Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya | Joe Brew

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'analista de dades Joe Brew mostra com afectarà l'evolució de la demografia al suport de la independència de Catalunya

Joe Brew

Coneixeu cap català que no tingui opinió respecte de la independència? Jo tampoc. Virtualment hi ha pensat tothom i hi ha dos grups: els qui estan a favor i els qui estan en contra. Igual que en totes les qüestions que creen divisió, com ara el matrimoni homosexual als noranta, el tercer grup dels ‘indecisos’ és una petita minoria.

En aquestes qüestions la gent no sol canviar de parer. Els convençuts ja no es poden convèncer, les opinions es fossilitzen i els qui ja en tenen una de formada interpreten la informació nova de manera que la reforci (i.e. biaix de confirmació). La investigació mostra que la gent s’aferra irracionalment a les seves creences una vegada han pres una decisió. De fet, hi ha algunes proves que suggereixen que mostrar informació que contradiu les opinions en realitat fa creure-hi encara més fermament.

Assumim doncs, amb vista al futur previsible, que els catalans no canviaran d’idea respecte de la independència. La meitat en favor hi continuarà en favor; la meitat en contra també hi continuarà en contra. Què creieu que passarà?

Si heu suposat ‘un estancament infinit’, probablement erreu. Fins i tot sense canvis d’actitud, les majories socials canviaran. Com? Per tres raons:

1. La gent es mor.
2. La gent migra.
3. La gent neix.

En unes altres paraules, mentre els polítics s’escridassen provant insatisfactòriament de convèncer l’opinió contrària perquè assumeixi el seu punt de vista, una força molt més poderosa que no pas els polítics es mou al rerefons: la demografia. Els canvis de mentalitat no són el motor de molts dels canvis socials radicals; més aviat és que la població canvia. Per tornar a l’exemple anterior del matrimoni homosexual, la raó per la qual ha estat legalitzat en molts dels països occidentals aquests darrers anys no és perquè els qui s’hi havien oposat fermament canviessin de parer, sinó perquè van fer-se vells i es van morir. El mateix fenomen explica en gran manera més canvis socials com ara l’auge del feminisme i l’ecologisme o la reducció del racisme i l’antisemitisme.

Els interessats en el futur de Catalunya haurien de tenir present la demografia. Els índexs de naixement i migració han canviat radicalment aquestes dècades i els efectes romandran durant generacions. No hi ha manera de ser concloent sobre el futur perquè les forces econòmiques i socials de l’esdevenidor –de moment desconegudes–tindran impacte en la mortalitat, la fertilitat i la migració, però per a predir-lo podem fer servir la informació ara disponible.

Aquest article aspira a fer justament això: quantificar l’efecte dels canvis demogràfics a Catalunya respecte del suport a la independència.

Context: els factors demogràfics que afecten el suport a la independència

La raó per la qual el canvi demogràfic portarà un canvi social a Catalunya és perquè les característiques demogràfiques són estretament relacionades amb el suport de la independència, respecte del qual hi ha dos factors especialment rellevants: l’edat i el lloc de naixement.

Aquest gràfic mostra l’associació entre el lloc de naixement i el suport a la independència. Els catalans nascuts a Catalunya són en gran part favorables a la independència. Els nascuts a fora hi són majoritàriament contraris.

I aquest mostra l’associació entre edat i independentisme. Els catalans joves són majoritàriament independentistes, mentre que els més grans són majoritàriament unionistes.

Submergim-nos, doncs, en els detalls.

El present: una radiografia

Hi ha una tendència demogràfica destacable que es produeix ara mateix a Catalunya: el percentatge de catalans que han nascut a Espanya minva. Hom pot tan sols especular si aquesta tendència ha tingut a veure amb el ràpid creixement de l’independentisme aquests darrers anys, però les dades són clares. Aquests últims vint anys el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol ha baixat d’un 27,2% a un 16,6%.

Per què ha disminuït el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol? No és perquè deixin Catalunya per tornar a Espanya, sinó perquè la població de Catalunya nascuda a l’estat espanyol és molt més vella que no pas la mitjana catalana. El gràfic següent mostra la distribució d’edat dels catalans segons el lloc de naixement:

Fixeu-vos que al gràfic de la dreta les dades s’agrupen a la part superior, mentre que als altres s’agrupen més avall. La majoria de catalans que van néixer a Espanya són gent gran. Mentre que l’edat mitjana dels nascuts a Catalunya és de 38 anys i la dels nascuts a la resta del món és de 37, la dels nascuts a Espanya és de 64. Tres quartes parts dels nascuts a l’estat espanyol tenen més de 55 anys.

Dit d’una altra manera, la disminució del percentatge de catalans nascuts a Espanya es deu majoritàriament a la mortalitat, no pas a l’emigració.

Per què és important, això? Perquè els vells, aquí i pertot, es continuaran morint abans que els joves. I llevat que els patrons migratoris del futur siguin idèntics als del passat –cosa que quasi segur que no passarà– aquestes morts deixaran una empremta en les preferències polítiques col·lectives.

Què passarà anys a venir?

Amb la composició demogràfica actual, Catalunya és dividida aproximadament per la meitat respecte de la independència. Mirem què és probable que passi d’aquí a pocs anys.

Aquest gràfic mostra què passarà a la població actual de Catalunya amb el temps. Com que la majoria de catalans nascuts a l’estat espanyol són grans, el percentatge respecte de la població total de Catalunya disminuirà al llarg del temps.

Si examinem només la mortalitat, deixant de moment de banda la migració i la fertilitat, la població de Catalunya segons el lloc de naixement és d’aquesta manera amb vista a les dècades vinents:

Fixeu-vos en la diferència entre la línia grisa (resta del món) i la verda (Espanya). Tot i que actualment el percentatge de catalans nascuts a l’estat espanyol i el dels nascuts a l’estranger són similars, vora el 17-18%, divergiran bruscament d’aquí a no gaire. La raó és perquè els nascuts a la resta del món són relativament joves en comparació amb els nascuts a Espanya.

El resultat d’aquestes diferències al llarg dels anys és aquesta: encara que ningú no canviï de parer, el percentatge de catalans independentistes creixerà constantment les dècades vinents. Com que molts unionistes són gent gran, el suport de la unió amb Espanya també baixarà constantment a mesura que es vagin morint. Ara mostrarem el percentatge estimat de catalans en favor de la independència i en contra, assumint que mantenen la mateixa opinió i que només la mortalitat afecta l’estructura de la població, deixant de banda la migració i la fertilitat.

És raonable d’assumir que no hi haurà ni naixements ni migracions, anys a venir? És clar que no. Tal com la gent deixa d’existir, també pot ser creada. El naixement n’és una manera. L’altra, si més no per al nostre propòsit, és la migració.

Tot i que és impossible de predir com evolucionaran en el futur, és equivocat de menystenir-los. Així que, per a aquest exercici, assumirem algunes coses: que el nombre actual de naixements per any a Catalunya (del 2017, de fet, el més recent de què tenim dades) i el de migracions, de tot origen i destinació, també es mantindran constants (prenem la mitjana del període entre el 2005 i el 2017).

Una vegada fetes aquestes assumpcions, la població de Catalunya tindrà aquest aspecte amb vista als anys vinents:

Quin efecte tindrà quant en el suport de la independència? Aquest gràfic mostra una estimació de l’independentisme, assumint que no hi haurà canvis en les opinions, que les ràtios de migració seran les mateixes que les d’aquests darrers deu anys i que les de naixement seran idèntiques a les del 2017. Els efectes del canvi demogràfic es veuran fins i tot a curt termini:

En unes altres paraules, encara que ningú no canviés d’opinió, la divisió del 50-50 no es mantindria.

Ara, encara hi cal un ajustament més. El gràfic anterior mostra resultat probable d’un referèndum d’independència, assumint que tots els catalans adults poguessin votar. Això seria ideal, d’una perspectiva democràtica, però és poc probable que sigui el cas. Específicament, la majoria de catalans nascuts a fora de l’estat espanyol no són ciutadans espanyols –tot i algunes excepcions–, i assumint que un referèndum seria segons la legislació espanyola, no hi tindrien dret de vot.

Per tant, per al nostre darrer gràfic, mirem què passaria en un hipotètic referèndum que només tingués en compte qui probablement hi podrà votar, és a dir, els nascuts a Catalunya i a Espanya. Aquest n’és el resultat:

Què mostra el gràfic anterior? Que la sola força de la demografia durà el suport de la independència al 60% al 2039, encara que ningú no hi canviï d’opinió.

Conclusió

El temps corre contra els qui s’oposen a la independència de Catalunya. Els catalans nascuts a Espanya, un bastió unionista, són majoritàriament gent gran i són reemplaçats per catalans més joves nascuts a Catalunya, majoritàriament en favor, i per catalans també més joves nascuts a l’estranger que, majoritàriament, no poden votar. A banda l’opinió sobre la independència, aquests són els fets.

En aquest article argumento que les ments rarament canvien, i crec realment que és el cas en la majoria de qüestions polítiques. És per això que el canvi demogràfic és important per a entendre el futur de Catalunya. Amb les opinions fossilitzades en totes dues bandes, és improbable que hi hagi gaire ‘conversions’ a curt termini.

Dit això, ‘improbable’ no vol dir ‘impossible’. Les ments de vegades canvien en algunes qüestions. Potser el govern espanyol proposarà un arranjament polític acceptable per a la majoria dels catalans, cosa que fins ara no ha passat. Potser els catalans creixeran cansats de cercar la independència i es resignaran amb alguna versió modificada de l’autonomia actual. O potser algun esdeveniment estrany ho canviarà tot.

Però llevat que passi això, la probabilitat més alta és que el moviment independentista continuarà creixent en seguidors i el govern espanyol, potser no l’actual (perquè la seva posició oficial sobre l’autodeterminació de Catalunya és ‘no és no, mai és mai’), serà forçat a reconèixer la realitat política i treballar per una solució política. Una solució gairebé de segur que implicarà un referèndum sobre la independència i, si no és que les ments canvien radicalment els anys vinents, aquest referèndum el guanyarà l’independentisme.

Nota tècnica

Aquest article conté moltes projeccions que, com totes, gairebé de segur que són imprecises. Tot i que la ciència actual és força precisa (esperança de vida, etc.), deduir la migració i la fertilitat és, en gran part, una conjectura. Per a ser transparents, hem fet públics tot el codi i les dades d’aquest article.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/canvi-demografic-independencia-joe-brew/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya | Joe Brew

No esperem Godot | Núria Cadenes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«I així anem passant l'estona: esperant ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o esperant que la base s'hagi eixamplat o el que sigui: esperant. Esperant i desesperant»

Núria Cadenes

Qualsevol excusa ens pot ser bona per aturar un moment les màquines i fer balanç. En l’àmbit personal, cadascú trobarà la seva i al seu ritme: que s’acosten els vint, els quaranta, el mig segle (ai), la jubilació, que seràs pare, mare, un canvi de ciutat, quantíssims fets no hi ha a la vida que ens poden empènyer a l’anàlisi de les coses que ja hem passat, i de com les hem passades. Revisar, analitzar, mirar de corregir i avant.

Sempre és més fàcil de dir que de fer, però és igualment necessari. De tant en tant.

L’àmbit personal és el de cascú és cascú i no hi entrarem. La cosa política és més camp per compartir, i ara que el curs s’acaba i que els dies s’allarguen d’estiu i tot es fa més cadenciós, pot ser bon moment per a les balances: sospesar, valorar, trobar maneres de corregir i avant.

La primera qüestió, que no per evident hauria de ser menystinguda, és que, objectivament, dolguts o masegats o emprenyats o desconcertats o com sigui que se senti cadascú, d’independentistes, en aquest país, a la part central d’aquest país llarguerut, n’hi ha més que mai. Que n’hi continua havent més que mai. Que no hi havia suflé sinó necessitats i condicions, i que malgrat tots els malgrats, no només hem passat a tenir majoria, des d’aquell 15-25% en què ens movíem als anys vuitanti-noranti, sinó que aquesta majoria es manté. Es manté. Contra tot pronòstic, contra vent i marea, es manté.

I no dic això per ganes de ser optimista, ni per voluntat de ser-ne, ni per res. Ben mirat, no trobo que en sigui gens, d’optimista, en les coses comunes de la vida: he crescut al país del no diguis blat i això pesa. Si ho escric, i si ho repetiré tantes vegades com calgui, és perquè continua essent una realitat grandiosa que no sé si valorem prou.

I sí, hi ha hagut un primer embat i no l’hem guanyat. Perquè no podia ser o perquè no l’hem pogut guanyar o perquè no l’hem sabut guanyar. I ho escric, això, en un plural que ens inclou a tots, polítics i poble. Amb les bones intencions i els esforços i les mancances i les mitges veritats i els ja m’està bé i les esperances de tots.

I sí, fot mal.

Encara ara.

Encara ara quan ja va essent hora d’espolsar-nos de sobre aquesta mena d’estupefacció o de ràbia o de tristesa o de barreja de tant que sembla que ens tingui embambats, de l’octubre del disset ençà. Com si ens haguéssim acostumat a rebre indicacions. Com si haguéssim quedat als llimbs i passéssim l’estona vora el camí, esperant, exactament com fan els personatges de l’obra de Samuel Beckett.

I així s’escola el temps, el primer acte i el segon que és el darrer: Tot esperant Godot. Que no se sap qui és, o què, i que mai no arriba. Però que vindrà, oitant. Els ho diu el missatger: aparentment, Godota no vindrà avui, però demà segur que sí. Demà. Demà a la tarda. Com en aquells cartells graciosos que hi ha en alguns bars: ‘avui no fiem; demà, sí’.

I així anem passant l’estona: esperant ordres, diguem-ne. Segons la tendència de cadascú, esperant la jugada secreta o esperant que la base s’hagi eixamplat prou o el que sigui: esperant. Esperant i desesperant de veure els partits que representen l’independentisme s’esgratinyen entre ells. Per bé que, al capdavall, això de llançar-se els i tu més pel cap és el que han fet sempre. Sempre sempre sempre. Des que hi són i que, per tant, pugnen per repartir-se cadires (i no ho dic pas en un sentit necessàriament despectiu, això: poden ser escons o regidories des d’on treballar de valent per complir les promeses electorals, o per explicar clarament què els impedeix de complir-les; ho poden ser; és clar que sí). Forma part de la seva naturalesa i, quan no hi ha un objectiu concret, més alt, que els adreça, els domina la lògica interna, la batalleta.

Emprenya, evidentment. I distreu. Però no ens hi hauríem de fer mala sang.

I, sobretot, no hauríem de romandre, aquí, enrabiant-nos i esperant. Com si haguéssim quedat encantats per una espècie de dimissió col·lectiva. Com si ens haguéssim trobat vora aquell camí que es va empescar Beckett, prop de la mitja ombra d’un arbre desnerit, i esperéssim unes odres que fins ara mai no han arribat. I que no arribaran. I que no ens calen.

Fet i fet, el tros que hem avançat ha estat fruit de la determinació col·lectiva, del fantàstic encadenament d’esdeveniments que propicia el fet de trobar-se i pensar i decidir decidir. I així és com hem fet un importantíssim escac a espanya. I així és com farem el moviment definitiu: no pas esperant aviam què hi ha de dir la classe política sinó marcant-li, a ella, el pas, empenyent-la, desbordant-la.

Així és com hem avançat i així és com ho tornarem a fer. A fer millor.

I doncs, és que avui, ara, hem de continuar esperant Godot? És que ningú, tu, jo, l’amic, el veí, el conegut, no es considera convocat a pensar, a decidir?

Diu el refrany que qui cau i s’aixeca és tan alt com era.

Potser també més fort. Fins i tot més savi.

Indesinenter.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/no-esperem-godot-opinio-nuria-cadenes/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

No esperem Godot | Núria Cadenes

Senyor Sánchez, aquestes són les quatre coses que jo he après | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«No puc respondre per Rufián ni per ningú. Però puc respondre a la pregunta del candidat a president d'Espanya. Perquè sé ben bé què he après.»

Vicent Partal

El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, no va aconseguir de ser investit ahir. No és estrany, vist com havia insultat i menystingut aquells que pràcticament li regalaven el seu vot. Algunes de les intervencions del dirigent del PSOE, de fet, van ser tan excessives que passaran a la història de la infàmia parlamentària. Demanar a Podem que pacte amb Vox, Ciutadans i PP amb l’argument que els quatre junts tenen la majoria suficient, no és que siga insultant sinó que és una provocació en tota la regla. I burlar-se després de Gabriel Rufián, demanant-li si ha après res de la repressió, és cruel i indigne, impropi d’un demòcrata.

No puc respondre per Rufián ni per ningú. Però puc respondre a la pregunta del candidat a president d’Espanya. Perquè sé ben bé què he après.

Primera: he après que Espanya pot ser derrotada. Ho va ser el Primer d’Octubre, de manera estrepitosa. Hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis electorals, hi va haver votants, malgrat el CNI, la policia, l’Íbex 35 i els quintacolumnistes. I no ho van poder impedir, com tampoc no van poder impedir que la gent defensés la democràcia de l’atac dels uniformats, despullant el règim davant les càmeres de tot el món. Si avui la república només és una proclamació del parlament no és pas perquè Espanya la derrotés en cap moment sinó per la incompareixença del govern de Catalunya. En aquest procés, de moment, Espanya només acumula derrotes: va ser derrotada el Primer d’Octubre, i el dia 3, el 27 d’octubre i després el 21 de desembre, cosa que va ensorrar el seu pla. I ha eixit derrotada de totes les eleccions que hi ha hagut des d’aleshores. Va ser derrotada a Bèlgica, a Escòcia, a Suïssa i a Alemanya, amb una sentència demolidora en aquest cas. Són, si de cas, els errors del nostre camp, que li han permès respirar i mantenir-se viva.

Segona: he après que Espanya és irreformable i no pot presentar cap projecte alternatiu a la independència o la submissió. Sap greu per la gent noble i honrada, com Jaume Asens, que encara insisteix que hi ha una altra Espanya possible. Però no existeix. Alguns van pensar que la independència es feia contra el PP, contra el residu directe del franquisme, però també es feia, i això es veu amb més claredat cada dia, contra un Partit Socialista que, en aquesta qüestió, no se separa ni un mil·límetre del seu antagonista. A Madrid, amb l’excepció de Podem, i encara no sempre, ni entenen el problema ni el volen solucionar. Només pensen en la submissió i la derrota. Tan obsessivament que, fins i tot, quan Esquerra Republicana es mostra disposada a fer el que siga per a salvar l’expedient personal, Sánchez reacciona fent-li copets al cul (pam, pam, has après res?) en compte de reaccionar fent política. No hi ha res a fer, és o independència o submissió. I la submissió no serà.

Tercera: he après que preferisc mil vegades un país sense bons polítics que uns polítics excel·lents que no tinguen país. I que me’n fie molt més. I ho dic amb el respecte més gran per ells i tot allò que han fet de positiu i els costos que els ha representat. Però en aquests anys hem vist molt clarament com el millor de la nostra societat esclatava des del carrer, passat per damunt de la classe política. I hem vist també com la classe política, el partidisme més malaltís, ens posava dins una cova de la qual només ara comencem a entendre que hem d’eixir ràpidament. Un consell, doncs, senyor Sánchez: no us cregueu necessàriament que el que veieu i us diuen a Madrid és el que sent i pensa la societat catalana. O un dia us sorprendreu.

I quarta: he après que en aquest combat ens pegueu molt durament, i ens feu molt de mal, però també acuseu, i de quina manera, els nostres cops, com si fóssem en un bell i èpic combat de boxa. Heu fet tres eleccions en quatre anys, que fàcilment podrien ser-ne quatre, dues investidures fallides, que fàcilment podrien ser-ne tres, una moció de censura, més d’un any de govern provisional i més d’un any sense pressupost. Les clavegueres del poder s’han obert i la pudor ho impregna tot. Per intentar dominar-nos, heu trinxat la democràcia, en una jugada que pot acabar qualsevol dia amb els vostres ossos a la presó –o què creieu que pensen tots aquests de la banda i el pla, ara que han après que un jutge pot saltar qualsevol regla i limitació? Potser no sereu mai president del govern, senyor Sánchez; com a mínim, no pas elegit amb els vots de la població. I si fósseu prudent, més us valdria d’anar pensant que podríeu seguir perfectament el camí de Mariano Rajoy, aquell home totpoderós que va impulsar el 155 però que va acabar tancat en un restaurant durant hores i més hores, bevent-se la caiguda, després d’haver-se quedat, gràcies precisament al 155, sense cap xarxa que la pogués aturar.

Que si hem après res, pregunteu, senyor Sánchez? No ho sabeu prou.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/senyor-sanchez-coses-que-he-apres-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Senyor Sánchez, aquestes són les quatre coses que jo he après | Vicent Partal

Mauri: "Caldrà exercir l'autodeterminació si el Suprem la condemna"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Nacional / ACN

El vicepresident d'Òmnium, Marcel Mauri, ha defensat aquest dimecres exercir el dret a l'autodeterminació si el Tribunal Suprem "el condemna" al judici de l'1-O. En una entrevista amb l'Agència Catalana de Notícies (ACN), Mauri ha evitat concretar amb quina fórmula s'hauria d'exercir el dret i ha dit que col·lectivament s'haurà d'estudiar a partir de la "lluita no violenta i la desobediència civil" per transformar les "realitats i lleis injustes". "El dret a votar es guanya votant, si cal votarem els cops que faci falta, l'exercici del dret a l'autodeterminació s'ha de seguir defensant", ha apuntat. Mauri s'ha referit al president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, l'ha acusat de tenir "poca voluntat per trobar solucions" i "d'incapacitat per arriscar-se" en estar centrat en un "tacticisme" marcat per les enquestes enlloc de tenir "talla política".

Per això, Mauri ha apel·lat als partits independentistes catalans i els ha demanat una resposta "àmplia", de "consens" perquè davant d'un estat que "reprimeix" la divisió de l'independentisme "ens fa més dèbils". "Quan som més dèbils és molt més difícil poder marcar el to de la negociació, el diàleg o la resposta davant de situacions tant greus", ha afirmat.

De fet, el vicepresident d'Òmnium ha apel·lat a la responsabilitat dels partits davant la situació de "repressió, presó i exili". "Han de ser capaços de mantenir dinàmiques pròpies però posar per sobre els consensos mínims per donar una resposta a la repressió i tornar a la política un horitzó nacional compartit", ha dit durant l'entrevista amb l'ACN. 

"Tot el que no sigui absolució serà una revenja de l'Estat" 

Ha pronosticat que la sentència del judici de l'1-O certificarà que l'estat espanyol "entra" en una fase "molt preocupant" de qualitat democràtica i ha avisat que buscarà l'"escarni i "generar por". "Tot el que no sigui l'absolucióserà una revenja per part de l'Estat", ha alertat Mauri. Davant d'això, ha constatat que amb un Estat que prefereix "escoltar les tesis de l'extrema dreta" enlloc de les de les Nacions Unides, la ciutadania té l'"obligació" de respondre de forma "pacífica", "àmplia", "tranversal" i amb "contundència". 

Reclama al Govern afrontar la repressió "més dura" en democràcia 

Mauri ha dit als partits polítics que formen el Govern i que tenen majoria parlamentària que no "entendria" que no tinguessin un "consens estratègic" davant la sentència. "Necessitem un Govern que estigui disposat a afrontar el repte majúscul que implica fer front a la repressió més dura que haurà patit el nostre país en democràcia. Haurà de buscar la forma per donar resposta, complementària amb la que donin els partits, la societat civil i la ciutadania", ha subratllat. 

Així, ha expressat que davant d'una sentència no absolutòria que "busqui la venjança", la reacció de la ciutadania no pot quedar-se només en una manifestació. Per això, ha apostat per una resposta que s'allargui en el temps i que interpel·li al màxim nombre de ciutadans".

Sánchez "flirteja" amb noves eleccions

Pel que fa al govern espanyol ha criticat que abandonés la taula de diàleg amb la Generalitat "per la manifestació de l'extrema dreta que li reclamava acabar amb el diàleg amb Catalunya i convocar eleccions espanyoles". Ha carregat contra Sánchez en considerar que "flirteja" amb noves eleccions perquè no vol sotmetre's a algunes aliances amb partits que tenen una visió amb Catalunya "més oberta". 

Tot i que ha dit a Òmnium no li pertoca parlar sobre el posicionament dels partits polítics respecte la investidura de Sánchez, ha opinat que el suposat espionatge d'Exteriors a la Generalitat, el fet que alguns dirigents socialistes titllin l'1-O de 'fake new" i que l'advocacia de l'estat mantingui "les tesis de Vox" al judici de l'1-O fa que sembli que "Sánchez no vulgui rebre vots".

Font: https://www.elnacional.cat/ca/politica/mauri-exercir-dret-autodeterminacio-suprem-condemna_404806_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Mauri: "Caldrà exercir l'autodeterminació si el Suprem la condemna"

Nota de Premsa del Col·lectiu Primer d’octubre

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Davant la votació a la investidura del President del Govern espanyol al Congrés dels diputats volem manifestar la nostra inquietud pel posicionament del nostre partit.

Constatem que després de la reunió extraordinària de l’Executiva del parit celebrada el passat divendres 19, el sentit del vot a la investidura no ha estat decidit. Tampoc no hi ha hagut posicionament oficial en relació a la celebració d’una consulta interna al partit tal com venim demanant des del nostre Col·lectiu des del primer moment i tal com vàrem demanar formalment a la direcció del partit en la reunió celebrada el passat dia 17.

Aquesta indefinició del posicionament oficial contrasta amb les manifestacions reiteradament realitzades pels nostres diputats a Madrid favorables a la investidura del senyor Pedro Sánchez, la qual cosa representa una divergència de posicionament públic preocupant.

Des de la nostra perspectiva, i després de la celebració de l’Executiva extraordinària, vàrem interpretar que si algun posicionament estava més proper era el no a la investidura. I ho entenem d’aquesta forma per la bona sintonia amb alguns dels membres de l’Executiva als nostres arguments a favor del no i perquè la manca de cap diàleg i oferta per part del PSOE no ens deixen cap altra sortida que el vot desfavorable. A més, a banda dels arguments ja reiterats pel nostre col·lectiu (empresonament injust dels nostres representants polítics, el paper de l’Advocacia i la Fiscalia de l’Estat, suport al 155, no reconeixement del dret a l’autodeterminació, amenaça de tancament de delegacions de la Generalitat, absència de diàleg, etc.) el suport, a data d’avui, al president Pedro Sanchez comportaria donar-li un “xec en blanc” al desconèixer totalment el seu programa de govern, els ministres proposats i l’oferta que fa en relació a Catalunya. Des d’ERC sempre s’havia dit que no proposaríem línies vermelles però que tampoc no donaríem xecs en blanc. I en aquest cas, no és que se’ns demani un xec en blanc, és que ni tant sols se’ns demana que el votem.

Per tant, a la vista que no ha variat gens ni mica la política repressiva de l’Estat, no hi ha cap gest de diàleg per part del PSOE i que l’únic requisit programàtic que ha imposat a UNIDAS PODEMOS per entrar al Govern és que no parli de presos polítics ni de dret a l’autodeterminació, entenem que el nostre vot únicament pot ser negatiu a la investidura.

Finalment, demanem a l’Executiva del partit i als nostres representants al Congrés dels Diputats que actuïn amb una única veu.

Barcelona, 22 de juliol de 2017

Font: https://www.1doctubre2017.com/2019/07/nota-de-premsa-delcollectiu-primer.html?spref=tw&m=1

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Nota de Premsa del Col·lectiu Primer d’octubre

L’Assemblea i l’UNPO registren un informe a les Nacions Unides sobre el declivi dels Drets Humans a Espanya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’Assemblea Nacional Catalana i l’Organització de les Nacions i Pobles No-representats (UNPO) han registrat un informe per a la Revisió Periòdica Universal (UPR) al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. En aquests cicle de revisions de l’ONU, Espanya és un dels països sota escrutini.

Com a representats de la societat civil, l’Assemblea, amb el suport de l’UNPO, ha elaborat un informe per a la Revisió Paròdica Universal (UPR) al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides en relació al declivi dels drets humans a Espanya recollits a la Declaració Universal de Drets Humans, i més específicament sobre la violació dels drets civils i polítics del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Ambdós tractats signats i ratificats per Espanya.

La Revisió Periòdica Universal (UPR) és un mecanisme creat per l’ONU per a vigilar si els estats membres compleixen les seves obligacions en relació al respecte pels drets fonamentals. El plenari amb les revisions formals tindrà lloc el gener de 2020, quan es reuneix el Grup de Treball del Consell de Drets Humans de Nacions Unides. La revisió de la situació a Espanya es revisarà el dimecres 22 de gener. És llavors que Espanya haurà de respondre sobre les conclusions a les quals haurà arribat el Consell.

El document elaborat per l’Assemblea i l’UNPO posa l’accent en la persecució dels representants polítics de la minoria nacional catalana a l’Estat espanyol i dels activistes independentistes així com d’altres àmbits, inclòs el món de la cultura. En aquest sentit, l’informe se centra en les vulneracions que s’estan produint pel que fa al dret a un judici just, al dret a reunió i manifestació, al dret de participació pública, al dret a la llengua i la cultural, i al dret a la llibertat i a la seguretat de la persona, inclosa la prohibició de detenció arbitrària, entre altres.

En relació a aquest últim, a través d’aquest informe es demana la implementació immediata de la recent petició feta al govern espanyol per part del Grup de Treball de Nacions Unides en Detencions Arbitràries d’alliberar els presos polítics catalans Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa.

Font: https://assemblea.cat/index.php/2019/07/20/lassemblea-i-lunpo-registren-un-informe-a-les-nacions-unides-sobre-el-declivi-dels-drets-humans-a-espanya/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’Assemblea i l’UNPO registren un informe a les Nacions Unides sobre el declivi dels Drets Humans a Espanya

La veritat | Roger Cassany

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

O ens l'expliquen o desconfiarem tant que acabarem creient que és tan dura i putrefacte que no es pot ni explicar

Roger Cassany

En aquesta mateixa columna ens preguntàvem ara fa sis mesos si l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti podia haver estat un agent del CNI o fins i tot un agent doble. Aleshores en teníem poca informació. Però les explicacions dels uns, per una banda, i el silenci dels altres, per una altra, no feien sinó fer-nos sospitar. I, entre més coses, miràvem d’entendre per què no s’havia informat els Mossos d’Esquadra de tot allò que feia referència a Es-Satti i que tant el CNI com la Guàrdia Civil sabien.

Ara ja sabem que Es-Satti no només, efectivament, treballava per al CNI, sinó que tant ell com els joves de Ripoll eren vigilats com a presumptes gihadistes (fins i tot, en el cas dels joves, la documentació que coneixem ara indica que tenien els telèfons intervinguts, fins pocs dies abans dels atemptats). Totes les proves, per als interessats, a Público, de la mà de Carlos Enrique Bayo. Però la cosa és encara més greu perquè mentre ningú no doni la cara i no ens en doni més detalls no podem evitar de fer-nos més preguntes, amb la mosca de la sospita cada dia més amunt:

—PP, PSOE i Ciutadans van vetar la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol perquè ja sabien alguna cosa sobre la connexió de l’imam amb el CNI? I si és així, què més sabien?

—La Guàrdia Civil va voler fer-se càrrec (provant d’apartar els Mossos de manera irregular) de la investigació de l’explosió del xalet d’Alcanar perquè sabia que hi havia el cadàver d’un confident del CNI? I, en cas de ser així, en l’espai de temps entre l’explosió d’Alcanar i els atemptats de Barcelona i Cambrils, no hi havia prou dades i evidències per a posar-se encara més en estat d’alerta, per a ordenar immediatament la cerca i captura dels joves de Ripoll i per a informar-ne els Mossos? El CNI sabia que l’imam i els joves de Ripoll fabricaven, de feia setmanes, bombes en aquell xalet d’Alcanar? I si és així, per què no va ordenar d’aturar-los?

—Durant l’angoixant cerca i captura de Younes Abouyaaqoub, l’autor material de l’atemptat a la Rambla, per què no es va facilitar tota la informació possible als Mossos, tenint en compte que, pel que sembla, Younes no era pas cap desconegut i fins i tot tenia el telèfon intervingut pels serveis d’intel·ligència espanyols?

—És per vergonya o per alguna cosa més, que els quinze testimonis representants del CNI i de les forces de seguretat espanyoles no s’han presentat a la comissió d’investigació dels atemptats al parlament tot i haver-hi estat citats?

—És també tan sols per vergonya que Rajoy va tardar set hores a comparèixer després dels atemptats?

—Com s’explica que ni la premsa ni la classe política espanyoles no es posin les mans al cap arran de la informació que es va sabent? I si és per prudència i perquè creuen que les informacions no són prou reveladores, com s’explica que ningú de l’aparell de l’estat no assumeixi la responsabilitat, si més no, de donar-ne més detalls per esvair dubtes?

—I, finalment, si l’atemptat hagués succeït a Madrid, aquests silencis informatius serien iguals? I si resultés que els informes que ara se saben revelessin que qui té les mans més brutes són els Mossos i no el CNI? També hi hauria aquest silenci o tota la premsa i la caverna espanyoles hi sucarien pa fins a empatxar-se?

Som majoria els qui encara recordem els atemptats de l’11-M a Madrid. Amb profunda tristesa i indignació. Tristesa, per raons òbvies. I indignació, pels fastigosos intents de manipulació del govern d’Aznar, que va mentir durant hores bo i sabent la veritat i que va arribar a telefonar directors de diari amb el propòsit de dictar-los el titular.

Els temps han canviat i els SMS s’han transformat en piulets i altres ginys. Però no ens mamem el dit i no deixarem que tornin a provar d’enganyar-nos. Com va dir Rubalcaba (sí, Rubalcaba) aleshores: ens mereixem un govern que ens digui la veritat. Podem ser prudents, però pacients ja no tant. I, mentrestant, esperarem informació, la cercarem i continuarem llegint Bayo a Público (encara que sigui per fascicles). Però sigui com sigui aquí hi ha algú que va tard, molt tard. I aquest algú (o a qui li correspongui ara) que comenci a parlar i a explicar-nos la veritat, per complicada, ridícula o perversa que sigui. I perquè no passi (com passa massa sovint en aquest estat espanyol) que a l’hora de retre comptes ens trobem que els responsables ja són o bé morts o bé dements. O això, o desconfiarem tant que acabarem creient que la veritat és tan dura i putrefacta que no es pot ni explicar.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/veritat-opinio-roger-cassany/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La veritat | Roger Cassany

International Trial Watch pretén que l'ONU posi el focus en la repressió de l'estat (1907 ITW Infome complert)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Xavier Muñoz Soriano, portaveu d'International Trial Watch

"Volem que els delegats de l'ONU preocupats pels drets humans posin el focus en la resposta de l'Estat al procés català"

FOTOGRAFIES

VICTOR SERRI

TEXT GEMMA GARCIA @gemma_g_fabrega

Ha estat una de les observacions internacionals més rellevants impulsades des de la societat civil. International Trial Watch (ITW) ha fet un seguiment del dia a dia del judicial Tribunal Suprem i n’ha extret contundents conclusions en termes de vulneració de drets fonamentals. Fa una setmana van presentar l’informe a la ciutadania, però avui n’entreguen un a les Nacions Unides. L’objectiu és que el Consell de Drets Humans de l’ONU, format per 47 estats, tingui en compte la informació en l’avaluació periòdica universal a la qual s’ha de sotmetre l’Estat el gener del 2020. Per continuar i acabar la tasca, des d’ITW, coordinat per sis organitzacions de drets humans, segueixen fent una crida a les donacions de la ciutadania. Conversem amb l’advocat i un dels portaveus de la iniciativa, Xavier Muñoz Soriano.

L’informe que presenteu avui hauria d’aconseguir fer “ombra” a la versió de l’Estat espanyol davant de Nacions Unides?

Espanya fa un informe de l’estat dels drets humans en funció de les recomanacions que s’han assumit o no. Diferents agències fan aportacions a l’anomenat informe Ombra i nosaltres també fem una contribució escrita que ha d’ajudar els membres del Consell a escollir les preguntes que volen fer a l’Estat i a concretar les recomanacions. Estem aportant informació qualificada perquè, en definitiva, l’Alt Comissionat ho faci arribar al Consell i investiguin per la seva banda. També aportem context previ sobre la figura de Marchena, que després del whatsapp d’Ignacio Cosidó no hauria d’haver presidit la sala penal del Suprem. I a partir d’aquí anem al fet estructural. És un mecanisme polític que qüestionarà com s’ha arribat a aquest judici, com s’ha desenvolupat i què pot fer l’Estat. Nosaltres pensem que, sense dubte, el mecanisme de selecció del Cosell General del Poder Judicial (CGPJ) ha afectat directament el judici. Els principals partits polítics escullen qui enjudiciarà, hi ha un problema sistèmic, han generat que el sistema tingui uns camins per poder prendre decisions d’aquest tipus. Com coneixem el format del Consell de Drets Humans, ja aportem algunes recomanacions.

Durant els quatre mesos de judici, va haver-hi una seixantena d’observadors internacionals. Quin perfil tenien i què els ha sorprès de les sessions?

“Remetíem la documentació als observadors internacionals, rebien els escrits d’acusació, assistien a les sessions i no trobaven cap element que tingués relació amb el relat de l’acusació”

Són 60 observadors i observadores internacionals de 18 països diferents, quatre continents. Possiblement és l’observació internacional de més magnitud impulsada per part de la societat civil, sense col·laboració estatal. Evidentment, són persones preocupades, que treballen i tenen certa expertesa en matèria de drets humans. La majoria són juristes i tenen rols rellevants en organitzacions de cert pes, com la Federació Internacional dels Drets Humans, EuroMed Rights o American Bar Association. Hem tingut el director del CELS (Centro de Estudios Legales y Sociales) d’Argentina, que té un rol en la Comissió Interamerciana de Drets Humans o l’exvicepresidenta del Parlament europeu. No creien que vindrien a Espanya a fer una observació d’aquest tipu, són observacions que es fan a Turquia o a Rússia. No esperaven un judici d’aquesta magnitud i amb aquestes característiques: tot el govern acusat i dues persones amb un rol molt rellevant dins la societat civil. Alhora, els remetíem la documentació, rebien els escrits d’acusació, assistien a les sessions i no trobaven cap element que tingués relació amb el relat dels escrits d’acusació.

I sobre el contingut de les sessions al Suprem?

El moment de més intensitat per sostenir la rebel·lió van ser les declaracions testificals dels policies. Per més que fessin un relat d’una situació ambiental de pressió i tensió, els juristes i les persones amb trajectòria saben perfectament què és una descripció d’una situació de violència en una vista oral. I el que escoltaven a les sessions no ho era: es quedava en allò simbòlic, en la sensació, en la vivència personal… Quan havien rebut la documentació, esperaven arribar a les sessions i descobrir que efectivament hi havia una mínima violència exercida que justificava el desplegament repressiu, però assisteixen al judici i veuen que no hi ha el més mínim signe de violència. Tothom queda sorprès i estupefacte. Ha estat una reacció generalitzada.

Quins elements destaqueu que fan d’aquest judici una excepcionalitat penal sense precedents a l’Estat?

Hi ha una manca absoluta de proporcionalitat en la resposta de l’Estat davant del Procés. Una situació que és política i que indiscutiblement no hauria d’entrar en l’esfera penal, s’està resolent des de l’àmbit penal que sempre agreujarà el conflicte. Segon, estem parlant de la col·lisió dels delictes més greus del Codi Penal i l’exercici de drets fonamentals. Sembla impossible que pugui haver-hi un entremig entre això, que hi hagi un gris, que no es pugui determinar i generi dubtes. Les qualificacions estan fora d’allò racional. També hi ha el caire polític de les acusacions i de tot el context del judici: les persones que es jutgen, qui exerceix l’acusació, de quina manera transcorren les sessions o quines preguntes es fan. Tota l’estona hi ha un contingut polític present allunyat d’allò a què un està acostumat en un judici penal. Moltes preguntes sobre afiliació política, consignes, piulades… tot això normalment en un judici penal no es dona, el jutge ho talla, no ho promou, perquè no s’enjudicia qui és la persona. En aquest judici s’està enjudiciant qui és aquesta persona i, així, comencem a entrar en el terreny del dret penal d’autor, molt perillós.

Feu referència al fet que no s’ha respectat el dret al jutge natural. Quines implicacions té?

El dret al jutge natural és una garantia del sistema jurídic per evitar situacions d’excepcionalitat. El sistema entén que hi hagi interessos, elements de politització en tot procediment penal, i les garanties són un fre, un límit, un control al poder de l’Estat. El dret al jutge natural significa que no serà l’Estat ni els poders de l’Estat els que decidiran qui t’enjudicia en funció d’uns interessos determinats, sinó que hi haurà un sistema que ho determinarà d’entrada. Aquí, s’han forçat les normes per portar la causa cap al tribunal que més els interessa, un signe evident d’excepcionalitat. A part, amb declaracions contrario sensu, com les de la Fiscalia que diu que la competència ha de ser del Suprem perquè no existeixen garanties que a Catalunya siguin jutjats sense interessos de per mig. Per tant, injuriant la imparcialitat de tots els jutges de Catalunya, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la màxima institució.

“Quan Marchena no permetia algunes preguntes i els advocats protestaven, aquestes protestes no serveixen per a l’apel·lació, és a dir, així no es podran revisar en una instància superior. En aquesta línia, el mateix jutge els deia que no feia falta que protestessin”

La Constitució estableix que els aforats del Congrés es jutjaran al Suprem, però l’Estatut de Catalunya estableix que, en concordança amb la Constitució, els aforats del Parlament seran jutjats al TSJC. Tot això està en sintonia amb què el jutge natural és el més proper al teu lloc de residència o de comissió del fet. El Suprem s’ho endú perquè considera que els fets tenen efecte a tot l’Estat i més enllà. Jurídicament és la primera vegada que es fa així. No han pogut ser jutjats en català, no han pogut declarar en català, però a més, molta documentació no ha estat traduïda i no s’ha entès bé. És una bajanada a nivell jurídic, és bananer. Però el més important és que s’anul·la la doble instància judicial: la decisió no es podrà recórrer. És molt rellevant perquè quan treballes en un judici estàs pensant en el present i en el post, saps que els teus arguments serveixen per condicionar el jutge que estarà sotmès a la decisió del seu superior. No és tant convèncer-lo sinó convèncer-lo que si s’equivoca, rebrà una reprimenda. Quan Marchena no permetia algunes preguntes i els advocats protestaven, aquestes protestes no serveixen per a l’apel·lació, és a dir, així no es podran revisar en una instància superior. En aquesta línia, el mateix jutge els deia que no feia falta que protestessin.

En quins elements sustenteu la manca d’imparcialitat del tribunal?

Creiem que és força palpable el fet que el tractament dels testimonis de les dues parts ha estat diferent. S’ha permès que els policies parlessin de les sensacions que tenien, dels sentiments, de si tenien por, ansietat, etc. I en canvi, es reprimia en els testimonis de la defensa. S’ha generat debat sobre si el testimoni ha de poder parlar en aquests termes i l’entenc, però en tot cas, ha d’haver-hi un tractament igual per a les dues parts. Si t’hi fixes, no es podien mostrar les imatges o els vídeos, però sí quan era l’acusació la que exercia l’interrogatori. Aquest canvi de criteri afecta la defensa. Respecte al tractament dels advocats, hi ha hagut actituds que entenem que són d’extrema gravetat: comentaris com “erra usted en la estrategia de defensa”, que va fer Marchena a Marina Roig o “pues si no va a hacer preguntas, mucho mejor” a Benet Salellas… Apunten a una manca d’imparcialitat i no és cap ximpleria. El judici contra Arnaldo Otegi es va anul·lar a Estrasburg perquè la jutgessa de l’Audiència Nacional, amb comentaris, havia demostrat el prejudici respecte a l’acusat i en el cas del Procés estem parlant del mateix ordre de coses.

Feu referència al tracte cap als acusats durant el judici, també a les qüestions de calendari. De quina manera això també ha afectat el dret a defensa?

“Si vull generar contradiccions, que és un dels principis de la vista oral, he de poder generar una estratègia de contradicció. I això no ha pogut ser”

Per nosaltres és molt transcendental. Creiem que tant la competència a Madrid, com la presó preventiva, la manca de calendari de previsió i les sessions maratonianes han afectat el dret a defensa. Pensa que només va haver-hi aproximadament deu dies des que es va assenyalar el judici fins que va començar. Això és una barbaritat en una causa d’aquesta magnitud. Va iniciar-se el judici sense que tota la prova documental hagués estat recavada, es va fer una queixa sol·licitant la suspensió, però el tribunal va dir que com el judici duraria molt i la prova documental es mostraria al final, no passava res. Ara bé, amb aquesta documental jo també puc interrogar els acusats i els testimonis. Alhora, els presos estaven a un centre penitenciari a una hora de Madrid, arribaven al Suprem a les nou del matí i marxaven a les set de la tarda. Així, com pots preparar les sessions amb el teu defensat en funció del que s’ha vist a la sessió anterior? Les defenses no podien anar elaborant l’estratègia de defensa en funció del judici. El calendari ha estat improvisat, d’una setmana a l’altra. Jo he de poder interrogar un testimoni en funció de quin vindrà després. Si vull generar contradiccions, que és un dels principis de la vista oral, he de poder generar una estratègia de contradicció. I això no ha pogut ser. No hi havia cap mena de planificació.

Tot això no està regulat?

Sí, però en termes genèrics, tenim una Llei d’Enjudiciament Criminal que és del segle XIX. Tot i que no està regulat en aquests termes, tenim clar que la conjunció dels elements ha afectat directament el dret a defensa. Fins i tot en els al·legats finals: la Fiscalia ha tingut quatre hores i les defenses per a cada un dels acusats només una hora. És impossible valorar la prova de quatre mesos amb una hora. S’ha de tenir en compte que els informes finals serveixen, tècnicament, per valorar la prova que s’ha practicat.

Com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, denuncien la presó preventiva.

Considerem que la privació de llibertat està injustificada perquè es podrien haver pres mesures menys lesives. Alhora, la presó preventiva s’hauria d’haver ponderat amb el dret a defensa, perquè l’empresonament ha limitat aquest dret. El tribunal hauria d’haver valorat que no estava permetent que aquestes persones poguessin interaccionar amb els seus advocats lliurement.

Per què recorreu a aquest instrument? Creieu en la seva incidència?

No és un mecanisme vinculant, és polític no jurídic. Nosaltres confiem en el fet que l’Estat cregui, tal com ha ratificat en els tractats internacionals, en els mecanismes de control dels drets humans. No deixarem de recórrer als mecanismes internacionals per molt que Espanya els ignori. No hem de passar de puntetes pels esdeveniments que han succeït, creiem que han de centralitzar les mirades pel que fa a vulneracions de drets humans de l’Estat. Sense dubte, en el Procés trobem la principal vulneració en matèria de drets humans dels darrers quatre anys. Volem que els delegats de l’ONU preocupats pels drets humans posin el focus en la resposta de l’Estat al Procés polític de Catalunya i per això també analitzem la resposta repressiva de l’Estat l’1-O.

INFORME DE INTERNATIONAL TRIAL WATCH – CASO REFERÉNDUM CATALÁN

1907 ITW Shadow Report ESP by Quico Romeu on Scribd

Fonts:

• https://directa.cat/volem-que-els-delegats-de-lonu-preocupats-pels-drets-humans-posin-el-focus-en-la-resposta-de-lestat-al-proces-catala/
• https://internationaltrialwatch.org/wp-content/uploads/2019/07/1907-ITW-Shadow-Report-ESP.pdf

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

International Trial Watch pretén que l'ONU posi el focus en la repressió de l'estat (1907 ITW Infome complert)

CARTA OBERTA A L’INDEPENDENTISME DE BASE | Elisenda Paluzie

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a l’unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita noviolenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

CARTA OBERTA A L’INDEPENDENTISME DE BASE | Elisenda Paluzie