara de mesurar, per a traçar analogies en el futur. En altres paraules, el President Puigdemont, a força de lluitar pels seus drets i els del país que representa, contra tota adversitat, pot acabar essent un sinònim mundial de lluita i resistència pacífica. I, quanta més resitència Espanya l’obligui a exercir, la seva figura creixerà fins a límits que encara no podem ni tan sols imaginar-nos.
FONTS:
*Agraïm explícitament l’autorització que Jillian Edelstein ens ha donat personalment i desinteressada per incloure a Siguem realistes les seves fotos icòniques de Carles Puigdemont. Thanks a lot Jillian!
Recomanem fervorosament seguir tota l’obra d’Edelstein:
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada